Socorrisme literari

“Nunca se como empezar;

nunca se como acabar…”.

Així sonava la cançó “La última cena” de Señor Chinarro. Però per molt que digue, Antonio Luque ha sabut començar i acabar molt bé el seu primer llibre publicat: Socorrismo. En una bona dosi de surrealisme, ironia metafòrica i molta poesia -encara que es tracte de prosa-, aquesta “càpsula literària portàtil de lectura instantània” com resa l’interior de portada publicada per Alpha Decay dins la col·lecció “Alpha Mini” és capaç de portar-te a un món estrany però no per això il·lògic.

Prudentment, Luque només inclou dos contes en aquest breu compendi que permet al lector tastar la ment il·limitada del sevillà. I esperem que després d’aquest tast a mode de “delicatessen” puguen venir molts plats forts.

Breument. Mentre “La mina” és un submón on l’ordre natural d’un poble gira entorn la seva activitat minera, “Socorrismo” és una lliçó de vida gamberra. En el primer, personatges que semblen extrets d’un còmic i situacions que els porten a l’extrem confereixen a la lectura un interès creixent per poder entendre els embolics que van fent-se grans a mesura que avança el relat. Aparentment una sèrie de disbarats ben ordenats, però en realitat, equilibris i malabarismes brutals amb el llenguatge i la gran imaginació de l’autor. Com algú va escriure a la contraportada, guarda certs paral·lelismes amb el realisme burlesc de Mortadelo y Filemón. I en el segon relat que dona nom al llibre, una  història d’amor, o dos o tres… Millor que no us en digue res i que intenteu llegir-lo sense cap informació prèvia.

Simplement, brillant. Tot i que no sóc objectiva.