El particular conte de fades turmentat de DANIEL JOHNSTON

Una granota amb cara d’innocència, un amor platònic amb aspecte de princesa indie, un heroi disfressat de Capità Amèrica, un ànec malèvol… No, no estic parlant-vos dels protagonistes d’un conte de fades, sinó d’una petita part de l’univers de l’artista polifacètic Daniel Jonhston que podeu descobrir visitant l’exposició “Visions simbòliques” a l’Espai Cultural Caja Madrid de Barcelona.

La mostra ret homenatge al músic i artista nord-americà i mostra clarament l’influència d’un trastorn bipolar en la seva forma de crear. Podeu començar el recorregut escoltant les primeres gravacions que feia des del soterrani de casa seva amb un boombox Sanyo amb un piano i un orgue de cordes que després il·lustrava amb els seus propis dibuixos en forma de còmic. Relíquies que demostren com Johnston ja apuntava maneres de ben jove.

Segurament us sonarà la simpàtica granota Jeremiah per la samarreta que lluïa Curt Kobain en moltes de les seves aparicions en públic. Però si ens endinsem en l’exposició que es pot visitar fins a l’11 de novembre, descobrim que el seu imaginari artístic va molt més enllà. Els Beatles, l’MTV i personatges de la seva infància com Casper el fantasmet, el Capità Amèrica o l’increïble Hulk són algunes de les obsessions d’aquest referent de lamúsica als anys vuitanta que veiem a través dels seus dibuixos creats a llapis, bolígraf i retoladors de colors.  El seu ex-manager Jeff Tartakov ha estat el responsable de col·leccionar cautelosament tots aquests esboços que difícilment Johnston imaginaria emmarcats dins el recorregut d’una mostra d’art.  Hi trobem des de cartes on s’hi refereix directament, fins a flyers de concerts retocats i un disseny de coberta de la revista Chemical Imbalce.

El que més m’ha impressionat ha estat la voluntat autodestructiva de l’artista que sovint mostra símbols satànics, un ull mort i referències a la presó metafòrica que representa la seva esquizofrènia. Veiem així, la seva lluita interna personal entre un Peter Pan envoltat de símbols de la infantesa i els “dolents de la pel·lícula” que es troben dins el seu cap. És cert que ha estat un referent i que molts músics han partit de les seves creacions, però difícilment l’espectador sentirà ganes de posar-se en la pell de Johnston després de veure “Visions simbòliques.

El documental “The Devil and Daniel Johnston” que ha format part de l’últim Festival IN-EDIT de cinema documental és el punt de partida d’aquesta exposició que conté també la seva traducció audiovisual amb una mena de tràiler  que recull la visió que artistes de l’estat espanyol tenen de Johnston. Tot i que no dona gaires dades complementàries i fins i tot pot arribar a avorrir als qui no se senten dins la “moguda” de les ulleres de pasta i les barbes exagerades, reflecteix l’influència del nord-americà en l’escena indie de tot el món.

En sortir, no podreu resistir fer un cop d’ull a les samarretes que reprodueixen els dibuixos més mítics del músic i l’artista bipolar. Però segurament, com em va semblar a mi, massa cares per convertir-vos en un anunci mòbil de el “Espacio Cultural Caja Madrid” i vestir-nos amb la mala reputació de qualsevol marca associada a Bankia.

L’exposició es pot visitar gratuïtament fins l’11 de novembre a l’Espai Cultural Caja Madrid de Barcelona.

Recomanació publicada a www.laculturanovalres.com

On l’enginyeria i el disseny es donen la mà

Recentment he visitat el Disseny Hub Barcelona (el del carrer Montcada) per veure la mostra de poc agraït títol, però d’interessant rerefons “Disseny de sistemes. L’escola d’Ulm”. Aquesta exposició demostra el fet que objectes tant bàsics per a la nostra vida diària com poden ser una cadira, un moble del menjador o una vaixella van representar durant els anys cinquanta i seixanta una autèntica revolució per al disseny industrial. Els membres de l’escola d’Ulm van ser durant aquella època els pioners en reivindicar que el disseny no podia consistir només en crear bellesa, sinó que havia de donar les claus per acostar la tecnologia i la indústria a les llars i facilitar el dia a dia de les persones.

Llegeix el post sencer al web de La Cultura no val Res.

“Exit through the gift shop”, una oda a l’art urbà

Segur que molts de vosaltres coneixereu Banksy per ser una enigmàtica icona de l’street art que ha deixat la seva petjada a moltes ciutats del món. Però us recomano veure “Exit through the gift shop”, audiovisual que no se si definir com a llargmetratge, reportatge d’investigació, documental, autoretrat… El que si que tinc clar és que ens apropa a les contradiccions de l’art urbà en un moment en que ha començat a perdre la seva característica principal –ser efímer- per passar a ser carn de subasta a Sothersby’s, entrar a les parets de les cases en forma de vinil o ser exposat en galeries d’art.

Seguiu llegint aquesta recomanació al web de La Cultura No Val Res.

La Setmana

Fotografia: Flickr de La Setmana

Ahir vaig passejar-me per la Setmana del Llibre en Català. Jo la recordava de fa uns quants anys quan tenia lloc al centre de Barcelona. Allò era un laberint infinit de llibres a gran escala on podies veure-hi des de grups d’estudiants fent el rigorós tour amb el professor de català  fins a “guiris” desorientats preguntant que significava tot allò. Després d’uns anys de polèmica que van portar La Setmana de bòlid cap a Sant Cugat, sembla que per fi ha trobat el seu “locus amoenus” al Parc de la Ciutadella de Barcelona.

A través d’un passeig per una trentena d’estands –per cert, ben integrats al parc amb estructures de fusta- se t’omple el cor d’orgull en veure la quantitat de literatura feta aquí o a l’estranger que es pot trobar en català. A més de tallers diversos –és curiós veure gent a l’aire lliure escoltant amb atenció un individu amb una pissarra-, xerrades i debats al voltant del fet literari, La Setmana resulta un aparador on anar a buscar idees de quina serà la propera lectura que ens posarem a la butxaca. Dubto que els llibreteres es facin d’or, però el que és innegable és com aquest esdeveniment anual contribueix a fer popular novel·les, contes, biografies, guies de viatges, àlbums il·lustrats, revistes i altres peces literàries escrites o traduïdes en la nostra llengua. A mi, personalment, em van cridar l’atenció la traducció dels 9 contes de J.D. Salinger feta per Quim Monzó, els Exercicis d’estil de Raymond Queneau o el Plantes d’interior del català Borja Bagunyà.

Si us interessa mínimament omplir hores del vostre temps llegint, no us perdeu aquesta cita, encara vigent fins diumenge 18 de setembre.

Un entorn que irrita o un personatge irritable?

“Devia resultar patètica. Jo era ben diferent de ma mare, més aviat sense esma, molsuda i de riure ximple”

(Banegas, Montse. Una dona incòmoda. Proa, 2008)

Tot i que fa uns mesos Montse Banegas (Flix, 1974) treia el seu últim llibre Dobles parelles, he preferit descobrir-la en la seua primera novel·la després que me la recomanés un amic. Així, vaig començar la lectura d’Una dona incòmoda en aquelles ganes de quan algú et parla d’una cosa que li sembla interessant i t’ho contagia. I sense negar aquest pretext, he de dir que mentre devorava les pàgines de l’òpera prima de l’escriptora de Flix hi havia moments que tenia ganes d’agafar el llibre i rebatre’l contra enterra. I no parlo de que no m’hagi agradat, ans el contrari, seguiu-me i ho entendreu.

Llegiu l’article sencer a Surtdecasa.cat.

De batalla en batalla amb el riu de protagonista

Sabeu què és passar-vos un viatge en tren de dues hores devorant lletres sense parar ni a parpellejar? Si no ho sabeu, al pròxim viatge, proveu d’obrir Arran de l’Ebre de Cinta Arasa i ja m’ho explicareu. Quan, al tren, li vaig explicar al passatger del meu costat el tema del llibre i em va dir “A mi, aquest tipus de llibres no m’agraden”, me’n vaig adonar que no seria fàcil contagiar-vos, estimats lectors, tot allò que em va fer sentir la lectura d’Arran de l’Ebre pels prejudicis d’un tema tan immensament tractat en la nostra literatura com és la petjada de la guerra i la no menys dura postguerra. Però us ben asseguro que, aquesta, no és una novel·la sobre la Guerra Civil més.

Cinta Arasa, nascuda a finals dels setanta, demostra un gran treball darrera d’esta primera seua novel·la que interpreta una etapa de la nostra història des d’una mirada allunyada. Per això es pot permetre jugar al seu antull amb el temps del relat. Rebovina, córre, va a relentir… Tot per a fer casar una varietat de trames tal que si les ordenéssim cronològicament anirien des del mateix any trenta-sis –amb l’inici de la batalla cruenta- fins als nostres dies –quan una altra batalla, la de la lluita antitransvassament, també ocupa els nostres carrers-. La gran càrrega simbòlica de molts elements narratius i la intriga obscura dels secrets d’una família que passen de generació en generació sense deixar a ningú indemne em va recordar de seguida Rodoreda. Una influència de la qual Arasa no se n’amaga, honestament citant-la diverses vegades en boca dels seus personatges.

Un dia, escoltant una entrevista que li feien a la ràdio vaig riure sola quan li van amollar la típica pregunta “i tu que has estudiat ciències polítiques i treballes a l’administració com es que et dediques a escriure?”. No recordo ben bé la seva resposta, però va defensar valentament que per a desenvolupar el talent literari no fa falta estudiar una cosa o una altra o ser de ciències o de números, sinó que el que fa falta és treball i perseverança. Una pregunta que ella mateix respon a l’interior de la novel·la ja que la història dels seus personatges també li serveixen per reflexionar sobre l’ofici d’escriptor, els dimonis interns que aquest desencadena, l’autoestima, la persecució d’un somni que com més el busques menys arriba… En definitiva, allò que cap escriptor pot evitar treure de portes enfora en algun moment.

I finalment, destacar el rigor històric en el retrat de la ciutat de Tortosa i l’audàcia a l’hora de fer un encadenament de la història individual amb la història col·lectiva a través d’imatges i símbols punyents. A la pàgina de Facebook d’Arran de l’Ebre en podreu trobar més detalls, però espero que amb el què us he explicat aneu corrents a la llibreria i us feu en un exemplar.

‘Shopping’ en gràcia

Tot i que és freqüent sentir crítiques sobre un fals esperit modern i bohemi que s’ha apropiat de la barcelonina vila de Gràcia, finalment, tots hi acabem fent cap més d’un dia atrets per les seves places, locals, tendències diverses, barreja gastronòmica… L’altre dia, vaig decidir anar-hi de botigues i encara que corria el perill de marxar d’allà amb les butxaques ben buides, em va sorprendre els preus que vaig trobar-hi.

Per això, avui recomano algunes petites botigues situades als carrers més cèntrics de Gràcia on podeu vestir-vos sense semblar un clon producte d’Inditex i el més important, sense deixar seca i traient fum la targeta de crèdit.

Traieu llapis i paper o millor encara, prepareu l’eina de copiar i enganxar:

ADAHOME. Travesera de Gracia, 108

Uns pocs mobles que imiten l’estil neoclàssic, el blanc impol·lut de la seua decoració i un lluminós emprovador converteixen els seus poc més de 20 metres quadrats, en un espai que dona vida a les peces de roba que s’hi exposen. Un petit museu on trobem marques de joves dissenyadors entre els que en destaco dos que particularment m’encisen: Kling i PepaLoves. També podeu comprar online.

MARINO. Travessera de Gràcia, 127

Una botiga que ens mostra clarament que les aparences enganyen. Vista de fora, sembla que hi predomini la roba masculina, d’esport i inclús amb algun toc militar. Però si sou curiosos i hi treieu

el nas veureu que hi ha una gran diversitat de roba per poder anar a la última i bé de preu. A l’interior, solen tenir estocs i peces d’oferta que no estan gens malament.

LLENA ERES DE GRÀCIA. Ros de Olano, 50

Aquesta botiga que ha volgut incorporar al seu nom el barri que l’ha vist néixer amb aquest joc de paraules, tot i no tenir cap referència religiosa, si que te un punt de mística. Un cop hi entres, la calma i la tranquil·litat s’apoderen de tu i pots estar mirant i remirant tranquil·lament sense aquell estrès que sol acompanyar els dies de compres. Molt recomanable tota la part de bijuteria que ens retorna a temps passats.

PAZ ELORZA. Ros de Olano, 6

Des d’un rellotge Casio de colors fins a un vestit ben suggerent amb transparències passant per toreres amb reminiscències de Madonna. Tot i això i més, ho pode

m trobar en aquest establiment on hi predominen els negres i els grisos, però que es compensa amb els colors de la gran varietat de complements per al cabell.

Afegeixo també el meu croquis particular. Ja podem estar a l'era del GPS, que jo com en un tros de paper en quatre línies no m'oriento en res.

Le Pianc comença a experimentar amb el català

Els vaig descobrir fa un parell d’anys al Festival Faraday de Vilanova, un escenari perfecte per conèixer-los sota el sol d’estiu amb la platja de teló de fons i amb les seues vestimentes de colors càlids i estampats retro. Des de llavors, aquest grup emergent ha acabat reformulant no només la seva formació, sinó també la seua forma d’expressar-se -han passat de fer servir l’anglès, el francès i l’alemany a cantar lletres en català i espanyol-.

Lletres senzilles, look anys seixanta, ritmes vitals i molta importància dels cors, entre altres coses són els trets que fan que amb Le Pianc un dia gris i avorrit es transformi en tot el contrari. Per tot això, la setmana passada durant la presentació que van fer al petit “escenari” de l’Heliogàbal, era impossible deixar de moure les cames tot i les desenes de caps que feien impossible veure als membres del grup durant l’actuació.

El fet d’editar el seu últim disc Zig Zag -per cert, amb la mateixa discogràfica que Mishima- només en vinil amb el qual inclouen un codi de descàrrega per no haver de transportar el toca-disc sota el braç i poder dur a tot arreu dins l’i-pod, és un indici més de la seua manera de fer.

Si hagués d’escollir un tema del seu nou disc seria “Gran cervell” pel surrealisme macabra barrejat amb veus i melodia naïfs.

Aprofito per recomanar-vos també els que van fer de teloners seus l’altra nit a l’Heliogàbal: Doble Pletina. I també l’exposició que hi ha ara mateix a les parets del local que barreja dites populars amb frases del segle XXI que ja formen part de l’imaginari comú com són “A la taula i al llit, al primer crit”, “No pakis, no party” o “Not penny’s boat”.

Una ombra de nostàlgia plana sobre ‘HEROIS’

Una vegada més, he confirmat la teoria de que unes altes expectatives al voltant d’alguna cosa, sempre acaben fent que hi trobis més coses negatives de les que esperaves. D’aquesta manera, vaig entrar a la sala de cinema no només motivada per veure-hi una pel·lícula en català, sinó també per les veus que havia sentit lloant Herois.

La primera cosa que em va cridar l’atenció van ser els detalls minuciosos que recreen una imatge fidel d’una Catalunya als anys vuitanta capaç d’aconseguir la complicitat necessària amb l’espectador -sobretot si l’espectador ha viscut la seva infància i/o adolescència durant aquesta època-. Pòsters de pel·lícules a les parets d’un cuarto, un adhesiu d’una campanya d’immersió lingüística, els envasos de Fanta de llavors… Fins al punt que el fet que un personatge pronunciï les paraules “Bony”, “Tigretón” i “Bucanero” transporten a molta gent a un estat de nostàlgia d’aquells anys on regnava un gust estètic horripilant, però que va fer història. Unint això amb el fil conductor del film, cal dir que tota una generació se sentirà identificada amb una colla d’amics que es retroben durant les vacances al poble i viuen les seves aventures la major part del temps, dalt d’una bicicleta.

La trama que combina passat i present està ben encaixada a través de llocs comuns dels dos plans temporals amb alguna petita trampa per fer aconseguir capgirar la història durant el seu clímax. Fins i tot, Freixas es permet deixar algunes pistes per a que l’espectador intueixi on pot desembocar tot plegat. Tot i així, al meu gust, els tòpics es mengen les bones tècniques cinematogràfiques. I una història molt ben explicada es veu desmuntada per un excés del “voler tocar la fibra” a qui hi ha davant de la pantalla que corre el risc de passar-se els últims 20 minuts o bé badallant o bé fent veure que són les lents de contacte les culpables de la llagrimeta que li va caient. I no dic que sigui dolent no acabar en un final feliç perquè al cap i a la fi, la vida no te gaires finals feliços. No per això, deixaré d’aplaudir la feina d’Albert Espinosa i de Pau Freixas i dels actors més joves que ja apunten maneres.

Un suggeriment per anar a veure la pel·lícula és que no us aixequeu tant aviat comencin a sortir els títols de crèdit. Especialment, si sou dels que us agrada remenar entre els àlbums de fotos de la vostra adolescència.

7 anys en caixes

Aquests dos últims dies han estat dies de fer paquets, de llençar coses, de canvi i de renovació. Si, estic vivint un trasllat, en totes les coses bones i les dolentes que això comporta. De fet, és pràcticament el meu primer trasllat des de que visc a Barcelona i és inevitable enmig de tant empaquetament, remoure molts recors.

Sembla que fos ahir i ja han passat 7 anys des de que quatre estudiants ebrengues vam entrar al pis del carrer Aragó d’on ara despego. Molts companys, alguns dels quals ja van volar fa temps i altres que clouen aquest període en mi. Cinta, Núria, Neus, Gemma, Cristina, Laura, Anna, els tres Jordis… Un pis una mica endogàmic perquè negar-ho ja que no només la propietària és de les Terres de l’Ebre, sinó que els seus inquilins durant aquests set anys també. Suposo que per això, encara hi ha penjat a la paret un pòster editat l’any 1983 amb una caricatura de Tortosa a banda i banda de riu. Tants records que no es poden resumir en un post. Però el més important és tota la simbologia que només natros vam crear a dins: el nostre inquilí imaginar-hi Víctor, lo balancí del bon rotllo, lo “cor de la massana”, la pau…

Ara, però, és hora de mirar endavant. I tot i que de moment només hi veig caixes per desfer i mobles per muntar, també oloro esperança i bones vibracions. He d’agrair també a la gent que ens ha estat ajudant en la mudança i a la meua companya Anna en qui hem viscut unes últimes 24 hores de bogeria. Esperem la setmana vinent ja poder fer una vida normal a la nostra nova llar. I ara, m’agradaria poder il·lustrar aquest post en una foto del pis que deixem ja mig buit i una del que inaugurem amb tot el damunt davall de trastos… Però la meva càmera em diu que ja no te batería i el carregador està en una d’aquelles caixes de color marró que espero poder desprecintar aviat. Així que he decidit fer-ho amb aquesta imatge que van crear des de la Fundació Tàpies quan van obrir després de mesos de reformes… Per a d’aquí uns dies poder dir ben fort “Obrim!”.