La vida despullada d’un amor de joventut

Ahir vaig veure Un amour de jeunesse, l’última pel·lícula de Mia Hansen-Løve (cognom que encaixa a la perfecció a la temàtica del film). Tot i no haver vist els altres dos llargmetratges de la trilogia, em vaig aventurar a anar-hi després de veure-la recomanada a un parell de llocs (si, les estrelletes que atorguen els crítics a les pel·lícules de la cartellera segueixen tenint sentit).

Consell 1: no feu cas de la sinopsi. El primer amor d’una jove adolescent de 15 anys pot semblar-vos un tema excessivament cursi pels temps que corren. Però la gràcia d’Un amour de jeunesse no rau tant en l’argument, sinó en la mirada narrativa de la directora de culte del cinema francés. Les localitzacions perfectament trobades donen a l’espectador la sensació d’estar vivint en la seva pròpia pell totes les sensacions, sentiments, alegries i desenganys que viurà Camille, la protagonista, des dels seus tendres 15 anys fins a 7 anys després. Ens endinsem als carrers de París, als seus pisos i a les cases de camp del seu voltant.

Consell 2: relaxeu-vos i gaudiu de la banda sonora i l’encaix que troba en cada situació. Podem sentir des de la desgarrada veu de Violeta Parras fins al pop rock electrònic de Rinocerose. Cada moment, amb el seu so idoni que sovint és el so del camp, dels insectes i l’aigua corrent.

En definitiva un film evocador, senzill, delicat i d’estètica indie que us farà tornar enrera per recordar l’innocència dels amors de joventut.

Cinema. Us recomano… Canino

Us imagineu que faríeu si us convencen de que la paraula telèfon vol dir saler? I si us diuen que un zombie és una flor petita i groga? I encara més controvertit: si us asseguren que cony vol dir làmpada?

En un inici, la pel·lícula grega Canino, dirigida per Yorgos Lanthimos, sembla una mena de tauler del joc “Paraules prohibides” en forma de família nombrosa. Bé, d’aquest joc i de molts altres que el pare de família sembla estar entestat a inculcar als seus fills. D’una aparent puresa i innocència passem a escenes de depravació i d’autèntica competitivitat fraternal. Així entrem de ple en l’argument de Canino: la intenció de sobreprotegir els teus de les impureses de la societat i acabar portant-los de ple cap a l’abisme.

Llegiu la recomanació sencera a Laculturanovalres.com

Cinema. Recomano… “Dear Wendy”

Aquest llargmetratge dirigit per Thomas Vinterberg amb guió de Lars Von Trier l’any 2005 representa una al•legoria de la violència al món. Amb un objectiu clarament moralitzant, valors com la soledat, el fet de ser diferent, l’acceptació per part de la societat són l’origen de la història que comença amb la lectura d’una carta que el seu protagonista Dick adreça a Wendy –la qual és tant o més protagonista que ell-. A partir d’aquí, se’ns dona a conèixer tot allò què ha arribat a unir tant a aquests dos personatges que tot i no poder ser amants reals –Wendy no és una persona de carn i ossos- mantenen una relació molt semblant a la que podrien tenir si ho fossin.

Llegeix la recomanació sencera a Laculturanovalres.com.

Una ombra de nostàlgia plana sobre ‘HEROIS’

Una vegada més, he confirmat la teoria de que unes altes expectatives al voltant d’alguna cosa, sempre acaben fent que hi trobis més coses negatives de les que esperaves. D’aquesta manera, vaig entrar a la sala de cinema no només motivada per veure-hi una pel·lícula en català, sinó també per les veus que havia sentit lloant Herois.

La primera cosa que em va cridar l’atenció van ser els detalls minuciosos que recreen una imatge fidel d’una Catalunya als anys vuitanta capaç d’aconseguir la complicitat necessària amb l’espectador -sobretot si l’espectador ha viscut la seva infància i/o adolescència durant aquesta època-. Pòsters de pel·lícules a les parets d’un cuarto, un adhesiu d’una campanya d’immersió lingüística, els envasos de Fanta de llavors… Fins al punt que el fet que un personatge pronunciï les paraules “Bony”, “Tigretón” i “Bucanero” transporten a molta gent a un estat de nostàlgia d’aquells anys on regnava un gust estètic horripilant, però que va fer història. Unint això amb el fil conductor del film, cal dir que tota una generació se sentirà identificada amb una colla d’amics que es retroben durant les vacances al poble i viuen les seves aventures la major part del temps, dalt d’una bicicleta.

La trama que combina passat i present està ben encaixada a través de llocs comuns dels dos plans temporals amb alguna petita trampa per fer aconseguir capgirar la història durant el seu clímax. Fins i tot, Freixas es permet deixar algunes pistes per a que l’espectador intueixi on pot desembocar tot plegat. Tot i així, al meu gust, els tòpics es mengen les bones tècniques cinematogràfiques. I una història molt ben explicada es veu desmuntada per un excés del “voler tocar la fibra” a qui hi ha davant de la pantalla que corre el risc de passar-se els últims 20 minuts o bé badallant o bé fent veure que són les lents de contacte les culpables de la llagrimeta que li va caient. I no dic que sigui dolent no acabar en un final feliç perquè al cap i a la fi, la vida no te gaires finals feliços. No per això, deixaré d’aplaudir la feina d’Albert Espinosa i de Pau Freixas i dels actors més joves que ja apunten maneres.

Un suggeriment per anar a veure la pel·lícula és que no us aixequeu tant aviat comencin a sortir els títols de crèdit. Especialment, si sou dels que us agrada remenar entre els àlbums de fotos de la vostra adolescència.

Una de llimona i una de sofre (reflexions cinematogràfiques)

Com em deia una professora que vaig tenir a 5è d’EGB, “qui en fa poc, qui en fa massa te el cap de carabassa” i sembla que jo, des de llavors, poc he canviat. Un d’aquests exemples és que em puc passar sis mesos sense trepitjar un cinema i en deu dies anar-hi dos cops. Per això, avui faré dos comentaris en un intentant ser  sintètica (no per això aconseguint-ho).

Dimecres. Vuit del vespre. Renoir Les Corts. Elisa K. Prèvia de comentaris més avita negatius i de curiositat per veure l’adaptació d’un conte de Lolita Bosch. Durant la pel•lícula, és inevitable que em fixi amb els detalls minúsculs, però claus en la història, els silencis que tantes coses diuen, la superposició de veus narratives i el brillant treball de Ramon Madaula com a narrador. Fantàstic joc amb el blanc i negre i el color. Un relat i una trama molt senzills, però que arriben fins al fons del dramatisme. Acaba la pel•lícula i penso que Clàudia Pons te un gran futur com a actriu. Conclusió meva: el llenguatge cinematogràfic s’ha entès amb el llenguatge literari i li ret homenatge. Conclusió en sentir altres comentaris posteriors: la majoria de la gent no l’entén de la mateixa manera (o senzillament, no l’entén). Per cert, curiós això de veure una pel•lícula en versió original catalana i subtitulada en castellà. Podria estar representada per una llimona.

Dissabte. Mitjanit. Cinemes Amposta. Machete. Prèvia d’impaciència des de que anant a veure Planet Terror al cine, va crear-nos expectatives amb un tràiler que no sabíem si era una simple conya o es convertiria en pel•lícula. Amb ganes de veure un altre “hit” del gènere dels “sang i fetge” tenyit d’humor negre que de tant en tant ens ofereix Robert Rodríguez (o altres com Quentin Tarantino) i de desconnectar de reflexions profundes. Durant la pel•lícula, acompanyada d’amics alguns dels quals també gaudeixen de veure caps rodar a tort i a dret, no parem de riure. Conclusió personal: al meu cervell li costa processar tanta crítica política darrera de tantes escenes de violència, sexe gratuït i animalades en general. Representació de situacions que ara mateix tenen lloc al Mèxic vs EUA, però per una vegada capgirant la situació i fent que l’immigrant il•legal i contestatari guanyi la partida. M’ho imagino com una bona quantitat de sofre.

Parlant de cinema, el 7 d’octubre comença el Festival de Cinema Fantàstic de Sitges….

A la pell de Gil de Biedma

Més tard del que hauria volgut, per fi em trobo en condicions d’escriure sobre una de les últimes pel·lícules que he vist -un mes enrere-. El Cònsul de Sodoma és poesia, és simbolisme, és sexe explícit, és esquizofrènia, és un cant a la joventut, és en definitiva la conjunció dels retalls de la vida d’un dels autors més polèmics durant el franquisme tardà.

Tot just quan feia 20 anys de la seva mort, Sígfrid Monleón li ret homenatge a aquest poeta barceloní de l’experiència. Estic segura que l’artífex d’aquest biopic coneix molt bé l’obra de Gil de Biedma i precisament per això, es tracta d’una pel·lícula que encandilarà fins l’extrem a aquells que hagin tingut l’oportunitat de llegir-lo i fins i tot analitzar-lo i pot ser, deixarà més indiferents a aquells que no ho hagin fet. Reposant el pes del fil narratiu sobre els propis versos de Biedma que apareixen intercalats i directament connectats amb els fets que ens narren, la pel·lícula ens destapa també la seva cara menys coneguda: la de fill d’un poderós empresari.

Recordo molt bé quan a una classe de Teoria de la Literatura, ens vam passar tot un trimestre analitzant les poesies de Las personas del verbo. Cada dilluns i dimecres, a primera hora ens topavem amb els versos de Gil de Biedma que sempre deien una cosa volent-ne dir una altra. Un dels poemes on ens hi vam entretenir més era El arquitrabe, una crítica al règim franquista camuflada que va aconseguir esquivar la censura. Per això voldria citar l’escena de la pel·lícula durant la qual Gil de Biedma, Barral y altres esquerranosos de l’época comenten aquest mateix poema. I no em vull oblidar tampoc del poema No volveré a ser joven, sobre el qual gira una gran part de l’argument basat en el plor cap a la pèrdua de joventut i el pas del temps.

Per acabar d’arrodonir les seves gràcies, El cònsul de Sodoma ens fa un repàs visual de la gauche divine de l’època, segurament mitificada: un jove Juan Marsé que just comença a pensar en les seves “tardes con Teresa”, l’editor Carlos Barral (“Carlitos para los amigos”), Enrique Vila-Matas treballant per a la Fotógramas, Colita fent les fotos més glamuroses de la nit barcelonina. Tot això, sumat a la gran interpretació de Jordi Mollà i Bimba Bosé.

Suposo que el fet de poder sentir algunes frases en català a travès de la pantalla de cine, va fer més positiva la meva mirada cap al film, tot i que fent una mica de ficció futurista i pensant en la futura llei del cinema, pot ser d’aquí uns anys en lloc de sorprendre’m aquest fet serà possible de forma normal.

Cinema dins el cinema

Prenent l’analogia amb la formula de Pirandello de “teatre dins del teatre”, voldria comentar una sensació que vaig tenir ja fa uns dies que podríem anomenar de “cinema dins el cinema”.

Després d’evitar les corrues de gent anant a veure la última de Tarantino, vaig anar-hi unes setmanes després d’estrenada, però a més, tenia un especial interès en veure-la en una sala de cinema en concret. Buscant una projecció en V.O.S.(E.), vaig veure que el meu cinema preferit de Barcelona -que per cert, tinc a tocar de casa- me l’oferia. I allí ens teníeu. A les 22 h d’un dijous comprant una entrada [atenció, quan dic entrada no vull dir un paper on les lletres s’acaben descolorint amb el pas del temps, sinó el típic cartronet tallat d’una tira, de color verd i amb les lletres ben assegurades a sobre] a la taquilla del cinema Rex. El primer impacte: la taquillera i l’acomodador eren ben bé com recent sortits d’un cinema dels anys 90.

Faré un petit flash-back cap al meu passat perquè jo recordo perfectament viure la gran metamorfosi de les sales de cinema en un moment en que els diumenges a la tarda els pares ens portaven al punt de trobada amb els amics de classe per anar al cine. De cop i volta i gairebé sense adonar-nos-en, vam passar d’anar a una sala gran on la pantalla intimidava, on la cua immensa per comprar l’entrada a la única taquilla arribava fins a la cantonada, on els més espavilats buscaven la butaca del costat de la noia que els agradava quan l’acomodador deixava de fer llum amb la llanterna… a una espècie de construcció arquitectònica totalment plana amb lletres de neó, on un batibull d’adolescents s’acumulaven davant d’un taulell demanant a crits crispetes i coca-cola (“la mida gran, si us plau!”) per dotar la pel·li d’una banda sonora extra basada en mastegades de crispetes i xuclades de palleta.

Per això, reivindico cinemes com el Rex on sap greu, realment, que en una sessió puguin omplir-se només 5 butaques, però que acaben representant un oasi de pau en aquest món tant boig on vivim… I una anècdota més, abans d’entrar, dos homes amb una escala s’enfilaven a la part frontal del cinema per canviar el cartell i les lletres que anuncien la pel·lícula en projecció. Qui hagi vist “Malditos Bastardos” pot ser entendrà perquè deia lo del “cinema a dins del cinema”. O pot ser no….

I no, avui no us donaré la meua opinió sobre la pel·lícula.

Visionat complert

Si, ja he vist Desgràcia. I seré breu perquè no voldria que els experts en crítica cinematogràfica titllent d’insuls el meu comentari. Un guió que segueix fil per randa l’argument de la pel·lícula i dona bons resultats a la gran pantalla. Diàlegs molt directes i clars.  Actuació impecable de Malcovich que fins i tot físicament clava el personatges David Lurie. Escenes que són metàfores d’altres escenes elidides conscientment. Un clar reflex de la societat sudafricana i els conflictes inevitables que hi bullen. L’única pega del film: perd dramatisme i contingut filosòfic respecte la novel·la, sobretot en no poder reflectir tant clarament com ho fa Coetzee els pensaments, sensacions i sentiments del protagonista. La meva gran pega: no vaig saber interpretar el final que segons em van fer notar després, pot tenir una gran càrrega simbòlica i predictiva.

Molt recomanable i especialment si l’aneu a veure en versió original -al Verdi Park- ja que podreu sentir des d’un accent anglès molt complicat fins a zulú.

Les gràcies de la desgràcia

Recordo l’octubre de l’any passat, un dia, xerrant sobre llibres amb un company de promoció de la Llicenciatura de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada -que a diferència de mi, ell ha continuat- em va recomanar molt enèrgicament llegir Desgracia del Premi Nobel J. M. Coetzee. Molt pocs dies després, em trobava al CCCB sentint una conferència d’un altre Premi Nobel -Gao Xingjian- que obria l’edició del Kosmopolis ’08. Tot seguit, una pantalla gegant ens va oferir poder veure i sentir a Coetzee en diferit a través d’una lectura filmada des d’Austàlia. L’escriptor parlava del compromís dels intel·lectuals davant de temes com el canvi climàtic i es referia a reflexions de gran contingut filosòfic parlant, sobretot, dels drets de les generacions futures.

Quatre dies més tard, un dia d’aquells que arribes abans d’hora a una cita, no vaig poder evitar entrar a La Central del Raval i vaig sortir-ne amb un exemplar de Desgràcia sota el braç. Encara vaig trigar un parell de mesos a llegir-lo. Volia deixar-lo reposar, llegir més sobre Coetzee i perquè negar-ho, només amb el que n’havia sentit a dir i amb tot allò que em transmetia la portada, pensava que necessitava viure una època de gran fortalesa mental per aconseguir una lectura catàrtica d’aquella suposada obra mestra. Fins que va passar de ser “suposada” a ser “reconeguda”.

Efectivament, Desgràcia, al meu entendre, és una obra impactant que en alguns punts pot arribar a semblar estilísticament senzilla -efecte que segurament l’autor perseguia-, però amb una gran trama no només trepidant, sinó també moral. Amb cert aire autobiogràfic -el protagonista David Lurie a més de ser de Ciutat del Cap com Coetzee és també professor de literatura-, l’autor narra en forma de clímax ascendent prenent la sensació de desgràcia com a cim. I en definitiva, aconsegueix transmetre el menyspreu, la llàstima i el maltractament que l’espècie humana exerceix uns sobre els altres. Lurie passa del cel de la Universitat on és un reconegut professor al purgatori de ser jutjat per l’acusació de violació d’una alumna fins que ell mateix és condemna a l’infern de viure en una zona de Sud-Àfrica que podríem qualificar de la seva cara salvatge i ancestral. Com un ganivet afilat que es clava poc a poc sobre una víctima, el relat entra dins el lector fent sentir el dolor en la seva pròpia pell. I al mateix temps, valors com la redempció, el perdó o la compassió deixen de ser la salvació humana per expressar la vertader cruesa de la vida real.

L’altre dia passejant per Gràcia vaig veure a la cartellera el film Desgràcia del director Steve Jacobs i protagonitzada per John Malkovich. Escric això abans d’haver-la vist -però segura que ho faré en breu- i en ganes de poder comparar la novel·la amb la versió cinematogràfica. Serà interessant veure com es representa alguna de les escenes tant ben descrites per Coetzee que el meu subconscient ja ha passat al pla audiovisual. De moment, un detall que ja em fa pensar en un bon auguri: la fotografia de portada de la pel·lícula és una bona metàfora de l’essència del que ja he llegit.

La versió original de la vida

Per fi em vaig decidir a anar al cine a l’estiu -una activitat que en aquesta època de l’any em costa més que mai- i la pel·lícula escollida va ser V.O.S. Els motius? En primer lloc, vaig suposar que van passar la promo per diferents suports i insistentment per a que el meu subconscient ressagat per la calor i els dies llargs ho pogués retenir. Segonament, el fet que estés basat en una obra teatral em cridava l’atenció -sovint surten vertaders desastres en passar d’un gènere a l’altre per la naturalesa de cadascun, però reconec que també en poden sortir productes ben apanyats-. A més, unes amigues amb qui feia temps que no compartia el reposabraç de les butques d’un cinema van proposar anar-la a veure i em va semblar una opció encertada. Finalment, el fet que a la descripció de la cartellera del diari hi posés VO en català, castellà i euskera no deixava de ser curiós.

Tot veient-la, vaig recordar alguns companys de facultat que havien començat a estudiar Comunicació Audiovisual amb l’anhel de convertir-se algun dia en directors de cinema o si més no -sent més realistes- en ser operadors de càmera, realitzadors o regidors… Companys que sovint tenien el cap als núvols i jugaven a imaginar curtmetratges surrealistes o a desordenar els fragments de relats en la línia temporal on se sosteníen. Finalment, però, acabaven debatent-se entre la ficció i la realitat quan descobrien l’emoció de retransmetre en diferit una realitat que havíen viscut i els temptava el fet d’especialitzar-se fent documentals. Si, el món audiovisual és un entramat complex que no només permet narrar fets, sinó que permet fer amb ells tot el que a l’autor li vingui de gust (més o menys com en l’escriptura, però aparentment i només aparentment, molt més real).

No us diré que passa a V.O.S perquè espero que l’aneu a veure sobretot perquè Cesc Gay sap riure de la qüestió lingüística i donar un exemple de normalitat en aquest àmbit. Però també perquè aconsegueix fer servir magistralment la tècnica del “teatre dins del teatre” professada, per exemple, pel dramaturg Luigi Pirandello (veure Sis personatges en busca d’autor). En definitiva, 182 minuts d’entreteniment del que podent quedar-se en una simple comèdia romàntica, acaba sent una lliçó de tècniques cinematogràfiques -que beuen, evidentment, del teatre i la novel·la- que no pot deixar indiferent a cap individu que hagi crescut amb la cultura audiovisual. I sobretot, molt important, la moralina: més val imaginar un final feliç que creuere’ns la crua realitat. Els somiatruites també tenen un lloc en aquest món.