Temps congelat

Hi ha un sol lloc ara mateix on em dona la sensació que el temps se congela. L’altre dia, fent una cervesa a un bar en una de les meues companyes de vida (i envoltades de tuneros com a atrezzo surrealista de la situació) comentàvem lo fet que el nostre rellotge de la cuina porta dies -que dic dies? Setmanes… o mesos?- parat al punt exacte de les 7 menys 3 minuts. Sabem que un dia d’aquests no tindrem més remei que enfilar-nos-hi, donar-li la volta al rellotge i canviar-li les piles -nova vida, si-. Però un nosequè estrany ens ho impedeix. Donant-hi voltes, vam arribar a la conclusió que la nostra cuina, en aquests moments és un d’aquells llocs on tothom ha desitjat alguna vegada estar. És un d’aquells llocs on el temps se para, però que dic que se para? És un lloc on el concepte “temps” no existeix.

Allà tot esdeve anacrònic; suposem, per tant, esdevinguts un fets en un moment que no és el seu real. I presos per les anacronies, dins d’aquelles quatre parets presidides per un rellotge que marca gairebé les 7 h, anem endavant i endarrere tocant la tecla de l’analepsis fins que ens cansem de les coses viscudes i ens posem a inventar el futur en la prolepsis. Prosprecció endarrere i endavant i de repent, introspecció.

L’anacronia permanent permet enterrar rencors, no anhelar destijos impossibles, viure el moment, però quin moment? El que no existeix al nostre voltant. Ahir a la nit vaig reprogramar el rellotge del vídeo que feia dies que estava en blanc. I en veure aquells número digitals formats per palets vaig pensar en quant de temps deu fer que no apreto la tecla de flash-back o la de flash-forward del comandament del vídeo VHS… Un trocet més d’un altre temps encavalcat al d’ara, però en perill d’extinció.

Ja he rebut el primer número del Descobrir Cuina de la meua nova subscripció. L’altre dia em comentaven que si arribes mai a tenir temps per descobrir-ho, la cuina relaxa molt. Pot ser ara és el moment de posar-me a cuinar (“quantes vegades hauré repetit aquesta frase?”); tinc tots els ingredients: receptes, espai permanentment anacrònic, ingredients i gana.

I quin millor final per aquest post que recordant allò de tempus fugit, verba volant.