Monthly Archives: Mai 2012

La vida despullada d’un amor de joventut

Ahir vaig veure Un amour de jeunesse, l’última pel·lícula de Mia Hansen-Løve (cognom que encaixa a la perfecció a la temàtica del film). Tot i no haver vist els altres dos llargmetratges de la trilogia, em vaig aventurar a anar-hi després de veure-la recomanada a un parell de llocs (si, les estrelletes que atorguen els crítics a les pel·lícules de la cartellera segueixen tenint sentit).

Consell 1: no feu cas de la sinopsi. El primer amor d’una jove adolescent de 15 anys pot semblar-vos un tema excessivament cursi pels temps que corren. Però la gràcia d’Un amour de jeunesse no rau tant en l’argument, sinó en la mirada narrativa de la directora de culte del cinema francés. Les localitzacions perfectament trobades donen a l’espectador la sensació d’estar vivint en la seva pròpia pell totes les sensacions, sentiments, alegries i desenganys que viurà Camille, la protagonista, des dels seus tendres 15 anys fins a 7 anys després. Ens endinsem als carrers de París, als seus pisos i a les cases de camp del seu voltant.

Consell 2: relaxeu-vos i gaudiu de la banda sonora i l’encaix que troba en cada situació. Podem sentir des de la desgarrada veu de Violeta Parras fins al pop rock electrònic de Rinocerose. Cada moment, amb el seu so idoni que sovint és el so del camp, dels insectes i l’aigua corrent.

En definitiva un film evocador, senzill, delicat i d’estètica indie que us farà tornar enrera per recordar l’innocència dels amors de joventut.


Res no és res

“En ciència, l’error absolut és la diferència, en valor absolut, entre el valor exacte i el valor aproximat.”
(Carmona, Eduard. Llibre dels Errors. Palma, 2009. Ed. Documenta Balear. Pàg. 81)
Ser o no ser. És aquesta la qüestió? Eduard Carmona (Deltebre, 1982), -poeta, rapsode i veu en off, a més d’un dels impulsors de la Bouesia– demostra al Llibre dels errors més aviat que “res no és res”. Dividit en quatre parts (Existenció, Utilitat dels tels, Immobiliària, Llibre dels errors), aquest poemari ens acosta a una reflexió de caire existencialista, però no ho fa a través del típic relat filosòfic, sinó que se serveix de detalls quotidians, situacions surrealistes, detalls onírics, sorpreses lingüístiques i contrastos de llum i foscor per dir-nos que “la vida és una vellarda”.
Tal com ja anuncia el colofó de Sartre en la primera part del poemari, la nàusea en ser conscient de l’existència d’un mateix és present en aquesta lectura. En un primer moment, els versos encadenats entre les estrofes, infereixen en el lector una sensació d’arrossegament, de rutina, però també de reafirmació per part d’una primera persona que interpel·la sovint a un tu. A través de repeticions, de prescindir dels signes de puntuació, de polisèmies, de l’ús de cursives per omplir de càrrega simbòlica alguns termes i d’altres figures retòriques utilitzades amb precisió, Carmona crea un ritme viu amb pauses, acceleracions, davallades… Si heu sentit recitar el rapsode en alguna ocasió entendreu què vull dir i si no ho heu fet,proveu- ho i captareu millor els seus versos.
Llegeix l’article sencer a Surtdecasa.cat.