7 anys en caixes

Aquests dos últims dies han estat dies de fer paquets, de llençar coses, de canvi i de renovació. Si, estic vivint un trasllat, en totes les coses bones i les dolentes que això comporta. De fet, és pràcticament el meu primer trasllat des de que visc a Barcelona i és inevitable enmig de tant empaquetament, remoure molts recors.

Sembla que fos ahir i ja han passat 7 anys des de que quatre estudiants ebrengues vam entrar al pis del carrer Aragó d’on ara despego. Molts companys, alguns dels quals ja van volar fa temps i altres que clouen aquest període en mi. Cinta, Núria, Neus, Gemma, Cristina, Laura, Anna, els tres Jordis… Un pis una mica endogàmic perquè negar-ho ja que no només la propietària és de les Terres de l’Ebre, sinó que els seus inquilins durant aquests set anys també. Suposo que per això, encara hi ha penjat a la paret un pòster editat l’any 1983 amb una caricatura de Tortosa a banda i banda de riu. Tants records que no es poden resumir en un post. Però el més important és tota la simbologia que només natros vam crear a dins: el nostre inquilí imaginar-hi Víctor, lo balancí del bon rotllo, lo “cor de la massana”, la pau…

Ara, però, és hora de mirar endavant. I tot i que de moment només hi veig caixes per desfer i mobles per muntar, també oloro esperança i bones vibracions. He d’agrair també a la gent que ens ha estat ajudant en la mudança i a la meua companya Anna en qui hem viscut unes últimes 24 hores de bogeria. Esperem la setmana vinent ja poder fer una vida normal a la nostra nova llar. I ara, m’agradaria poder il·lustrar aquest post en una foto del pis que deixem ja mig buit i una del que inaugurem amb tot el damunt davall de trastos… Però la meva càmera em diu que ja no te batería i el carregador està en una d’aquelles caixes de color marró que espero poder desprecintar aviat. Així que he decidit fer-ho amb aquesta imatge que van crear des de la Fundació Tàpies quan van obrir després de mesos de reformes… Per a d’aquí uns dies poder dir ben fort “Obrim!”.