L’esperança és l’últim que es perd

Quantes vegades haurem sentit esta expressió, en moments difícils, per animar-nos? Especialment els darrers mesos enmig d’una pandèmia mundial que poc ens havíem imaginat més enllà de malsons apocalíptics provocats per històries de ciència ficció. Però avui li vull donar un sentit diferent a l’expressió escrivint este text en homenatge a la meua iaia Esperança.

El disset de juny de l’any passat, dedicava este altre text a la iaia Rosa. El disset d’agost d’enguany, exactament un any i dos mesos després, ens deixava la iaia Esperança, atrapada en un cos sense records, presa per l’Alzheimer des de feia uns anys. Així que em disposo a escriure-li unes quantes línies per donar valor, precisament, a la memòria.

El confinament -viscut sola, en un pis de dimensions petites d’una gran ciutat- va ser una muntanya russa d’emocions. En alguns moments l’atracció s’aturava, deixant el meu vagó metafòricament penjat. El balanceig agònic em duia a la ment la possibilitat horrible de no poder-me acomiadar de tu. Algun tipus de justícia còsmica (divina, diries tu) va fer que a finals de juny pogués instal·lar-me de nou als Reguers, a la casa on me vaig criar amb tu, lo iaio, pares i germans. Durant un mes i mig, he pogut ser a prop teu -això sí, amb distància i totes les precaucions que tan bé hem aprés a incorporar en la nostra rutina-. Quan vaig tornar, ja pràcticament no parlaves, més enllà d’algunes frases inconnexes que deies davant la televisió i de les teues oracions que repeties de forma programada. I de cop, asseguda a la punta antagònica del menjador on jo era, me fitaves fixament amb una curiositat infantil. Jo t’ho tornava. La mirada i el somriure. I tu hi tornaves, com si fos un torneig de ping-pong. No els oblidaré mai aquells somriures sincers, innocents, lliures de cap prejudici, fora de sí, serens. No calia res més per entendre’ns i duu a terme un particular ritual de comiat. Perquè les paraules també estan sobrevalorades.  

Les darreres setmanes he intentat fer memòria i recordar, cada dia, alguna anècdota viscuda al teu costat. De menuda, me fascinava lo teu nom, tot i la confusió que em creava veure’l escrit amb zeta a les cartes, quan ho pronunciàvem amb essa sorda. Intentàveu explicar-me que nosaltres dèiem el nom en català, però que als documents oficials l’havien registrat en castellà. Signes dels temps en l’època en que vas nàixer (l’any vint-i-cinc). Pensava que quina sort haver nascut als vuitanta perquè si no, m’haurien batejat com a “Rosario”! Independentment del que hi posés als papers, jo vaig decidir que sempre escriuria Esperança amb ce trencada que em semblava, a més, una lletra única, especial, que et feia a tu també inimitable.   

Lo dia del meu bateig. A la foto, tothom mira a la càmera, excepte les dos iaies.

Com ja he dit abans, tota la vida hem viscut amb tu i el iaio i com a mestressa de la casa, per a mi eres la iaia del seny i l’ordre. No ens enganyem, tenies una actitud dirigent i tendies a donar-nos consells en forma d’ordre. Però ho feies sempre pel nostre bé, per a que ens convertíssim en persones de bé, “persones com Déu mana”.

En este sentit, tenies una obsessió per a que ens ho mengéssim tot i no deixéssim remostrons al plat. L’altre dia comentàvem amb mon germà lo calvari que passàvem -tant tu com natros– mentre provaves d’empapussar-nos les llenties i ens rebel·làvem posant-nos el tovalló a la boca i assumint que ens trobaríem lo mateix plat per a berenar o per a sopar. Imagino que com moltes iaies que, com tu, havien viscut la misèria de menudes. Pot ser la meua manera de compensar-t’ho és que les farinetes que feies, aquell plat de pobres que segur que havia salvat de morir de gana moltes famílies durant la postguerra, fos lo meu plat preferit, mentre els altres infants preferien los macarrons o la carn arrebossada.   

A l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer fent memòria històrica i familiar.

El 29 de juny del 2017, el Ple del Parlament va aprovar la Llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme que autoritzava l’Arxiu Nacional de Catalunya a elaborar i fer pública una llista dels processos instruïts pel règim franquista. Mon pare va trobar-hi el nom dels teus pares, Joan i Dolores, de qui havia sentit explicar que després de l’entrada de les tropes nacionals als Reguers, havien estat detinguts i portats a la presó de Vinaròs. Quan m’ho va comentar, vaig demanar hora a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer a Barcelona per poder consultar la documentació conservada sobre la causa. De tot el que vam trobar, n’extraiem que van estar injustament empresonats -com tanta altra gent- del juliol del 1928 al febrer del 1939, deixant-vos a tu i a les teues germanes soles al poble. L’exercici d’imaginar-me com havíeu hagut d’espavilar-vos, m’ajuda a comprendre el teu caràcter i l’objectiu de donar un futur millor al teu fill, néts i besnéts. 

Pocs mesos després de nàixer jo, ma germana va agafar no sé quina malaltia estranya que va fer que mons pares se l’emportessin urgentment a Sant Joan de Déu on, sobretot ma mare, hi va passar moltes nits de vetlla. Ma mare sempre explica lo greu que li va saber quan tu li vas trucar emocionada perquè m’havia sortit la primera dent. Per poder cuidar d’una filla, s’havia perdut una de les fites biològiques de l’altra. Però, per sort, hi eres tu, parant compte de mi durant aquells mesos d’incertesa per la salut de l’altra neta. Per sort, tot va acabar bé i ma germana es va curar. Jo no me’n recordo, però imagino que al meu subconscient li va quedar alguna cosa d’aquells mesos que el iaio i tu em vau fer “de pares”. 

Omnipresència i discreció. Això també et caracteritzava.  S’ha de dir que jo era una barreja de personeta maldestra, innocent i insegura i com a tal, tenia molts números de protagonitzar petits desastres quotidians. Quan trencava un got a les set del matí pensant que tots dormien, apareixies tu per darrera, sense fer soroll per arreglar-ho. Quan em posava a la butxaca el tros de plàtan que no em podia acabar i anava sigilosament a enterrar-lo al sorral del carrer, m’enganxaves com una bona investigadora. Però sempre recordaré quan et vas convertir en Tomàtic. Sí, sí, Tomàtic lo del Club Súper Tres. Una vegada més, aprofitava el fet de ser una xiqueta matinera per fer de les meues a aquelles hores en que la son encara prenia la casa. I aquell dia que vaig decidir trucar al Tomàtic per dir-li la resposta a la pregunta que acabaven d’anunciar, resulta que tu te’n vas adonar, vas agafar el telèfon per l’altra línia i em vas colar, de mig a mig, que eres ell. Anys després, quan m’ho vas confessar, la meua cara era la que es va posar roja com una tomata.

Estos dies, també he llegit lo diari que vas dictar-li a mon germà al 2009, quan ja veies que la memòria et començava a fallar i que calia deixar per escrit la teua història personal. Allà expliques el moment en que el vostre pare te va deixar triar si volies estudiar o anar a fer costura. I tu reconeixes que com no t’agradava estudiar, vas escollir aprendre a cosir. Això també vas intentar transmetre-m’ho. Anàvem al teu bagul dels retalls de roba i triàvem quin li quedaria millor a la meua Barbie. Intentaves ensenyar-me a fer servir bé els patrons, però el resultat acabava sent un sac de pataques o una túnica medieval que li calçava a la nina arravatant-li tot lo glamur que els senyors de Mattel s’havien entestat a donar-li. Cosir a màquina no en sé, però gràcies a tu, me cuso els traus dels calcetins i els botons que em cauen.

Los darrers anys de la teua vida, la nostra relació ha estat marcada per la distància -la física i la imposada per l’Alzheimer-. Però de forma intermitent, quan venia a casa, aprofitava qualsevol ratet per xarrar en tu, encara que no tinguessis clar qui era aquella xica que et parlava. Me vas deixar tant de pedra fent-me de cop, en un moment de lucidesa, aquella pregunta… Que quedarà entre tu i jo. Un moment que vaig voler conservar al meu Instagram i on m’agrada tornar-hi de tant en tant.

Iaia Esperança. 94 anys de vivències en un menut poble a la falda dels Ports. Tot lo que tu eres, queda ara en natros, i això no deixarem que marxe.

“La menuda”


Mans com a peus (III)

The_Styx_Doré.jpg

El rellotge de la piscina del gimnàs marca les 6.55 h. La llum encara resta apagada. La porta dels vestuaris s’obre tímidament i comencen a desfilar banyistes amb pretensions de nedadors professionals. Ocupen posicions. Estiraments. Mirada fixa cap a l’horitzó. Immersions. Braçades. Neden en la penombra protegits per una enorme vidriera que deixa filtrar els primers rajos de llum somorta del dia que s’aixeca. La llum dels fluorescents s’encén. El ritme de les braçades augmenta. Crol, braça, esquena, braça, crol. Nous banyistes amb aires de nedadors es llencen a la piscina. Els carrils comencen a recarregar-se. Un amfibi per aquí. Avançaments per l’esquerra sense intermitents. Un atleta per allà. Competitivitat. La serp d’aigua va a la seua. Aquell nedar relaxat i lent. Pesat. Hiperactivitat per l’altra banda. Dos banyistes que neden massa prop s’entortolliguen per mil·lèsimes de segons com si fossin un engranatge mecànic i segueixen com si res. Moviment impostat travessant les aigües revoltes.

I si ara tota aquesta activitat frenètica s’aturés ipso facto i veiéssim clarament qui cova la ira dins seu i qui no fa més del que pot, per peresa? Cossos inerts enmig de la llacuna Estígia. Els uns quedarien immersos amb alguns membres surant entre la fina barrera enganxifosa que separa l’aigua de l’aire i les òrbites oculars bombades amb foc a les pupil·les. Els altres, submergits completament amb cara de peix bullit a qui ha arribat l’hora mentre dormia els cinc minuts de mandra al matí. La piscina olímpica del gimnàs convertida en un immens pantà ple a vessar de cossos pecadors. I la seua Virgili -camuflada de socorrista- mirant-s’ho de lluny, objectivant els fets, sense ganes de salvar ningú.

L’única noia que neda entre les corxeres decideix aturar-se. Respira a fons. Estira el cap, flexionant el coll primer cap a l’esquerra, després cap a la dreta. Amb cura. Entortolliga el dos dits índex passant els braços per darrera l’esquena. Recolza les mans a la vora de la piscina, flexiona els braços, pressiona amb els bíceps, salta lleugerament per posar el cul sobre la superfície i sense recolzar les mans enterra de nou, troba l’equilibri. S’aixeca les ulleres. Clac, clac. Camina amb l’esquena ben recta, la mirada altiva. I, discretament, s’arregla les vores del banyador.


Mans com a peus (II)

pool-1617337_960_720

Un, dos, tres, quatre […] vint-i-vuit, vint-i-nou i trenta.

Si els preus dels lloguers continuen pujant, m’hauré de plantejar anar a viure al camp a plantar un hort ecològic i criar quatre gallines.

> Set, vuit, nou, deu […] vint-i-dos, vint-i-tres, vint-i-quatre […]

L’alerta quatre per terrorisme hauria de preocupar-nos mínimament, no?

> Dotze, tretze, catorze […] vint-i-cinc, vint-i-sis, vint-i-set […]

Que les dones cobrem menys que els homes és un acudit de mal gust en ple segle XXI.

> Quinze, setze, disset […] vint-i-cinc, vint-i-sis, vint-i-set […]

Tot aquest boom de les apps per lligar demostra que poc valorem la solitud.

> Un, dos, tres, quatre […] vint-i-vuit, vint-i-nou i trenta.

La tia aquella que se m’ha colat a la caixa del súper es mereixia… És igual, no hi penses més: el karma li tornarà…

> Un, dos, tres, quatre […] vint-i-vuit, vint-i-nou i trenta.

Ha estat bé allò que li he dit avui al meu cap, no? M’he mostrat forta i decidida. Crec que ha colat.

> Un, dos, tres, quatre […] vint-i-vuit, vint-i-nou i trenta.

El veí del bloc del davant té un aire James Dean quan surt a fumar que…, però si t’hi fixes bé, bah!, no val un pito.

> Un, dos, tres, quatre […] vint-i-vuit, vint-i-nou i trenta.

Vols dir que m’ho hauria de creure allò que m’ha dit aquell tio a l’Insta? Segur que era una vacil·lada. No li contestaré.

> Un, dos, tres, quatre […] vint-i-vuit, vint-i-nou i trenta.

Este banyador té el tirant desgastat i em provoca un frec a l’espatlla que veig les estrelles.

> Un, dos, tres, quatre […] vint-i-vuit, vint-i-nou i trenta.

[…]

> Un, dos, tres, quatre […] vint-i-vuit, vint-i-nou i trenta.

[…]

> Un, dos, tres, quatre […] vint-i-vuit, vint-i-nou i trenta.

[…]

> Un, dos, tres, quatre […] vint-i-vuit, vint-i-nou i trenta.

La ment en blanc. Només nedar em permet esborrar totes les pardalades que segrega el meu cervell. Sí, és millor deixar la ment en blanc.

{sèrie de deu piscines d’esquena}

 

Un, dos, tres, quatre. Respiració a la dreta. Un, dos, tres, quatre. Respiració a l’esquerra. […]

{sèrie de quatre piscines de crol}

 

Inspiro, respiro. Inspiro, respiro. Inspiro, respiro. […]

{sèrie de dos piscines de braça}

 

Prou.

D’esquena al mur de la piscina, hi recolzo les mans, flexiono els braços, m’impulso i ja sóc fora. Estiro bé espatlles, braços, cames i coll i marxo cap als vestidors intentant fingir el caminar xulesc propi d’una campiona del món de natació. No vol dir que me’n surti. Abans d’obrir la porta, quan ningú em veu m’arreglo sigil·losament la vora del banyador, mentre penso que me’n cal un de recanvi.


Mans com a peus (I)

WhatsApp Image 2019-02-02 at 19.36.22.jpeg

«Estira més, força una mica, va, estira, més…, hi has de poder arribar, Això no pot quedar així!». Les paraules del senyor Ventura -xandall Adidas® amb ratlles verticals als costats, ulleres Ray-ban® d’aviador i xiulet dictatorial- retronaven dins del seu cap. Es debatia entre si odiar sense contemplacions o respectar vehementment el professor d’Educació Física que semblava avesat a donar ordres a una formació militar. Mentre, ajaguda a terra, cames estirades i esquena pretesament recta, Alba intentava arribar a aquella fusió impossible entre les puntes dels dits i les puntes dels peus. No hi havia manera humana. Uns tres centímetres separaven dites extremitats, mentre forçava la postura al màxim, buscava la luxació, es desesperava sencera. Aquella manca d’elasticitat li feia venir ganes de cridar a mig camí entre la desesperació i l’esglai cada cop que ho provava. Però no ho feia, simplement s’encongia d’espatlles, es rendia i intentava esquivar la mirada inquisitiva del senyor Ventura.

«Tens les mans com a peus» li deia el pare quan apareixia amb un d’aquells plats rústics de terrissa decorat per un detall en groc. El plat el duia trencat perquè, no sabia com, durant el trajecte de la cuina a la taula, li havia relliscat estavellant-se sorollosament contra terra. O quan s’acostava a un dels rosers de l’hort per collir una rosa per la mare i en sortia amb els dits carregats d’espines i plorant a cor que vols. O quan feia malbé l’estructura de porexpan del projecte de Plàstica, sense poder-se fer al càrrec de com s’havia produït aquell incident, si ella «ja havia parat compte!». Les mans com a peus. Les mans com a peus. Les mans. Els peus. Si caus. No els veus.

«Què deurà voler dir? Les mans són les mans i els peus, els peus» pensava ella i seguia corrent i bambant i caient i aixecant-se i cremant-se la pell tendra amb el roig de la pista de futbol sala. Ara sí, ara també, anava per terra. Els genolls pelats són una constant en la quotidianitat de qualsevol xiquet, però allò seu era fora de mida. Encara no acabaven d’ajuntar-se les plaquetes suficients per formar una crosta tova envoltada de pus, que ja tornava a sostovar-se després d’una caiguda amb els patins de línia a la plaça.

Ja granadeta, la mare li va explicar que preocupats per aquesta maldestresa exagerada, quan era menuda, la van dur al metge. Encara ara, Alba es pregunta quina tesi li devien explicar al doctor o doctora en qüestió. Després d’examinar-la del dret i del revés, van arribar a la conclusió que tenia «els genolls cap endins» -una argumentació poc científica, però així és com li ha explicat sempre la seua mare-. I si al diagnòstic hi sumem que tenia els peus plans i la columna vertebral lleugerament torçada, la conclusió que se n’extreia era que Alba havia vingut a aquest món a trontollar com una muñeca de Famosa més que a caminar amb l’estil d’una model de Prêt-à-porter.

Que les xiquetes creixen i s’espiguen abans que els xiquets podria ser un tret de superioritat agafant-nos al darwinisme més bàsic. Però no. Convertir-se en una de les altes de la classe només va fer que empitjorar els problemes d’esquena que patia Alba i el seu repte va passar de ser mantenir l’equilibri al d’arronsar-se constantment, fer-se menuda i esdevenir de nou, normal, com la resta. Però la davallada als inferns de debò va tenir lloc quan als onze anys una prematura menstruació no desitjada va instal·lar-se a la seva vida, al mateix temps que dues protuberàncies creixien sense parar a la zona del tòrax. Les classes d’Educació Física es van tornar, per a ella, sessions de tortura dignes de la brigada político-social del franquisme. Cada cop que feien la course Navette, se sentia observada per mil ulls conscients que aquells dos globus pesants a la part davantera no ajudaven gens a la seua agilitat. I d’aquesta mateixa manera, va haver de deixar de jugar a futbol amb els nois perquè a la mínima que rebia un cop de colze o una pilotada al pit havia d’escollir si era pitjor el dolor físic que sentiria durant uns minuts o la humiliació que carregaria en aquella esquena mal girbada durant mitja vida. Pensant-hi, el dolor físic no tenia pràcticament lloc en la seua experiència vital. Pot ser tantes caigudes o el fet que l’atropellés un cotxe amb només cinc anys l’havien immunitzat del dolor. Sí, la seua marmita de Panoràmix eren les hòsties que li havia propiciat la infantesa. I així ho evidenciaven tot tipus de metges: dentistes que li remenaven la boca i feien netes les càries; practicants que li clavaven una xeringa amb un fort medicament a l’anca; infermeres que li introduïen l’agulla a la vena per extreure’n una mostra de sang. «Esta xiqueta ni s’immuta; que bé que es porta!, tant de bo tots fossin com ella.» I ella, satisfeta, somreia i coïa la seua venjança.


IAIA ROSA: Honeini. Here am I. Sóc aquí

Iaia, te n’estàs anant. Sí, poques hores et queden aquí, a l’espai terrenal. I tinc la necessitat inherent d’escriure’t unes ratlles. Perquè jo sempre he sigut més d’escriure-ho que de dir-ho. I ara em sap greu no haver parlat més i haver callat tant.

Tu sempre has estat per a mi un estel que em guiava en tres coses.

La primera, no negar-li un somriure a ningú. A Mont-roig, tu eres la “Rosa dels bolsos”, la Rosa que regentava una botiga de joguines. El paradís pels més menuts. I la salvació d’aquells que necessitaven un sorgit per a un descosit. Quan era una xiqueta, era al·lucinant que la meua iaia tingués la botiga de joguines del poble, un espai somniat on les nostres il·lusions –i les de tantes xiquetes i xiquets- prenien forma, especialment dies abans de la Nit de Reis. Però també arreglaves bolsos, cinturons, pantalons i altres peces de roba que tanta gent espatllava i volia seguir lluint després de l’arreglo que tu els conferies. Per això, per a mi eres una espècie d’heroïna, algú que ajudava sempre als altres a fer realitat els seus somnis. Somnis banals, pot ser, però imprescindibles en el dia a dia. I ho feies amb un somriure constant, com no podia ser d’altra manera. Quan arribava l’agost, recordo sortir de casa agafada de la teua mà amb l’orgull que significava ser la néta de “la Rosa dels bolsos”, la de la botiga de joguines que reparties tantes il·lusions entre la quitxalla. I arribava la Fira a l’agost i tu tenies el teu espai ben recarregat de joguines al recinte firal, un espai anhelat per tantes xiquetes i tants xiquets i jo feia el trajecte d’Els Reguers a Mont-roig amb els meus pares, emocionada perquè sabia que “em firaria”, però també perquè començava un periple d’un mes de quedar-me vivint a casa teua. Durant aquells dies, esmorzava cada dia els croissants que m’anaves a buscar al forn, la xocolata desfeta, caminàvem cap a l’ermita recollint higos chumbos i no paràvem de saludar gent carrer amunt, carrer avall. Eres tan popular! Però popular per la teua simpatia, pel teu somriure, per ser una dona senzilla, agradable, agraïda i sempre disposada a ajudar. No et calia pronunciar més que un “hola” o un “adéu”, i tothom se sentia proper a tu, agraint el teu somriure, i tu amb el cap ben alt.

La meua mare m’explicava que ella havia nascut a Andalusia, en una cova al poble de Galera, a Granada, però que només tenia un mes de vida quan tu i el meu avi vau decidir “agafar els pataquets” (com diem als Reguers) i emprendre el vostre viatge sense retorn cap a Catalunya. Vau fer cap a Mont-roig del Camp (el poble on Joan Miró va decidir retirar-se en ser conscient de la seua malaltia) i allà vau treballar dur en un camp sembrat d’oportunitats. Per a mi, que havia nascut i crescut en un poble de les Terres de l’Ebre, trobar-me amb la iaia Rosa (l’abuelita com et deien mons cosins) era una experiència lingüística curiosa, sense ser-ne conscient. Tu parlaves castellà i jo, català. Però això no representava cap tipus de problema. Cadascuna ens expressàvem amb la nostra llengua materna i ens enteníem a la perfecció. Tot sovint, tu t’esforçaves per dir quatre coses en català i jo intentava parlar el castellà dels llibres que trobava als prestatges de casa (Borges, García Lorca i altres abanderats de la Generación del 27). Això feia que tant tu com jo inventéssim paraules (castellanades, catalanades…), però sense cap recança, cara a cara, ens expressàvem i ens enteníem. Cada estiu, recordo la teua frase “nena, com has endergaça’t” i jo fent-te que no amb el cap, conscient que l’adolescència només feia que posar-me quilos al damunt, però tu no podies més que fer que mirar-me amb bons ulls i intentar donar-me una mica de l’autoestima que m’era tan necessària….

La segona lliçó de vida que em vas donar, per tant, era que la llengua, els orígens, el color de la pell, no podien ser una barrera a l’hora de relacionar-nos amb els nostres veïns. I mira que jo sempre he tingut la pell ben blanca, problemàtica a l’hora de prendre el sol i propera a al·lèrgies i inconveniències, mentre envejava la teua pell colrada pel sol, ben morena i símbol de fortalesa, que la meua cosina, el meu padrí i el meu germà comparteixen amb tu. “Una rubia i una morena” com deia el tío Manolo en veure’ns a mi i a la meua cosina Analís –de la mateixa edat- corrent amunt i avall per casa teua. En aquell moment, encara que només fos per sentir-me més propera a tu, hauria preferit ser la morena, però em va tocar ser la rubia.

La tercera lliçó que em vas inculcar és la teua passió per la pintura, el cosir i les plantes que sempre he interpretat com expressions artístiques que a la teua manera has fet aflorar. Lo tema de la pell, pos no, no el vaig heretar. Però crec que esta passió per l’art que he tingut dins del meu ésser sempre, em ve de tu. Ara mateix, tinc un quadre teu penjat a la paret. Ja ho sé, res té a veure amb un Le Corbousier, un Rothko o qualsevol altre artista que pugui quedar ben bé a les parets dels meus amics que viuen, com jo, a Barcelona. Però té la teua visió, les teues ganes de representar, sempre m’han fet sentir identificada i part de les representacions artístiques. Les mateixes que expressaves mantenint els teus geranis ben ufanosos. Les que, de cop, a la vellesa, vas decidir expressar pinzell en mà. I a mi, este caminet verdet, marronet i groguet que va des dels arbres més senzills a la caseta de la muntanya per un caminet simple i rústic, em fa voler viure i avançar i caminar pels camins que em trobo davant per davant cada matí. Gràcies per pintar-me’l. Gràcies per decidir que allò que tu pintaves, tenia sentit. Per a mi, al menys, té tot el sentit del món.

Tot això que he intentat expressar en uns quants paràgrafs es queda curt per demostrar tot el que sento per tu. Ahir, vaig fer cap a l’Hospital Sant Joan de Reus per dir-te adéu, conscient que ja no podríem comunicar-nos. Tu, bussejaves per un somni de morfina, mentre mon germà, ma mare i jo improvisàvem xerrameca al teu costat. Ja ho sé, no eres conscient de res del que estava succeint en aquella sala on regnava l’olor del líquid desinfectant. Tu ja fa dies que no toques de peus a terra. Que ens has abandonat a totes i tots en les nostres cabòries. Però jo estic segura que mentre parlàvem de les nostres històries al teu costat, que mentre fèiem ús de la poca ironia que ens queda per no enfonsar-nos del tot, tu eres conscient de les veus dels teus néts, dels teus fills, allà a la vora i dins del teu paradís particular somreies pensant que el que deixes és el llegat que tu has sembrat, has regat i has cuidat per a que creixem sent persones que somriuen, que respecten, que comparteixen i que creen.

I d’esta manera, iaia, et dic adéu. I em sento, més que mai, hereva del teu llegat. Del llegat López del meu avi, del teu llegat Marín, de gent que sempre heu prioritzat l’esforç, el treball i la dignitat de ser qui sou. Sempre et duré dins meu, iaia. I com tu et dius Rosa, jo em dic Roser, la planta que fa esclatar les roses ufanoses que per Sant Jordi són símbol d’amor i d’estima. I pot ser per això, sento tanta admiració pels llibres que al costat de les roses per Sant Jordi, són protagonistes.

Sempre teua,

La teua néta, Roser.

Pdta. El títol del post, ve d’una novel·la que vam publicar a Amsterdam que en català és “Sóc aquí” i en anglés, “Here I am”. Fa pocs dies, veient una sèrie protagonitzada per una família jueva nord-americana, vaig ser conscient que s’emocionaven amb un concepte que era “Honeini”, que vol dir “Sóc aquí” i que Jonathan Safran Foer va utilitzar per titular la seua última novel·la que nosaltres vam publicar en català. I em va semblar molt especial com aquella família feia servir aquest concepte que a mi també m’ha fet pensar amb la nostra família.

Pdta 2. I d’aquí poc, faré un altre post dedicat a la meua altra iaia, Esperança, que s’ha perdut, que viu una regressió vital i està immersa en un altre món, un món que tenia sentit fa molts anys. Quina sort tinc de que les meues iaies tinguen noms tan bonics, no? Rosa i Esperança. Dos elements que mai em faltaran. De roses i d’esperança, ja us dic jo que sempre n’estaré envoltada.


La muntanya russa EXSONVALDÉS al Sidecar

Avui me ve de gust fer una petita crònica “d’anar per casa” del concert dels francesos Exsonvaldés que vaig presenciar ahir al vespre a Sidecar.

foto 1A les 21.30 h amb l’obertura de portes, la claustrofòbica sala de concerts va quedar còmodament plena. Trenta minuts d’espera van donar per poder respirar el desfici del públic expectant per escoltar-los. I efectivament, només pujar a l’escenari i comportar-se com si estiguessin al menjador d’un apartament envoltats de col·legues i els seus seguidors en van tenir prou per donar el tret de sortida amb una forta ovació.

Acostumats a passejar-se per grans festivals europeus i actuar davant d’un públic multitudinari, van pujar a l’escenari minimalista de la sala de la Plaça Reial amb l’ambició de fer-nos passar una gran nit. Una cosa que no puc evitar analitzar durant un concert és l’equilibri que creen els propis membres del grup, l’alineació sobre el terreny de joc. En aquest cas, l’actitud de cantant que liderava visiblement el grup era important, però el que era l’autèntic virtuós de la nit era la seva “mà dreta” que tant encapçalava el ritme amb la guitarra com es marcava un solo amb el teclat capaç de posar-nos la pell de gallina. El baix i el bateria es limitaven a ser discrets, però sense deixar desatesa en cap moment les seves missions individuals. A partir d’aquí, jugaven a interposar melodies vitalistes enmig d’inicis reflexius i en algun cas, desconcertants.

Ja veieu que els francesos inspirats pel nom d’un petroler enfonsat em van entusiasmar, Exsonvaldes4-square-©Valerie-Archenoperò si he de fer una crítica negativa són els seus temes en anglès. Tal com ha passat a casa nostra amb grups com Mishima que en un inici bevien dels seus referents anglòfons, van trobar la seva essència interpretant lletres en la seua llengua materna. Amb els Exsonvaldés passa el mateix, se’ls veu incòmodes amb la llengua britànica i en canvi, ho peten amb el seu francès dolç, encadenant les síl·labes, potenciant la melodia i, en definitiva, dotant les seues cançons de poesia.

Després de delir-nos durant més d’una hora amb els seus crescendos musicals, van acabar-se de posar al públic barceloní a la butxaca interpretant una versió del tema vuitantè de Radio Futura “Enamorado de la moda juvenil”.

Us recomano escoltar el seu últim disc “Lights” i especialment el tema L’aérotrain.


El particular conte de fades turmentat de DANIEL JOHNSTON

Una granota amb cara d’innocència, un amor platònic amb aspecte de princesa indie, un heroi disfressat de Capità Amèrica, un ànec malèvol… No, no estic parlant-vos dels protagonistes d’un conte de fades, sinó d’una petita part de l’univers de l’artista polifacètic Daniel Jonhston que podeu descobrir visitant l’exposició “Visions simbòliques” a l’Espai Cultural Caja Madrid de Barcelona.

La mostra ret homenatge al músic i artista nord-americà i mostra clarament l’influència d’un trastorn bipolar en la seva forma de crear. Podeu començar el recorregut escoltant les primeres gravacions que feia des del soterrani de casa seva amb un boombox Sanyo amb un piano i un orgue de cordes que després il·lustrava amb els seus propis dibuixos en forma de còmic. Relíquies que demostren com Johnston ja apuntava maneres de ben jove.

Segurament us sonarà la simpàtica granota Jeremiah per la samarreta que lluïa Curt Kobain en moltes de les seves aparicions en públic. Però si ens endinsem en l’exposició que es pot visitar fins a l’11 de novembre, descobrim que el seu imaginari artístic va molt més enllà. Els Beatles, l’MTV i personatges de la seva infància com Casper el fantasmet, el Capità Amèrica o l’increïble Hulk són algunes de les obsessions d’aquest referent de lamúsica als anys vuitanta que veiem a través dels seus dibuixos creats a llapis, bolígraf i retoladors de colors.  El seu ex-manager Jeff Tartakov ha estat el responsable de col·leccionar cautelosament tots aquests esboços que difícilment Johnston imaginaria emmarcats dins el recorregut d’una mostra d’art.  Hi trobem des de cartes on s’hi refereix directament, fins a flyers de concerts retocats i un disseny de coberta de la revista Chemical Imbalce.

El que més m’ha impressionat ha estat la voluntat autodestructiva de l’artista que sovint mostra símbols satànics, un ull mort i referències a la presó metafòrica que representa la seva esquizofrènia. Veiem així, la seva lluita interna personal entre un Peter Pan envoltat de símbols de la infantesa i els “dolents de la pel·lícula” que es troben dins el seu cap. És cert que ha estat un referent i que molts músics han partit de les seves creacions, però difícilment l’espectador sentirà ganes de posar-se en la pell de Johnston després de veure “Visions simbòliques.

El documental “The Devil and Daniel Johnston” que ha format part de l’últim Festival IN-EDIT de cinema documental és el punt de partida d’aquesta exposició que conté també la seva traducció audiovisual amb una mena de tràiler  que recull la visió que artistes de l’estat espanyol tenen de Johnston. Tot i que no dona gaires dades complementàries i fins i tot pot arribar a avorrir als qui no se senten dins la “moguda” de les ulleres de pasta i les barbes exagerades, reflecteix l’influència del nord-americà en l’escena indie de tot el món.

En sortir, no podreu resistir fer un cop d’ull a les samarretes que reprodueixen els dibuixos més mítics del músic i l’artista bipolar. Però segurament, com em va semblar a mi, massa cares per convertir-vos en un anunci mòbil de el “Espacio Cultural Caja Madrid” i vestir-nos amb la mala reputació de qualsevol marca associada a Bankia.

L’exposició es pot visitar gratuïtament fins l’11 de novembre a l’Espai Cultural Caja Madrid de Barcelona.

Recomanació publicada a www.laculturanovalres.com


M. Rojals: “S’ha d’anar amb molta cura amb la creació dels personatges perquè no et passi un “Desmontando a Harry””

Avui escric aquestes línies empesa per una situació recurrent –fins llavors, inèdita- que vaig començar a experimentar fa cosa d’un any. Tot va començar una matinada, dins un Bus Nit, quan en encetar una conversa amb els companys de viatge, una noia em va atracar verbalment: “Tuuu! El teu parlar? D’on ets? Parles igual que els personatges d’un llibre que m’ha encantat!”. I a partir d’aquí, vaig anar rebent de coneguts i saludats comentaris de l’estil “aquest estiu he pensat amb tu perquè m’he llegit un llibre que… bla, bla, bla”. Això, sumat a crítiques positives als mitjans, lloances en converses de bar i recomanacions a la xarxa, va despertar-me l’inquietud de voler saber què tenia Primavera, estiu, etcètera que connectés de forma gairebé sobrenatural amb la gent i que alhora tingués tant a veure amb mi (o amb el meu parlar) per als que es creuaven en el meu camí. Així és com en una de les visites a la llibreria en vaig sortir amb un exemplar de Primavera, estiu, etcètera ben amagat dins la bossa amb complex d’extraterrestre per encara no haver-lo llegit.
Imatge
Marta Rojals (La Palma d’Ebre, 1975) és arquitecta, provoca l’esperit crític dels lectors de Vilaweb amb els seus “mails oberts” i segueix un codi ètic molt interessant: evita els habituals canals de promoció d’escriptors (no distribueix fotografies personals, no participa en tertúlies ni concedeix entrevistes ‪tête-à-tête). Tot i que fa conya dient que això la pot fer sentir del segle XIX, Rojals aposta per la relació directa amb els lectors a través de les noves tecnologies. Assegura que aquestes tenen un paper “absolut” en la seua vida i em comenta: “Tot el que sigui d’abans d’ahir ja em sembla antic.” Ella i la seua forma de narrar són ben d’avui, però. Fresc, sense artificialitats, el llenguatge que utilitza flueix per sobre d’un engranatge ben fi i, tal i com han notat els lectors, treballa la llengua amb el tacte d’un orfebre. Quan li preguntem sobre la feina de traslladar al mitjà escrit una variant dialectal naturalment oral, ens aclareix que “el parlar del llibre no és ebrenc pròpiament (la variant tortosina), és lleidatà del sud (m’invento la denominació ‘del sud’ més per ignorància que per sapiència).” I tot i que el procediment va ser “més aviat intuïtiu, basat en la transcripció directa” no l’ha fet servir a l’ababalà. “Per posar-hi una mica d’ordre i de concert, vaig valer-me de les publicacions filològiques de l’Olga Cubells per definir uns criteris i una coherència”, revela. I per a deixar-ho més clar, ens ofereix un exemple de criteri fonètic: “jo anava/ell anave: en el primer cas, la [a] final indica la pronunciació d’una [e] oberta; en el segon cas, la e final indica la pronunciació d’una e tancada.” I en destaca els matisos del llenguatge: “allà no diuen ‘lo’ sistemàticament, com fan els parodiadors del lleidatà.” Comenta que per a ella va ser com fer una petita tesi doctoral i en va aprendre molt; a nosaltres no ens queda dubte que ha aportat molt als lectors del nostre país sobre la diversitat i riquesa lingüística que preservem. ‬‬
Si et ve de gust llegir l’article sencer, fes clic i continua’n la lectura a Surtdecasa.cat.

Yannick Garcia: “Creuen que les novel·les es venen i els relats no, quan hem crescut amb Monzó i Pàmies”

Imatge
Arribo al bar on he quedat amb Yannick Garcia (Amposta, 1979), al barri de Sant Antoni de Barcelona, amb la definició de diccionari de la paraula “barbamec” ben apresa:
Barbamec –a
[1803; de barba i mec]
adj i m 1 Dit de l’home adult que no té pèl a la cara.
2 fig Dit del jove pretensiós que homeneja
De seguida m’aclareix perquè ha decidit titular Barbamecs (Cossetània, 2012) el seu recull de relats. “Tant pot ser la persona que no té gens de barba -ja sigui perquè no ha arribat a l’edat de tenir-ne o perquè és massa gran i s’ha fet imberbe- com la persona que en té, però poc poblada. Aquest concepte tan masculí, jo l’aplico tant a homes i dones.” Així, els personatges a qui dóna vida Yannick, creuen viure un moment vital estable -després d’haver passat experiències convulses- quan se n’adonen que els fonaments trontollen. “Tots els personatges tenen seguretats aparents i inseguretats evidents”, explica. Una inseguretat molt ben exemplificada ja al primer conte que gira entorn “l’enginy de l’escala” de Diderot, aquella sensació “d’arribar tard a la conversa”, de no ser capaç de rebatre un argument al moment i “fer-te menut de cop”.
Si ho vols, pots llegir l’article sencer a Surtdecasa.cat.

La vida despullada d’un amor de joventut

Ahir vaig veure Un amour de jeunesse, l’última pel·lícula de Mia Hansen-Løve (cognom que encaixa a la perfecció a la temàtica del film). Tot i no haver vist els altres dos llargmetratges de la trilogia, em vaig aventurar a anar-hi després de veure-la recomanada a un parell de llocs (si, les estrelletes que atorguen els crítics a les pel·lícules de la cartellera segueixen tenint sentit).

Consell 1: no feu cas de la sinopsi. El primer amor d’una jove adolescent de 15 anys pot semblar-vos un tema excessivament cursi pels temps que corren. Però la gràcia d’Un amour de jeunesse no rau tant en l’argument, sinó en la mirada narrativa de la directora de culte del cinema francés. Les localitzacions perfectament trobades donen a l’espectador la sensació d’estar vivint en la seva pròpia pell totes les sensacions, sentiments, alegries i desenganys que viurà Camille, la protagonista, des dels seus tendres 15 anys fins a 7 anys després. Ens endinsem als carrers de París, als seus pisos i a les cases de camp del seu voltant.

Consell 2: relaxeu-vos i gaudiu de la banda sonora i l’encaix que troba en cada situació. Podem sentir des de la desgarrada veu de Violeta Parras fins al pop rock electrònic de Rinocerose. Cada moment, amb el seu so idoni que sovint és el so del camp, dels insectes i l’aigua corrent.

En definitiva un film evocador, senzill, delicat i d’estètica indie que us farà tornar enrera per recordar l’innocència dels amors de joventut.