Mans com a peus (I)

«Estira més, força una mica, va, estira, més…, hi has de poder arribar, Això no pot quedar així!». Les paraules del senyor Ventura -xandall Adidas® amb ratlles verticals als costats, ulleres Ray-ban® d’aviador i xiulet dictatorial- retronaven dins del seu cap. Es debatia entre si odiar sense contemplacions o respectar vehementment el professor d’Educació Física que semblava avesat a donar ordres a una formació militar. Mentre, ajaguda a terra, cames estirades i esquena pretesament recta, Alba intentava arribar a aquella fusió impossible entre les puntes dels dits i les puntes dels peus. No hi havia manera humana. Uns tres centímetres separaven dites extremitats, mentre forçava la postura al màxim, buscava la luxació, es desesperava sencera. Aquella manca d’elasticitat li feia venir ganes de cridar a mig camí entre la desesperació i l’esglai cada cop que ho provava. Però no ho feia, simplement s’encongia d’espatlles, es rendia i intentava esquivar la mirada inquisitiva del senyor Ventura.

«Tens les mans com a peus» li deia el pare quan apareixia amb un d’aquells plats rústics de terrissa decorat per un detall en groc. El plat el duia trencat perquè, no sabia com, durant el trajecte de la cuina a la taula, li havia relliscat estavellant-se sorollosament contra terra. O quan s’acostava a un dels rosers de l’hort per collir una rosa per la mare i en sortia amb els dits carregats d’espines i plorant a cor que vols. O quan feia malbé l’estructura de porexpan del projecte de Plàstica, sense poder-se fer al càrrec de com s’havia produït aquell incident, si ella «ja havia parat compte!». Les mans com a peus. Les mans com a peus. Les mans. Els peus. Si caus. No els veus.

«Què deurà voler dir? Les mans són les mans i els peus, els peus» pensava ella i seguia corrent i bambant i caient i aixecant-se i cremant-se la pell tendra amb el roig de la pista de futbol sala. Ara sí, ara també, anava per terra. Els genolls pelats són una constant en la quotidianitat de qualsevol xiquet, però allò seu era fora de mida. Encara no acabaven d’ajuntar-se les plaquetes suficients per formar una crosta tova envoltada de pus, que ja tornava a sostovar-se després d’una caiguda amb els patins de línia a la plaça.

Ja granadeta, la mare li va explicar que preocupats per aquesta maldestresa exagerada, quan era menuda, la van dur al metge. Encara ara, Alba es pregunta quina tesi li devien explicar al doctor o doctora en qüestió. Després d’examinar-la del dret i del revés, van arribar a la conclusió que tenia «els genolls cap endins» -una argumentació poc científica, però així és com li ha explicat sempre la seua mare-. I si al diagnòstic hi sumem que tenia els peus plans i la columna vertebral lleugerament torçada, la conclusió que se n’extreia era que Alba havia vingut a aquest món a trontollar com una muñeca de Famosa més que a caminar amb l’estil d’una model de Prêt-à-porter.

Que les xiquetes creixen i s’espiguen abans que els xiquets podria ser un tret de superioritat agafant-nos al darwinisme més bàsic. Però no. Convertir-se en una de les altes de la classe només va fer que empitjorar els problemes d’esquena que patia Alba i el seu repte va passar de ser mantenir l’equilibri al d’arronsar-se constantment, fer-se menuda i esdevenir de nou, normal, com la resta. Però la davallada als inferns de debò va tenir lloc quan als onze anys una prematura menstruació no desitjada va instal·lar-se a la seva vida, al mateix temps que dues protuberàncies creixien sense parar a la zona del tòrax. Les classes d’Educació Física es van tornar, per a ella, sessions de tortura dignes de la brigada político-social del franquisme. Cada cop que feien la course Navette, se sentia observada per mil ulls conscients que aquells dos globus pesants a la part davantera no ajudaven gens a la seua agilitat. I d’aquesta mateixa manera, va haver de deixar de jugar a futbol amb els nois perquè a la mínima que rebia un cop de colze o una pilotada al pit havia d’escollir si era pitjor el dolor físic que sentiria durant uns minuts o la humiliació que carregaria en aquella esquena mal girbada durant mitja vida. Pensant-hi, el dolor físic no tenia pràcticament lloc en la seua experiència vital. Pot ser tantes caigudes o el fet que l’atropellés un cotxe amb només cinc anys l’havien immunitzat del dolor. Sí, la seua marmita de Panoràmix eren les hòsties que li havia propiciat la infantesa. I així ho evidenciaven tot tipus de metges: dentistes que li remenaven la boca i feien netes les càries; practicants que li clavaven una xeringa amb un fort medicament a l’anca; infermeres que li introduïen l’agulla a la vena per extreure’n una mostra de sang. «Esta xiqueta ni s’immuta; que bé que es porta!, tant de bo tots fossin com ella.» I ella, satisfeta, somreia i coïa la seua venjança.