Fotoperiodisme en perill d’extinció?

Fins a quin punt és lícit que un fotoperiodista manipuli les imatges que vol que capti el seu objectiu? On hi ha el límit moral a l’hora de publicar fotografies on hi predomina la cruesa i la morbositat? Estem davant d’una nova forma d’informar i per tant, de veure la realitat? Ha mort l’autèntic fotoporiodisme? Fins a quin punt la imatge és igual a la veritat?

Tot això es pot veure reflectit a l’exposició “Antifotoperiodisme” que fins al 10 d’octubre es pot visitar a la Virreina. Un recorregut visual –com no podia ser d’altra manera- per les reflexions i autocrítiques de 27 fotoperiodistes reconeguts que posen sobre la taula els canvis que aquesta professió ha d’afrontar, davant d’una societat canviant, de normes interpretables i de nous usos de la informació. En definitiva, un qüestionament estructurat i des de diferents punts de vista d’aquesta professió que coincideix amb la celebració del festival Visage pour l’image, on milers de fotoperiodistes tenen l’oportunitat de trobar-se i debatre sobre la seva feina i l’estat de la professió.

Em va semblar especialment interessant el cas de Clemente Bernad, que com ell diu mostra com una imatge fantasma “acaba intoxicant la resta de les imatges”. Així, es poden veure portades i articles a diferents diaris espanyols on s’aviva la polèmica per una fotografia que Bernad havia escollit per una exposició al Guggenheim sobre el conflicte basc. La fotografia en qüestió pertanyia a una roda de premsa on es mostraven dues radiografies del cap de Miguel Ángel Blanco, assassinat a trets per ETA. El curiós és que aquesta mai es va arribar a exposar a petició dels familiars de la víctima. Tot i així, e fet es va filtrar i l’exposició va ser més polèmica per la fotografia no exposada que no pas pel contingut definitiu.

Molt recomanable després de passejar per una trista imatge de les Rambles on les parades d’animals són substituïdes per gelateries i botigues totalment encarades als turistes. Llàstima que tres quarts d’hora no n’hi ha més que per a fer-hi un cop d’ull i això ens va passar a nosaltres perquè a les 20 h tanquen portes. Així que si hi aneu, feu-ho amb una mica de temps.

Un retrat destinat a passar a la història

Segueixo amb les cartes de Rodoreda i Sales i és que 1021 pàgines de missives i 60 de notes no es poden llegir amb impaciència. A la carta que Sales escriu el 4 de setembre del 74, respon la pregunta que Rodoreda li fa en l’anterior sobre quina fotografia pensa posar a la primera edició de Mirall Trencat (a punt per imprimir-se després del xàfec de no haver guanyat l’Immortal premi de la Ciutat de Girona). Ella li ho pregunta per si ha d’avisar al fotògraf que li fa habitualment les fotos a Ginebra. Sales respon:

“[…]jo tenia pensat posar-hi aquella que hem anat posant sempre a totes les edicions i reedicions de novel·les vostres, perquè és una foto magnífica. Tant ho és que recordareu com la Paulina Crusat es va creure en el cas de parlar-ne en el seu comentari a la novel·la; si no em falla la memòria, deia qeu li trobava una mirada i una expressió inoblidables, com la del famós retrat de Diderot […] jo el que li trobo és que té la qualitat que tindria -fotografiat- un retrat fet per un gran pintor, un pintor que hagués sabut copsar, no sols la vostra fesomia, sinó la vostra ànima; qualitat que no he sabut retrobar en tan alt grau en cap de les altres fotografies vostres que he anat veient. Jo deixaria doncs aqeusta foto, com si fos el vostre retrat “clàssic” destinat a passar a la història, com estic segur que ho serà”.

A partir d’aquí, he volgut fer l’experiment de si realment hauria passat a la història sota els paràmetres de “fer història” al segle XXI i he teclejat el nom de l’autora a Google imatges. I el resultat: no és la que apareix més vegades, però és la 12 del rànking, així que podem donar-li la raó a l’agut d’en Sales que se’n faria creus de veure la imatge que tan admirava a la pantalla d’un ordinador!

Tot i així, encara li hauria fet més gràcia que una de les fotos de Rodoreda que més corren per internet és la de guanyadora del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, guardó que ambdós havien criticat posant-li el mot de “la col-i-flor d’honor” i que, en contra dels seus pronòstics, finalment va anar a parar a mans de Rodoreda.

Capa i Taro: això és la guerra

La intenció d’aquest post és únicament recomanar-vos l’exposició temporal al MNAC “Això és la Guerra” formada per dos apartats paral·lels i que es creuen: “Robert Capa en acció” i “Gerda Taro”. L’exposició que dissortadament obté ressó públic per una única fotografia, conté una gran riquesa documental al voltant de la Guerra Civil espanyola i altres episodis bèl·lics com el desembarcament de Normandia o la derrota alemanya davant dels aliats durant la Segona Guerra Mundial. El ganxo mediàtic de la mostra és doncs la polèmica al voltant de la famosa fotografía de Capa “Mort d’un milicià” ja que si bé destaca pel seu realisme i pel valor del fotoperiodisme de captar en directe la realitat, no es pot comprovar si tal com afirmen alguns es tracta d’un petit muntatge de Capa dient al milicià que es posés el posició de ser abatut per tal de fer la foto (ara bé, qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra… i pot ser allò realment important són tots els valors que transmet la imatge i que ha representat per a totes les generacions que hem estudiat la Guerra Civil a través de llibres de text). Per a mi, el valor principal d’ “Això és la Guerra” és la quantitat de material al voltant de la feina de fotoperiodistes tant de Taro com de Capa que dibuixa perfectament el procés en que es duia a terme. Peus de foto originals, fotolits, fulls de contacte i finalment, els reportatges tal com es van publicar a revistes com Life o Vu. D’altra banda, també equipara les fotografíes de Gerda Taro, companya professional i sentimental de Capa que sovint han quedat eclipsades pel renom del fotògraf de guerra. Si bé, les imatges de Capa denoten la cruesa de la guerra i le patiment del bàndol republicà en pur estat, Taro captava moments més poètics, que podríen ser fins i tot de postal, tot i que amb una gran sang freda ja que no dubtava en entrar a un dipòsit de cadàvers i omplir els seus retrats de sang. Pel seu instint de supervivència i de córrer riscos, Taro va aconseguir fer història mostrant com Brunete va ser presa pels republicans, un fet que li va costar la vida ja que va morir aixafada per un tanc durant la Batalla de Bruneta. Un avís, però, si aneu a veure-la. Les portes del museu tanquen a les 19 h, així que si hi aneu de tarda, procureu arribar abans de les 17 hores o haureu de passar per la última part de puntetes.