Personatges al tren (I): la noia pèl roja

“Peeep… Senyors passatgers, els informem que aquest tren va directe a Sant Vicent de Calders i no para a l’aeroport. Peeeeeep”.

Deixo passar la marabunta per davant dels meus ulls, mentre apreto la mà contra l’agafador d’acer inoxidable -molt fred-. I quan ja pensava que hauria de fer una hora de viatge sense poder enganxar el cul a cap lloc, veig un seient buit, impecable, just allà, al costat del passadís. Al costat, una noia pèl roja, de cabells molt arrissats, no gaire llargs i pigues diminutes a les galtes. Li agrada el roig. Porta uns texans d’aquest mateix color, una camiseta verda i tirants de color de cirera. De fet, és una explosió de cromatisme. Bossa rosa i jersei i bambes blaves acabaven de completar aquell arc de Sant Martí.

Txucutxucxucutxucxucutxuc..

Li demano si puc seure al seu costat. “Claro” diu després de fer un somriure d’aquells com una tallada de meló. No para d’esternudar i té els ulls rojos. “Oye, tienes un clínex?”. Li dono amb un “si, estic sortint d’un refredat i vaig preparada”. Fem broma sobre el fet que els meus clínex són mentolats. Tot un luxe! No parlem gaire, tret de soltar alguna frase banal i de cortesia.  Seguim amb les nostres lectures i amb els respectius auriculars a les orelles. Però una estranya connexió fa que les dues passem un viatge agradable compartint reposabraç.

“Peeeep. Propera estació: Caambrils. Peeep”. La noia pèl roja ha arribat al seu destí (la meua segona parada habitual quan agafo aquesta línia de tren). Em mira amb un somriure angelical. “Agur”. “Adéu, que vagi bé!”.

Txucutxucxucutxucxucutxuc..

I la noia pèl roja queda enregistrada a la meua memòria com un personatge de ficció. M’imagino trets de la seva personalitat en un relat instantani que improviso mentalment. No deixa de ser, per a mi, dins del meu cap, una fada bona que vetlla pel teu bé i no deixa que res ni ningú el destorbi. És, a més, la cara amable d’Aunara -el meu alter ego fet grafit-) feta persona. [Contextualitzo: Aunara és una creació d’Art urbà dels Freaklub que de tant en tant, solc buscar per murs, parets defallides o mobiliari urbà].

És un d’aquests “personatges del tren”, que et trobes sense voler i acaben provocant en tu alguna reacció estranya. Un vagó compartit durant uns minuts… una vida desconeguda… i l’intercanvi de quatre somriures. No costa tant.