Monthly Archives: Setembre 2020

L’esperança és l’últim que es perd

Quantes vegades haurem sentit esta expressió, en moments difícils, per animar-nos? Especialment els darrers mesos enmig d’una pandèmia mundial que poc ens havíem imaginat més enllà de malsons apocalíptics provocats per històries de ciència ficció. Però avui li vull donar un sentit diferent a l’expressió escrivint este text en homenatge a la meua iaia Esperança.

El disset de juny de l’any passat, dedicava este altre text a la iaia Rosa. El disset d’agost d’enguany, exactament un any i dos mesos després, ens deixava la iaia Esperança, atrapada en un cos sense records, presa per l’Alzheimer des de feia uns anys. Així que em disposo a escriure-li unes quantes línies per donar valor, precisament, a la memòria.

El confinament -viscut sola, en un pis de dimensions petites d’una gran ciutat- va ser una muntanya russa d’emocions. En alguns moments l’atracció s’aturava, deixant el meu vagó metafòricament penjat. El balanceig agònic em duia a la ment la possibilitat horrible de no poder-me acomiadar de tu. Algun tipus de justícia còsmica (divina, diries tu) va fer que a finals de juny pogués instal·lar-me de nou als Reguers, a la casa on me vaig criar amb tu, lo iaio, pares i germans. Durant un mes i mig, he pogut ser a prop teu -això sí, amb distància i totes les precaucions que tan bé hem aprés a incorporar en la nostra rutina-. Quan vaig tornar, ja pràcticament no parlaves, més enllà d’algunes frases inconnexes que deies davant la televisió i de les teues oracions que repeties de forma programada. I de cop, asseguda a la punta antagònica del menjador on jo era, me fitaves fixament amb una curiositat infantil. Jo t’ho tornava. La mirada i el somriure. I tu hi tornaves, com si fos un torneig de ping-pong. No els oblidaré mai aquells somriures sincers, innocents, lliures de cap prejudici, fora de sí, serens. No calia res més per entendre’ns i duu a terme un particular ritual de comiat. Perquè les paraules també estan sobrevalorades.  

Les darreres setmanes he intentat fer memòria i recordar, cada dia, alguna anècdota viscuda al teu costat. De menuda, me fascinava lo teu nom, tot i la confusió que em creava veure’l escrit amb zeta a les cartes, quan ho pronunciàvem amb essa sorda. Intentàveu explicar-me que nosaltres dèiem el nom en català, però que als documents oficials l’havien registrat en castellà. Signes dels temps en l’època en que vas nàixer (l’any vint-i-cinc). Pensava que quina sort haver nascut als vuitanta perquè si no, m’haurien batejat com a “Rosario”! Independentment del que hi posés als papers, jo vaig decidir que sempre escriuria Esperança amb ce trencada que em semblava, a més, una lletra única, especial, que et feia a tu també inimitable.   

Lo dia del meu bateig. A la foto, tothom mira a la càmera, excepte les dos iaies.

Com ja he dit abans, tota la vida hem viscut amb tu i el iaio i com a mestressa de la casa, per a mi eres la iaia del seny i l’ordre. No ens enganyem, tenies una actitud dirigent i tendies a donar-nos consells en forma d’ordre. Però ho feies sempre pel nostre bé, per a que ens convertíssim en persones de bé, “persones com Déu mana”.

En este sentit, tenies una obsessió per a que ens ho mengéssim tot i no deixéssim remostrons al plat. L’altre dia comentàvem amb mon germà lo calvari que passàvem -tant tu com natros– mentre provaves d’empapussar-nos les llenties i ens rebel·làvem posant-nos el tovalló a la boca i assumint que ens trobaríem lo mateix plat per a berenar o per a sopar. Imagino que com moltes iaies que, com tu, havien viscut la misèria de menudes. Pot ser la meua manera de compensar-t’ho és que les farinetes que feies, aquell plat de pobres que segur que havia salvat de morir de gana moltes famílies durant la postguerra, fos lo meu plat preferit, mentre els altres infants preferien los macarrons o la carn arrebossada.   

A l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer fent memòria històrica i familiar.

El 29 de juny del 2017, el Ple del Parlament va aprovar la Llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme que autoritzava l’Arxiu Nacional de Catalunya a elaborar i fer pública una llista dels processos instruïts pel règim franquista. Mon pare va trobar-hi el nom dels teus pares, Joan i Dolores, de qui havia sentit explicar que després de l’entrada de les tropes nacionals als Reguers, havien estat detinguts i portats a la presó de Vinaròs. Quan m’ho va comentar, vaig demanar hora a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer a Barcelona per poder consultar la documentació conservada sobre la causa. De tot el que vam trobar, n’extraiem que van estar injustament empresonats -com tanta altra gent- del juliol del 1928 al febrer del 1939, deixant-vos a tu i a les teues germanes soles al poble. L’exercici d’imaginar-me com havíeu hagut d’espavilar-vos, m’ajuda a comprendre el teu caràcter i l’objectiu de donar un futur millor al teu fill, néts i besnéts. 

Pocs mesos després de nàixer jo, ma germana va agafar no sé quina malaltia estranya que va fer que mons pares se l’emportessin urgentment a Sant Joan de Déu on, sobretot ma mare, hi va passar moltes nits de vetlla. Ma mare sempre explica lo greu que li va saber quan tu li vas trucar emocionada perquè m’havia sortit la primera dent. Per poder cuidar d’una filla, s’havia perdut una de les fites biològiques de l’altra. Però, per sort, hi eres tu, parant compte de mi durant aquells mesos d’incertesa per la salut de l’altra neta. Per sort, tot va acabar bé i ma germana es va curar. Jo no me’n recordo, però imagino que al meu subconscient li va quedar alguna cosa d’aquells mesos que el iaio i tu em vau fer “de pares”. 

Omnipresència i discreció. Això també et caracteritzava.  S’ha de dir que jo era una barreja de personeta maldestra, innocent i insegura i com a tal, tenia molts números de protagonitzar petits desastres quotidians. Quan trencava un got a les set del matí pensant que tots dormien, apareixies tu per darrera, sense fer soroll per arreglar-ho. Quan em posava a la butxaca el tros de plàtan que no em podia acabar i anava sigilosament a enterrar-lo al sorral del carrer, m’enganxaves com una bona investigadora. Però sempre recordaré quan et vas convertir en Tomàtic. Sí, sí, Tomàtic lo del Club Súper Tres. Una vegada més, aprofitava el fet de ser una xiqueta matinera per fer de les meues a aquelles hores en que la son encara prenia la casa. I aquell dia que vaig decidir trucar al Tomàtic per dir-li la resposta a la pregunta que acabaven d’anunciar, resulta que tu te’n vas adonar, vas agafar el telèfon per l’altra línia i em vas colar, de mig a mig, que eres ell. Anys després, quan m’ho vas confessar, la meua cara era la que es va posar roja com una tomata.

Estos dies, també he llegit lo diari que vas dictar-li a mon germà al 2009, quan ja veies que la memòria et començava a fallar i que calia deixar per escrit la teua història personal. Allà expliques el moment en que el vostre pare te va deixar triar si volies estudiar o anar a fer costura. I tu reconeixes que com no t’agradava estudiar, vas escollir aprendre a cosir. Això també vas intentar transmetre-m’ho. Anàvem al teu bagul dels retalls de roba i triàvem quin li quedaria millor a la meua Barbie. Intentaves ensenyar-me a fer servir bé els patrons, però el resultat acabava sent un sac de pataques o una túnica medieval que li calçava a la nina arravatant-li tot lo glamur que els senyors de Mattel s’havien entestat a donar-li. Cosir a màquina no en sé, però gràcies a tu, me cuso els traus dels calcetins i els botons que em cauen.

Los darrers anys de la teua vida, la nostra relació ha estat marcada per la distància -la física i la imposada per l’Alzheimer-. Però de forma intermitent, quan venia a casa, aprofitava qualsevol ratet per xarrar en tu, encara que no tinguessis clar qui era aquella xica que et parlava. Me vas deixar tant de pedra fent-me de cop, en un moment de lucidesa, aquella pregunta… Que quedarà entre tu i jo. Un moment que vaig voler conservar al meu Instagram i on m’agrada tornar-hi de tant en tant.

Iaia Esperança. 94 anys de vivències en un menut poble a la falda dels Ports. Tot lo que tu eres, queda ara en natros, i això no deixarem que marxe.

“La menuda”