Les gràcies de la desgràcia

Recordo l’octubre de l’any passat, un dia, xerrant sobre llibres amb un company de promoció de la Llicenciatura de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada -que a diferència de mi, ell ha continuat- em va recomanar molt enèrgicament llegir Desgracia del Premi Nobel J. M. Coetzee. Molt pocs dies després, em trobava al CCCB sentint una conferència d’un altre Premi Nobel -Gao Xingjian- que obria l’edició del Kosmopolis ’08. Tot seguit, una pantalla gegant ens va oferir poder veure i sentir a Coetzee en diferit a través d’una lectura filmada des d’Austàlia. L’escriptor parlava del compromís dels intel·lectuals davant de temes com el canvi climàtic i es referia a reflexions de gran contingut filosòfic parlant, sobretot, dels drets de les generacions futures.

Quatre dies més tard, un dia d’aquells que arribes abans d’hora a una cita, no vaig poder evitar entrar a La Central del Raval i vaig sortir-ne amb un exemplar de Desgràcia sota el braç. Encara vaig trigar un parell de mesos a llegir-lo. Volia deixar-lo reposar, llegir més sobre Coetzee i perquè negar-ho, només amb el que n’havia sentit a dir i amb tot allò que em transmetia la portada, pensava que necessitava viure una època de gran fortalesa mental per aconseguir una lectura catàrtica d’aquella suposada obra mestra. Fins que va passar de ser “suposada” a ser “reconeguda”.

Efectivament, Desgràcia, al meu entendre, és una obra impactant que en alguns punts pot arribar a semblar estilísticament senzilla -efecte que segurament l’autor perseguia-, però amb una gran trama no només trepidant, sinó també moral. Amb cert aire autobiogràfic -el protagonista David Lurie a més de ser de Ciutat del Cap com Coetzee és també professor de literatura-, l’autor narra en forma de clímax ascendent prenent la sensació de desgràcia com a cim. I en definitiva, aconsegueix transmetre el menyspreu, la llàstima i el maltractament que l’espècie humana exerceix uns sobre els altres. Lurie passa del cel de la Universitat on és un reconegut professor al purgatori de ser jutjat per l’acusació de violació d’una alumna fins que ell mateix és condemna a l’infern de viure en una zona de Sud-Àfrica que podríem qualificar de la seva cara salvatge i ancestral. Com un ganivet afilat que es clava poc a poc sobre una víctima, el relat entra dins el lector fent sentir el dolor en la seva pròpia pell. I al mateix temps, valors com la redempció, el perdó o la compassió deixen de ser la salvació humana per expressar la vertader cruesa de la vida real.

L’altre dia passejant per Gràcia vaig veure a la cartellera el film Desgràcia del director Steve Jacobs i protagonitzada per John Malkovich. Escric això abans d’haver-la vist -però segura que ho faré en breu- i en ganes de poder comparar la novel·la amb la versió cinematogràfica. Serà interessant veure com es representa alguna de les escenes tant ben descrites per Coetzee que el meu subconscient ja ha passat al pla audiovisual. De moment, un detall que ja em fa pensar en un bon auguri: la fotografia de portada de la pel·lícula és una bona metàfora de l’essència del que ja he llegit.