Notes, invents, somnis i iaies

L’altre dia em queixava que fa mesos que estic molt poc creativa i no escric per escriure, perquè si, perquè em ve de gust, remenant entre fantasies, records i somnis… I el bloqueig de no tenir escriptura espontània em preocupa. Per això avui he remenat per caixetes on tenia el costum de guardar notes escrites ràpid i corrent des de qualsevol lloc… I n’he trobat una que vaig escriure després de fer una visita a una persona molt important. No se perquè, però vull compartir-ho a través d’aquest bloc:

“Pujo les escales deixant la porta tancada darrera meu i veig el semblant de la iaia* somrient de felicitat que s’apropa i m’abraça. Parlem de l’últim quadre que ha pintat i que vol fer emmarcar i m’explica que n’ha perdut un, de molt bonic, que no sap si deu estar a la botiga on posen marcs o que se n’ha fet. El que sap segur és que no l’ha regalat.

Està sola, em diu.

Però pot anar fent que fet i fet, és lo important.

M’agrada quan m’explica que li agraden les flors i és per això que te moltes plantes. I ben ufanoses les te de tant que les cuida! M’agrada quan em torna a explicar la història del quadre – el que és bonic i que ha perdut que pot ser està a la botiga de marcs- amb la consciència innocent de que és el primer cop que ho fa. No vull trencar-li aquesta il·lusió i per això no li dic que ja m’ho ha explicat fa unes hores. La deixo fer, li segueixo la corrent repetint fil per randa les mateixes rèpliques que li he fet uns minuts abans. Així, entro al seu joc i em sento més a prop seu. No ho veig un problema. Ho veig un viure al segon sense records del passat més recent, sense motius de penedir-se de res.

Ara dorm i pujo al segon pis, renovat fa uns anys. Tanco els ulls i sóc una xiqueta de 7 anys de cabells castany clar tirant a ros, ulls verds-blaus, la pell torrada pel sol i els genolls pelats. Veig un llit de matrimoni dins una sala tètrica que en lloc de paret i porta, te cortines. I veig el quadre dels besavis mirant-me em posi on em posi (davant, de costat, fins i tot, d’esquena). Agafo el meu gat de peluix protagonista d’uns dibuixos animats i em gito a dormir al costat de la meua cosina, d’ulls i cabells negres com el carbó i pell encara més bruna. I m’adormo”

* Em refereixo a la meua iaia materna, Rosa, que viu a Mont-roig del Camp i que va néixer a un poblet de Jaén anomenat Galera.