Un part i un enterro [musicalment parlant]

Fa uns dies vaig tastar de primera mà (o més ben dit de primeres veus) l’últim disc de Mazoni, Fins que la mort ens separi, que, a més, teniem entre mans una setmana abans de sortir a la venda. Com ja li xivatava el mateix Jaume Pla a Bibiana Ballbè en un dels seus Bestiaris il·lustrats, la mort és el leitmotiv d’aquesta producció que s’ha engendrat entre les parets d’un masia senyorial d’un altre segle. I el part d’aquest disc el vam poder contemplar a la Casa Olandai amb Enderrock i Bankrobber de llevadores oficials. L’experiència de sentir per primer cop alguns temes en versió acústica i en un concert íntim per a 80 persones va ser recomfortant. D’aquí uns dies ja decidirem si el disc ens sembla bo, quina és la nostra cançó preferida o si hi ha un patró en tots els seus discs que el fa ben poc original. Però aquell dia vam olorar l’essència creadora del de la Bisbal sense el filtre de la ràdio o l’envasat del disc compacte. Un luxe poder ser un més dins d’aquell quiròfan imaginari i veure sortir de la veu i els dits del seu pare temes com “Per primer cop” -molt adient en aquesta metàfora sobre un naixement-, “Natura morta”,  “Ulisses i el full en blanc” o “L’home número 12” -on fa una picada d’ullet als Mishima enmig de la història de dos homes que com Jaume apuntava “s’ha d’escoltar bé del principi al final o no s’entén”-.

La mateixa setmana, vaig vestir-me de dol per anar a la [2] d’Apolo on assistiria al pre-enterrament (l’últim concert era uns dies després a la Sala Clap de Mataró) de Madee, la banda de l’actual “The New Raemon”. Jo mateixa solia dir quan parlava d’ells “si, el grup el cantant del qual és The New Raemon” i després pensava que això havia de fer molta ràbia… Sobretot perquè vaig descobrir Madee gairebé al mateix temps que The New Raemon i per a mi, no eren comparables. Cadascú te una atmosfera creativa molt diferent. Però tornant a l’enterrament, cal dir que paradoxalment va ser un concert ple d’energia on es feia evident que els components del grup s’hi deixaven la pell. Ells mateixos escenificaven l’actuació com un enterrament no només amb la seva roba o amb la retòrica de Ramón Rodríguez que ens anava recordant que aquella seria la última vegada que escoltaríem els Madee en directe. Després d’un comiat amb reverència a l’estil actors de teatre i de deixar-nos a tots estabornits amb un ‘A lack of Bravery’ més desgarrador que mai, una copeta de cava i tots cap al carrer, amb el cap cot i fumant la última cigarreta de la setmana -d’una banda, perquè era diumenge i la ressaca feia estralls i de l’altra, per aquell sentiment de pèrdua que compartíem una sèrie de desconeguts que en aquell moment ocupàvem Nou de la Rambla-.

About rosersl

Des de l'octubre del 83, he viscut en un petit poble de muntanya d'uns 600 habitants situat a la falda dels Ports de Tortosa-Beseit (Els Reguers). En complir la majoria d'edat, vaig fer les maletes i vaig marxar a Barcelona ja que des de que era una adolescent i sense saber-ne gairebé els motius m'havia posat entre cella i cella que volia ser periodista... No, no sóc persona de ciutat, però sense adonar-me'n ja fa més de 10 anys que visc a cavall de dos móns: el rural i el cosmopolita. Això i l'altre món, el de la ficció literària, que em té totalment enganxada... Mostra totes les entrades de rosersl

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: