Lo pregó

Enguany vaig tindre la sort de ser la pregonera de Festes dels Reguers. No hi ha cap prova audiovisual del moment perquè tothom qui hi va assistir va triar viure’l a enregistrar-lo. Per això, lo vull compartir, aquí, per escrit.

Els Reguers, 19 de juliol del 2022.

Bona tarde reguerencs, reguerenques i altres amics i amigues que avui mos acompanyeu. 

Vos hai de dir que trobar-me aquí davant vostre i donar lo tret de sortida a unes festes tan esperades com les d’enguany, me fa molt de respecte i per avançat, vos demano disculpes per si en algun moment m’emociono. 

Me’n recordo que, a finals del 2019, a una festa que celebràvem al ball d’estiu, Anna -la llavors  alcaldessa- i els membres de la Comissió de Festes me van cridar un momentet per a proposar-me ser la pregonera de festes del 2020. Me vaig posar molt nerviosa i en conya, los vaig dir que no ho podia acceptar, que jo no era dingú i que no tenia la categoria per a fer un pregó. Uns minuts después de repassar les seues cares de decepció, los vaig dir que era broma i que ho acceptava encantada. Però, per dins meu, seguia pensant “per què jo?” si no he fet res massa extraordinari a la vida, més enllà d’haver marxat als 18 anys a estudiar a Barcelona i no haver tornat a viure al poble, més que de forma intermitent… La qual cosa no m’acabava de parèixer massa digna de reconeixement per part dels meus veïns i veïnes, precisament. Después, vaig pensar que igual és perquè això de tindre lo títol de periodista vestix molt, encara que hagués defraudat a algunes veïnes del poble que quan tornava als estius me preguntaven “Quan te vorem a la tele?”. Elles m’haurien volgut vore conduint algun programa de la tele estil “El diario de Patricia” o presentant les Notícies i vaiga, que això jo no m’ho havia ni plantejat mai.

Però tornant a l’encàrrec de fer el pregó, pensant-hi bé, me feia molta il·lusió, tanta, que, de seguida, vaig compartir-ho en familiars i amics com si m’hagués tocat la loteria. La qüestió és que en aquell moment no sabia que el 15 de març mos tancarien a tots a casa, com si fóssem moixons engabiats. Quan lo govern va anunciar la mesura extrema del confinament total, me vaig plantejar si agafar un bus i baixar cap als Reguers, on segur que estaria més còmoda que en un pis de 70 metros quadrats al mig de Barcelona. Però, de cop, me va envair un sentiment molt gran de responsabilitat. Aquella setmana m’havia passejat per tota la ciutat, anant en metro, de concerts i trobades socials i no sabia si havia pogut contraure el virus. A més, una companya de faena havia donat positiu. No podia arriscar-me a viatjar hasta casa perquè podia ser letalment contagiosa per als meus. Especialment, me preocupaven los iaios. I al mateix temps, sentia una contradicció. M’envaia la temor de perdre’ls, que se n’anessen mentres jo estava allà tancada i no tornar-los a vore. Així que em vaig quedar a Barcelona. I me penso que mai havia enyorat tant lo Reguers, los nostres carrers, la nostra gent, com allavontes. Me’n recordo del consol que representaven les fotos que m’enviava mun pare, algun dia, quan anava a les Collades a cuidar l’hort dient-me “la natura no s’atura”. O lo grup de WhatsApp de la colla on tothom anava compartint les seues vivències en aquells dies d’aïllament. Per sort, aquell estiu vaig poder baixar i teletreballar des de casa muns pares, aquí al poble i vaig viure, en totes les mesures de seguretat, l’últim estiu al costat de ma iaia. 

La iaia Esperança. Estos dies hai rellegit una espècie de memòries que ma iaia va voler deixar per escrit al 2009, quan va notar que les seues neurones començaven un procès irreversible que acabarien esborrant-li los records. Mun germà se va encarregar de deixar constància per escrit d’allò que ella li dictava. Allà repassa diverses vivències familiars, viscudes al poble: lo negoci dels cabassos, la primera línia d’autobusos Tortosa-Roquetes-Jesús i Aufara-Reguers, quan van acollir famílies andaluses refugiades, les coves on s’amagaven quan lo front va arribar aquí, com lo conflicte va afectar a suns pares a qui van tancar a la presó de Vinaròs i sobretot, parlava de les seues germanes, puntals imprescindibles per a ella. Com sabeu la iaia mos va deixar l’estiu del 2020 i este any passat va ser el torn del iaio Enrique. Mai oblidaré totes les històries i batalletes quan jo li contava que havia anat aquí o allà en los amics. Ell sempre tenia alguna anècdota que contar del puesto en qüestió perquè quan conduïa camions també s’ho havia voltat tot. No sabeu com agraeixo ara al destí, tot i haver viscut les distàncies imposades per esta maleïda pandèmia, haver-me pogut despedir com cal d’ells. M’han ensenyat tant! Especialment a entendre que vol dir ser dels Reguers. Així que també voldria que això d’avui fos un homenatge a n’ells. 

A n’ells i a tota la gent que mos ha deixat los darrers dos anys. Com lo tio Juanito de Saboga que, a banda dels seus somnis increïbles per a la Vall, també va fer tant per al poble -tenim la sort que sa filla Esther seguixque al peu del canó, tot i que quan me va dir que tornava a ser alcaldessa, no vaig poder evitar preguntar-li si ja sabia el que es feia…-. 

Però preparant això d’avui, me va vindre al cap també Maria Cinta l’estanquera. Perquè justament quan arribaven les festes, ella n’era una part essencial. Me’n recordo que, ja de ben menuda, me fascinava, vore-la sempre arreglada, ben pentinada i maquillada baixant la reixa de l’estanc quan acabava la jornada per a fer cap als actes de festes. I després, ja d’adolescent, vore que era una dona independent i se quedava en natros ballant tota la matinada i fent de dia. En un poble menut com lo nostre, on tothom sempre xafardeja i xiuxiueja, penso que per a mi com a dona, sense jo saber-ho, era un referent de llibertat, d’anar a la seua i de fer poble, diguessen lo que diguessen. Segurament ella i altres com ella tampoc ho sabien, però igual van fer més del que pensem per a que les dones de la meua generació mos sentiguessem més lliures del que pot ser ho havien estat les nostres iaies. Això me fa pensar també, en quan un grupet de xiquetes de diferents edats (jo en tenia 11) vam decidir muntar l’equip de futbol femení del poble. No mos ho vam qüestionar, igual com als xiquets, a natros també mos agradava lo futbol i vam decidir organitzar-mos, buscar un entrenador (Paulino) i posar-mos en marxa. A més, ocupar el bar (un puesto que sobretot freqüentaven homes) los dies de Lliga o Champions per a vore el Barça. I penso també en les dones llatadores que reivindicaven la nostra tradició i orígens voltant per les fires de les comarques properes representant-mos o en l’associació de dones que durant molts anys han organitzat activitats i saraus diversos per al poble. I sí, agrano cap a casa, que dir de man germana i ma fillola que com moltes  altres dones del poble no han tingut cap dubte en arremangar-se i dedicar-se a les granges i les terres (un món que durant segles havia estat masculí) al costat de mun cunyat i mun nebot. Hi ha la creença que les ciutats són més obertes al món, als canvis i que allà les idees revolucionàries triomfen més, mentres que als pobles som tancats, primitius i retrògrads. Pos jo que voleu que us digue, n’estic molt orgullosa de les dones d’este poble i de l’empenta que teniu per a demostrar que els temps han canviat. Per tant, avui això també va per vatros! (homes, no vos enfadesseu, a vatros també vos tinc molt de carinyo i sou importants, però crec que no necessiteu ser tan reivindicats).

Inevitablement, mentre preparava això d’avui també feia memòria i recordava la meua infantesa, adolescència i primers passos cap a l’edat adulta. Les tardes enjugassades, fent pastetes al Racó del Conill, com rebaldíem sèquia amunt i avall canviant les posts de puesto, les excursions en bici (alguna en “susto” incluït, te’n recordes Anna?), los ginolls pelats per les caigudes en patins per la plaça, los estius a la piscina i jugant a “l’escondite”, les nits caloroses anant a tocar timbres, assentar-mos a “la fresqueta” a escoltar les batalletes de la gent gran, anar a córrer la taronja. L’aulor de serradura de quan mon iaio mos portava a les veïnes i a mi a vore els pollets a la granja, lo gust de les figues recent collides a la figuera de la senyor Mercè, lo soroll de vidre i màquines de la fàbrica de sifons que em despertava a l’estiu per anar a treballar a l’oficina del Toscà…. Los primers enamoraments (i petons furtius detràs d’auliveres) i les primeres borratxeres! (alguna en final a l’hospital…), les matinades per anar a la muntanya a plegar aulives, garrofes i ameles, los futbolins al Contrast, los remember de dj Dani Calau (que, celebrem-ho, la setmana que bé torna!), les festes del rovelló, les acampades a la Vall, excursions al Port o a la Caramella, al llac d’Useres en les amotets… I això que passa als pobles, que a la colla, entre el més jove i el més gran igual hi ha deu o quinze anys de diferència i això pot ser és lo que fa que mos espavilem prou ràpid. I la veritat és que sense tot això, jo no seria qui soc i me fa immensament feliç i orgullosa haver-ho viscut i poder-ho recordar.

Torno un moment al diari de ma iaia perquè vull llegir-vos-en un fragment: 

Ara ja som molts grans ja que el meu marit té 87 anys i jo 84, però, veiem les notícies i la veritat és que no apunten molt bon futur, per natros crec que no ens cal preocupar, però lo que penso és que tota la joventut que ara existiu no us calgue tornar a repetir tot allò que natros ja vam passar i, quan veig a la tele tot este munt de persones parades i que les que ara pugen no tenen massa possibilitats de trobar faena, la gent que viu al carrer, les manifestacions a tot hora amb banderes de tots los colors que, se’m representa allò que veia quan era joveneta…

Esta preocupació de ma iaia pel futur de les noves generacions, me conecta en una cosa que fa temps que em barrunta pel cap: quin futur té lo nostre poble? Algunes, com jo, vam decidir quedar-mos a viure a fora quan vam acabar los estudis, però molta altra gent de la meua generació i més jóvens, han acabat marxant per la força. Perquè aquí no hi ha pràcticament oferta de lloguer, arreglar cases antigues val molts diners i si hi sumem les traves burocràtiques per a poder construir en terrenys familiars ja ni en parlem. Per anar a treballar tothom ha d’agafar el cotxe, molts serveis los tenim a Roquetes o a Tortosa… Per això, vull aprofitar també avui per adreçar-me, d’una banda, als representants i servidors públics i pregar-los que ho prioritzen, que hi pensen, que facen lo estigue a les seues mans per ajudar als jóvens a viure al poble. I de l’altra, a vatros, jóvens (i pot ser també als no tan jóvens, com jo), si teniu lo somni de viure aquí, lluiteu-ho, batalleu-ho, pot ser no serà lo més fàcil o còmode, però no llenceu la tovallola sense provar-ho. I penso en molts amics i amigues, en general, però en mon germà en particular,

Com sabeu, ma mare no és nascuda al poble, però confio que después de tants anys vivint-hi ja no se la considere “forastera”. Ella és de Mont-roig del Camp que és lo poble on lo pintor Joan Miró hi tenia un mas d’estiueig. Diuen de Miró que sempre que viatjava pel món duia una garrofa de Mont-roig a la maleta. Una manera d’aferrar-se a la terra. De no perdre lo punt de referència. I jo me n’he donat compte que sempre allà on he viscut, hai tingut alguna cosa feta de llata dels Reguers. Així que no sé per quins camins me seguirà duent la vida, ni si tornaré mai als Reguers a viure de forma estable, però lo que si que vos puc assegurar amics reguerencs i reguerenques és que sempre vos duré al cor i que allà on vaigue no diré mai “soc de Tortosa”, si no, soc dels Reguers, un poble a la falda dels Ports on tots mos coneixem i encara que a vegades, mos critiquessem, no dubtem en apoiar-mos i ajudar-mos quan toca. 

Voldria acabar dedicant també unes paraules de reconeixement per a la que ha estat la nostra alcaldessa, Anna, los últims anys. Segurament hi haurà coses que li hauran sortit bé i altres que hauria pogut fer millor, però de lo que estic segura és de que s’estima el poble, igual com tots natros i que hi ha deixat lo seu esforç i dedicació. Moltes gràcies, Anna! I desitjar també un bon mandat, a l’actual alcaldessa, Esther, que tot i que ja ho té per la mà, entoma el repte de fer camí cap a constituir-mos en EMD. Personalment, sempre hai anat a favor de tot lo que sigue guanyar en drets, llibertat i autonomia perquè això contribuix a que totes visquem millor. Així que molts ànims en este camí! 

Dit això, només me queda desitjar-mos que visquéssem unes festes majors màgiques i després de que mo les haiguen pres durant los darrers dos anys, vos animo a viure-les intensament, a celebrar que mos retrobem i a recordar los qui ja no hi són. A més, comptem en un cartell molt xulo que ha fet ma cosina Maria i d’aquí un rato també vorem a una persona que m’estimo molt, Ione, oferint-mos una demostració del seu somni de muntar a cavall. Los qui venen de fora del poble, pensaran que la nostra família ho té tot monopolitzat enguany, però és que aquí tots som una gran família! 

Pos això. Molt bones festes dels Reguers 2022!