Som animals de costums o ens hem acostumat a fer animalades?

Avui tinc ganes d’escriure sobre la que per a mi és una de les veritats absolutes de la vida: SOM ANIMALS DE COSTUMS. Aquest fet, de vegades ens ajuda a fer millor certes coses o a que semblem una mica “especials” davant d’altres, però altres demostra la simplicitat de la raça humana. Aquí van alguns exemples de diversa índole que sovint afecten a la meua vida:

SAC 1. Cada matí que passo per Rambla Catalunya anant a treballar, veig a la mateixa noia calçada amb les mateixes sabates, llegint al mateix banc -encara he d’esbrinar si el llibre és sempre el mateix-.

SAC 2. Passo davant d’una perruqueria que està buida de clients i en unes ofertes interessants amb lletres ben grans al vidre. Les dependentes semblen joves i modernes i l’espai és agradable. Per inèrcia passo de llarg i acabo entrant a la que he anat els dos últims cops i que tot i respirar el mateix aire te les mateixes ofertes un pèl més cares i he d’esperar torn darrera de quatre persones.

SAC 3. Agafo el FGC en una direcció habitual i enlloc de baixar a la parada anterior de la que solc fer-ho i que és on he d’anar, passo de llarg i evidentment, he de donar la volta.

SAC 4. Per algun estrany motiu que no entenc, sempre deixo el got o la copa prop de la mà dreta de manera que corren un gran perill constantment mentre menjo.

SAC 5. Sempre, sempre, sempre, sempre que poso una alarma a algun despertador he de posar-ho a alguna hora que acabi amb el número 7 (p. ex. 07:07 o 08.37 o 17.17).

I vosaltres, què? Sou animals de costum o us heu acostumat a fer animalades?

7 anys en caixes

Aquests dos últims dies han estat dies de fer paquets, de llençar coses, de canvi i de renovació. Si, estic vivint un trasllat, en totes les coses bones i les dolentes que això comporta. De fet, és pràcticament el meu primer trasllat des de que visc a Barcelona i és inevitable enmig de tant empaquetament, remoure molts recors.

Sembla que fos ahir i ja han passat 7 anys des de que quatre estudiants ebrengues vam entrar al pis del carrer Aragó d’on ara despego. Molts companys, alguns dels quals ja van volar fa temps i altres que clouen aquest període en mi. Cinta, Núria, Neus, Gemma, Cristina, Laura, Anna, els tres Jordis… Un pis una mica endogàmic perquè negar-ho ja que no només la propietària és de les Terres de l’Ebre, sinó que els seus inquilins durant aquests set anys també. Suposo que per això, encara hi ha penjat a la paret un pòster editat l’any 1983 amb una caricatura de Tortosa a banda i banda de riu. Tants records que no es poden resumir en un post. Però el més important és tota la simbologia que només natros vam crear a dins: el nostre inquilí imaginar-hi Víctor, lo balancí del bon rotllo, lo “cor de la massana”, la pau…

Ara, però, és hora de mirar endavant. I tot i que de moment només hi veig caixes per desfer i mobles per muntar, també oloro esperança i bones vibracions. He d’agrair també a la gent que ens ha estat ajudant en la mudança i a la meua companya Anna en qui hem viscut unes últimes 24 hores de bogeria. Esperem la setmana vinent ja poder fer una vida normal a la nostra nova llar. I ara, m’agradaria poder il·lustrar aquest post en una foto del pis que deixem ja mig buit i una del que inaugurem amb tot el damunt davall de trastos… Però la meva càmera em diu que ja no te batería i el carregador està en una d’aquelles caixes de color marró que espero poder desprecintar aviat. Així que he decidit fer-ho amb aquesta imatge que van crear des de la Fundació Tàpies quan van obrir després de mesos de reformes… Per a d’aquí uns dies poder dir ben fort “Obrim!”.

El vent fort torna a bufar

Després d’una important parada en l’edició de la revista Vent Fort que va nèixer l’agost del 2007, els seus artífexs hem decidit posar-hi ordre i tonar a pegar-li l’empemta que es mereix el projecte.

Vent Fort va sorgir a partir de la inquietud d’alguns habitants d’Els Reguers per no només dinamitzar la celebració d’actes culturals, d’oci i festius, sinó també per poder explicar tot allò que havia passat al poble d’una forma objectiva. D’aquesta manera, preteníem oferir una eina més per evitar, com és habitual en poblacions petites -recordem que Els Reguers te 700 habitants- que el boca orella i les xafardaries de carrer distorsionessin la realitat.

La publicació va tenir molt bona acollida, però no és fàcil tirar endavant tasques de voluntariat i menys amb el ritme de vida que tots portem. Després de mesos, sentint a la gent del poble preguntar per Vent Fort i inspirats pel fort vendabal que fa dies va causar estralls arreu del país, hem decidit tornar a la càrrega i preparar el número 3. A més, per a aquesta edició comptem amb la col·laboració especial de l’il·lustrador Ignasi Blanch que s’ha oferit a fer-nos una portada creativa ja que és l’entrevistat d’aquest número. Aquest cap de setmana, al poble, s’ha celebrat Sant Antoni i la Candelera, la gent ha sortit al carrer per retrobar-se i sembla que l’olla tornar a bullir. Per tant, ara només cal seguir lluitant contra les nostres apretades agendes i sobretot: or-ga-nit-za-ció! (que deia aquell…).

Estic contenta i motivada. Esperem sortir-nos-en!