Category Archives: cultura

El particular conte de fades turmentat de DANIEL JOHNSTON

Una granota amb cara d’innocència, un amor platònic amb aspecte de princesa indie, un heroi disfressat de Capità Amèrica, un ànec malèvol… No, no estic parlant-vos dels protagonistes d’un conte de fades, sinó d’una petita part de l’univers de l’artista polifacètic Daniel Jonhston que podeu descobrir visitant l’exposició “Visions simbòliques” a l’Espai Cultural Caja Madrid de Barcelona.

La mostra ret homenatge al músic i artista nord-americà i mostra clarament l’influència d’un trastorn bipolar en la seva forma de crear. Podeu començar el recorregut escoltant les primeres gravacions que feia des del soterrani de casa seva amb un boombox Sanyo amb un piano i un orgue de cordes que després il·lustrava amb els seus propis dibuixos en forma de còmic. Relíquies que demostren com Johnston ja apuntava maneres de ben jove.

Segurament us sonarà la simpàtica granota Jeremiah per la samarreta que lluïa Curt Kobain en moltes de les seves aparicions en públic. Però si ens endinsem en l’exposició que es pot visitar fins a l’11 de novembre, descobrim que el seu imaginari artístic va molt més enllà. Els Beatles, l’MTV i personatges de la seva infància com Casper el fantasmet, el Capità Amèrica o l’increïble Hulk són algunes de les obsessions d’aquest referent de lamúsica als anys vuitanta que veiem a través dels seus dibuixos creats a llapis, bolígraf i retoladors de colors.  El seu ex-manager Jeff Tartakov ha estat el responsable de col·leccionar cautelosament tots aquests esboços que difícilment Johnston imaginaria emmarcats dins el recorregut d’una mostra d’art.  Hi trobem des de cartes on s’hi refereix directament, fins a flyers de concerts retocats i un disseny de coberta de la revista Chemical Imbalce.

El que més m’ha impressionat ha estat la voluntat autodestructiva de l’artista que sovint mostra símbols satànics, un ull mort i referències a la presó metafòrica que representa la seva esquizofrènia. Veiem així, la seva lluita interna personal entre un Peter Pan envoltat de símbols de la infantesa i els “dolents de la pel·lícula” que es troben dins el seu cap. És cert que ha estat un referent i que molts músics han partit de les seves creacions, però difícilment l’espectador sentirà ganes de posar-se en la pell de Johnston després de veure “Visions simbòliques.

El documental “The Devil and Daniel Johnston” que ha format part de l’últim Festival IN-EDIT de cinema documental és el punt de partida d’aquesta exposició que conté també la seva traducció audiovisual amb una mena de tràiler  que recull la visió que artistes de l’estat espanyol tenen de Johnston. Tot i que no dona gaires dades complementàries i fins i tot pot arribar a avorrir als qui no se senten dins la “moguda” de les ulleres de pasta i les barbes exagerades, reflecteix l’influència del nord-americà en l’escena indie de tot el món.

En sortir, no podreu resistir fer un cop d’ull a les samarretes que reprodueixen els dibuixos més mítics del músic i l’artista bipolar. Però segurament, com em va semblar a mi, massa cares per convertir-vos en un anunci mòbil de el “Espacio Cultural Caja Madrid” i vestir-nos amb la mala reputació de qualsevol marca associada a Bankia.

L’exposició es pot visitar gratuïtament fins l’11 de novembre a l’Espai Cultural Caja Madrid de Barcelona.

Recomanació publicada a www.laculturanovalres.com


Yannick Garcia: “Creuen que les novel·les es venen i els relats no, quan hem crescut amb Monzó i Pàmies”

Imatge
Arribo al bar on he quedat amb Yannick Garcia (Amposta, 1979), al barri de Sant Antoni de Barcelona, amb la definició de diccionari de la paraula “barbamec” ben apresa:
Barbamec –a
[1803; de barba i mec]
adj i m 1 Dit de l’home adult que no té pèl a la cara.
2 fig Dit del jove pretensiós que homeneja
De seguida m’aclareix perquè ha decidit titular Barbamecs (Cossetània, 2012) el seu recull de relats. “Tant pot ser la persona que no té gens de barba -ja sigui perquè no ha arribat a l’edat de tenir-ne o perquè és massa gran i s’ha fet imberbe- com la persona que en té, però poc poblada. Aquest concepte tan masculí, jo l’aplico tant a homes i dones.” Així, els personatges a qui dóna vida Yannick, creuen viure un moment vital estable -després d’haver passat experiències convulses- quan se n’adonen que els fonaments trontollen. “Tots els personatges tenen seguretats aparents i inseguretats evidents”, explica. Una inseguretat molt ben exemplificada ja al primer conte que gira entorn “l’enginy de l’escala” de Diderot, aquella sensació “d’arribar tard a la conversa”, de no ser capaç de rebatre un argument al moment i “fer-te menut de cop”.
Si ho vols, pots llegir l’article sencer a Surtdecasa.cat.

Res no és res

“En ciència, l’error absolut és la diferència, en valor absolut, entre el valor exacte i el valor aproximat.”
(Carmona, Eduard. Llibre dels Errors. Palma, 2009. Ed. Documenta Balear. Pàg. 81)
Ser o no ser. És aquesta la qüestió? Eduard Carmona (Deltebre, 1982), -poeta, rapsode i veu en off, a més d’un dels impulsors de la Bouesia– demostra al Llibre dels errors més aviat que “res no és res”. Dividit en quatre parts (Existenció, Utilitat dels tels, Immobiliària, Llibre dels errors), aquest poemari ens acosta a una reflexió de caire existencialista, però no ho fa a través del típic relat filosòfic, sinó que se serveix de detalls quotidians, situacions surrealistes, detalls onírics, sorpreses lingüístiques i contrastos de llum i foscor per dir-nos que “la vida és una vellarda”.
Tal com ja anuncia el colofó de Sartre en la primera part del poemari, la nàusea en ser conscient de l’existència d’un mateix és present en aquesta lectura. En un primer moment, els versos encadenats entre les estrofes, infereixen en el lector una sensació d’arrossegament, de rutina, però també de reafirmació per part d’una primera persona que interpel·la sovint a un tu. A través de repeticions, de prescindir dels signes de puntuació, de polisèmies, de l’ús de cursives per omplir de càrrega simbòlica alguns termes i d’altres figures retòriques utilitzades amb precisió, Carmona crea un ritme viu amb pauses, acceleracions, davallades… Si heu sentit recitar el rapsode en alguna ocasió entendreu què vull dir i si no ho heu fet,proveu- ho i captareu millor els seus versos.
Llegeix l’article sencer a Surtdecasa.cat.

“Exit through the gift shop”, una oda a l’art urbà

Segur que molts de vosaltres coneixereu Banksy per ser una enigmàtica icona de l’street art que ha deixat la seva petjada a moltes ciutats del món. Però us recomano veure “Exit through the gift shop”, audiovisual que no se si definir com a llargmetratge, reportatge d’investigació, documental, autoretrat… El que si que tinc clar és que ens apropa a les contradiccions de l’art urbà en un moment en que ha començat a perdre la seva característica principal –ser efímer- per passar a ser carn de subasta a Sothersby’s, entrar a les parets de les cases en forma de vinil o ser exposat en galeries d’art.

Seguiu llegint aquesta recomanació al web de La Cultura No Val Res.


Llibres. Recomano… “Hilo musical”

Recordeu les notes subtils i calmades que surten de petits altaveus camuflats a la sala d’espera del dentista? O la música engrescadora de la perruqueria? No us posa nerviosos aquell so ambient de l’aeroport quan arribeu corrent per no perdre el vol? La primera novel·la de Miqui Otero –que us sonarà com a periodista que ha deixat el seu rastre a gairebé totes les revistes musicals- dissecciona el fenomen del fil musical prenent-lo com a leit-motiv d’aquest relat de segell “pop”.

El protagonista: un jove anacrònic que té la sensació de viure una vida de vell.
L’escenari: Un parc d’atraccions que té alguna cosa del Neverland de Peter Pan. La clau de la història: una revolució col·lectiva davant de l’opressió laboral i l’especulació econòmica. Si barregem aquests elements i hi afegim una banda sonora que li dóna sentit a tot, obtenim Hilo Musical.

Llegiu la recomanació sencera a Laculturanovalres.com, si us ve de gust.

I aquí us deixo un dels espots del llibre:


Un entorn que irrita o un personatge irritable?

“Devia resultar patètica. Jo era ben diferent de ma mare, més aviat sense esma, molsuda i de riure ximple”
(Banegas, MontseUna dona incòmoda. Proa, 2008)
Tot i que fa uns mesos Montse Banegas (Flix, 1974) treia el seu últim llibre Dobles parelles, he preferit descobrir-la en la seua primera novel·la després que me la recomanés un amic. Així, vaig començar la lectura d’Una dona incòmoda en aquelles ganes de quan algú et parla d’una cosa que li sembla interessant i t’ho contagia. I sense negar aquest pretext, he de dir que mentre devorava les pàgines de l’òpera prima de l’escriptora de Flix hi havia moments que tenia ganes d’agafar el llibre i rebatre’l contra enterra. I no parlo de que no m’hagi agradat, ans el contrari, seguiu-me i ho entendreu.
Llegiu l’article sencer a Surtdecasa.cat.

Un part i un enterro [musicalment parlant]

Fa uns dies vaig tastar de primera mà (o més ben dit de primeres veus) l’últim disc de Mazoni, Fins que la mort ens separi, que, a més, teniem entre mans una setmana abans de sortir a la venda. Com ja li xivatava el mateix Jaume Pla a Bibiana Ballbè en un dels seus Bestiaris il·lustrats, la mort és el leitmotiv d’aquesta producció que s’ha engendrat entre les parets d’un masia senyorial d’un altre segle. I el part d’aquest disc el vam poder contemplar a la Casa Olandai amb Enderrock i Bankrobber de llevadores oficials. L’experiència de sentir per primer cop alguns temes en versió acústica i en un concert íntim per a 80 persones va ser recomfortant. D’aquí uns dies ja decidirem si el disc ens sembla bo, quina és la nostra cançó preferida o si hi ha un patró en tots els seus discs que el fa ben poc original. Però aquell dia vam olorar l’essència creadora del de la Bisbal sense el filtre de la ràdio o l’envasat del disc compacte. Un luxe poder ser un més dins d’aquell quiròfan imaginari i veure sortir de la veu i els dits del seu pare temes com “Per primer cop” -molt adient en aquesta metàfora sobre un naixement-, “Natura morta”,  “Ulisses i el full en blanc” o “L’home número 12” -on fa una picada d’ullet als Mishima enmig de la història de dos homes que com Jaume apuntava “s’ha d’escoltar bé del principi al final o no s’entén”-.

La mateixa setmana, vaig vestir-me de dol per anar a la [2] d’Apolo on assistiria al pre-enterrament (l’últim concert era uns dies després a la Sala Clap de Mataró) de Madee, la banda de l’actual “The New Raemon”. Jo mateixa solia dir quan parlava d’ells “si, el grup el cantant del qual és The New Raemon” i després pensava que això havia de fer molta ràbia… Sobretot perquè vaig descobrir Madee gairebé al mateix temps que The New Raemon i per a mi, no eren comparables. Cadascú te una atmosfera creativa molt diferent. Però tornant a l’enterrament, cal dir que paradoxalment va ser un concert ple d’energia on es feia evident que els components del grup s’hi deixaven la pell. Ells mateixos escenificaven l’actuació com un enterrament no només amb la seva roba o amb la retòrica de Ramón Rodríguez que ens anava recordant que aquella seria la última vegada que escoltaríem els Madee en directe. Després d’un comiat amb reverència a l’estil actors de teatre i de deixar-nos a tots estabornits amb un ‘A lack of Bravery’ més desgarrador que mai, una copeta de cava i tots cap al carrer, amb el cap cot i fumant la última cigarreta de la setmana -d’una banda, perquè era diumenge i la ressaca feia estralls i de l’altra, per aquell sentiment de pèrdua que compartíem una sèrie de desconeguts que en aquell moment ocupàvem Nou de la Rambla-.


Bcn pop

BNCMp7Trenta anys de pop local era l’excusa del BCN’MP7 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona per experimentar dalt l’escenari amb fusions de grups diversos del panorama local. Així, vam poder gaudir de les lletres alegres de Kamembert i la veu del seu cantant amb l’energia dels Le Pianc -tot i que amb veus prou desafinades- o de la barreja de Mujeres amb el cantant de Los Salvajes. Actuacions de 15 minuts, curtes, però intenses que anaven precedides pels anomenats debats express -per al meu gust, massa fora de context-. BCNMP7 tenia com a fil conductor l’escena musical de Barcelona, caracteritzada per mantenir un peu al pop més fresc i l’altre al rock més aventurat. Només vam lamentar que els debats fossin en castellà i també aquesta fos la llengua dels grups convidats, quan ens trobem en un moment d’explosió del pop-rock en català i seria normal incloure alguna d’aquestes iniciatives.

Ordre i aventuraOrdre i aventura

Tot i això, els organitzadors van programar com a perla final a Miqui Puig presentant “Homenatge a Barcelona”, el nou treball de versions que inclou un dels primers temes en català dels Mishima, “Miquel a l’accés 14”. Em vaig perdre aquesta part de l’esdeveniment, però crec que gràcies a això, vaig poder comprar a la parada de merxandatge i recent sortit del forn el nou disc de Mishima, Ordre i aventura, un treball amb el qual segueixen evolucionant el seu rerefons poètic i es mostren més experimentals que mai. Una altra bona notícia que el mateix grup barceloní difonia aquest matí pel FB és que en aquells moments eren el grup més buscat a nivell estatal a myspace. Esperem que segueixin triomfant.


5 anys de Let’s festival

Recordo fa 5 anys, quan la meua dèria de recollir papers diversos per allà on anava estava més accentuada que mai, vaig penjar-me a l’armari un flyer d’una cosa que s’havia celebrat feia uns dies anomenada Let’s festival. M’agradava pels colors i perquè el dibuix d’una espècie de nen amb guitarra i bambes Converse va aconseguir cridar la meva atenció. Del cartell, La Habitación Roja era als que m’hauria agradat veure en directe, però la resta pintava bé. Fins al 2008, durant la seva tercera edició no vaig descobrir realment de què es tractava: una iniciativa celebrada a Salamandra i Depósito Legal de l’Hospitalet on cada any hi desembarcaven noms diferents del panorama alternatiu.

Aquest divendres vaig tornar a deixar-me caure per Salamandra i aquest cop, amb les ganes de veure en viu a Sidonie, els reis de la psicodelia a casa nostra. Centrant-se sobretot en el seu últim disc, El incendio, Marc Ros, Axel Pi i Jesus Senra no van oblidar altres èxits del passat com la popular ‘Sidonie’ que havia servit de sintonia d’alguns anuncis anys abans. Tot i així, també va sorprendre’m l’actuació de dos descobriments:  Susan’s red nipples i Elastic Band, tots dos amb un estil propi bastant experimental i divertit.

El millor del festival és la proximitat amb els grups participants. En una sala no gaire gran, però força plena, on és fàcil trobar-te amics i coneguts, també ho és trobar algun dels teus cantants preferits reposant el colze sobre la barra. Això em va passar a mi i tot i que sóc bastant reàcia a demanar autògrafs o fotografies a gent que admiro, vaig decidir dir-li alguna cosa a Marc Ros. La conversa, curta, però memorable. Després de felicitar-lo per l’actuació, li vaig soltar un “sou uns dandies” i ell em va respondre amb un “i tu una diba” (per a qui no els conegui, són referències que apareixen a alguns dels seus temes). Ja vaig poder anar a dormir amb una anècdota més a la butxaca.

Una altra curiositat: ara fa un any, recordo veure un dels meus primers directes dels Manel dins la programació del Let’s Festival a les vuit del vespre enmig d’un públic format per unes trenta persones, de les quals pocs sabíem la lletra d’alguna de les cançons. Durant l’any 2009 va ser un interessant experiment anar veient el seu efecte “escuma”…

I per acabar, la bona notícia de que el festival celebra el seu cinquè aniversari amb l’edició d’un disc recopilatori de la trentena de grups que hi han passat. Esperem que l’Hospitalet tingui Let’s Festival per a dècades!


A la pell de Gil de Biedma

Més tard del que hauria volgut, per fi em trobo en condicions d’escriure sobre una de les últimes pel·lícules que he vist -un mes enrere-. El Cònsul de Sodoma és poesia, és simbolisme, és sexe explícit, és esquizofrènia, és un cant a la joventut, és en definitiva la conjunció dels retalls de la vida d’un dels autors més polèmics durant el franquisme tardà.

Tot just quan feia 20 anys de la seva mort, Sígfrid Monleón li ret homenatge a aquest poeta barceloní de l’experiència. Estic segura que l’artífex d’aquest biopic coneix molt bé l’obra de Gil de Biedma i precisament per això, es tracta d’una pel·lícula que encandilarà fins l’extrem a aquells que hagin tingut l’oportunitat de llegir-lo i fins i tot analitzar-lo i pot ser, deixarà més indiferents a aquells que no ho hagin fet. Reposant el pes del fil narratiu sobre els propis versos de Biedma que apareixen intercalats i directament connectats amb els fets que ens narren, la pel·lícula ens destapa també la seva cara menys coneguda: la de fill d’un poderós empresari.

Recordo molt bé quan a una classe de Teoria de la Literatura, ens vam passar tot un trimestre analitzant les poesies de Las personas del verbo. Cada dilluns i dimecres, a primera hora ens topavem amb els versos de Gil de Biedma que sempre deien una cosa volent-ne dir una altra. Un dels poemes on ens hi vam entretenir més era El arquitrabe, una crítica al règim franquista camuflada que va aconseguir esquivar la censura. Per això voldria citar l’escena de la pel·lícula durant la qual Gil de Biedma, Barral y altres esquerranosos de l’época comenten aquest mateix poema. I no em vull oblidar tampoc del poema No volveré a ser joven, sobre el qual gira una gran part de l’argument basat en el plor cap a la pèrdua de joventut i el pas del temps.

Per acabar d’arrodonir les seves gràcies, El cònsul de Sodoma ens fa un repàs visual de la gauche divine de l’època, segurament mitificada: un jove Juan Marsé que just comença a pensar en les seves “tardes con Teresa”, l’editor Carlos Barral (“Carlitos para los amigos”), Enrique Vila-Matas treballant per a la Fotógramas, Colita fent les fotos més glamuroses de la nit barcelonina. Tot això, sumat a la gran interpretació de Jordi Mollà i Bimba Bosé.

Suposo que el fet de poder sentir algunes frases en català a travès de la pantalla de cine, va fer més positiva la meva mirada cap al film, tot i que fent una mica de ficció futurista i pensant en la futura llei del cinema, pot ser d’aquí uns anys en lloc de sorprendre’m aquest fet serà possible de forma normal.