Correspondència que fa història

No acostumo a comentar ni ressenyar llibres quan em trobo a la meitat de la lectura -normalment o en parlo abans fent saber les expectatives creades o bé després, donant la meva pobra opinió-. Però ara mateix, estic tant impactada per la lectura que duc entre mans que necessito parlar-ne i reflexionar-hi constantment.

Es tracta de Cartes completes (1960- 1983), un recull de la correspondència entre Mercè Rodoreda i Joan Sales que resumeix molt bé la seva relació autora – editor. Però no només això, sinó que la gran selecció de cartes feta a cura de Montserrat Casals conjumina peces diverses de gran part de la història de la literatura catalana del segle XX.

En elles podem entendre el caràcter turmentós de la narradora, la seva tossuderia i la seva personalitat sovint contradictòria. Però també veiem en Sales la insistència d’un editor, la seva perseverança en l’intent d’internacionalitzar la nostra literatura i aconseguir la traducció al major nombre de llengües possibles de La plaça -com ells anomenen-. Amb El Club Editor, Sales va rellençar escriptors com Vilallonga o Rodoreda que pot ser abans havien estat rebutjans per grans veus crítiques de la literatura catalana com podia ser el jurat del premi Sant Jordi de novel·la. I tot això a través de les seves pròpies paraules, les seves pròpies discussions i la seva expressió escrita.

D’aquesta manera, veiem a través dels seus ulls la situació lenta, però progressiva de millora de les lletres catalanes i els esforços que tots dos fan per a contribuir-hi. Tot, amenitzat amb divertides discussions sobre correccions de les obres de Rodoreda (l’un vol dir cuarto i l’altra cambra; l’una vol dir vorera i l’altre cera) o bé crítiques àcides contra personatges de l’època que per diversos motius no els hi eren simpàtics.

Encara em trobo per finals dels seixanta i cada carta que llegeixo m’enganxa més a seguir llegint-ne. Tinc una sensació com de voyeur, d’espía de les vides mig privades mig públiques d’aquests dos immensos noms que ens han deixat un llegat molt valuós.

Com deien els dos interlocutors al final de moltes missives: Visca la literatura en català! Visca La Plaça! Visca El carrer!

Socorrisme literari

“Nunca se como empezar;

nunca se como acabar…”.

Així sonava la cançó “La última cena” de Señor Chinarro. Però per molt que digue, Antonio Luque ha sabut començar i acabar molt bé el seu primer llibre publicat: Socorrismo. En una bona dosi de surrealisme, ironia metafòrica i molta poesia -encara que es tracte de prosa-, aquesta “càpsula literària portàtil de lectura instantània” com resa l’interior de portada publicada per Alpha Decay dins la col·lecció “Alpha Mini” és capaç de portar-te a un món estrany però no per això il·lògic.

Prudentment, Luque només inclou dos contes en aquest breu compendi que permet al lector tastar la ment il·limitada del sevillà. I esperem que després d’aquest tast a mode de “delicatessen” puguen venir molts plats forts.

Breument. Mentre “La mina” és un submón on l’ordre natural d’un poble gira entorn la seva activitat minera, “Socorrismo” és una lliçó de vida gamberra. En el primer, personatges que semblen extrets d’un còmic i situacions que els porten a l’extrem confereixen a la lectura un interès creixent per poder entendre els embolics que van fent-se grans a mesura que avança el relat. Aparentment una sèrie de disbarats ben ordenats, però en realitat, equilibris i malabarismes brutals amb el llenguatge i la gran imaginació de l’autor. Com algú va escriure a la contraportada, guarda certs paral·lelismes amb el realisme burlesc de Mortadelo y Filemón. I en el segon relat que dona nom al llibre, una  història d’amor, o dos o tres… Millor que no us en digue res i que intenteu llegir-lo sense cap informació prèvia.

Simplement, brillant. Tot i que no sóc objectiva.

Futur fet música. Futur fet en català

Penso que ja fa temps que la música feta en català està vivint un moment d’obertura que no només fa que sigui més visible, sinó també més diversa.

Fa uns dies, vaig entrar a un centre comercial especialitzat -segons diuen- en productes culturals i vaig haver de fer “mans i mànigues” per trobar la secció de música en català. Amb l’afegit d’alguns elements per despistar com que discos com el dels Manel es trobessin a l’apartat “Novetats” -pot ser ja ha plogut una mica des de que va sortir al carrer o m’ho sembla a mi?- barrejat amb altres discos internacionals i, en canvi, no hi fossin a “Música en català”. Però un cop davant del prestatge on els títols et fan sentir “a casa”, una gran diversitat de colors i estils de portades, així com de noms em van fer retornar l’esperança que estava a punt de perdre feia uns minuts.

Una setmana després, em trobava a una sala Bikini plena esperant el resultat de la final del Sona9, el concurs de maquetes dels Països Catalans que si bé va començar d’una forma modesta i sense fer gaire soroll, després de set edicions podem dir que ha fet emergir al nostre panorama musical grups com Sanpedro, Ix! o Manel. Els Mine! (pop, Barcelona) van ser els triomfadors de la nit, seguits dels Estúpida Erikah (folk-rock, Terrassa) i Minimal (pop electrònic, Barcelona) -que, per cert, en una entrevista, Miqui Puig confessava estar escoltant maquetes d’aquest últim grup-. Parant una mica l’orella, el públic trobava alguna pega a tots els grups, però també virtuts i semblances amb grups d’èxit. La conclusió a què vam arribar la majoria era que la música en català ha superat complexos i que en aquests moments es fa música de qualsevol estil en la nostra llengua. Per fi, els referents universals es barregen amb l’ús del català.

En acabar la nit, les ovacions que es van endur tant “El nota” el guanyador del Sona9 de l’any passat a ritme de hip-hop com els Mishima, uns dels abanderats del pop indie català, demostraven, un cop més, que la música en la nostra llengua gaudeix d’una bona salut.

La Cinta

El primer diumenge de setembre se celebra la festivitat de la Verge de la Cinta, la patrona de Tortosa i la que dona nom a les festes majors de la ciutat. Les festes de la Cinta sempre han estat una d’aquelles coses que m’ha fet sentir tortosina. Els que em coneixeu ja sabeu que jo sóc una gran defensora de que els Reguers -el meu poble, però que és una pedania de Tortosa- hauria de ser independent i així mateix, mantinc que sóc reguerenca i no tortosina quan parlo amb gent que més o menys pot entendre la situació per proximitat geogràfica. Però les festes són aquells 8 dies durant els quals faig una excepció i em sento tortosina.

Malauradament, ja res és el que era. Recordo que quan era menudeta esperava esta època en ànsies per a poder anar als “caballitos”, comprar dolços a les paradetes, veure la cucafera i els “nanos” desfilar, els correfocs, etc. Uns dies de diversió i festa abans de la tornada a l’escola. Quan m’anava fent més gran, les súpliques als pares per deixar-nos anar a “la Cuca es mou” fins les 24 h com la ventafocs i l’últim dia, anar amb la colla d’amics a la vora del riu a veure la cascada de Focs artificials i a sopar un entrepà a la Barra tortosina. I l’any que vaig gaudir-ne més: el 2000. Com moltes de les noies d’entre 16 i 19 anys, va tocar ser “pubilla” i per tant, viure uns dies intensos passant per tots els escenaris de la Festa: repartir el panoli pels carrers de la ciutat, l’Ofrena al “parque”, la processó fins a la Catedral, ajudar en la preparació de la paella. Però evidentment, també hi havia el voltar pels pubs i anar a “Lo Pont” totes les nits, on ensenyant la banda et convidaven allà on fos. No calia dormir gaires hores i llavors, els nostres cossos podíen aguantar dies seguits de festa. Una de les coses més curioses de ser pubilla era el detall de l’agulla en forma de destral plaejada que penjava de la banda a l’esquerra del pit. El seu significat ve de l’ordre de la “hacha” instituida per Ramon Berenguer IV en honor a l’heroicitat de les dones de Tortosa que l’any 1149 van defensar la siutat dels sarraïns.

Ara, en canvi, en prou feines puc viure d’un dia de les festes, sense gaire il·lusió de fer-ho i sense sentir-me-les del tot meues. Suposo que és algo inevitable en l'”exili” al que en to humorístic em refereixo quan parlo de la meua situació vital actual. Esprem, però, que tinguem Festes de la Cinta per anys i que tant, els tortosins i tortosines com aquells que ens desplacem de fora poguem viure-les encara que sigue només de refiló. Bones festes!

Visionat complert

Si, ja he vist Desgràcia. I seré breu perquè no voldria que els experts en crítica cinematogràfica titllent d’insuls el meu comentari. Un guió que segueix fil per randa l’argument de la pel·lícula i dona bons resultats a la gran pantalla. Diàlegs molt directes i clars.  Actuació impecable de Malcovich que fins i tot físicament clava el personatges David Lurie. Escenes que són metàfores d’altres escenes elidides conscientment. Un clar reflex de la societat sudafricana i els conflictes inevitables que hi bullen. L’única pega del film: perd dramatisme i contingut filosòfic respecte la novel·la, sobretot en no poder reflectir tant clarament com ho fa Coetzee els pensaments, sensacions i sentiments del protagonista. La meva gran pega: no vaig saber interpretar el final que segons em van fer notar després, pot tenir una gran càrrega simbòlica i predictiva.

Molt recomanable i especialment si l’aneu a veure en versió original -al Verdi Park- ja que podreu sentir des d’un accent anglès molt complicat fins a zulú.

Les gràcies de la desgràcia

Recordo l’octubre de l’any passat, un dia, xerrant sobre llibres amb un company de promoció de la Llicenciatura de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada -que a diferència de mi, ell ha continuat- em va recomanar molt enèrgicament llegir Desgracia del Premi Nobel J. M. Coetzee. Molt pocs dies després, em trobava al CCCB sentint una conferència d’un altre Premi Nobel -Gao Xingjian- que obria l’edició del Kosmopolis ’08. Tot seguit, una pantalla gegant ens va oferir poder veure i sentir a Coetzee en diferit a través d’una lectura filmada des d’Austàlia. L’escriptor parlava del compromís dels intel·lectuals davant de temes com el canvi climàtic i es referia a reflexions de gran contingut filosòfic parlant, sobretot, dels drets de les generacions futures.

Quatre dies més tard, un dia d’aquells que arribes abans d’hora a una cita, no vaig poder evitar entrar a La Central del Raval i vaig sortir-ne amb un exemplar de Desgràcia sota el braç. Encara vaig trigar un parell de mesos a llegir-lo. Volia deixar-lo reposar, llegir més sobre Coetzee i perquè negar-ho, només amb el que n’havia sentit a dir i amb tot allò que em transmetia la portada, pensava que necessitava viure una època de gran fortalesa mental per aconseguir una lectura catàrtica d’aquella suposada obra mestra. Fins que va passar de ser “suposada” a ser “reconeguda”.

Efectivament, Desgràcia, al meu entendre, és una obra impactant que en alguns punts pot arribar a semblar estilísticament senzilla -efecte que segurament l’autor perseguia-, però amb una gran trama no només trepidant, sinó també moral. Amb cert aire autobiogràfic -el protagonista David Lurie a més de ser de Ciutat del Cap com Coetzee és també professor de literatura-, l’autor narra en forma de clímax ascendent prenent la sensació de desgràcia com a cim. I en definitiva, aconsegueix transmetre el menyspreu, la llàstima i el maltractament que l’espècie humana exerceix uns sobre els altres. Lurie passa del cel de la Universitat on és un reconegut professor al purgatori de ser jutjat per l’acusació de violació d’una alumna fins que ell mateix és condemna a l’infern de viure en una zona de Sud-Àfrica que podríem qualificar de la seva cara salvatge i ancestral. Com un ganivet afilat que es clava poc a poc sobre una víctima, el relat entra dins el lector fent sentir el dolor en la seva pròpia pell. I al mateix temps, valors com la redempció, el perdó o la compassió deixen de ser la salvació humana per expressar la vertader cruesa de la vida real.

L’altre dia passejant per Gràcia vaig veure a la cartellera el film Desgràcia del director Steve Jacobs i protagonitzada per John Malkovich. Escric això abans d’haver-la vist -però segura que ho faré en breu- i en ganes de poder comparar la novel·la amb la versió cinematogràfica. Serà interessant veure com es representa alguna de les escenes tant ben descrites per Coetzee que el meu subconscient ja ha passat al pla audiovisual. De moment, un detall que ja em fa pensar en un bon auguri: la fotografia de portada de la pel·lícula és una bona metàfora de l’essència del que ja he llegit.

Il·luminats, visionaris? Seny, rauxa?

Divendres passat vaig tornar al CCCB i aquest cop per veure una de les exposicions que porto dient que vull veure (amics, compatriotes, sento ser tant insistent en aquestes coses… ara ja està, no ho diré més) des de que vaig rebre el targetó informatiu que en parlava.

“Il·luminacions. Catalunya visionària”

Aquest és el títol que porta la mostra que es pot visitar fins al 17 de maig. Dos conceptes que em van cridar l’atenció “il·luminacions” que si bé, és pot agafar com allà on la llum s’hi posa per fer veure amb més claredat allò que realment val la pena, també te el sentit despectiu de l’expressió oral “aquells que són uns il·luminats…” com referint-se a persones que constantment deixen de tocar de peus a terra i tenen idees descabellades. I “visionària”, un adjectiu que remet a personatges que s’han sabut anticipar als fets que canviarien totalment el ritme de les coses futures en qualsevol àmbit. En definitiva, la mostra distribueix en 13 sales –cadascuna batejada amb un concepte que comença per una de les lletres de la paraula “il·luminacions”- figures del món de les arts i les lletres, de la ciència i del pensament que van trencar esquemes en els seus àmbits.

Ens ensenya així les creacions del que conforma la Catalunya arrauxada i les exposa com a precedents revolucionaris que en moltes ocasions han assentat les bases per arribar a les creacions protagonistes del segle XXI. Una bona manera de mirar-nos el melic amb intenció de deixar-nos de lamentacions i adonar-nos en positiu de la vàlua de Catalunya com a precursora en molts camps. De totes formes, com em sol passar amb la majoria d’exposicions del CCCB, una mostra massa llarga per veure d’una sola tirada. Bàsicament, per evitar el síndrome d’Stendhal i una bona empanada mental després de barrejar conceptes l’alquímia de Ramon Llull, les creacions galàctiques de Jaume Sisa i Pau Riba, la multiplicitat d’inspiracions que desperta la muntanya de Montserrat, la poesia visual de Brossa i alguns dels seus coetanis o les visions urbanístiques en projecció o fetes realitat. La millor opció, si les nostres agendes no fossin tant apretades, seria segurament visitar una de les sales cada dia i llegir-ne les explicacions a fons.

I acabarem aquesta reflexió amb la que feia Nicolau M. Rubió, al pròleg de Viatges d’Alí Beí el 1932: “De vegades, el seny acluca l’ull i deixa fer”. Tant de bo, aquest “de vegades” es converteixi en un “sovint”.

I encara que a algú li pugui semblar políticament incorrecte, aquest vídeo podria resumir l’essència d’una part de l’exposició.

Sant Jordi: festa de la llengua i la cultura catalanes

Sovint, molta gent d’altres països que visita Catalunya durant aquests dies, se’n va amb la idea que la Diada de Sant Jordi és només una espècie de dia dels enamorats -força estrany, d’altra banda, ja que els obsequis ja estan estipulats-. Per a la majoria de persones que hem viscut aquesta tradició durant tota la nostra vida o gran part d’ella, penso que és molt més que això. Es tracta de la festa de la cultura -i per extensió de la llengua- catalanes. Un dia en que ens sentim orgullosos de tenir tradicions tant vives i participatives com aquesta.

Per aquest motiu, demà us proposo sortir al carrer allà on sigueu i gaudir de la festa. I si, per casualitat us trobeu a Barcelona, i passegeu pel centre de la ciutat, no oblideu passar per l’espai Òmnium. Allà no només podreu trobar durant tot el dia autors com Baltasar Porcel, Montserrat Abelló, Julià de Jòdar o Lluís-Anton Baulenas -guanyador de l’últim Premi Sant Jordi- signant els seus llibres, sinó que a més podreu posar a prova els vostres coneixements sobre cultura i literatura catalanes. Com? Molt senzill: només cal que passeu per l’espai Òmnium que estarà situat a la Rambla Catalunya de Barcelona entre el carrer de la Diputació i la Gran Via i ho descobrireu!

I si al vespre encara us queden forces, podeu venir al C.A.T. de Gràcia i assistir al concert d’en Cesk Freixas de franc. Tot i això, s’hi ha d’anar amb una invitació que podreu recollir durant tot el dia al mateix espai Òmnium.