Cinema. Us recomano… Canino

Us imagineu que faríeu si us convencen de que la paraula telèfon vol dir saler? I si us diuen que un zombie és una flor petita i groga? I encara més controvertit: si us asseguren que cony vol dir làmpada?

En un inici, la pel·lícula grega Canino, dirigida per Yorgos Lanthimos, sembla una mena de tauler del joc “Paraules prohibides” en forma de família nombrosa. Bé, d’aquest joc i de molts altres que el pare de família sembla estar entestat a inculcar als seus fills. D’una aparent puresa i innocència passem a escenes de depravació i d’autèntica competitivitat fraternal. Així entrem de ple en l’argument de Canino: la intenció de sobreprotegir els teus de les impureses de la societat i acabar portant-los de ple cap a l’abisme.

Llegiu la recomanació sencera a Laculturanovalres.com

Llibres. Recomano… “Hilo musical”

Recordeu les notes subtils i calmades que surten de petits altaveus camuflats a la sala d’espera del dentista? O la música engrescadora de la perruqueria? No us posa nerviosos aquell so ambient de l’aeroport quan arribeu corrent per no perdre el vol? La primera novel·la de Miqui Otero –que us sonarà com a periodista que ha deixat el seu rastre a gairebé totes les revistes musicals- dissecciona el fenomen del fil musical prenent-lo com a leit-motiv d’aquest relat de segell “pop”.

El protagonista: un jove anacrònic que té la sensació de viure una vida de vell.
L’escenari: Un parc d’atraccions que té alguna cosa del Neverland de Peter Pan. La clau de la història: una revolució col·lectiva davant de l’opressió laboral i l’especulació econòmica. Si barregem aquests elements i hi afegim una banda sonora que li dóna sentit a tot, obtenim Hilo Musical.

Llegiu la recomanació sencera a Laculturanovalres.com, si us ve de gust.

I aquí us deixo un dels espots del llibre:

Cinema. Recomano… “Dear Wendy”

Aquest llargmetratge dirigit per Thomas Vinterberg amb guió de Lars Von Trier l’any 2005 representa una al•legoria de la violència al món. Amb un objectiu clarament moralitzant, valors com la soledat, el fet de ser diferent, l’acceptació per part de la societat són l’origen de la història que comença amb la lectura d’una carta que el seu protagonista Dick adreça a Wendy –la qual és tant o més protagonista que ell-. A partir d’aquí, se’ns dona a conèixer tot allò què ha arribat a unir tant a aquests dos personatges que tot i no poder ser amants reals –Wendy no és una persona de carn i ossos- mantenen una relació molt semblant a la que podrien tenir si ho fossin.

Llegeix la recomanació sencera a Laculturanovalres.com.

Oda als llunàtics

Les diferents cares de la lluna des del balcó…

Avui dedicatòria als llunàtics.

Llunàtic -a

[s. XIV; del ll. td. lunaticus, -a, -um, íd.]

adj 1 Subjecte a les influències de la lluna.

2 esp D’humor variable, que va a rauxes.

Tots tenim dies llunàtics, però los que ho són, tenen una creu; o més ben dit los que els envolten. Jo, per naturalesa, no m’hi considero… Més aviat solc apostar més per l’equilibri, encara que sovint l’aconsegueixo callant-me allò que voldria cridar o despistant als demés fent creure que tot va bé. Demà serà lluna plena i crec que això de les fases ascendents de la lluna no m’ha sentat del tot bé. Però confio en que la lluna plena dissipe esta sensació estranya de dalts i baixos. I si guanya el Barça, millor!

Tot i això, els llunàtics m’agraden. Dennoten una marcada personalitat. Que hi farem, tot lo caòtic, per molt que desestabilitze, atrau. O no?

Personatges al tren (I): la noia pèl roja

“Peeep… Senyors passatgers, els informem que aquest tren va directe a Sant Vicent de Calders i no para a l’aeroport. Peeeeeep”.

Deixo passar la marabunta per davant dels meus ulls, mentre apreto la mà contra l’agafador d’acer inoxidable -molt fred-. I quan ja pensava que hauria de fer una hora de viatge sense poder enganxar el cul a cap lloc, veig un seient buit, impecable, just allà, al costat del passadís. Al costat, una noia pèl roja, de cabells molt arrissats, no gaire llargs i pigues diminutes a les galtes. Li agrada el roig. Porta uns texans d’aquest mateix color, una camiseta verda i tirants de color de cirera. De fet, és una explosió de cromatisme. Bossa rosa i jersei i bambes blaves acabaven de completar aquell arc de Sant Martí.

Txucutxucxucutxucxucutxuc..

Li demano si puc seure al seu costat. “Claro” diu després de fer un somriure d’aquells com una tallada de meló. No para d’esternudar i té els ulls rojos. “Oye, tienes un clínex?”. Li dono amb un “si, estic sortint d’un refredat i vaig preparada”. Fem broma sobre el fet que els meus clínex són mentolats. Tot un luxe! No parlem gaire, tret de soltar alguna frase banal i de cortesia.  Seguim amb les nostres lectures i amb els respectius auriculars a les orelles. Però una estranya connexió fa que les dues passem un viatge agradable compartint reposabraç.

“Peeeep. Propera estació: Caambrils. Peeep”. La noia pèl roja ha arribat al seu destí (la meua segona parada habitual quan agafo aquesta línia de tren). Em mira amb un somriure angelical. “Agur”. “Adéu, que vagi bé!”.

Txucutxucxucutxucxucutxuc..

I la noia pèl roja queda enregistrada a la meua memòria com un personatge de ficció. M’imagino trets de la seva personalitat en un relat instantani que improviso mentalment. No deixa de ser, per a mi, dins del meu cap, una fada bona que vetlla pel teu bé i no deixa que res ni ningú el destorbi. És, a més, la cara amable d’Aunara -el meu alter ego fet grafit-) feta persona. [Contextualitzo: Aunara és una creació d’Art urbà dels Freaklub que de tant en tant, solc buscar per murs, parets defallides o mobiliari urbà].

És un d’aquests “personatges del tren”, que et trobes sense voler i acaben provocant en tu alguna reacció estranya. Un vagó compartit durant uns minuts… una vida desconeguda… i l’intercanvi de quatre somriures. No costa tant.

El costat fosc de la novel·la

No em refereixo a altra cosa que a la novel·la negra, un gènere que sempre ha suscitat suspicàcies entre aquells que opinen que el gènere policíac és mer entreteniment i els que, com jo, pensem que es mereix tant reconeixement com la novel·la històrica, la de cavalleries, la psicològica, la nouvelle roman o la novel·la realista… Contagiada inevitablement pel gust de la meva mare per aquest gènere i cansada de veure des de petita, prestatgeries plenes de col·leccions com “La cua de palla”, ja de ben joveneta em vaig iniciar amb Montalbán i les aventures de Pepe Carvalho que mai he deixat d’anar recuperant.

Una cita perduda

La setmana passada, tot just, es va celebrar al Palau de la Virreina la Trobada de novel·la negra BCNegra ’09. Una cita obligada per als amants de la literatura d’intriga i misteri que, un any més, m’he perdut a causa de la meva poc esponjada agenda. Recordo fa un parell anys, la intervenció de González Ledesma que va explicar des del punt de vista d’advocat, periodista de societat de La Vanguardia i escriptor de novel·la negra la construcció dels crims de ficció i d’allò més important, del protagonista: un personatge tipus que sempre sol ser un inspector solter amb un ajudant i molts “contactes” acostumat a deambular per la nocturnitat d’una ciutat descrita al llarg de l’obra en plena essència. La setmana següent ja m’havia comprat Crónica sentimental en Rojo, un dels llibres de la sèrie de l’inspector Méndez que a més, va merèixer el premi Planeta l’any 1984.

Una llibreria per visitar

Si somies amb mòbils d’assassinats; veus sospites darrera de qualsevol personatge estrany; desconfies dels teus propis veïns i tens prestatges plenes de novel·les policíaques, no deixis de visitar Negra i Criminal. Hi pots trobar des de les novetats del gènere fins a autèntiques relíquies d’obres ja descatalogades i de segona, tercera i quarta mà.

Desconfieu de la cafeïna

La última obra del gènere que ens ocupa que va passar per les meves mans va ser Mort a la Fenice de Donna Leon, escriptora de la qual també em vaig perdre la que va deure ser una bona conferència a la passada edició del Kosmopolis. Tenia ganes de tornar a llegir sobre les peripècies d’algun detectiu d’humor negre i vida aparentment monòtona… I em va atrapar! Per no allargar-me, només us diré que em va encantar que la mort principal del llibre fos provocada per una dosi considerable de cianur al cafè. Qui sap què porten els cafès que ens serveixen als bars? Per què a cada lloc te un gust diferent? Bé, ja ho sabeu, per si de cas, quan prengueu un café, no perdeu de vista al cambrer. Tot i que suposo que si no sou persones en cert poder, influències i enemistats, ningú deurà voler matar-vos…

Recomanacions

Dit això, us recomano a banda de les dues obres citades:

– Vázquez Montalbán, Manuel. Los mares del sur

– Speratti, Alberto. El crimen de la calle Legalidad

– De Pedrolo, Manuel. Joc Brut

– Hammett, Dashiell. El falcó maltès