Llibres. Recomano… “Hilo musical”

Recordeu les notes subtils i calmades que surten de petits altaveus camuflats a la sala d’espera del dentista? O la música engrescadora de la perruqueria? No us posa nerviosos aquell so ambient de l’aeroport quan arribeu corrent per no perdre el vol? La primera novel·la de Miqui Otero –que us sonarà com a periodista que ha deixat el seu rastre a gairebé totes les revistes musicals- dissecciona el fenomen del fil musical prenent-lo com a leit-motiv d’aquest relat de segell “pop”.

El protagonista: un jove anacrònic que té la sensació de viure una vida de vell.
L’escenari: Un parc d’atraccions que té alguna cosa del Neverland de Peter Pan. La clau de la història: una revolució col·lectiva davant de l’opressió laboral i l’especulació econòmica. Si barregem aquests elements i hi afegim una banda sonora que li dóna sentit a tot, obtenim Hilo Musical.

Llegiu la recomanació sencera a Laculturanovalres.com, si us ve de gust.

I aquí us deixo un dels espots del llibre:

Humor radioactiu

En un moment en què el debat sobre l’abastiment d’energia i les conseqüències de l’explotació de les centrals nuclears estan a l’ordre del dia – ja no només a les Terres de l’Ebre, sinó al món sencer- no està de més llegir una novel·leta com la que tinc a les mans. Cementiri nuclear d’Anton Dorca és una catarsi delirant davant la crisi energètica. Una obra que satiritza, en general, sobre l’especulació al voltant de l’energia nuclear i, en concret, sobre el fet que tota la vida d’un poble se’n vegi afectada. El seu autor, Anton Dorca, emula tècniques com la d’Espriu a Cementiri de Sinera per parlar d’una vila anomenada Ocàs, evocadora d’una altra localitat ebrenca que segurament coneixeu.

Llegiu l’article sencer a Surtdecasa.cat.

El cantant d’òpera underground

És molt típic sentir allò de Barcelona no es tan gran i que finalment, sempre ens creuem amb la mateixa gent als mateixos llocs. Però hi ha individus anònims que sense conèixer-los has vist tants cops, què arriba un punt que penses que els coneixes de debò.

. Faig un flash-back vital i em situo en la meua època d’estudiant (si, senyors, ha plogut i ha nevat des de llavors). Visc a una residència a la cantonada entre el carrer Aragó i Pau Claris i sovint agafo la línia verda del metro a Passeig de Gràcia. El primer dia que el veig és quan inicio el meu trajecte cap a la universitat. És un home d’uns seixanta anys, filiprim tot ell, amb el poc cabell que li queda blanc, un nas prominent, vesteix pantalons de pinza i porta una bossa de plàstic a la mà amb uns quants papers. El que em crida l’atenció d’ell és la seva actitud de com si no hi fos o com si tot el que l’envolta no fos en realitat el que l’envolta. Dies després, descobreixo que sempre es posa a una punta del passadís del metro, agafa alenades d’aire ben fort inflant els pulmons i tot seguit emet sons propis d’un cantant d’òpera professional. A mesura que me’l vaig trobant –no sempre a les mateixes hores, però sempre al mateix lloc-, descobreixo que aquells pantalons de pinza mal planxats a conjunt amb la camisa d’un blanc esgrogueït sempre són els mateixos i que els papers de la bossa segurament acaben fent més de llençols que de papers. Però la mirada d’aquell home i el seu afany per assajar la seua òpera particular cada dia m’ensenyen que dins la seua ment encara te els cabells negres engominats cap endarrere, llueix un corbatí i es troba al bell mig d’un teatre italià.

. Un flash-forward d’uns anys, em porta a viure just al costat de la parada de metro Tarragona i ara el trajecte habitual és a la inversa per anar cap a Passeig de Gràcia, prop d’on treballo. Sovint em creuo el “cantant d’òpera anat a més” a l’andana i començo el dia de bon humor. O quan l’acabo, i ell apareix baixant les escales de l’entrada del carrer Aragó a l’andana de davant meu, no puc evitar dibuixar un somriure a la boca i observar els seus exercicis guturals que em posen de bon humor. Ja no agafo tant sovint el metro perquè solc anar en bici amunt i avall. Però quan passo per aquella parada i no el veig, el cor em fa un salt i genero prediccions apocalíptiques. Però ell torna a aparèixer, amb la mateixa fila, com si ja no pogués fer-se més gran.

. I el temps segueix avançant fins fa dos dies. Cinc mesos després de mudar-me a viure a tocar del Paral·lel i quan ja gairebé no recordo la mirada impassible d’aquell home fixada en la via del metro mentre entona com un tenor, gairebé topo amb ell una de les vegades que baixo en presses cap al subsòl. Si, és aquí, igual com l’havia vist el primer dia, circulant per la línia verda del metro i buscant la parada amb la millor reverberació per seguir conreant el seu art. L’art de l’òpera de carrer, l’art de l’òpera underground.

Si us moveu sovint per aquesta línia de metro i especialment, a la parada de Passeig de Gràcia, sigueu curiosos i busqueu-lo amb la mirada. I si el trobeu, ja em direu el que us transmet. Per a mi, és un més d’aquella espècie d’àngels de la guarda que saps que hi són per a fer coses bones.

 

 

 

 

Banda sonora relacionada:

Sara Brightman – The Phantom of the opera

Queen – Bohemian Rapsody

Los Planetas i la Bién Querida – La veleta

Una de llimona i una de sofre (reflexions cinematogràfiques)

Com em deia una professora que vaig tenir a 5è d’EGB, “qui en fa poc, qui en fa massa te el cap de carabassa” i sembla que jo, des de llavors, poc he canviat. Un d’aquests exemples és que em puc passar sis mesos sense trepitjar un cinema i en deu dies anar-hi dos cops. Per això, avui faré dos comentaris en un intentant ser  sintètica (no per això aconseguint-ho).

Dimecres. Vuit del vespre. Renoir Les Corts. Elisa K. Prèvia de comentaris més avita negatius i de curiositat per veure l’adaptació d’un conte de Lolita Bosch. Durant la pel•lícula, és inevitable que em fixi amb els detalls minúsculs, però claus en la història, els silencis que tantes coses diuen, la superposició de veus narratives i el brillant treball de Ramon Madaula com a narrador. Fantàstic joc amb el blanc i negre i el color. Un relat i una trama molt senzills, però que arriben fins al fons del dramatisme. Acaba la pel•lícula i penso que Clàudia Pons te un gran futur com a actriu. Conclusió meva: el llenguatge cinematogràfic s’ha entès amb el llenguatge literari i li ret homenatge. Conclusió en sentir altres comentaris posteriors: la majoria de la gent no l’entén de la mateixa manera (o senzillament, no l’entén). Per cert, curiós això de veure una pel•lícula en versió original catalana i subtitulada en castellà. Podria estar representada per una llimona.

Dissabte. Mitjanit. Cinemes Amposta. Machete. Prèvia d’impaciència des de que anant a veure Planet Terror al cine, va crear-nos expectatives amb un tràiler que no sabíem si era una simple conya o es convertiria en pel•lícula. Amb ganes de veure un altre “hit” del gènere dels “sang i fetge” tenyit d’humor negre que de tant en tant ens ofereix Robert Rodríguez (o altres com Quentin Tarantino) i de desconnectar de reflexions profundes. Durant la pel•lícula, acompanyada d’amics alguns dels quals també gaudeixen de veure caps rodar a tort i a dret, no parem de riure. Conclusió personal: al meu cervell li costa processar tanta crítica política darrera de tantes escenes de violència, sexe gratuït i animalades en general. Representació de situacions que ara mateix tenen lloc al Mèxic vs EUA, però per una vegada capgirant la situació i fent que l’immigrant il•legal i contestatari guanyi la partida. M’ho imagino com una bona quantitat de sofre.

Parlant de cinema, el 7 d’octubre comença el Festival de Cinema Fantàstic de Sitges….

Diuen que

Diuen que quan pari de ploure tornarà a fer calor.

Diuen que pot ser hi ha una avària a la catenària.

Diuen que dos vehicles han tingut un xoc frontal.

Diuen que si poses una aspirina a l’aigua, les plantes aguanten més.

Diuen que l’all va bé per a les infeccions.

Diuen que si beus al revès et passa el sanglot.

Diuen que la pujada de l’IVA no es notarà fins a la tardor.

Diuen que si fas vaga et descompten el salari.

Diuen que la manca d’informació sobre els residus nuclears crea por a la societat.

Diuen que l’anglès es demana més que el valencià.

Diuen que avui es perdria un referèndum sobiranista.

Diuen que caldrà pujar l’IRPF.

Diuen que els pressupostos són injustos.

Diuen que als indrets on hi ha fortes pedregades durant l’estiu, s’hi fan més rovellons a la tardor.

Tantes veus que confien en el que diuen altres i tant poques orelles escoltant la veritat.

* Aquest experiment ha estat fet barrejant suposicions, creences popular,  i Google.

Som animals de costums o ens hem acostumat a fer animalades?

Avui tinc ganes d’escriure sobre la que per a mi és una de les veritats absolutes de la vida: SOM ANIMALS DE COSTUMS. Aquest fet, de vegades ens ajuda a fer millor certes coses o a que semblem una mica “especials” davant d’altres, però altres demostra la simplicitat de la raça humana. Aquí van alguns exemples de diversa índole que sovint afecten a la meua vida:

SAC 1. Cada matí que passo per Rambla Catalunya anant a treballar, veig a la mateixa noia calçada amb les mateixes sabates, llegint al mateix banc -encara he d’esbrinar si el llibre és sempre el mateix-.

SAC 2. Passo davant d’una perruqueria que està buida de clients i en unes ofertes interessants amb lletres ben grans al vidre. Les dependentes semblen joves i modernes i l’espai és agradable. Per inèrcia passo de llarg i acabo entrant a la que he anat els dos últims cops i que tot i respirar el mateix aire te les mateixes ofertes un pèl més cares i he d’esperar torn darrera de quatre persones.

SAC 3. Agafo el FGC en una direcció habitual i enlloc de baixar a la parada anterior de la que solc fer-ho i que és on he d’anar, passo de llarg i evidentment, he de donar la volta.

SAC 4. Per algun estrany motiu que no entenc, sempre deixo el got o la copa prop de la mà dreta de manera que corren un gran perill constantment mentre menjo.

SAC 5. Sempre, sempre, sempre, sempre que poso una alarma a algun despertador he de posar-ho a alguna hora que acabi amb el número 7 (p. ex. 07:07 o 08.37 o 17.17).

I vosaltres, què? Sou animals de costum o us heu acostumat a fer animalades?

On paren les cremalleres bones?

Últimament, tinc la sensació de viure un déjà vu cada vegada que intento tancar una cremallera i rraaaassss… “Ummm, eh? No puja… No pot ser… A veure? Ummm… S’ha obert de baix; a veure ajuda’m… Jo aguanto, i tu estira cap amunt” i raaasss… “No, no, ara l’hem trencat més”… Fins que la desesperació pot en tu i ho dones per perdut. Una faldilla comprada una setmana abans -a les rebaixes, per 6€-, un moneder regalat per l’estimat/odiat amic invisible -segurament comprat en una botiga de tot a 1€-, una bossa -un moment, la bossa ja no em va costar tant barata…-. A partir d’un fet tant banal, no se com em vaig trobar pensant que allò m’indignava de veritat. Els fabricants se les empesquen totes per abaratir els costos de producció i no tenen cap escrúpol a l’hora de sacrificar la qualitat. I això que jo, encara tinc sort, que la meua iaia modista te les eines necessàries per canviar cremalleres i en guarda de les de fa anys, de les bones de veritat, de les que podies obrir i tancar infinites vegades que es mantenien allà fermes, invariables, com a molt amb l’esmalt una mica esborrat.

Pensant, pensant, he recordat que quan era petita, alguns pares de companys treballaven fent cremalleres a la fàbrica de la YKK (recordeu aquella època en que totes i cadascuna de les cremalleres de les nostres prendes portaven aquestes sigles inscrites?). La marca japonesa va decidir un dia posar una fàbrica a les Terres de l’Ebre. Malauradament, alguns dels que hi treballaven van ser acomiadats amb els primers espasmes de la crisi. Trenta anys fent cremalleres de veritat i ara és gairebé impossible trobar-hi cap inscripció a les cremalleres de nyigui-nyogui que cada dia pugem i baixem.

Jo, no se si per nostàlgia o què, vaig comprar-me fa poc unes sabatilles que reivindiquen les cremalleres. Tot i tenir dos cordons per peu, a la banda de fora hi llueix una cremallera que pots obrir i tancar tantes vegades com vulguis -sense cap més utilitat que l’entreteniment- i no es trenquen. Evidentment, quan hi he acostat al màxim la mirada, hi he descobert les lletres YKK i he pensat “ho veus?”.

Un retrat destinat a passar a la història

Segueixo amb les cartes de Rodoreda i Sales i és que 1021 pàgines de missives i 60 de notes no es poden llegir amb impaciència. A la carta que Sales escriu el 4 de setembre del 74, respon la pregunta que Rodoreda li fa en l’anterior sobre quina fotografia pensa posar a la primera edició de Mirall Trencat (a punt per imprimir-se després del xàfec de no haver guanyat l’Immortal premi de la Ciutat de Girona). Ella li ho pregunta per si ha d’avisar al fotògraf que li fa habitualment les fotos a Ginebra. Sales respon:

“[…]jo tenia pensat posar-hi aquella que hem anat posant sempre a totes les edicions i reedicions de novel·les vostres, perquè és una foto magnífica. Tant ho és que recordareu com la Paulina Crusat es va creure en el cas de parlar-ne en el seu comentari a la novel·la; si no em falla la memòria, deia qeu li trobava una mirada i una expressió inoblidables, com la del famós retrat de Diderot […] jo el que li trobo és que té la qualitat que tindria -fotografiat- un retrat fet per un gran pintor, un pintor que hagués sabut copsar, no sols la vostra fesomia, sinó la vostra ànima; qualitat que no he sabut retrobar en tan alt grau en cap de les altres fotografies vostres que he anat veient. Jo deixaria doncs aqeusta foto, com si fos el vostre retrat “clàssic” destinat a passar a la història, com estic segur que ho serà”.

A partir d’aquí, he volgut fer l’experiment de si realment hauria passat a la història sota els paràmetres de “fer història” al segle XXI i he teclejat el nom de l’autora a Google imatges. I el resultat: no és la que apareix més vegades, però és la 12 del rànking, així que podem donar-li la raó a l’agut d’en Sales que se’n faria creus de veure la imatge que tan admirava a la pantalla d’un ordinador!

Tot i així, encara li hauria fet més gràcia que una de les fotos de Rodoreda que més corren per internet és la de guanyadora del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, guardó que ambdós havien criticat posant-li el mot de “la col-i-flor d’honor” i que, en contra dels seus pronòstics, finalment va anar a parar a mans de Rodoreda.

Temps congelat

Hi ha un sol lloc ara mateix on em dona la sensació que el temps se congela. L’altre dia, fent una cervesa a un bar en una de les meues companyes de vida (i envoltades de tuneros com a atrezzo surrealista de la situació) comentàvem lo fet que el nostre rellotge de la cuina porta dies -que dic dies? Setmanes… o mesos?- parat al punt exacte de les 7 menys 3 minuts. Sabem que un dia d’aquests no tindrem més remei que enfilar-nos-hi, donar-li la volta al rellotge i canviar-li les piles -nova vida, si-. Però un nosequè estrany ens ho impedeix. Donant-hi voltes, vam arribar a la conclusió que la nostra cuina, en aquests moments és un d’aquells llocs on tothom ha desitjat alguna vegada estar. És un d’aquells llocs on el temps se para, però que dic que se para? És un lloc on el concepte “temps” no existeix.

Allà tot esdeve anacrònic; suposem, per tant, esdevinguts un fets en un moment que no és el seu real. I presos per les anacronies, dins d’aquelles quatre parets presidides per un rellotge que marca gairebé les 7 h, anem endavant i endarrere tocant la tecla de l’analepsis fins que ens cansem de les coses viscudes i ens posem a inventar el futur en la prolepsis. Prosprecció endarrere i endavant i de repent, introspecció.

L’anacronia permanent permet enterrar rencors, no anhelar destijos impossibles, viure el moment, però quin moment? El que no existeix al nostre voltant. Ahir a la nit vaig reprogramar el rellotge del vídeo que feia dies que estava en blanc. I en veure aquells número digitals formats per palets vaig pensar en quant de temps deu fer que no apreto la tecla de flash-back o la de flash-forward del comandament del vídeo VHS… Un trocet més d’un altre temps encavalcat al d’ara, però en perill d’extinció.

Ja he rebut el primer número del Descobrir Cuina de la meua nova subscripció. L’altre dia em comentaven que si arribes mai a tenir temps per descobrir-ho, la cuina relaxa molt. Pot ser ara és el moment de posar-me a cuinar (“quantes vegades hauré repetit aquesta frase?”); tinc tots els ingredients: receptes, espai permanentment anacrònic, ingredients i gana.

I quin millor final per aquest post que recordant allò de tempus fugit, verba volant.

Propostes per estalviar energia a la bústia de casa

Les 19.45 h i tinc un mal de peus inhumà. Arribo a casa en ganes de no trobar-me a cap veí a l’ascensor i no haver d’inventar-me un estat d’ànim que ara mateix no existeix. Tinc el cap emboirat i mentre espero que l’ascensor baixe, miro per la ranura de la nostra bústia. Hi ha dos sobres i no aconsegueixo veure els logotips que porten estampats a l’anvers. Me fa peresa buscar les claus en una bossa massa plena per a les meues necessitats diàries. La meua curiositat fa que m’arrisqui a encabir els dits que fan contorsionisme fins que agafen les cartes i rebutgen els papers plens de publicitat que es queden a un racó fosc de la bústia.

Obro la carta de FECSA i la factura va acompanyada de 5 jugadors de la Selecció Española. Bé, concretem, per un díptic presidit pel lema “Con tu ahorro ganamos todos”. Però reconec que el que més m’ha cridat l’atenció són les cinc figures vestides en “la roja” i en especial, que dos d’elles portin la cara de Cesc Fàbregas i Xavi Hernàndez. Les propostes per estalviar que el Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç no són dolentes. Es tracta d’una campanya per incentivar l’ús de les bombetes de baix consum format pels avantatges i per un compendi de consells per estalviar energia en la il·luminació de la llar -que ens seran útils una setmana després que la instal·lació elèctrica pegués, literalment, un pet-. Finalment, t’informen de que properament rebràs un val que podràs canviar per una bombeta de baix consum a l’oficina de Correus. Una simpàtica iniciativa que dona al Ministeri la imatge de generositat que pretèn.

Però tanco el díptic i encara no entenc quina relació conceptual hi ha entre els jugadors de la selecció española i les bombetes de baix consum. No se quin deliri del subconscient va poder portar a algun ésser humà a lligar aquests dos conceptes ni amb quina finalitat… Ens està dient que ells també són jugadors de baix consum? Tot i això, i ben pensat, si et trobes alguna cosa a la bústia i a més, va dins d’un sobre acompanyant un document tant vital com ho és una factura, d’alguna manera, li acabes fent cas… O no?