Mans com a peus (III)

The_Styx_Doré.jpg

El rellotge de la piscina del gimnàs marca les 6.55 h. La llum encara resta apagada. La porta dels vestuaris s’obre tímidament i comencen a desfilar banyistes amb pretensions de nedadors professionals. Ocupen posicions. Estiraments. Mirada fixa cap a l’horitzó. Immersions. Braçades. Neden en la penombra protegits per una enorme vidriera que deixa filtrar els primers rajos de llum somorta del dia que s’aixeca. La llum dels fluorescents s’encén. El ritme de les braçades augmenta. Crol, braça, esquena, braça, crol. Nous banyistes amb aires de nedadors es llencen a la piscina. Els carrils comencen a recarregar-se. Un amfibi per aquí. Avançaments per l’esquerra sense intermitents. Un atleta per allà. Competitivitat. La serp d’aigua va a la seua. Aquell nedar relaxat i lent. Pesat. Hiperactivitat per l’altra banda. Dos banyistes que neden massa prop s’entortolliguen per mil·lèsimes de segons com si fossin un engranatge mecànic i segueixen com si res. Moviment impostat travessant les aigües revoltes.

I si ara tota aquesta activitat frenètica s’aturés ipso facto i veiéssim clarament qui cova la ira dins seu i qui no fa més del que pot, per peresa? Cossos inerts enmig de la llacuna Estígia. Els uns quedarien immersos amb alguns membres surant entre la fina barrera enganxifosa que separa l’aigua de l’aire i les òrbites oculars bombades amb foc a les pupil·les. Els altres, submergits completament amb cara de peix bullit a qui ha arribat l’hora mentre dormia els cinc minuts de mandra al matí. La piscina olímpica del gimnàs convertida en un immens pantà ple a vessar de cossos pecadors. I la seua Virgili -camuflada de socorrista- mirant-s’ho de lluny, objectivant els fets, sense ganes de salvar ningú.

L’única noia que neda entre les corxeres decideix aturar-se. Respira a fons. Estira el cap, flexionant el coll primer cap a l’esquerra, després cap a la dreta. Amb cura. Entortolliga el dos dits índex passant els braços per darrera l’esquena. Recolza les mans a la vora de la piscina, flexiona els braços, pressiona amb els bíceps, salta lleugerament per posar el cul sobre la superfície i sense recolzar les mans enterra de nou, troba l’equilibri. S’aixeca les ulleres. Clac, clac. Camina amb l’esquena ben recta, la mirada altiva. I, discretament, s’arregla les vores del banyador.

About rosersl

Des de l'octubre del 83, he viscut en un petit poble de muntanya d'uns 600 habitants situat a la falda dels Ports de Tortosa-Beseit (Els Reguers). En complir la majoria d'edat, vaig fer les maletes i vaig marxar a Barcelona ja que des de que era una adolescent i sense saber-ne gairebé els motius m'havia posat entre cella i cella que volia ser periodista... No, no sóc persona de ciutat, però sense adonar-me'n ja fa més de 10 anys que visc a cavall de dos móns: el rural i el cosmopolita. Això i l'altre món, el de la ficció literària, que em té totalment enganxada... Mostra totes les entrades de rosersl

One response to “Mans com a peus (III)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: