Descontrol post-punk

Joy Division van ser els abanderats del post-punk a l’Anglaterra de finals dels setanta; un estil que partint de l’explosió del punk de grups com Sex Pistols, Ramones o The Clash va demostrar la bona sintonía entre el punk i lo underground fent néixer així el que podríem considerar rock alternatiu.

El film Control parteix del moment de formació de la banda de Manchester, però sempre focalitzant sobre la trajectòria vital del seu cantant i compositor Ian Curtis. La marca del seu director Anton Corbijn, fotògraf i realitzador de vídeos musicals fa que el montatge transmeti l’esperit mel·lancòlic i experimental de la banda i del seu protagonista de manera impecable. La col·laboració de New Order -nom amb que es va rebatejar Joy Division després del romàntic suïcidi de Curtis- no passa desapercebuda com a banda sonora de la pel·lícula.

Se li pot retraure a Corbijn que s’hagi entretingut massa en la vida sentimental del cantant o la subjectivitat amb la que crea elipsis temporals i el donar per suposades moltes coses; però donant-li un vot de confiança podem creure que la seva intenció no era tant fer una biografia acurada, sinó transmetre els sentiments i les sensacions que aturmentaven al personatge. De manera simbòlica, en certs moments, la paraula perd importància per a que les imatges parlin per si soles. Un exemple: l’ultima escena on veiem només fum negre sortint d’un crematori. És l’ànima de Curtis que vola lliure, per fi. De ritme pot ser massa lent, Control descriu perfectament l’atmosfera de Curtis. Res més enllà de les pretencions del seu director, possiblement.

I una llàstima haver-me perdut la revisió que els grans “La habitación roja” van fer de Joy Division en motiu de l’estrena de la pel·lícula al març.  Tot i així, felicito la iniciativa.

“D’ailleurs, Derrida”(I)

Un centenar de persones, la majoria de 35 cap avall, tancats en un búnquer, durant tot un dissabte. “Per raons estratègiques i donat que avui el búnquer on ens trobem serà una petita ONU, optarem per fer servir el castellà enlloc del català; us demanem disculpes”, diu un dels coordinadors abans de començar aquest monogràfic al voltant de Jacques Derrida i l’evolució de les seves idees. Poètiques i polítiques de la deconstrucció: entorn de Jacques Derrida. I va començar la funció.

Mòbils que són arxius

Maurizio Ferraris ens va delectar en una sessió que girava entorn la revolució real que han suposat els mòbils de 3a generació per a moltes societats. Després de tenir una conversa en Derrida, fa més de deu anys, sobre els mòbils i els ordinadors, Ferraris va quedar un 8 d’octubre en Jacques Derrida per a continuar la conversa, de la qual n’hauria de sortir un llibre. Quan Ferraris li va trucar al mòbil per dir-li que anava cap allà, una altra veu va contestar la trucada i li va dir que Jacques acabava de morir. La seva particular forma de rendir-li dol va ser escrivint ell mateix el llibre, d’on havia sortit la ponència que ens anava a oferir.

Democràcia deconstruida?

Després de començar el matí amb la ironia sarcàstica de Maurizio Ferraris ja em veia capaç d’aguantar tot el dia allà tancada com si fóssim rates a una claveguera. La següent a pujar al podi que retia homenatge l’iconoclasta Derrida -considerat com el nou Kant per alguns i el nou Nietsche per altres- va ser Chantal Mouffe per a introduir-nos la deconstrucció en la democràcia. Un tema que -perquè enganyar el lector?- em va resultar bastant soporífer, sobretot per la meua ignorància al voltant de l’aplicació de les teories de Derrida en la teoria política. Tot i això, va acabar sorprenent-me com es pot considerar la desconstrucció com una de les pràctiques polítiques de la nostra època, més que no pas com una simple tecnologia per a l’anàlisi dels textos i de les imatges.

Plagues i supervivència

Pausa per a dinar i Tom Cohen va fer un repàs per les 10 plagues que segons Derrida assetjarien la societat del segle XXI: un nou ordre mundial, l’atur, els ciutadans sense sostre, la guerra econòmica, el lliure mercat, els estats militaritzats, les armes nuclears, les guerres ètniques, les màfies i una jurisprudència feble. Tots els ingredients per poder seguir parlant en termes com “no tenim la mesura de la mesura”; “col·lapse de la cadena alimentària”; “psicotròpies”; “infantilització virtual”; “éssers robotitzats”; “hiperbolització”; “reinscripció”; “guerra invisible de pensament”; i evidentment de “deconstrucció” (fent referència a la reflexió eterna del mateix Derrida sobre si realment existeix). La conclusió més clara que va donar? Que la única autoimmunització és ser una comunitat deconstructiva. I amb aquest lema vam seguir venerant la figura del filòsof de la deconstrucció gràcies a la pel·lícula de Safaa Fathy amb Derrida D’ailleurs, Derrida. Un film que, segons va explicar, pretenia sobretot despertar l’inconscient de l’espectador i per fer-ho feia servir una construcció no lineal del relat, associacions de plans diferents, entrades i sortides pla i el contrast cromàtic.

“L’escriptura s’ha acabat perquè ja és petjada, supervivència”. Aquesta sentència final sentida de la boca de Derrida va donar pas a una acalorada discussió que vaig abandonar a mitges, però que no em va deixar indiferent. Crec que seguiré reflexionant sobre l’autoimmunització deconstructivista…