Un entorn que irrita o un personatge irritable?

“Devia resultar patètica. Jo era ben diferent de ma mare, més aviat sense esma, molsuda i de riure ximple”

(Banegas, Montse. Una dona incòmoda. Proa, 2008)

Tot i que fa uns mesos Montse Banegas (Flix, 1974) treia el seu últim llibre Dobles parelles, he preferit descobrir-la en la seua primera novel·la després que me la recomanés un amic. Així, vaig començar la lectura d’Una dona incòmoda en aquelles ganes de quan algú et parla d’una cosa que li sembla interessant i t’ho contagia. I sense negar aquest pretext, he de dir que mentre devorava les pàgines de l’òpera prima de l’escriptora de Flix hi havia moments que tenia ganes d’agafar el llibre i rebatre’l contra enterra. I no parlo de que no m’hagi agradat, ans el contrari, seguiu-me i ho entendreu.

Llegiu l’article sencer a Surtdecasa.cat.

Entre vinyes i oliveres

“EN LA SEUA JUSTA MESURA ÉS EXCEL·LENT” (Ollé i Albiol, Manel. Micalet Verderol. Pagès Editors)

Sabeu a que fa referència esta sentència? Aquesta mateixa pregunta la formula en forma d’endevinalla un dels molts personatges que apareixen a l’últim llibre de Manel Ollé, Micalet Verderol. I la seua resposta té molt a veure en un dels desencadenants de l’acció d’este relat que parteix del gènere epistolar per explicar-nos moltes històries en una.

El punt de partida és la vida de Micalet Verderol, un pagès que veu com tot el seu model de vida s’esfondra després que el propietari de les terres que conreava mor i deixa en herència les seues propietats a uns nebots avariciosos.

Llegeix l’article sencer a Surtdecasa.cat.

De batalla en batalla amb el riu de protagonista

Sabeu què és passar-vos un viatge en tren de dues hores devorant lletres sense parar ni a parpellejar? Si no ho sabeu, al pròxim viatge, proveu d’obrir Arran de l’Ebre de Cinta Arasa i ja m’ho explicareu. Quan, al tren, li vaig explicar al passatger del meu costat el tema del llibre i em va dir “A mi, aquest tipus de llibres no m’agraden”, me’n vaig adonar que no seria fàcil contagiar-vos, estimats lectors, tot allò que em va fer sentir la lectura d’Arran de l’Ebre pels prejudicis d’un tema tan immensament tractat en la nostra literatura com és la petjada de la guerra i la no menys dura postguerra. Però us ben asseguro que, aquesta, no és una novel·la sobre la Guerra Civil més.

Cinta Arasa, nascuda a finals dels setanta, demostra un gran treball darrera d’esta primera seua novel·la que interpreta una etapa de la nostra història des d’una mirada allunyada. Per això es pot permetre jugar al seu antull amb el temps del relat. Rebovina, córre, va a relentir… Tot per a fer casar una varietat de trames tal que si les ordenéssim cronològicament anirien des del mateix any trenta-sis –amb l’inici de la batalla cruenta- fins als nostres dies –quan una altra batalla, la de la lluita antitransvassament, també ocupa els nostres carrers-. La gran càrrega simbòlica de molts elements narratius i la intriga obscura dels secrets d’una família que passen de generació en generació sense deixar a ningú indemne em va recordar de seguida Rodoreda. Una influència de la qual Arasa no se n’amaga, honestament citant-la diverses vegades en boca dels seus personatges.

Un dia, escoltant una entrevista que li feien a la ràdio vaig riure sola quan li van amollar la típica pregunta “i tu que has estudiat ciències polítiques i treballes a l’administració com es que et dediques a escriure?”. No recordo ben bé la seva resposta, però va defensar valentament que per a desenvolupar el talent literari no fa falta estudiar una cosa o una altra o ser de ciències o de números, sinó que el que fa falta és treball i perseverança. Una pregunta que ella mateix respon a l’interior de la novel·la ja que la història dels seus personatges també li serveixen per reflexionar sobre l’ofici d’escriptor, els dimonis interns que aquest desencadena, l’autoestima, la persecució d’un somni que com més el busques menys arriba… En definitiva, allò que cap escriptor pot evitar treure de portes enfora en algun moment.

I finalment, destacar el rigor històric en el retrat de la ciutat de Tortosa i l’audàcia a l’hora de fer un encadenament de la història individual amb la història col·lectiva a través d’imatges i símbols punyents. A la pàgina de Facebook d’Arran de l’Ebre en podreu trobar més detalls, però espero que amb el què us he explicat aneu corrents a la llibreria i us feu en un exemplar.

Una faula per somniar enmig dels Ports

“Llibertat és somiar sense límits i creure’t valedor dels teus anhels encara que hom et cregui boig, malalt o al·lucinat”
(Gisbert, Valer. El vigilant d’horitzons. Aeditors. Pàg. 23)

Fa poc he descobert un llibre que m’ha entusiasmat. En un principi, per la seva força simbòlica i la capacitat de fer que el lector s’abstregui de la realitat, però sobretot, perquè el nostre estimat Massís dels Ports n’és alhora escenari i protagonista. Estic parlant d’El vigilant d’horitzons del jove escriptor doverenc Valer Gisbert. La Cova del Vidre, la Font del Mascar, els Pallers, la Mola, Cova Cambra… Tot són punts que de ben joveneta havia recorregut en mon pare i germans, motxilla al coll, ja fos per anar a buscar fòssils, rovellons o, simplement, una mica de natura. Però en aquest relat breu, Gisbert li dóna un altre significat als nostres Ports dotant-los d’una aura de fantasia i misteri.

Llegeix l’article sencer a Surtdecasa.cat.

Eixoregem-nos a base de poesia

“Aigües, fressada arbreda
Que m’eixoreges. I els horts, on d’or guardes
flaire, clos dels xiprers”

Us recomano…
Roig, Albert. Córrer la taronja. 1979-2001 (Edicions 62. Empúries)

Un dels trets de la poesia d’Albert Roig que m’hi ha endinsat més instintivament és l’ús que fa dels nostres dialectalismes. Per a lectors que no comparteixen aquest tret definitori, com ja apunta Xavier Lloveras al pròleg del recull Córrer la taronja, el fet de trobar paraules que de vegades ni tant sols apareixen al diccionari és una dificultat lèxica. En canvi, per als qui el llenguatge de les Terres de l’Ebre forma part del nostre ADN lingüístic, és reconfortant llegir paraules com assorejar, esmelegar-se, escarritxar, sanguina o trets del nostre dialecte com conjugacions de verbs com dixessen o l’ús natural d’eigua en lloc d’aigua. Tot i que Albert Roig no segueix una norma en aquest sentit i podem trobar diferents estils dialectals al llarg d’aquestes obres completes del poeta tortosí, el seu és un experiment que demostra que la poesia no n’entén de límits administratius ni de normatives lèxiques.

Podeu seguir llegint l’article a Surtdecasa.cat.

La granja del segle XXI

 

La meua germana i el meu cunyat són joves emprenedors que des de fa uns mesos treballen dur per tirar endavant el negoci en el que creuen i inverteixen: es dediquen a criar pollastres i acaben d’inaugurar una nova granja.

Tirant enrera, el nostre iaio tenia una granja a la carretera d’Els Reguers a Jesús. Éren dos naus i recordo molt especialment els estius, quan li entraven els pollets ben menuts i ens hi duia a mi i a algunes veïnes. “No els esbarresseu!”, ens cridava sense poder evitar que intentéssim agafar algun d’aquells petits polls enmig d’una sala calurosa, olor barreja de serradura i pienso.

Segons m’explicava mun iaio, en la seua època cada “pollada” durava uns 50 dies i els pes del pollastre no solía arribar als 2 kg. “Llavors, a Barcelona, si passaven d’1,80 kg no els volíen i en canvi a València preferíen que el pes del pollastre fos de 2 kg. Avui en dia, com més grans, millor”, em comenta.

Les noves granges de man germena i mun cunyat també fan aquella olor de serradura i pienso, però tota la resta ha canviat. fan servir les noves tecnologies per aconseguir una temperatura adequada (durant les primeres setmanes, 31º) i la dosificació correcta de menjar i aigua, entre moltes altres coses. A través d’un sistema d’alarmes que avisen directament al telèfon, davant de qualsevol incidència poden acudir-hi de seguida i regular els nivells del que calgui. Entres a la “sala de màquines” de la nova granja i és com entrar al centre de comandament de la nau d’Star Treck. A hores d’ara, compten ja amb

5 naus i en 30 dies tenen els pollastres criats (i en unes quantitats incomparables a les que obtenia el meu iaio fa vint anys) i la peça sol pesar uns 3 kg.

Es tracta de la granja del segle XXI, més eficient, més productiva i mediambientalment més respectuosa. Tot i això, el dur treball de la mà d’obra segueix sent necessari per a que tot l’engranatge funcioni correctament. Pensar en que tant sols en unes dècades s’ha pogut fer uns pas endavant tant gran, posa -com dèia aquell- “la gallina de piel”.

Una ombra de nostàlgia plana sobre ‘HEROIS’

Una vegada més, he confirmat la teoria de que unes altes expectatives al voltant d’alguna cosa, sempre acaben fent que hi trobis més coses negatives de les que esperaves. D’aquesta manera, vaig entrar a la sala de cinema no només motivada per veure-hi una pel·lícula en català, sinó també per les veus que havia sentit lloant Herois.

La primera cosa que em va cridar l’atenció van ser els detalls minuciosos que recreen una imatge fidel d’una Catalunya als anys vuitanta capaç d’aconseguir la complicitat necessària amb l’espectador -sobretot si l’espectador ha viscut la seva infància i/o adolescència durant aquesta època-. Pòsters de pel·lícules a les parets d’un cuarto, un adhesiu d’una campanya d’immersió lingüística, els envasos de Fanta de llavors… Fins al punt que el fet que un personatge pronunciï les paraules “Bony”, “Tigretón” i “Bucanero” transporten a molta gent a un estat de nostàlgia d’aquells anys on regnava un gust estètic horripilant, però que va fer història. Unint això amb el fil conductor del film, cal dir que tota una generació se sentirà identificada amb una colla d’amics que es retroben durant les vacances al poble i viuen les seves aventures la major part del temps, dalt d’una bicicleta.

La trama que combina passat i present està ben encaixada a través de llocs comuns dels dos plans temporals amb alguna petita trampa per fer aconseguir capgirar la història durant el seu clímax. Fins i tot, Freixas es permet deixar algunes pistes per a que l’espectador intueixi on pot desembocar tot plegat. Tot i així, al meu gust, els tòpics es mengen les bones tècniques cinematogràfiques. I una història molt ben explicada es veu desmuntada per un excés del “voler tocar la fibra” a qui hi ha davant de la pantalla que corre el risc de passar-se els últims 20 minuts o bé badallant o bé fent veure que són les lents de contacte les culpables de la llagrimeta que li va caient. I no dic que sigui dolent no acabar en un final feliç perquè al cap i a la fi, la vida no te gaires finals feliços. No per això, deixaré d’aplaudir la feina d’Albert Espinosa i de Pau Freixas i dels actors més joves que ja apunten maneres.

Un suggeriment per anar a veure la pel·lícula és que no us aixequeu tant aviat comencin a sortir els títols de crèdit. Especialment, si sou dels que us agrada remenar entre els àlbums de fotos de la vostra adolescència.

On paren les cremalleres bones?

Últimament, tinc la sensació de viure un déjà vu cada vegada que intento tancar una cremallera i rraaaassss… “Ummm, eh? No puja… No pot ser… A veure? Ummm… S’ha obert de baix; a veure ajuda’m… Jo aguanto, i tu estira cap amunt” i raaasss… “No, no, ara l’hem trencat més”… Fins que la desesperació pot en tu i ho dones per perdut. Una faldilla comprada una setmana abans -a les rebaixes, per 6€-, un moneder regalat per l’estimat/odiat amic invisible -segurament comprat en una botiga de tot a 1€-, una bossa -un moment, la bossa ja no em va costar tant barata…-. A partir d’un fet tant banal, no se com em vaig trobar pensant que allò m’indignava de veritat. Els fabricants se les empesquen totes per abaratir els costos de producció i no tenen cap escrúpol a l’hora de sacrificar la qualitat. I això que jo, encara tinc sort, que la meua iaia modista te les eines necessàries per canviar cremalleres i en guarda de les de fa anys, de les bones de veritat, de les que podies obrir i tancar infinites vegades que es mantenien allà fermes, invariables, com a molt amb l’esmalt una mica esborrat.

Pensant, pensant, he recordat que quan era petita, alguns pares de companys treballaven fent cremalleres a la fàbrica de la YKK (recordeu aquella època en que totes i cadascuna de les cremalleres de les nostres prendes portaven aquestes sigles inscrites?). La marca japonesa va decidir un dia posar una fàbrica a les Terres de l’Ebre. Malauradament, alguns dels que hi treballaven van ser acomiadats amb els primers espasmes de la crisi. Trenta anys fent cremalleres de veritat i ara és gairebé impossible trobar-hi cap inscripció a les cremalleres de nyigui-nyogui que cada dia pugem i baixem.

Jo, no se si per nostàlgia o què, vaig comprar-me fa poc unes sabatilles que reivindiquen les cremalleres. Tot i tenir dos cordons per peu, a la banda de fora hi llueix una cremallera que pots obrir i tancar tantes vegades com vulguis -sense cap més utilitat que l’entreteniment- i no es trenquen. Evidentment, quan hi he acostat al màxim la mirada, hi he descobert les lletres YKK i he pensat “ho veus?”.

Microrrelat sobre temps, tedi i infrastructures

.- Barcelona. Divendres. 19.25h. Gent i pujats tons de veu empenyen i intenten esmunyir-se entre la multitud per obtenir el millor lloc  mentre una pantalla de leds indica retard. Els minuts de més passen desapercebuts per alguns, però, a tu, que ja n’has acumulat molts, t’incomoden. Para el carruatge i un allau de massa humana es llença al buit. Per fer-lo ple. T’asseus d’esquena, a contracorrent. Allò que et sembla una obra d’art vist des de fora converteix la màquina que per unes hores serà la teva barcassa per dur-te a l’altra vora del llac Estigi en un búnquer fosc i trist. No veus l’exterior, ni la llum que et pot guiar fins a casa. Només el soroll fred del rovell i la sirena que sona amplificada cada cop que intueixes que la velocitat va a més. Però amb recança observes que la sageta del teu rellotge no es correspon amb el que predica el full dels horaris i cada cop les parades injustificades et crispen més els nervis. “Arrancada de cavall i parada de burro” que diria el meu avi.

_. Tarragona. Divendres. 21 h. Per fi, un altaveu es converteix en punt de referència i saps que no et trobes en un forat negre al mig de l’univers sense temps, sense lloc, sense consciència. Intentes llegir i el mal de cap t’entela la mirada i t’obliga a arrugar el front. Els sons que els auriculars arrosseguen cap als teus timpans són difícilment digeribles quan t’arriben a l’estómac. T’incomoda. Cama esquerra amunt, peu dret avall, costella clavada, vertebra desfalcada. No saps com posar-te i et sents com en una d’aquelles cambres en les quals les parets van ajuntant-se sense fre reduint el teu espai físic i alhora l’oxigen que respires. L’escalfor que surt d’unes ranures brutes de pols és putrefacta, asfixiant i contrasta amb l’onada de fred que penetra omnipotent a cadascuna de les 12 parades. I a sobre, has d’aguantar la ‘impertinència d’un senyor que amb mirada desafiadora observa el teu bitllet i no és capaç de dir ni un mot amb la teua pròpia llengua.

_. Tortosa. Divendres. 22.20 h. Una companyia a la qual no li tens ni simpatia s’ha permès el luxe de fer-te perdre més de 30 valuosos minuts de la teva vida perquè si i, evidentment, sense retornar-te ni una part de la despesa que t’obliga a fer (recordem que tot i que els “generosos” senyors de La Caixa et consideren jove fins als 29, per a Renfe, als 25, deixes de poder gaudir de descomptes). La sensació d’impotència és enorme. Però el pitjor de tot és que una experiència presumptament il·lusionadora, de retorn, de retrobament i de tallar el cordó umbilical que t’aferra als problemes del dia a dia,  s’acaba tenyint d’amargor, desgana i perquè no dir-ho, d’arcades.

Sembla ben bé que algú s’hagi fixat l’objectiu de fer del nostre un país descohesionat, on els diferents territoris no trobin nexes d’unió i per tant, desfragmentats, recelosos dels recursos que te cadascú, lluny dels nostres i ja cansats de perdre temps i diners no tinguem ja més ànsies de lluitar per ser una mica més lliures. Esperem, però que el que separa Renfe ho uneixi el poble.

Lo vi de la terra

Aprofitar aquest humil i últimament trist i pobre racó internàutic per a recomanar la Mostra de Vins i Caves de Barcelona que cada any per esta època ocupa el Moll de la Fusta de Barcelona.

Ahir vaig passar una tarda de diumenge que hauria pogut ser grisa i avorrida en molt bona companyia i degustant unes mostres d’un dels productes més bons de la nostra terra.: el vi. Tot i que les degustacions culinàries no estaven gens malament -sobretot embotits i formatges-, la beguda de Bacus no ens va decepcionar. Evidentment, s’ha de vigilar amb les degustacions, no les pots fer totes o no arribaries a peu dret a casa.

Aquí queda, pos, recomanat.

M’oblidava de dir que, evidentment, els vins de la Terra Alta van tenir protagonisme en els nostres tasts. He trobat este vídeo que explicaria en part perquè ens agrada tant.