La granja del segle XXI

 

La meua germana i el meu cunyat són joves emprenedors que des de fa uns mesos treballen dur per tirar endavant el negoci en el que creuen i inverteixen: es dediquen a criar pollastres i acaben d’inaugurar una nova granja.

Tirant enrera, el nostre iaio tenia una granja a la carretera d’Els Reguers a Jesús. Éren dos naus i recordo molt especialment els estius, quan li entraven els pollets ben menuts i ens hi duia a mi i a algunes veïnes. “No els esbarresseu!”, ens cridava sense poder evitar que intentéssim agafar algun d’aquells petits polls enmig d’una sala calurosa, olor barreja de serradura i pienso.

Segons m’explicava mun iaio, en la seua època cada “pollada” durava uns 50 dies i els pes del pollastre no solía arribar als 2 kg. “Llavors, a Barcelona, si passaven d’1,80 kg no els volíen i en canvi a València preferíen que el pes del pollastre fos de 2 kg. Avui en dia, com més grans, millor”, em comenta.

Les noves granges de man germena i mun cunyat també fan aquella olor de serradura i pienso, però tota la resta ha canviat. fan servir les noves tecnologies per aconseguir una temperatura adequada (durant les primeres setmanes, 31º) i la dosificació correcta de menjar i aigua, entre moltes altres coses. A través d’un sistema d’alarmes que avisen directament al telèfon, davant de qualsevol incidència poden acudir-hi de seguida i regular els nivells del que calgui. Entres a la “sala de màquines” de la nova granja i és com entrar al centre de comandament de la nau d’Star Treck. A hores d’ara, compten ja amb

5 naus i en 30 dies tenen els pollastres criats (i en unes quantitats incomparables a les que obtenia el meu iaio fa vint anys) i la peça sol pesar uns 3 kg.

Es tracta de la granja del segle XXI, més eficient, més productiva i mediambientalment més respectuosa. Tot i això, el dur treball de la mà d’obra segueix sent necessari per a que tot l’engranatge funcioni correctament. Pensar en que tant sols en unes dècades s’ha pogut fer uns pas endavant tant gran, posa -com dèia aquell- “la gallina de piel”.

Notes, invents, somnis i iaies

L’altre dia em queixava que fa mesos que estic molt poc creativa i no escric per escriure, perquè si, perquè em ve de gust, remenant entre fantasies, records i somnis… I el bloqueig de no tenir escriptura espontània em preocupa. Per això avui he remenat per caixetes on tenia el costum de guardar notes escrites ràpid i corrent des de qualsevol lloc… I n’he trobat una que vaig escriure després de fer una visita a una persona molt important. No se perquè, però vull compartir-ho a través d’aquest bloc:

“Pujo les escales deixant la porta tancada darrera meu i veig el semblant de la iaia* somrient de felicitat que s’apropa i m’abraça. Parlem de l’últim quadre que ha pintat i que vol fer emmarcar i m’explica que n’ha perdut un, de molt bonic, que no sap si deu estar a la botiga on posen marcs o que se n’ha fet. El que sap segur és que no l’ha regalat.

Està sola, em diu.

Però pot anar fent que fet i fet, és lo important.

M’agrada quan m’explica que li agraden les flors i és per això que te moltes plantes. I ben ufanoses les te de tant que les cuida! M’agrada quan em torna a explicar la història del quadre – el que és bonic i que ha perdut que pot ser està a la botiga de marcs- amb la consciència innocent de que és el primer cop que ho fa. No vull trencar-li aquesta il·lusió i per això no li dic que ja m’ho ha explicat fa unes hores. La deixo fer, li segueixo la corrent repetint fil per randa les mateixes rèpliques que li he fet uns minuts abans. Així, entro al seu joc i em sento més a prop seu. No ho veig un problema. Ho veig un viure al segon sense records del passat més recent, sense motius de penedir-se de res.

Ara dorm i pujo al segon pis, renovat fa uns anys. Tanco els ulls i sóc una xiqueta de 7 anys de cabells castany clar tirant a ros, ulls verds-blaus, la pell torrada pel sol i els genolls pelats. Veig un llit de matrimoni dins una sala tètrica que en lloc de paret i porta, te cortines. I veig el quadre dels besavis mirant-me em posi on em posi (davant, de costat, fins i tot, d’esquena). Agafo el meu gat de peluix protagonista d’uns dibuixos animats i em gito a dormir al costat de la meua cosina, d’ulls i cabells negres com el carbó i pell encara més bruna. I m’adormo”

* Em refereixo a la meua iaia materna, Rosa, que viu a Mont-roig del Camp i que va néixer a un poblet de Jaén anomenat Galera.