Cinema dins el cinema

Prenent l’analogia amb la formula de Pirandello de “teatre dins del teatre”, voldria comentar una sensació que vaig tenir ja fa uns dies que podríem anomenar de “cinema dins el cinema”.

Després d’evitar les corrues de gent anant a veure la última de Tarantino, vaig anar-hi unes setmanes després d’estrenada, però a més, tenia un especial interès en veure-la en una sala de cinema en concret. Buscant una projecció en V.O.S.(E.), vaig veure que el meu cinema preferit de Barcelona -que per cert, tinc a tocar de casa- me l’oferia. I allí ens teníeu. A les 22 h d’un dijous comprant una entrada [atenció, quan dic entrada no vull dir un paper on les lletres s’acaben descolorint amb el pas del temps, sinó el típic cartronet tallat d’una tira, de color verd i amb les lletres ben assegurades a sobre] a la taquilla del cinema Rex. El primer impacte: la taquillera i l’acomodador eren ben bé com recent sortits d’un cinema dels anys 90.

Faré un petit flash-back cap al meu passat perquè jo recordo perfectament viure la gran metamorfosi de les sales de cinema en un moment en que els diumenges a la tarda els pares ens portaven al punt de trobada amb els amics de classe per anar al cine. De cop i volta i gairebé sense adonar-nos-en, vam passar d’anar a una sala gran on la pantalla intimidava, on la cua immensa per comprar l’entrada a la única taquilla arribava fins a la cantonada, on els més espavilats buscaven la butaca del costat de la noia que els agradava quan l’acomodador deixava de fer llum amb la llanterna… a una espècie de construcció arquitectònica totalment plana amb lletres de neó, on un batibull d’adolescents s’acumulaven davant d’un taulell demanant a crits crispetes i coca-cola (“la mida gran, si us plau!”) per dotar la pel·li d’una banda sonora extra basada en mastegades de crispetes i xuclades de palleta.

Per això, reivindico cinemes com el Rex on sap greu, realment, que en una sessió puguin omplir-se només 5 butaques, però que acaben representant un oasi de pau en aquest món tant boig on vivim… I una anècdota més, abans d’entrar, dos homes amb una escala s’enfilaven a la part frontal del cinema per canviar el cartell i les lletres que anuncien la pel·lícula en projecció. Qui hagi vist “Malditos Bastardos” pot ser entendrà perquè deia lo del “cinema a dins del cinema”. O pot ser no….

I no, avui no us donaré la meua opinió sobre la pel·lícula.