Un dia qualsevol de la setmana passada me vaig convertir en la xica que plora al metro. Asseguda, enmig de la massa, no podia aturar aquelles llàgrimes traïdores que lliscaven galta avall, escorrent-se darrere la mascareta. Una xica a qui la gent del voltant mirava de reüll i intentant dissimular la curiositat de si aquella tristesa era fruit d’una ruptura amorosa, d’un acomiadament laboral o de la pèrdua d’un familiar. Feia unes hores que mon pare me comunicava, per telèfon, que mon iaio ens havia deixat. Se n’havia anat. Ja no hi era.
Lo primer que vaig sentir va ser la impotència de no haver-ho pogut predir, lo dia de Reis, quan vaig acomiadar-me’n dient-li «mos veiem d’aquí a quinze dies.» Si ho hagués sapigut, hauria aprofitat per a treure-li més conversa, per a preguntar-li més batalletes de quan era transportista i s’ho voltava tot o de quan érem menuts i convivíem sota el mateix sostre amb ell, la meua iaia, mons pares i germans. Però lo cantó positiu és que va estar bé, amb lo cap ben clar i les idees ben segures fins a l’últim sospir, que va ser tranquil i sense patiment. Una frase que estos dies he repetit i sentit per activa i per passiva fins que ha perdut lo seu propòsit, s’ha banalitzat.
Un dels últims records que tinc d’ell havia estat motiu de broma amb amics, dies abans. Lo seu ritual la nit més màgica de l’any, la nit de Reis. Com feia des de fa uns anys, va seure a la seua butaca i va preguntar si ja hi érem tots tenyint lo menjador de certa solemnitat. Llavors, servint-se de la meua cunyada com a “secretària” (així ho va dir ell) se va disposar a cantar els noms de néts, besnets i nora i a lliurar-nos un sobre a cadascú sense poder dissimular una mescla d’orgull, dignitat i expectativa. A mi em va tocar un d’aquells sobres de finestreta dels que li arribaven amb els rebuts de l’abans anomenada La Caixa (que això sí, tot s’ha d’aprofitar) que em va arrencar un somriure murri. I tampoc oblido el comentari que ell mateix va fer quan li vam regalar una ampolla de colònia d’un litre: «Això és molt gran, no duraré tant jo!». Lo vam fer callar. Però ell ja l’havia amollat. I dient-ho assumia, sense embuts, allò que ningú de natros volia assumir, que li quedava ben poc temps a la nostra vora.
I va arribar lo Dia del comiat. Entre emotiu, surrealista i bizarro. Així el descric. Així el recordo. Me sentia dins d’una ficció. Una invenció amb ressonàncies de Garcia Márquez, Ginzburg i Almodóvar. Les hores lentes al tanatori, esperant que veïns i veïnes del poble, ties, cosines i altres familiars llunyans vinguessin a oferir-nos el seu condol. Quan mon pare preguntava si el volien veure, se succeïen reaccions en escala: decidits que s’acostaven sense recança al taüt obert, altres que -per treure-li ferro- deien que el trobaven més jove i les que -esgarrifades- deien que no, que volien recordar-lo com l’havien vist, uns dies abans, ben viu i sense cap símptoma d’estar-se apagant.
I la Missa. Tornar a entrar a l’Església dels Reguers després de, no me’n puc recordar en detall, però diria que més d’una dècada sense fer-ho. Aquella església on, fins poc temps després de la comunió, freqüentava religiosament cada diumenge. Un temple on posava veu al Salm responsorial perquè totes les donetes de missa lloaven «lo bé que llegia en veu alta». No havia canviat gaire. Estava igual, però més endreçada, més lluminosa. Les mateixes imatges de santes i sants amb la mirada perduda cap al cel, la taula de pedra construïda amb una roda de molí i el Sant Antoni del porquet presidint l’altar. Les paraules del mossèn ressonaven al meu cap com un sedant, mentre jo em concentrava en la fum negra del ciri pasqual, la piuladissa dels estornells que poblen los arbres del costat fent de banda sonora eclesiàstica i el gest del Crist crucificat fet de fusta roginosa.
I retrobar totes aquelles cares del passat, que van ser decorat de la meua infantesa i adolescència, ara carregades d’arrugues i cabells blancs i més vivències a les esquenes. Però, com sempre, familiars, hospitalàries, tintades d’aquella certesa de “ser dels nostres”.
L’endemà, tornant a les vuit del matí en bus, vaig presenciar un espectacle al cel impossible de captar amb un objectiu i compartir a Instagram, només fet per ser admirat allà, al moment. Me trobava casualment -i diria que sortosament- gràcies a l’algoritme d’Spotify, escoltant Peer Gynt Suit No.1, Op. 46: I. Morning Mood. I de cop, a la meua mà dreta, una cella de núvols perfectament apegats de costat, formant una filera horitzontal, feien de teló d’un sol taronja. Com una clara d’ou, brillant, fort, que quan lo miraves, t’encegava durant uns minuts entelant-te la mirada amb aquells puntets psicodèlics. I a poc a poc, lo rovell d’ou, s’anava deixant veure tímidament. Ara surto, ara m’amago. Fins que va quedar reflectit en l’aigua del Delta de l’Ebre, com si tingués un bessó. L’espectacle va durar una bona estona i me va parèixer simbòlic, me va recordar les paraules del capellà lo dia abans quan deia que els meus iaios ara es trobarien i estarien juntets. No sé si això deu ser cert, i si es trobaran al cel o en un més enllà no imaginat mai per ningú. Però esta imatge me’ls va fer ben presents i me va fer creure que pot ser sí que igual com feien núvols, sol i aigua, ells també serien ara un tot, una conjunció, una superposició de dos vides llargues i plenes.
Diuen que les olors són emanacions capaces de recordar-nos algú amb una vivesa forta. Si tanco als ulls, igual com l’olor d’unes mans que acaben d’escurar me porten a ma iaia, l’olor de pollets i serradura són mon iaio. Me fan reviure aquelles nits d’estiu enganxifoses quan mos portava a mi i a les veïnes, en lo seu Renault roig, a la granja. Hi anava per controlar que aquells pollastres en potència sentien el màxim confort, però xalava veient lo nostre esperit feréstec provant-los d’esbarrar. Sort que encara puc experimentar-la!
____________________
Mentre escric, una amiga ha publicat una piulada dient que avui li ha fet molta il·lusió que ens féssim una abraçada. Jo, no en sé el perquè, no havia estat mai massa d’abraçades. De fet, fins fa dos anys, era d’aquelles persones que es queden èrtigues com un arbre quan les abracen. Però a abraçar també se n’aprèn i per sort, ho he fet. Recordo que fa cosa de dos mesos -un cap de setmana que vaig anar al poble- quan m’acomiadava de mon iaio, me va dir «vine aquí» i me va fer fer-li una abraçada. Tot i saber que s’estava exposant, que sortia dels murs de protecció que havien aixecat al nostre voltant, que jo podia ser contagiosament fatal. Com me reconforta no haver rebutjat aquella abraçada.
Fins sempre iaio, no perdrem de vista lo teu llegat!
Roser Sebastià's Blog 