El primer diumenge de setembre se celebra la festivitat de la Verge de la Cinta, la patrona de Tortosa i la que dona nom a les festes majors de la ciutat. Les festes de la Cinta sempre han estat una d’aquelles coses que m’ha fet sentir tortosina. Els que em coneixeu ja sabeu que jo sóc una gran defensora de que els Reguers -el meu poble, però que és una pedania de Tortosa- hauria de ser independent i així mateix, mantinc que sóc reguerenca i no tortosina quan parlo amb gent que més o menys pot entendre la situació per proximitat geogràfica. Però les festes són aquells 8 dies durant els quals faig una excepció i em sento tortosina.
Malauradament, ja res és el que era. Recordo que quan era menudeta esperava esta època en ànsies per a poder anar als “caballitos”, comprar dolços a les paradetes, veure la cucafera i els “nanos” desfilar, els correfocs, etc. Uns dies de diversió i festa abans de la tornada a l’escola. Quan m’anava fent més gran, les súpliques als pares per deixar-nos anar a “la Cuca es mou” fins les 24 h com la ventafocs i l’últim dia, anar amb la colla d’amics a la vora del riu a veure la cascada de Focs artificials i a sopar un entrepà a la Barra tortosina. I l’any que vaig gaudir-ne més: el 2000. Com moltes de les noies d’entre 16 i 19 anys, va tocar ser “pubilla” i per tant, viure uns dies intensos passant per tots els escenaris de la Festa: repartir el panoli pels carrers de la ciutat, l’Ofrena al “parque”, la processó fins a la Catedral, ajudar en la preparació de la paella. Però evidentment, també hi havia el voltar pels pubs i anar a “Lo Pont” totes les nits, on ensenyant la banda et convidaven allà on fos. No calia dormir gaires hores i llavors, els nostres cossos podíen aguantar dies seguits de festa. Una de les coses més curioses de ser pubilla era el detall de l’agulla en forma de destral plaejada que penjava de la banda a l’esquerra del pit. El seu significat ve de l’ordre de la “hacha” instituida per Ramon Berenguer IV en honor a l’heroicitat de les dones de Tortosa que l’any 1149 van defensar la siutat dels sarraïns.
Ara, en canvi, en prou feines puc viure d’un dia de les festes, sense gaire il·lusió de fer-ho i sense sentir-me-les del tot meues. Suposo que és algo inevitable en l'”exili” al que en to humorístic em refereixo quan parlo de la meua situació vital actual. Esprem, però, que tinguem Festes de la Cinta per anys i que tant, els tortosins i tortosines com aquells que ens desplacem de fora poguem viure-les encara que sigue només de refiló. Bones festes!
als ara em semblen emblemàtics i tenen alguna cosa de màgics. Les coves del barranc, los camins de terra per on anàvem d’excursió, les moreres, el cementiri, els camps d’oliveres, la Casalta, la Pedralta, la sèquia, etc. Però entre ells en destaca un que sempre m’havia cridat l’atenció: lo canal. Lo canal estava format per una estructura de formigó vella i deteriorada, en alguns punts escardada per on assomaven lo cap males herbes i plantes que feien flors. Hi anàvem sobretot quan feia bon temps i els més valents feien demostracions del domini de la bicicleta anant amunt i avall de la forma cilíndrica del canal. Mun iaio sempre m’explicava que aquell canal era l’obra més inútil que havia vist mai. L’havia fet construir Franco en la intenció de portar aigua de l’Ebre cap a València. Sembla ser, però, que no es va poder finalitzar i així, van quedar uns vestigis d’una infrastructura que ocupava les afores del nostres poble.
Vent Fort va sorgir a partir de la inquietud d’alguns habitants d’Els Reguers per no només dinamitzar la celebració d’actes culturals, d’oci i festius, sinó també per poder explicar tot allò que havia passat al poble d’una forma objectiva. D’aquesta manera, preteníem oferir una eina més per evitar, com és habitual en poblacions petites -recordem que Els Reguers te 700 habitants- que el boca orella i les xafardaries de carrer distorsionessin la realitat.
Sensació 1. Aquest migdia he anat a collir taronges a l’hort perquè el meu avi està convalescent i no hi pot anar. He recordat la tècnica que ell em va ensenyar de petita per tal de saber si la taronja és prou madura: no s’ha d’estirar de cop de la branca, sinó que s’ha de girar lleugerament i si s’arrenca en facilitat és que ja està a punt per marxar de l’arbre. Després, he acompanyat a la meua germana a casa seua. Ella i el seu home són pagesos i grangers i tenen dos granges de pollastres. De cop, s’ha quedat palplantada tot escoltant alguna cosa imperceptible per a mi. “Ssshh… he sentit que els polls piulen diferent; alguna cosa deu passar; després de dinar m’ho miro”. He tingut una sensació gratificant en veure que hi ha un relleu generacional al camp i especialment, a la meua família. Tant de bo algun dia pugui viure al costat del meu hortet i sentir, com la Mònica, que alguna cosa hi passa quan no s’escolta l’habitual melodia del camp.
silenci per escoltar alguna cosa que els ha cridat l’atenció. Es tracta d’una notícia sobre el tancament de granges en alguns pobles de pagès a causa de les queixes de la gent de ciutat que ocupa les urbanitzacions que durant els últims anys s’han construït a la vora. Fins i tot hi ha pagesos que han de treure les esquelles als seus animals per no molestar… La causa que al·leguen els qui obliguen als pagesos a canviar les seues formes de vida o fins i tot les eradiquen: l’impacte visual i auditiu. Però que ens està passant? Això és el món al revés o que? I l’impacte visual dels munts de ciment que s’han abocat als nostres camps? I l’impacte auditiu dels tot terrenys que cada cap de setmana envaeixen les nostres muntanyes? Però si la gràcia del camp és precisament el soroll dels animals pasturant, l’olor dels arbres florits i el peculiar aroma que surt d’una granja. Bé, aquest cop la sensació és d’impotència.
Sensació 3. Torno cap a la ciutat amb el meu habitual viatge de diumenge dalt d’un Regional Express i acabo de llegir-me La mort i la pluja de Guillem Frontera, un recull de contes que descriuen la vida a la Mallorca rural d’abans del turisme. La sensació que tinc és entre escabrosa i perplexa. La vida, llavors, no era tant fàcil com ara, però es mantenien unes costums, unes maneres de fer i un esperit d’esforç continu per tirar endavant allò que la terra ens dona. Espero que l’essència de tot plegat es mantingui, encara que sigui gràcies a uns quants que hi creuen fermament i lluitin per evitar que es tanquin granges, que s’assequin pous, que morin animals o que es marceixin les plantes.
Tot va començar un dia llegint el Plaers de l’Avui on un article em va cridar molt l’atenció. Parlava d’una obra ben poc valorada de Rodoreda, una obra on ella hi havia dipositat moltes esperances tal com revelava a les cartes que escrivia al seu editor Joan Sales. “Aquest cop, estic treballant en una novel·la brillant”. Però tant afany per revisar-la i polir-ne fins al mínim detall va fer que la publicació de l’obra s’hagués de dur a terme a títol pòstum. I finalment, sembla que la crítica no va ser gens generosa amb aquesta novel·la d’aire rurals i grotesc que va quedar sota l’ombra de La Plaça del Diamant o Mirall trencat. Després d’haver descobert Rodoreda en plena adolescència amb Aloma; haver-hi aprofundit als 18 anys amb La plaça del Diamant; haver-me divertit amb els seus reculls de contes durant l’època universitària; i haver pogut comparar la versió televisiva, teatral i prosística de Mirall Trencat, La mort i la primavera, realment, m’ha demostrat la força expressiva de Rodoreda i la riquesa del seu estil. Carregada de simbolisme, l’obra inventa un món paral·lel i primitiu, però filant ben prim, no tant allunyat de la realitat actual. Sense caure en moralismes llagrimers, Rodoreda és capaç de donar una lliçó de vida sense deixar per un moment de descriure fins a l’infinit tot allò que rodeja els personatges, tant complexos com en moltes de les seves obres però aparentment més simples. A partir de l’equador del llibre, els desastres i la barbàrie es van encadenant uns darrera els altres. Què sents en tancar el llibre? Que tens ganes de viure. Gràcies Club Editor per fer-ne una nova edició -amb una portada d’un verd que queda perfecte a la meva prestatgeria de llibres imprescindibles-!
Roser Sebastià's Blog 