Le Pianc comença a experimentar amb el català

Els vaig descobrir fa un parell d’anys al Festival Faraday de Vilanova, un escenari perfecte per conèixer-los sota el sol d’estiu amb la platja de teló de fons i amb les seues vestimentes de colors càlids i estampats retro. Des de llavors, aquest grup emergent ha acabat reformulant no només la seva formació, sinó també la seua forma d’expressar-se -han passat de fer servir l’anglès, el francès i l’alemany a cantar lletres en català i espanyol-.

Lletres senzilles, look anys seixanta, ritmes vitals i molta importància dels cors, entre altres coses són els trets que fan que amb Le Pianc un dia gris i avorrit es transformi en tot el contrari. Per tot això, la setmana passada durant la presentació que van fer al petit “escenari” de l’Heliogàbal, era impossible deixar de moure les cames tot i les desenes de caps que feien impossible veure als membres del grup durant l’actuació.

El fet d’editar el seu últim disc Zig Zag -per cert, amb la mateixa discogràfica que Mishima- només en vinil amb el qual inclouen un codi de descàrrega per no haver de transportar el toca-disc sota el braç i poder dur a tot arreu dins l’i-pod, és un indici més de la seua manera de fer.

Si hagués d’escollir un tema del seu nou disc seria “Gran cervell” pel surrealisme macabra barrejat amb veus i melodia naïfs.

Aprofito per recomanar-vos també els que van fer de teloners seus l’altra nit a l’Heliogàbal: Doble Pletina. I també l’exposició que hi ha ara mateix a les parets del local que barreja dites populars amb frases del segle XXI que ja formen part de l’imaginari comú com són “A la taula i al llit, al primer crit”, “No pakis, no party” o “Not penny’s boat”.