Fa 30 dies del dia “DF”

Els que fa dies que no em veieu, us preguntareu que és això del dia “DF” i d’entrada només podré dir-vos que és el dia en que vaig decidir ser una mica més lliure i trencar luna de les rutines que més mal estar em produia. Si, senyors, molt bé, es tracta del dia en que vaig decidir DEIXAR DE FUMAR (perdoneu els detractors en les majúscules, però és gairebé com si ho estigués dient cridant de goig). I últimament, la pregunta que més sento és “perquè has deixat de fumar?” (com si no fossin prou clars els motius per deixar-ho, començant ja pel disseny de les mateixes caixetes de cigarrets). Suposo que podrien haver-hi moltes respostes, però per a mi, la que més s’acosta al meu criteri és dir que he deixat de fumar perquè m’estimo a mi mateixa -una cosa que també he descobert recentment-. Els motius obvis que es refereixen a la salut i a la butxaca poden deixar-se de banda per un moment i anar molt més enllà. Realment el tabac és una de les poques coses que aconsegueix fer-nos-en esclaus al 100%. En un món tant “progre” i “modern” tots considerem tenir prou criteri i decisió per a que ningú ens hagi de donar ordres i obligar-nos a fer el que vol així com així. Això si, podem ser manats per unes cigarretes que amenacen en deixar-nos orfes de la droga que ens sosté durant tot el dia quan veiem que només en queden un parell al paquet. Som capaços de sortir corrent de casa a mitjanit -quan ens ha fet mandra anar a llençar la brossa 3 hores abans- per aconseguir una caixeta de l’elixir de la fumocitat… Som capaços d’arrossegar-nos pel terra i com a pidolaires que demanen un bocí de pa per a subsistir, demanar desesperadament una cigarreta (després de la qual en voldràs una altra havent de fer el paper de la desesperació davant d’un altre passarell). Tot això, arriba un punt que és tant patètic que tu mateix t’indueixes a fer un “clic” al teu cervell per desitjar en totes les forces deixar-ho. I n’hi ha prou en una setmana de donar-hi voltes per a de cop i volta dir: “ja està, el dia és demà, ho se. S’ha acabat la covardia, seré forta i me’n riuré a la cara d’aquest vici inútil”. I ho fas. I et sents tant bé…

Com em deien aquest matí, el millor és reafirmarte cada dia observant als fumadors i pensant “pobres, de bon matí i ja s’estan posant aquesta porquería al cos” o “mira’l fa 5 hores que no fuma i no te pols!”… En fi, jo això ho faig mentalment, evidentment, perquè no cal avergonyir a ningú de fumar. Tot al contrari. Cadascú ha d’escollir i jo, vaig tenir una època en que m’agradava fumar i per això ho feia, però després la va precedir una època en que ja no m’agradava, al contrari, ho odiava, però en depenia fins que vaig decidir allunyar-me’n. Per això, ara, des d’aquí vull dir-vos a tots els fumadors que ho feu per plaer i perquè realment creieu que val la pena que felicitats, endavant, feu-ho, jo no us diré que no ho feu, tot al contrari, fumeu en pau!!! Això si, a tots aquells que estan farts de tenir un cendrer per boca; de forçar les cordes vocals continuament o de fumar perquè se sent desgraciat i sertir-se’n encara més després d’una cigarreta, els diré que no ho dubtin gens, ara és el seu moment! I d’altra banda, també la meua admiració per aquests fumadors “esporàdics” o “socials” que són capaços de fumar una cigarreta al mes i no passar d’aquí. Això, jo, mai ho he aconseguit.

En definitiva, aquest ve a ser un post de reafirmació d’una decisió purament personal. Per a res, te la intenció de ser una crítica als fumadors. Encara que a vegades faig conya fent veure que no els tolero, és només conya ja que jo els puc entendre perfectament… Ningú ens ha de convèncer d’una decisió tant important com aquesta més que un mateix. Ah, i a tots aquells que m’heu oferit cigarrets sabent que ja no fumo per veure si queia i tornava al vostre costat, dir-vos que ho sento, truqueu-me per fer un cafè, per xerrar, per dinar, per fer unes birres o per anar de concert, però faré tot el possible per a no tornar a fumar al vostre costat. I ara veig aquelles fotos on sostenia una cigarreta i en són moltes. Se que és un retrat d’un dels meus jos del qual ara mateix no en presumeixo, però ha existit. I no me’n penedeixo, simplement, vull mirar endavant.

Per no deixar de banda les recomanacions culturals i seguint amb la temàtica, molt recomanable la novel·la Smoke de Paul Auser i també la pel·lícula que compta amb el guió del propi autor.