La muntanya russa EXSONVALDÉS al Sidecar

Avui me ve de gust fer una petita crònica “d’anar per casa” del concert dels francesos Exsonvaldés que vaig presenciar ahir al vespre a Sidecar.

foto 1A les 21.30 h amb l’obertura de portes, la claustrofòbica sala de concerts va quedar còmodament plena. Trenta minuts d’espera van donar per poder respirar el desfici del públic expectant per escoltar-los. I efectivament, només pujar a l’escenari i comportar-se com si estiguessin al menjador d’un apartament envoltats de col·legues i els seus seguidors en van tenir prou per donar el tret de sortida amb una forta ovació.

Acostumats a passejar-se per grans festivals europeus i actuar davant d’un públic multitudinari, van pujar a l’escenari minimalista de la sala de la Plaça Reial amb l’ambició de fer-nos passar una gran nit. Una cosa que no puc evitar analitzar durant un concert és l’equilibri que creen els propis membres del grup, l’alineació sobre el terreny de joc. En aquest cas, l’actitud de cantant que liderava visiblement el grup era important, però el que era l’autèntic virtuós de la nit era la seva “mà dreta” que tant encapçalava el ritme amb la guitarra com es marcava un solo amb el teclat capaç de posar-nos la pell de gallina. El baix i el bateria es limitaven a ser discrets, però sense deixar desatesa en cap moment les seves missions individuals. A partir d’aquí, jugaven a interposar melodies vitalistes enmig d’inicis reflexius i en algun cas, desconcertants.

Ja veieu que els francesos inspirats pel nom d’un petroler enfonsat em van entusiasmar, Exsonvaldes4-square-©Valerie-Archenoperò si he de fer una crítica negativa són els seus temes en anglès. Tal com ha passat a casa nostra amb grups com Mishima que en un inici bevien dels seus referents anglòfons, van trobar la seva essència interpretant lletres en la seua llengua materna. Amb els Exsonvaldés passa el mateix, se’ls veu incòmodes amb la llengua britànica i en canvi, ho peten amb el seu francès dolç, encadenant les síl·labes, potenciant la melodia i, en definitiva, dotant les seues cançons de poesia.

Després de delir-nos durant més d’una hora amb els seus crescendos musicals, van acabar-se de posar al públic barceloní a la butxaca interpretant una versió del tema vuitantè de Radio Futura “Enamorado de la moda juvenil”.

Us recomano escoltar el seu últim disc “Lights” i especialment el tema L’aérotrain.


El particular conte de fades turmentat de DANIEL JOHNSTON

Una granota amb cara d’innocència, un amor platònic amb aspecte de princesa indie, un heroi disfressat de Capità Amèrica, un ànec malèvol… No, no estic parlant-vos dels protagonistes d’un conte de fades, sinó d’una petita part de l’univers de l’artista polifacètic Daniel Jonhston que podeu descobrir visitant l’exposició “Visions simbòliques” a l’Espai Cultural Caja Madrid de Barcelona.

La mostra ret homenatge al músic i artista nord-americà i mostra clarament l’influència d’un trastorn bipolar en la seva forma de crear. Podeu començar el recorregut escoltant les primeres gravacions que feia des del soterrani de casa seva amb un boombox Sanyo amb un piano i un orgue de cordes que després il·lustrava amb els seus propis dibuixos en forma de còmic. Relíquies que demostren com Johnston ja apuntava maneres de ben jove.

Segurament us sonarà la simpàtica granota Jeremiah per la samarreta que lluïa Curt Kobain en moltes de les seves aparicions en públic. Però si ens endinsem en l’exposició que es pot visitar fins a l’11 de novembre, descobrim que el seu imaginari artístic va molt més enllà. Els Beatles, l’MTV i personatges de la seva infància com Casper el fantasmet, el Capità Amèrica o l’increïble Hulk són algunes de les obsessions d’aquest referent de lamúsica als anys vuitanta que veiem a través dels seus dibuixos creats a llapis, bolígraf i retoladors de colors.  El seu ex-manager Jeff Tartakov ha estat el responsable de col·leccionar cautelosament tots aquests esboços que difícilment Johnston imaginaria emmarcats dins el recorregut d’una mostra d’art.  Hi trobem des de cartes on s’hi refereix directament, fins a flyers de concerts retocats i un disseny de coberta de la revista Chemical Imbalce.

El que més m’ha impressionat ha estat la voluntat autodestructiva de l’artista que sovint mostra símbols satànics, un ull mort i referències a la presó metafòrica que representa la seva esquizofrènia. Veiem així, la seva lluita interna personal entre un Peter Pan envoltat de símbols de la infantesa i els “dolents de la pel·lícula” que es troben dins el seu cap. És cert que ha estat un referent i que molts músics han partit de les seves creacions, però difícilment l’espectador sentirà ganes de posar-se en la pell de Johnston després de veure “Visions simbòliques.

El documental “The Devil and Daniel Johnston” que ha format part de l’últim Festival IN-EDIT de cinema documental és el punt de partida d’aquesta exposició que conté també la seva traducció audiovisual amb una mena de tràiler  que recull la visió que artistes de l’estat espanyol tenen de Johnston. Tot i que no dona gaires dades complementàries i fins i tot pot arribar a avorrir als qui no se senten dins la “moguda” de les ulleres de pasta i les barbes exagerades, reflecteix l’influència del nord-americà en l’escena indie de tot el món.

En sortir, no podreu resistir fer un cop d’ull a les samarretes que reprodueixen els dibuixos més mítics del músic i l’artista bipolar. Però segurament, com em va semblar a mi, massa cares per convertir-vos en un anunci mòbil de el “Espacio Cultural Caja Madrid” i vestir-nos amb la mala reputació de qualsevol marca associada a Bankia.

L’exposició es pot visitar gratuïtament fins l’11 de novembre a l’Espai Cultural Caja Madrid de Barcelona.

Recomanació publicada a www.laculturanovalres.com


M. Rojals: “S’ha d’anar amb molta cura amb la creació dels personatges perquè no et passi un “Desmontando a Harry””

Avui escric aquestes línies empesa per una situació recurrent –fins llavors, inèdita- que vaig començar a experimentar fa cosa d’un any. Tot va començar una matinada, dins un Bus Nit, quan en encetar una conversa amb els companys de viatge, una noia em va atracar verbalment: “Tuuu! El teu parlar? D’on ets? Parles igual que els personatges d’un llibre que m’ha encantat!”. I a partir d’aquí, vaig anar rebent de coneguts i saludats comentaris de l’estil “aquest estiu he pensat amb tu perquè m’he llegit un llibre que… bla, bla, bla”. Això, sumat a crítiques positives als mitjans, lloances en converses de bar i recomanacions a la xarxa, va despertar-me l’inquietud de voler saber què tenia Primavera, estiu, etcètera que connectés de forma gairebé sobrenatural amb la gent i que alhora tingués tant a veure amb mi (o amb el meu parlar) per als que es creuaven en el meu camí. Així és com en una de les visites a la llibreria en vaig sortir amb un exemplar de Primavera, estiu, etcètera ben amagat dins la bossa amb complex d’extraterrestre per encara no haver-lo llegit.
Imatge
Marta Rojals (La Palma d’Ebre, 1975) és arquitecta, provoca l’esperit crític dels lectors de Vilaweb amb els seus “mails oberts” i segueix un codi ètic molt interessant: evita els habituals canals de promoció d’escriptors (no distribueix fotografies personals, no participa en tertúlies ni concedeix entrevistes ‪tête-à-tête). Tot i que fa conya dient que això la pot fer sentir del segle XIX, Rojals aposta per la relació directa amb els lectors a través de les noves tecnologies. Assegura que aquestes tenen un paper “absolut” en la seua vida i em comenta: “Tot el que sigui d’abans d’ahir ja em sembla antic.” Ella i la seua forma de narrar són ben d’avui, però. Fresc, sense artificialitats, el llenguatge que utilitza flueix per sobre d’un engranatge ben fi i, tal i com han notat els lectors, treballa la llengua amb el tacte d’un orfebre. Quan li preguntem sobre la feina de traslladar al mitjà escrit una variant dialectal naturalment oral, ens aclareix que “el parlar del llibre no és ebrenc pròpiament (la variant tortosina), és lleidatà del sud (m’invento la denominació ‘del sud’ més per ignorància que per sapiència).” I tot i que el procediment va ser “més aviat intuïtiu, basat en la transcripció directa” no l’ha fet servir a l’ababalà. “Per posar-hi una mica d’ordre i de concert, vaig valer-me de les publicacions filològiques de l’Olga Cubells per definir uns criteris i una coherència”, revela. I per a deixar-ho més clar, ens ofereix un exemple de criteri fonètic: “jo anava/ell anave: en el primer cas, la [a] final indica la pronunciació d’una [e] oberta; en el segon cas, la e final indica la pronunciació d’una e tancada.” I en destaca els matisos del llenguatge: “allà no diuen ‘lo’ sistemàticament, com fan els parodiadors del lleidatà.” Comenta que per a ella va ser com fer una petita tesi doctoral i en va aprendre molt; a nosaltres no ens queda dubte que ha aportat molt als lectors del nostre país sobre la diversitat i riquesa lingüística que preservem. ‬‬
Si et ve de gust llegir l’article sencer, fes clic i continua’n la lectura a Surtdecasa.cat.

Yannick Garcia: “Creuen que les novel·les es venen i els relats no, quan hem crescut amb Monzó i Pàmies”

Imatge
Arribo al bar on he quedat amb Yannick Garcia (Amposta, 1979), al barri de Sant Antoni de Barcelona, amb la definició de diccionari de la paraula “barbamec” ben apresa:
Barbamec –a
[1803; de barba i mec]
adj i m 1 Dit de l’home adult que no té pèl a la cara.
2 fig Dit del jove pretensiós que homeneja
De seguida m’aclareix perquè ha decidit titular Barbamecs (Cossetània, 2012) el seu recull de relats. “Tant pot ser la persona que no té gens de barba -ja sigui perquè no ha arribat a l’edat de tenir-ne o perquè és massa gran i s’ha fet imberbe- com la persona que en té, però poc poblada. Aquest concepte tan masculí, jo l’aplico tant a homes i dones.” Així, els personatges a qui dóna vida Yannick, creuen viure un moment vital estable -després d’haver passat experiències convulses- quan se n’adonen que els fonaments trontollen. “Tots els personatges tenen seguretats aparents i inseguretats evidents”, explica. Una inseguretat molt ben exemplificada ja al primer conte que gira entorn “l’enginy de l’escala” de Diderot, aquella sensació “d’arribar tard a la conversa”, de no ser capaç de rebatre un argument al moment i “fer-te menut de cop”.
Si ho vols, pots llegir l’article sencer a Surtdecasa.cat.

La vida despullada d’un amor de joventut

Ahir vaig veure Un amour de jeunesse, l’última pel·lícula de Mia Hansen-Løve (cognom que encaixa a la perfecció a la temàtica del film). Tot i no haver vist els altres dos llargmetratges de la trilogia, em vaig aventurar a anar-hi després de veure-la recomanada a un parell de llocs (si, les estrelletes que atorguen els crítics a les pel·lícules de la cartellera segueixen tenint sentit).

Consell 1: no feu cas de la sinopsi. El primer amor d’una jove adolescent de 15 anys pot semblar-vos un tema excessivament cursi pels temps que corren. Però la gràcia d’Un amour de jeunesse no rau tant en l’argument, sinó en la mirada narrativa de la directora de culte del cinema francés. Les localitzacions perfectament trobades donen a l’espectador la sensació d’estar vivint en la seva pròpia pell totes les sensacions, sentiments, alegries i desenganys que viurà Camille, la protagonista, des dels seus tendres 15 anys fins a 7 anys després. Ens endinsem als carrers de París, als seus pisos i a les cases de camp del seu voltant.

Consell 2: relaxeu-vos i gaudiu de la banda sonora i l’encaix que troba en cada situació. Podem sentir des de la desgarrada veu de Violeta Parras fins al pop rock electrònic de Rinocerose. Cada moment, amb el seu so idoni que sovint és el so del camp, dels insectes i l’aigua corrent.

En definitiva un film evocador, senzill, delicat i d’estètica indie que us farà tornar enrera per recordar l’innocència dels amors de joventut.


Res no és res

“En ciència, l’error absolut és la diferència, en valor absolut, entre el valor exacte i el valor aproximat.”
(Carmona, Eduard. Llibre dels Errors. Palma, 2009. Ed. Documenta Balear. Pàg. 81)
Ser o no ser. És aquesta la qüestió? Eduard Carmona (Deltebre, 1982), -poeta, rapsode i veu en off, a més d’un dels impulsors de la Bouesia– demostra al Llibre dels errors més aviat que “res no és res”. Dividit en quatre parts (Existenció, Utilitat dels tels, Immobiliària, Llibre dels errors), aquest poemari ens acosta a una reflexió de caire existencialista, però no ho fa a través del típic relat filosòfic, sinó que se serveix de detalls quotidians, situacions surrealistes, detalls onírics, sorpreses lingüístiques i contrastos de llum i foscor per dir-nos que “la vida és una vellarda”.
Tal com ja anuncia el colofó de Sartre en la primera part del poemari, la nàusea en ser conscient de l’existència d’un mateix és present en aquesta lectura. En un primer moment, els versos encadenats entre les estrofes, infereixen en el lector una sensació d’arrossegament, de rutina, però també de reafirmació per part d’una primera persona que interpel·la sovint a un tu. A través de repeticions, de prescindir dels signes de puntuació, de polisèmies, de l’ús de cursives per omplir de càrrega simbòlica alguns termes i d’altres figures retòriques utilitzades amb precisió, Carmona crea un ritme viu amb pauses, acceleracions, davallades… Si heu sentit recitar el rapsode en alguna ocasió entendreu què vull dir i si no ho heu fet,proveu- ho i captareu millor els seus versos.
Llegeix l’article sencer a Surtdecasa.cat.

On l’enginyeria i el disseny es donen la mà

Recentment he visitat el Disseny Hub Barcelona (el del carrer Montcada) per veure la mostra de poc agraït títol, però d’interessant rerefons “Disseny de sistemes. L’escola d’Ulm”. Aquesta exposició demostra el fet que objectes tant bàsics per a la nostra vida diària com poden ser una cadira, un moble del menjador o una vaixella van representar durant els anys cinquanta i seixanta una autèntica revolució per al disseny industrial. Els membres de l’escola d’Ulm van ser durant aquella època els pioners en reivindicar que el disseny no podia consistir només en crear bellesa, sinó que havia de donar les claus per acostar la tecnologia i la indústria a les llars i facilitar el dia a dia de les persones.

Llegeix el post sencer al web de La Cultura no val Res.