M. Rojals: “S’ha d’anar amb molta cura amb la creació dels personatges perquè no et passi un “Desmontando a Harry””

Avui escric aquestes línies empesa per una situació recurrent –fins llavors, inèdita- que vaig començar a experimentar fa cosa d’un any. Tot va començar una matinada, dins un Bus Nit, quan en encetar una conversa amb els companys de viatge, una noia em va atracar verbalment: “Tuuu! El teu parlar? D’on ets? Parles igual que els personatges d’un llibre que m’ha encantat!”. I a partir d’aquí, vaig anar rebent de coneguts i saludats comentaris de l’estil “aquest estiu he pensat amb tu perquè m’he llegit un llibre que… bla, bla, bla”. Això, sumat a crítiques positives als mitjans, lloances en converses de bar i recomanacions a la xarxa, va despertar-me l’inquietud de voler saber què tenia Primavera, estiu, etcètera que connectés de forma gairebé sobrenatural amb la gent i que alhora tingués tant a veure amb mi (o amb el meu parlar) per als que es creuaven en el meu camí. Així és com en una de les visites a la llibreria en vaig sortir amb un exemplar de Primavera, estiu, etcètera ben amagat dins la bossa amb complex d’extraterrestre per encara no haver-lo llegit.

Marta Rojals (La Palma d’Ebre, 1975) és arquitecta, provoca l’esperit crític dels lectors de Vilaweb amb els seus “mails oberts” i segueix un codi ètic molt interessant: evita els habituals canals de promoció d’escriptors (no distribueix fotografies personals, no participa en tertúlies ni concedeix entrevistes ‪tête-à-tête). Tot i que fa conya dient que això la pot fer sentir del segle XIX, Rojals aposta per la relació directa amb els lectors a través de les noves tecnologies. Assegura que aquestes tenen un paper “absolut” en la seua vida i em comenta: “Tot el que sigui d’abans d’ahir ja em sembla antic.” Ella i la seua forma de narrar són ben d’avui, però. Fresc, sense artificialitats, el llenguatge que utilitza flueix per sobre d’un engranatge ben fi i, tal i com han notat els lectors, treballa la llengua amb el tacte d’un orfebre. Quan li preguntem sobre la feina de traslladar al mitjà escrit una variant dialectal naturalment oral, ens aclareix que “el parlar del llibre no és ebrenc pròpiament (la variant tortosina), és lleidatà del sud (m’invento la denominació ‘del sud’ més per ignorància que per sapiència).” I tot i que el procediment va ser “més aviat intuïtiu, basat en la transcripció directa” no l’ha fet servir a l’ababalà. “Per posar-hi una mica d’ordre i de concert, vaig valer-me de les publicacions filològiques de l’Olga Cubells per definir uns criteris i una coherència”, revela. I per a deixar-ho més clar, ens ofereix un exemple de criteri fonètic: “jo anava/ell anave: en el primer cas, la [a] final indica la pronunciació d’una [e] oberta; en el segon cas, la e final indica la pronunciació d’una e tancada.” I en destaca els matisos del llenguatge: “allà no diuen ‘lo’ sistemàticament, com fan els parodiadors del lleidatà.” Comenta que per a ella va ser com fer una petita tesi doctoral i en va aprendre molt; a nosaltres no ens queda dubte que ha aportat molt als lectors del nostre país sobre la diversitat i riquesa lingüística que preservem. ‬‬

Si et ve de gust llegir l’article sencer, fes clic i continua’n la lectura a Surtdecasa.cat.