“D’ailleurs, Derrida”(I)

Un centenar de persones, la majoria de 35 cap avall, tancats en un búnquer, durant tot un dissabte. “Per raons estratègiques i donat que avui el búnquer on ens trobem serà una petita ONU, optarem per fer servir el castellà enlloc del català; us demanem disculpes”, diu un dels coordinadors abans de començar aquest monogràfic al voltant de Jacques Derrida i l’evolució de les seves idees. Poètiques i polítiques de la deconstrucció: entorn de Jacques Derrida. I va començar la funció.

Mòbils que són arxius

Maurizio Ferraris ens va delectar en una sessió que girava entorn la revolució real que han suposat els mòbils de 3a generació per a moltes societats. Després de tenir una conversa en Derrida, fa més de deu anys, sobre els mòbils i els ordinadors, Ferraris va quedar un 8 d’octubre en Jacques Derrida per a continuar la conversa, de la qual n’hauria de sortir un llibre. Quan Ferraris li va trucar al mòbil per dir-li que anava cap allà, una altra veu va contestar la trucada i li va dir que Jacques acabava de morir. La seva particular forma de rendir-li dol va ser escrivint ell mateix el llibre, d’on havia sortit la ponència que ens anava a oferir.

Democràcia deconstruida?

Després de començar el matí amb la ironia sarcàstica de Maurizio Ferraris ja em veia capaç d’aguantar tot el dia allà tancada com si fóssim rates a una claveguera. La següent a pujar al podi que retia homenatge l’iconoclasta Derrida -considerat com el nou Kant per alguns i el nou Nietsche per altres- va ser Chantal Mouffe per a introduir-nos la deconstrucció en la democràcia. Un tema que -perquè enganyar el lector?- em va resultar bastant soporífer, sobretot per la meua ignorància al voltant de l’aplicació de les teories de Derrida en la teoria política. Tot i això, va acabar sorprenent-me com es pot considerar la desconstrucció com una de les pràctiques polítiques de la nostra època, més que no pas com una simple tecnologia per a l’anàlisi dels textos i de les imatges.

Plagues i supervivència

Pausa per a dinar i Tom Cohen va fer un repàs per les 10 plagues que segons Derrida assetjarien la societat del segle XXI: un nou ordre mundial, l’atur, els ciutadans sense sostre, la guerra econòmica, el lliure mercat, els estats militaritzats, les armes nuclears, les guerres ètniques, les màfies i una jurisprudència feble. Tots els ingredients per poder seguir parlant en termes com “no tenim la mesura de la mesura”; “col·lapse de la cadena alimentària”; “psicotròpies”; “infantilització virtual”; “éssers robotitzats”; “hiperbolització”; “reinscripció”; “guerra invisible de pensament”; i evidentment de “deconstrucció” (fent referència a la reflexió eterna del mateix Derrida sobre si realment existeix). La conclusió més clara que va donar? Que la única autoimmunització és ser una comunitat deconstructiva. I amb aquest lema vam seguir venerant la figura del filòsof de la deconstrucció gràcies a la pel·lícula de Safaa Fathy amb Derrida D’ailleurs, Derrida. Un film que, segons va explicar, pretenia sobretot despertar l’inconscient de l’espectador i per fer-ho feia servir una construcció no lineal del relat, associacions de plans diferents, entrades i sortides pla i el contrast cromàtic.

“L’escriptura s’ha acabat perquè ja és petjada, supervivència”. Aquesta sentència final sentida de la boca de Derrida va donar pas a una acalorada discussió que vaig abandonar a mitges, però que no em va deixar indiferent. Crec que seguiré reflexionant sobre l’autoimmunització deconstructivista…