Bcn pop

Trenta anys de pop local era l’excusa del BCN’MP7 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona per experimentar dalt l’escenari amb fusions de grups diversos del panorama local. Així, vam poder gaudir de les lletres alegres de Kamembert i la veu del seu cantant amb l’energia dels Le Pianc -tot i que amb veus prou desafinades- o de la barreja de Mujeres amb el cantant de Los Salvajes. Actuacions de 15 minuts, curtes, però intenses que anaven precedides pels anomenats debats express -per al meu gust, massa fora de context-. BCNMP7 tenia com a fil conductor l’escena musical de Barcelona, caracteritzada per mantenir un peu al pop més fresc i l’altre al rock més aventurat. Només vam lamentar que els debats fossin en castellà i també aquesta fos la llengua dels grups convidats, quan ens trobem en un moment d’explosió del pop-rock en català i seria normal incloure alguna d’aquestes iniciatives.

Ordre i aventura

Tot i això, els organitzadors van programar com a perla final a Miqui Puig presentant “Homenatge a Barcelona”, el nou treball de versions que inclou un dels primers temes en català dels Mishima, “Miquel a l’accés 14”. Em vaig perdre aquesta part de l’esdeveniment, però crec que gràcies a això, vaig poder comprar a la parada de merxandatge i recent sortit del forn el nou disc de Mishima, Ordre i aventura, un treball amb el qual segueixen evolucionant el seu rerefons poètic i es mostren més experimentals que mai. Una altra bona notícia que el mateix grup barceloní difonia aquest matí pel FB és que en aquells moments eren el grup més buscat a nivell estatal a myspace. Esperem que segueixin triomfant.

On paren les cremalleres bones?

Últimament, tinc la sensació de viure un déjà vu cada vegada que intento tancar una cremallera i rraaaassss… “Ummm, eh? No puja… No pot ser… A veure? Ummm… S’ha obert de baix; a veure ajuda’m… Jo aguanto, i tu estira cap amunt” i raaasss… “No, no, ara l’hem trencat més”… Fins que la desesperació pot en tu i ho dones per perdut. Una faldilla comprada una setmana abans -a les rebaixes, per 6€-, un moneder regalat per l’estimat/odiat amic invisible -segurament comprat en una botiga de tot a 1€-, una bossa -un moment, la bossa ja no em va costar tant barata…-. A partir d’un fet tant banal, no se com em vaig trobar pensant que allò m’indignava de veritat. Els fabricants se les empesquen totes per abaratir els costos de producció i no tenen cap escrúpol a l’hora de sacrificar la qualitat. I això que jo, encara tinc sort, que la meua iaia modista te les eines necessàries per canviar cremalleres i en guarda de les de fa anys, de les bones de veritat, de les que podies obrir i tancar infinites vegades que es mantenien allà fermes, invariables, com a molt amb l’esmalt una mica esborrat.

Pensant, pensant, he recordat que quan era petita, alguns pares de companys treballaven fent cremalleres a la fàbrica de la YKK (recordeu aquella època en que totes i cadascuna de les cremalleres de les nostres prendes portaven aquestes sigles inscrites?). La marca japonesa va decidir un dia posar una fàbrica a les Terres de l’Ebre. Malauradament, alguns dels que hi treballaven van ser acomiadats amb els primers espasmes de la crisi. Trenta anys fent cremalleres de veritat i ara és gairebé impossible trobar-hi cap inscripció a les cremalleres de nyigui-nyogui que cada dia pugem i baixem.

Jo, no se si per nostàlgia o què, vaig comprar-me fa poc unes sabatilles que reivindiquen les cremalleres. Tot i tenir dos cordons per peu, a la banda de fora hi llueix una cremallera que pots obrir i tancar tantes vegades com vulguis -sense cap més utilitat que l’entreteniment- i no es trenquen. Evidentment, quan hi he acostat al màxim la mirada, hi he descobert les lletres YKK i he pensat “ho veus?”.

Microrrelat sobre temps, tedi i infrastructures

.- Barcelona. Divendres. 19.25h. Gent i pujats tons de veu empenyen i intenten esmunyir-se entre la multitud per obtenir el millor lloc  mentre una pantalla de leds indica retard. Els minuts de més passen desapercebuts per alguns, però, a tu, que ja n’has acumulat molts, t’incomoden. Para el carruatge i un allau de massa humana es llença al buit. Per fer-lo ple. T’asseus d’esquena, a contracorrent. Allò que et sembla una obra d’art vist des de fora converteix la màquina que per unes hores serà la teva barcassa per dur-te a l’altra vora del llac Estigi en un búnquer fosc i trist. No veus l’exterior, ni la llum que et pot guiar fins a casa. Només el soroll fred del rovell i la sirena que sona amplificada cada cop que intueixes que la velocitat va a més. Però amb recança observes que la sageta del teu rellotge no es correspon amb el que predica el full dels horaris i cada cop les parades injustificades et crispen més els nervis. “Arrancada de cavall i parada de burro” que diria el meu avi.

_. Tarragona. Divendres. 21 h. Per fi, un altaveu es converteix en punt de referència i saps que no et trobes en un forat negre al mig de l’univers sense temps, sense lloc, sense consciència. Intentes llegir i el mal de cap t’entela la mirada i t’obliga a arrugar el front. Els sons que els auriculars arrosseguen cap als teus timpans són difícilment digeribles quan t’arriben a l’estómac. T’incomoda. Cama esquerra amunt, peu dret avall, costella clavada, vertebra desfalcada. No saps com posar-te i et sents com en una d’aquelles cambres en les quals les parets van ajuntant-se sense fre reduint el teu espai físic i alhora l’oxigen que respires. L’escalfor que surt d’unes ranures brutes de pols és putrefacta, asfixiant i contrasta amb l’onada de fred que penetra omnipotent a cadascuna de les 12 parades. I a sobre, has d’aguantar la ‘impertinència d’un senyor que amb mirada desafiadora observa el teu bitllet i no és capaç de dir ni un mot amb la teua pròpia llengua.

_. Tortosa. Divendres. 22.20 h. Una companyia a la qual no li tens ni simpatia s’ha permès el luxe de fer-te perdre més de 30 valuosos minuts de la teva vida perquè si i, evidentment, sense retornar-te ni una part de la despesa que t’obliga a fer (recordem que tot i que els “generosos” senyors de La Caixa et consideren jove fins als 29, per a Renfe, als 25, deixes de poder gaudir de descomptes). La sensació d’impotència és enorme. Però el pitjor de tot és que una experiència presumptament il·lusionadora, de retorn, de retrobament i de tallar el cordó umbilical que t’aferra als problemes del dia a dia,  s’acaba tenyint d’amargor, desgana i perquè no dir-ho, d’arcades.

Sembla ben bé que algú s’hagi fixat l’objectiu de fer del nostre un país descohesionat, on els diferents territoris no trobin nexes d’unió i per tant, desfragmentats, recelosos dels recursos que te cadascú, lluny dels nostres i ja cansats de perdre temps i diners no tinguem ja més ànsies de lluitar per ser una mica més lliures. Esperem, però que el que separa Renfe ho uneixi el poble.

Cinema dins el cinema

Prenent l’analogia amb la formula de Pirandello de “teatre dins del teatre”, voldria comentar una sensació que vaig tenir ja fa uns dies que podríem anomenar de “cinema dins el cinema”.

Després d’evitar les corrues de gent anant a veure la última de Tarantino, vaig anar-hi unes setmanes després d’estrenada, però a més, tenia un especial interès en veure-la en una sala de cinema en concret. Buscant una projecció en V.O.S.(E.), vaig veure que el meu cinema preferit de Barcelona -que per cert, tinc a tocar de casa- me l’oferia. I allí ens teníeu. A les 22 h d’un dijous comprant una entrada [atenció, quan dic entrada no vull dir un paper on les lletres s’acaben descolorint amb el pas del temps, sinó el típic cartronet tallat d’una tira, de color verd i amb les lletres ben assegurades a sobre] a la taquilla del cinema Rex. El primer impacte: la taquillera i l’acomodador eren ben bé com recent sortits d’un cinema dels anys 90.

Faré un petit flash-back cap al meu passat perquè jo recordo perfectament viure la gran metamorfosi de les sales de cinema en un moment en que els diumenges a la tarda els pares ens portaven al punt de trobada amb els amics de classe per anar al cine. De cop i volta i gairebé sense adonar-nos-en, vam passar d’anar a una sala gran on la pantalla intimidava, on la cua immensa per comprar l’entrada a la única taquilla arribava fins a la cantonada, on els més espavilats buscaven la butaca del costat de la noia que els agradava quan l’acomodador deixava de fer llum amb la llanterna… a una espècie de construcció arquitectònica totalment plana amb lletres de neó, on un batibull d’adolescents s’acumulaven davant d’un taulell demanant a crits crispetes i coca-cola (“la mida gran, si us plau!”) per dotar la pel·li d’una banda sonora extra basada en mastegades de crispetes i xuclades de palleta.

Per això, reivindico cinemes com el Rex on sap greu, realment, que en una sessió puguin omplir-se només 5 butaques, però que acaben representant un oasi de pau en aquest món tant boig on vivim… I una anècdota més, abans d’entrar, dos homes amb una escala s’enfilaven a la part frontal del cinema per canviar el cartell i les lletres que anuncien la pel·lícula en projecció. Qui hagi vist “Malditos Bastardos” pot ser entendrà perquè deia lo del “cinema a dins del cinema”. O pot ser no….

I no, avui no us donaré la meua opinió sobre la pel·lícula.

Lo vi de la terra

Aprofitar aquest humil i últimament trist i pobre racó internàutic per a recomanar la Mostra de Vins i Caves de Barcelona que cada any per esta època ocupa el Moll de la Fusta de Barcelona.

Ahir vaig passar una tarda de diumenge que hauria pogut ser grisa i avorrida en molt bona companyia i degustant unes mostres d’un dels productes més bons de la nostra terra.: el vi. Tot i que les degustacions culinàries no estaven gens malament -sobretot embotits i formatges-, la beguda de Bacus no ens va decepcionar. Evidentment, s’ha de vigilar amb les degustacions, no les pots fer totes o no arribaries a peu dret a casa.

Aquí queda, pos, recomanat.

M’oblidava de dir que, evidentment, els vins de la Terra Alta van tenir protagonisme en els nostres tasts. He trobat este vídeo que explicaria en part perquè ens agrada tant.

La Cinta

El primer diumenge de setembre se celebra la festivitat de la Verge de la Cinta, la patrona de Tortosa i la que dona nom a les festes majors de la ciutat. Les festes de la Cinta sempre han estat una d’aquelles coses que m’ha fet sentir tortosina. Els que em coneixeu ja sabeu que jo sóc una gran defensora de que els Reguers -el meu poble, però que és una pedania de Tortosa- hauria de ser independent i així mateix, mantinc que sóc reguerenca i no tortosina quan parlo amb gent que més o menys pot entendre la situació per proximitat geogràfica. Però les festes són aquells 8 dies durant els quals faig una excepció i em sento tortosina.

Malauradament, ja res és el que era. Recordo que quan era menudeta esperava esta època en ànsies per a poder anar als “caballitos”, comprar dolços a les paradetes, veure la cucafera i els “nanos” desfilar, els correfocs, etc. Uns dies de diversió i festa abans de la tornada a l’escola. Quan m’anava fent més gran, les súpliques als pares per deixar-nos anar a “la Cuca es mou” fins les 24 h com la ventafocs i l’últim dia, anar amb la colla d’amics a la vora del riu a veure la cascada de Focs artificials i a sopar un entrepà a la Barra tortosina. I l’any que vaig gaudir-ne més: el 2000. Com moltes de les noies d’entre 16 i 19 anys, va tocar ser “pubilla” i per tant, viure uns dies intensos passant per tots els escenaris de la Festa: repartir el panoli pels carrers de la ciutat, l’Ofrena al “parque”, la processó fins a la Catedral, ajudar en la preparació de la paella. Però evidentment, també hi havia el voltar pels pubs i anar a “Lo Pont” totes les nits, on ensenyant la banda et convidaven allà on fos. No calia dormir gaires hores i llavors, els nostres cossos podíen aguantar dies seguits de festa. Una de les coses més curioses de ser pubilla era el detall de l’agulla en forma de destral plaejada que penjava de la banda a l’esquerra del pit. El seu significat ve de l’ordre de la “hacha” instituida per Ramon Berenguer IV en honor a l’heroicitat de les dones de Tortosa que l’any 1149 van defensar la siutat dels sarraïns.

Ara, en canvi, en prou feines puc viure d’un dia de les festes, sense gaire il·lusió de fer-ho i sense sentir-me-les del tot meues. Suposo que és algo inevitable en l'”exili” al que en to humorístic em refereixo quan parlo de la meua situació vital actual. Esprem, però, que tinguem Festes de la Cinta per anys i que tant, els tortosins i tortosines com aquells que ens desplacem de fora poguem viure-les encara que sigue només de refiló. Bones festes!

Visionat complert

Si, ja he vist Desgràcia. I seré breu perquè no voldria que els experts en crítica cinematogràfica titllent d’insuls el meu comentari. Un guió que segueix fil per randa l’argument de la pel·lícula i dona bons resultats a la gran pantalla. Diàlegs molt directes i clars.  Actuació impecable de Malcovich que fins i tot físicament clava el personatges David Lurie. Escenes que són metàfores d’altres escenes elidides conscientment. Un clar reflex de la societat sudafricana i els conflictes inevitables que hi bullen. L’única pega del film: perd dramatisme i contingut filosòfic respecte la novel·la, sobretot en no poder reflectir tant clarament com ho fa Coetzee els pensaments, sensacions i sentiments del protagonista. La meva gran pega: no vaig saber interpretar el final que segons em van fer notar després, pot tenir una gran càrrega simbòlica i predictiva.

Molt recomanable i especialment si l’aneu a veure en versió original -al Verdi Park- ja que podreu sentir des d’un accent anglès molt complicat fins a zulú.

Les gràcies de la desgràcia

Recordo l’octubre de l’any passat, un dia, xerrant sobre llibres amb un company de promoció de la Llicenciatura de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada -que a diferència de mi, ell ha continuat- em va recomanar molt enèrgicament llegir Desgracia del Premi Nobel J. M. Coetzee. Molt pocs dies després, em trobava al CCCB sentint una conferència d’un altre Premi Nobel -Gao Xingjian- que obria l’edició del Kosmopolis ’08. Tot seguit, una pantalla gegant ens va oferir poder veure i sentir a Coetzee en diferit a través d’una lectura filmada des d’Austàlia. L’escriptor parlava del compromís dels intel·lectuals davant de temes com el canvi climàtic i es referia a reflexions de gran contingut filosòfic parlant, sobretot, dels drets de les generacions futures.

Quatre dies més tard, un dia d’aquells que arribes abans d’hora a una cita, no vaig poder evitar entrar a La Central del Raval i vaig sortir-ne amb un exemplar de Desgràcia sota el braç. Encara vaig trigar un parell de mesos a llegir-lo. Volia deixar-lo reposar, llegir més sobre Coetzee i perquè negar-ho, només amb el que n’havia sentit a dir i amb tot allò que em transmetia la portada, pensava que necessitava viure una època de gran fortalesa mental per aconseguir una lectura catàrtica d’aquella suposada obra mestra. Fins que va passar de ser “suposada” a ser “reconeguda”.

Efectivament, Desgràcia, al meu entendre, és una obra impactant que en alguns punts pot arribar a semblar estilísticament senzilla -efecte que segurament l’autor perseguia-, però amb una gran trama no només trepidant, sinó també moral. Amb cert aire autobiogràfic -el protagonista David Lurie a més de ser de Ciutat del Cap com Coetzee és també professor de literatura-, l’autor narra en forma de clímax ascendent prenent la sensació de desgràcia com a cim. I en definitiva, aconsegueix transmetre el menyspreu, la llàstima i el maltractament que l’espècie humana exerceix uns sobre els altres. Lurie passa del cel de la Universitat on és un reconegut professor al purgatori de ser jutjat per l’acusació de violació d’una alumna fins que ell mateix és condemna a l’infern de viure en una zona de Sud-Àfrica que podríem qualificar de la seva cara salvatge i ancestral. Com un ganivet afilat que es clava poc a poc sobre una víctima, el relat entra dins el lector fent sentir el dolor en la seva pròpia pell. I al mateix temps, valors com la redempció, el perdó o la compassió deixen de ser la salvació humana per expressar la vertader cruesa de la vida real.

L’altre dia passejant per Gràcia vaig veure a la cartellera el film Desgràcia del director Steve Jacobs i protagonitzada per John Malkovich. Escric això abans d’haver-la vist -però segura que ho faré en breu- i en ganes de poder comparar la novel·la amb la versió cinematogràfica. Serà interessant veure com es representa alguna de les escenes tant ben descrites per Coetzee que el meu subconscient ja ha passat al pla audiovisual. De moment, un detall que ja em fa pensar en un bon auguri: la fotografia de portada de la pel·lícula és una bona metàfora de l’essència del que ja he llegit.

Modernisme i Reus

Porto tota la vida dient que m’agrada molt la ciutat de Reus, però l’únic argument que tenia per defensar-ho era el fet que la meva mare és de Mont-roig del Camp i per tant, la ciutat on va néixer Antoni Gaudí era la que tenien més prop i d’on m’ha explicat moltes vivències. La setmana passada, com sol ser habitual cada any, vaig fer vida al Baix Camp i una de les activitats que vam escollir fer va ser descobrir la cara modernista de Reus. Després de passar pel centre Gaudí a buscar un mapa de la ruta modernista vam resseguir l’itinerari marcat –a l’inrevés per a ser una mica més originals- tot admirant façanes més o menys ben conservades, edificis reutilitzats i altres en estat d’abandó.

El meu edifici preferit va acabar sent l’Hospital antituberculós de Rubió. Si bé és un dels més pocs magnificents, la seva austeritat i el fet que et sobtés trobar-te aquell petit pati enmig de la ciutat va cridar la meva atenció. Cal destacar també la Casa Navàs i em va fer gràcia l’escultura dedicada al Gaudí adolescent jugant a bales.

Però el que no m’esperava era conèixer l’Institut Pere Mata, construït per Domènech i Montaner entre 1897 i 1912 com a hospital psiquiàtric, sense que m’hi enviés cap metge. El pavelló que es mostra al públic –actualment deshabitat- va ser construït per a la crème de la crème de la burgesia catalana, els quals van finançar tot el projecte a canvi d’un pavelló on poguessin enviar els seus fills que lluny d’estar malalts com la resta de pacients, podien necessitar en algun període una etapa de reclusió. Tot i així, l’arquitecte va tenir especial cura en detalls per tal d’assegurar la reclusió, però sense oblidar el confort dels qui s’hi hostatjaven. Les reixes estan dissimulades, les escales i les baranes arrodonides per evitar accidents i les parets estan recobertes de ceràmica. Els colors de les vidrieres col•laboren a crear un ambient relaxat adequat a aquests malalts.

La versió original de la vida

Per fi em vaig decidir a anar al cine a l’estiu -una activitat que en aquesta època de l’any em costa més que mai- i la pel·lícula escollida va ser V.O.S. Els motius? En primer lloc, vaig suposar que van passar la promo per diferents suports i insistentment per a que el meu subconscient ressagat per la calor i els dies llargs ho pogués retenir. Segonament, el fet que estés basat en una obra teatral em cridava l’atenció -sovint surten vertaders desastres en passar d’un gènere a l’altre per la naturalesa de cadascun, però reconec que també en poden sortir productes ben apanyats-. A més, unes amigues amb qui feia temps que no compartia el reposabraç de les butques d’un cinema van proposar anar-la a veure i em va semblar una opció encertada. Finalment, el fet que a la descripció de la cartellera del diari hi posés VO en català, castellà i euskera no deixava de ser curiós.

Tot veient-la, vaig recordar alguns companys de facultat que havien començat a estudiar Comunicació Audiovisual amb l’anhel de convertir-se algun dia en directors de cinema o si més no -sent més realistes- en ser operadors de càmera, realitzadors o regidors… Companys que sovint tenien el cap als núvols i jugaven a imaginar curtmetratges surrealistes o a desordenar els fragments de relats en la línia temporal on se sosteníen. Finalment, però, acabaven debatent-se entre la ficció i la realitat quan descobrien l’emoció de retransmetre en diferit una realitat que havíen viscut i els temptava el fet d’especialitzar-se fent documentals. Si, el món audiovisual és un entramat complex que no només permet narrar fets, sinó que permet fer amb ells tot el que a l’autor li vingui de gust (més o menys com en l’escriptura, però aparentment i només aparentment, molt més real).

No us diré que passa a V.O.S perquè espero que l’aneu a veure sobretot perquè Cesc Gay sap riure de la qüestió lingüística i donar un exemple de normalitat en aquest àmbit. Però també perquè aconsegueix fer servir magistralment la tècnica del “teatre dins del teatre” professada, per exemple, pel dramaturg Luigi Pirandello (veure Sis personatges en busca d’autor). En definitiva, 182 minuts d’entreteniment del que podent quedar-se en una simple comèdia romàntica, acaba sent una lliçó de tècniques cinematogràfiques -que beuen, evidentment, del teatre i la novel·la- que no pot deixar indiferent a cap individu que hagi crescut amb la cultura audiovisual. I sobretot, molt important, la moralina: més val imaginar un final feliç que creuere’ns la crua realitat. Els somiatruites també tenen un lloc en aquest món.