Category Archives: literatura

Una faula per somniar enmig dels Ports

“Llibertat és somiar sense límits i creure’t valedor dels teus anhels encara que hom et cregui boig, malalt o al·lucinat”
(Gisbert, Valer. El vigilant d’horitzons. Aeditors. Pàg. 23)

Fa poc he descobert un llibre que m’ha entusiasmat. En un principi, per la seva força simbòlica i la capacitat de fer que el lector s’abstregui de la realitat, però sobretot, perquè el nostre estimat Massís dels Ports n’és alhora escenari i protagonista. Estic parlant d’El vigilant d’horitzons del jove escriptor doverenc Valer Gisbert. La Cova del Vidre, la Font del Mascar, els Pallers, la Mola, Cova Cambra… Tot són punts que de ben joveneta havia recorregut en mon pare i germans, motxilla al coll, ja fos per anar a buscar fòssils, rovellons o, simplement, una mica de natura. Però en aquest relat breu, Gisbert li dóna un altre significat als nostres Ports dotant-los d’una aura de fantasia i misteri.

Llegeix l’article sencer a Surtdecasa.cat.


Eixoregem-nos a base de poesia

“Aigües, fressada arbreda
Que m’eixoreges. I els horts, on d’or guardes
flaire, clos dels xiprers”

Us recomano…
Roig, Albert. Córrer la taronja. 1979-2001 (Edicions 62. Empúries)

Un dels trets de la poesia d’Albert Roig que m’hi ha endinsat més instintivament és l’ús que fa dels nostres dialectalismes. Per a lectors que no comparteixen aquest tret definitori, com ja apunta Xavier Lloveras al pròleg del recull Córrer la taronja, el fet de trobar paraules que de vegades ni tant sols apareixen al diccionari és una dificultat lèxica. En canvi, per als qui el llenguatge de les Terres de l’Ebre forma part del nostre ADN lingüístic, és reconfortant llegir paraules com assorejar, esmelegar-se, escarritxar, sanguina o trets del nostre dialecte com conjugacions de verbs com dixessen o l’ús natural d’eigua en lloc d’aigua. Tot i que Albert Roig no segueix una norma en aquest sentit i podem trobar diferents estils dialectals al llarg d’aquestes obres completes del poeta tortosí, el seu és un experiment que demostra que la poesia no n’entén de límits administratius ni de normatives lèxiques.

Podeu seguir llegint l’article a Surtdecasa.cat.


Una de llimona i una de sofre (reflexions cinematogràfiques)

Com em deia una professora que vaig tenir a 5è d’EGB, “qui en fa poc, qui en fa massa te el cap de carabassa” i sembla que jo, des de llavors, poc he canviat. Un d’aquests exemples és que em puc passar sis mesos sense trepitjar un cinema i en deu dies anar-hi dos cops. Per això, avui faré dos comentaris en un intentant ser  sintètica (no per això aconseguint-ho).

Dimecres. Vuit del vespre. Renoir Les Corts. Elisa K. Prèvia de comentaris més avita negatius i de curiositat per veure l’adaptació d’un conte de Lolita Bosch. Durant la pel•lícula, és inevitable que em fixi amb els detalls minúsculs, però claus en la història, els silencis que tantes coses diuen, la superposició de veus narratives i el brillant treball de Ramon Madaula com a narrador. Fantàstic joc amb el blanc i negre i el color. Un relat i una trama molt senzills, però que arriben fins al fons del dramatisme. Acaba la pel•lícula i penso que Clàudia Pons te un gran futur com a actriu. Conclusió meva: el llenguatge cinematogràfic s’ha entès amb el llenguatge literari i li ret homenatge. Conclusió en sentir altres comentaris posteriors: la majoria de la gent no l’entén de la mateixa manera (o senzillament, no l’entén). Per cert, curiós això de veure una pel•lícula en versió original catalana i subtitulada en castellà. Podria estar representada per una llimona.

Dissabte. Mitjanit. Cinemes Amposta. Machete. Prèvia d’impaciència des de que anant a veure Planet Terror al cine, va crear-nos expectatives amb un tràiler que no sabíem si era una simple conya o es convertiria en pel•lícula. Amb ganes de veure un altre “hit” del gènere dels “sang i fetge” tenyit d’humor negre que de tant en tant ens ofereix Robert Rodríguez (o altres com Quentin Tarantino) i de desconnectar de reflexions profundes. Durant la pel•lícula, acompanyada d’amics alguns dels quals també gaudeixen de veure caps rodar a tort i a dret, no parem de riure. Conclusió personal: al meu cervell li costa processar tanta crítica política darrera de tantes escenes de violència, sexe gratuït i animalades en general. Representació de situacions que ara mateix tenen lloc al Mèxic vs EUA, però per una vegada capgirant la situació i fent que l’immigrant il•legal i contestatari guanyi la partida. M’ho imagino com una bona quantitat de sofre.

Parlant de cinema, el 7 d’octubre comença el Festival de Cinema Fantàstic de Sitges….


Defensa de “Mecanoscrit del segon origen”

Tot i que sembli que estic a punt de començar una dissertació sobre l’obra de Pedrolo, ho deixarem per a més endavant. El que vull fer és una crítica comparativa recomanadora musical. Si, m’he inventat aquest terme indigerible perquè no sabia ben bé com dir-li a les paraules que estic a punt de vomitar.

Fa dies que el meu i-pod m’ofereix de forma intercalada amb altres cançons dues versions d’una mateixa cançó que em fa defensar encara més la meva tesi de que l’últim disc d’Els amics de les Arts no és, per això, el seu millor disc (i no quedar com una pedant que fa veure que ja els coneixia abans de que gaudissin del reconeixement del públic i la crítica). Es tracta de “Mecanoscrit del segon origen” al disc Catalonautes i de “Liverpool” a Bed & Breakfast.

RecPortada de Catalonautesordo perfectament quan vaig llegir el llibre Mecanoscrit del segon origen als 14 anys i tot el que em va fer sentir. I la cançó que porta aquest títol va tornar a fer-me sentir aquell pessic a l’espinada observant com de fràgil pot arribar a ser la vida, com de fàcil la destrucció i com d’increïble la regeneració de la vida.

Mentre la versió que jo defenso se’t posa dins amb una guitarra en primer pla que acompanya la narració carregada de destrucció, ruïnes i epidèmies, Liverpool adopta un to massa ploramiques. La lentitud del seu ritme i les veus diluïdes entre sons tristos, fan agafar ganes de desistir i llançar la tovallola. En canvi, Mecanoscrit […] te un rerefons de brot verd, tot i relatar la història d’una Catalunya radioactiva plena de destrucció i els últims supervivents de la qual han de refugiar-se a Liverpool. En la segona, aquesta ciutat resistent acaba passant a un primer pla, quan en realitat ha de ser una cosa anecdotària perquè el que realment ens interessa és el que li ha passat a casa nostra i els motius pels quals ja no hi ha vida. En definitiva, molt bona idea reeditar el tema perquè penso que és el millor del grup -suposo que entre altres coses per la referència al cementiri nuclear i a les polaroids per revelar-, però, com diu el tòpic “les segones parts mai van ser bones”. Jo em quedo amb la primera!

I mentre em pregunto… el segon origen ja ha arribat? Escolteu la cançó i reflexioneu sobre si realment està tan lluny aquest 3050 i la V Guerra Mundial…


Un retrat destinat a passar a la història

Segueixo amb les cartes de Rodoreda i Sales i és que 1021 pàgines de missives i 60 de notes no es poden llegir amb impaciència. A la carta que Sales escriu el 4 de setembre del 74, respon la pregunta que Rodoreda li fa en l’anterior sobre quina fotografia pensa posar a la primera edició de Mirall Trencat (a punt per imprimir-se després del xàfec de no haver guanyat l’Immortal premi de la Ciutat de Girona). Ella li ho pregunta per si ha d’avisar al fotògraf que li fa habitualment les fotos a Ginebra. Sales respon:

“[…]jo tenia pensat posar-hi aquella que hem anat posant sempre a totes les edicions i reedicions de novel·les vostres, perquè és una foto magnífica. Tant ho és que recordareu com la Paulina Crusat es va creure en el cas de parlar-ne en el seu comentari a la novel·la; si no em falla la memòria, deia qeu li trobava una mirada i una expressió inoblidables, com la del famós retrat de Diderot […] jo el que li trobo és que té la qualitat que tindria -fotografiat- un retrat fet per un gran pintor, un pintor que hagués sabut copsar, no sols la vostra fesomia, sinó la vostra ànima; qualitat que no he sabut retrobar en tan alt grau en cap de les altres fotografies vostres que he anat veient. Jo deixaria doncs aqeusta foto, com si fos el vostre retrat “clàssic” destinat a passar a la història, com estic segur que ho serà”.

A partir d’aquí, he volgut fer l’experiment de si realment hauria passat a la història sota els paràmetres de “fer història” al segle XXI i he teclejat el nom de l’autora a Google imatges. I el resultat: no és la que apareix més vegades, però és la 12 del rànking, així que podem donar-li la raó a l’agut d’en Sales que se’n faria creus de veure la imatge que tan admirava a la pantalla d’un ordinador!

Tot i així, encara li hauria fet més gràcia que una de les fotos de Rodoreda que més corren per internet és la de guanyadora del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, guardó que ambdós havien criticat posant-li el mot de “la col-i-flor d’honor” i que, en contra dels seus pronòstics, finalment va anar a parar a mans de Rodoreda.


Correspondència que fa història

No acostumo a comentar ni ressenyar llibres quan em trobo a la meitat de la lectura -normalment o en parlo abans fent saber les expectatives creades o bé després, donant la meva pobra opinió-. Però ara mateix, estic tant impactada per la lectura que duc entre mans que necessito parlar-ne i reflexionar-hi constantment.

Es tracta de Cartes completes (1960- 1983), un recull de la correspondència entre Mercè Rodoreda i Joan Sales que resumeix molt bé la seva relació autora – editor. Però no només això, sinó que la gran selecció de cartes feta a cura de Montserrat Casals conjumina peces diverses de gran part de la història de la literatura catalana del segle XX.

En elles podem entendre el caràcter turmentós de la narradora, la seva tossuderia i la seva personalitat sovint contradictòria. Però també veiem en Sales la insistència d’un editor, la seva perseverança en l’intent d’internacionalitzar la nostra literatura i aconseguir la traducció al major nombre de llengües possibles de La plaça -com ells anomenen-. Amb El Club Editor, Sales va rellençar escriptors com Vilallonga o Rodoreda que pot ser abans havien estat rebutjans per grans veus crítiques de la literatura catalana com podia ser el jurat del premi Sant Jordi de novel·la. I tot això a través de les seves pròpies paraules, les seves pròpies discussions i la seva expressió escrita.

D’aquesta manera, veiem a través dels seus ulls la situació lenta, però progressiva de millora de les lletres catalanes i els esforços que tots dos fan per a contribuir-hi. Tot, amenitzat amb divertides discussions sobre correccions de les obres de Rodoreda (l’un vol dir cuarto i l’altra cambra; l’una vol dir vorera i l’altre cera) o bé crítiques àcides contra personatges de l’època que per diversos motius no els hi eren simpàtics.

Encara em trobo per finals dels seixanta i cada carta que llegeixo m’enganxa més a seguir llegint-ne. Tinc una sensació com de voyeur, d’espía de les vides mig privades mig públiques d’aquests dos immensos noms que ens han deixat un llegat molt valuós.

Com deien els dos interlocutors al final de moltes missives: Visca la literatura en català! Visca La Plaça! Visca El carrer!


Socorrisme literari

“Nunca se como empezar;

nunca se como acabar…”.

Així sonava la cançó “La última cena” de Señor Chinarro. Però per molt que digue, Antonio Luque ha sabut començar i acabar molt bé el seu primer llibre publicat: Socorrismo. En una bona dosi de surrealisme, ironia metafòrica i molta poesia -encara que es tracte de prosa-, aquesta “càpsula literària portàtil de lectura instantània” com resa l’interior de portada publicada per Alpha Decay dins la col·lecció “Alpha Mini” és capaç de portar-te a un món estrany però no per això il·lògic.

Prudentment, Luque només inclou dos contes en aquest breu compendi que permet al lector tastar la ment il·limitada del sevillà. I esperem que després d’aquest tast a mode de “delicatessen” puguen venir molts plats forts.

Breument. Mentre “La mina” és un submón on l’ordre natural d’un poble gira entorn la seva activitat minera, “Socorrismo” és una lliçó de vida gamberra. En el primer, personatges que semblen extrets d’un còmic i situacions que els porten a l’extrem confereixen a la lectura un interès creixent per poder entendre els embolics que van fent-se grans a mesura que avança el relat. Aparentment una sèrie de disbarats ben ordenats, però en realitat, equilibris i malabarismes brutals amb el llenguatge i la gran imaginació de l’autor. Com algú va escriure a la contraportada, guarda certs paral·lelismes amb el realisme burlesc de Mortadelo y Filemón. I en el segon relat que dona nom al llibre, una  història d’amor, o dos o tres… Millor que no us en digue res i que intenteu llegir-lo sense cap informació prèvia.

Simplement, brillant. Tot i que no sóc objectiva.


Aigües Fondes

aiguesDissabte i dins la programació d’actes de la II Fira del Rovelló d’Els Reguers, vam presentar l’últim llibre de la xertolina Francesca Aliern, Aigües Fondes. Ens trobàvem davant de l’escriptora més llegida a les Terres de l’Ebre, segons dades de vendes. I vaig voler apuntar alguns punts positius que la lectura de la seva última obra em van despertar i que podrien ser, en part, motiu d’aquest èxit de vendes:

Normalment, en els seus llibres destaca un afany de retrat de la societat i de búsqueda de que aquesta sigue més lliure i justa. En aquest cas, la pròpia tria del tema ho demostra. Es tracta d’un assumpte que malauradament avui en dia apareix molt als mitjans de comunicació, però que ha existit tota la vida i en alguns temps era més difícil de treure a la llum: la violència de gènere.

L’autora juga a més, amb un context històric molt ben descrit i documentat, però que queda tant ben encaixat com un regust que es desprèn de la història personal . La situació s’emmarca en un moment concret: el relat comença durant l’últim període del franquisme i va avançant per les següents dècades. La protagonista viu mentre ocorren fets històrics que molts dels que esteu aquí heu viscut i d’altres hem estudiat i sentit explicar als nostres pares i iaios. La mort de Franco, la transició cap a la democràcia, el pas de l’opressió al dret de les llibertats individuals. I Aliern juga en ventatja ja que no ens diu en quina poble ni en quina ciutat de les Terres de l’Ebre s’esdevenen els fets, però ho coneix tant que la descripció ens fa fàcil deduir-ho.

I finalment, cal destacar el llenguatge proper que posa en boca dels protagonistes. L’acció se situa a les Terres de l’Ebre i el fet que els personatges parlen com natros li dona més realisme. Trobem per exemple, algunes paraules pot ser més col·loquials que els joves ja gairebé no diem encara que les hem sentit dir tota la vida als iaios. Això contribueix a que els personatges siguin naturals i espontanis, de carn i òssos.

En definitiva, jo us puc dir que és una d’aquelles novel·les que quan comences no pots parar de llegir (jo ho he fet en 4 dies) i que pels motius que ja us he comentat, val la pena llegir-la. Trobareu l’obra en versió llibre digital al web d’Editorial Cossetània.

D’altra banda, l’escriptora ens va explicar la curiositat de quan va començar a escriure el llibre tenia la intenció d’escriure una obra que girés entorn de la cituació del barri del Rastre -el casc antic de Tortosa-, però un trobada casual li va fer girar la truita. Un dia es va trobar amb una amiga que li va dir que s’havia mort el seu marit i ella li va dir que l’acompanyava al sentiment. Per sorpresa seua, l’amiga li va dir “no em dones el condol, felicita’m, perquè per fi sóc lliure”. Unes quantes trobades amb aquesta antiga amiga retrobada i amb algunes altres dones que havien passat per la mateixa situació van convertir-se amb l’embrió de la novel·la que avui ens ocupa i que per tant, te també un punt de “reportatge vital”.


Les gràcies de la desgràcia

Recordo l’octubre de l’any passat, un dia, xerrant sobre llibres amb un company de promoció de la Llicenciatura de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada -que a diferència de mi, ell ha continuat- em va recomanar molt enèrgicament llegir Desgracia del Premi Nobel J. M. Coetzee. Molt pocs dies després, em trobava al CCCB sentint una conferència d’un altre Premi Nobel -Gao Xingjian- que obria l’edició del Kosmopolis ’08. Tot seguit, una pantalla gegant ens va oferir poderdesgracia veure i sentir a Coetzee en diferit a través d’una lectura filmada des d’Austàlia. L’escriptor parlava del compromís dels intel·lectuals davant de temes com el canvi climàtic i es referia a reflexions de gran contingut filosòfic parlant, sobretot, dels drets de les generacions futures.

Quatre dies més tard, un dia d’aquells que arribes abans d’hora a una cita, no vaig poder evitar entrar a La Central del Raval i vaig sortir-ne amb un exemplar de Desgràcia sota el braç. Encara vaig trigar un parell de mesos a llegir-lo. Volia deixar-lo reposar, llegir més sobre Coetzee i perquè negar-ho, només amb el que n’havia sentit a dir i amb tot allò que em transmetia la portada, pensava que necessitava viure una època de gran fortalesa mental per aconseguir una lectura catàrtica d’aquella suposada obra mestra. Fins que va passar de ser “suposada” a ser “reconeguda”.

Efectivament, Desgràcia, al meu entendre, és una obra impactant que en alguns punts pot arribar a semblar estilísticament senzilla -efecte que segurament l’autor perseguia-, però amb una gran trama no només trepidant, sinó també moral. Amb cert aire autobiogràfic -el protagonista David Lurie a més de ser de Ciutat del Cap com Coetzee és tambDesgraciafilmé professor de literatura-, l’autor narra en forma de clímax ascendent prenent la sensació de desgràcia com a cim. I en definitiva, aconsegueix transmetre el menyspreu, la llàstima i el maltractament que l’espècie humana exerceix uns sobre els altres. Lurie passa del cel de la Universitat on és un reconegut professor al purgatori de ser jutjat per l’acusació de violació d’una alumna fins que ell mateix és condemna a l’infern de viure en una zona de Sud-Àfrica que podríem qualificar de la seva cara salvatge i ancestral. Com un ganivet afilat que es clava poc a poc sobre una víctima, el relat entra dins el lector fent sentir el dolor en la seva pròpia pell. I al mateix temps, valors com la redempció, el perdó o la compassió deixen de ser la salvació humana per expressar la vertader cruesa de la vida real.

L’altre dia passejant per Gràcia vaig veure a la cartellera el film Desgràcia del director Steve Jacobs i protagonitzada per John Malkovich. Escric això abans d’haver-la vist -però segura que ho faré en breu- i en ganes de poder comparar la novel·la amb la versió cinematogràfica. Serà interessant veure com es representa alguna de les escenes tant ben descrites per Coetzee que el meu subconscient ja ha passat al pla audiovisual. De moment, un detall que ja em fa pensar en un bon auguri: la fotografia de portada de la pel·lícula és una bona metàfora de l’essència del que ja he llegit.


Sant Jordi: festa de la llengua i la cultura catalanes

rosesSovint, molta gent d’altres països que visita Catalunya durant aquests dies, se’n va amb la idea que la Diada de Sant Jordi és només una espècie de dia dels enamorats -força estrany, d’altra banda, ja que els obsequis ja estan estipulats-. Per a la majoria de persones que hem viscut aquesta tradició durant tota la nostra vida o gran part d’ella, penso que és molt més que això. Es tracta de la festa de la cultura -i per extensió de la llengua- catalanes. Un dia en que ens sentim orgullosos de tenir tradicions tant vives i participatives com aquesta.

Per aquest motiu, demà us proposo sortir al carrer allà on sigueu i gaudir de la festa. I si, per casualitat us trobeu a Barcelona, i passegeu pel centre de la ciutat, no oblideu passar per l’espai Òmnium. Allà no només podreu trobar durant tot el dia autors com Baltasar Porcel, Montserrat Abelló, Julià de Jòdar o Lluís-Anton Baulenas -guanyador de l’últim Premi Sant Jordi- signant els seus llibres, sinó que a més podreu posar a prova els vostres coneixements sobre cultura i literatura catalanes. Com? Molt senzill: només cal que passeu per l’espai Òmnium que estarà situat a la Rambla Catalunya de Barcelona entre el carrer de la Diputació i la Gran Via i ho descobrireu!

I si al vespre encara us queden forces, podeu venir al C.A.T. de Gràcia i assistir al concert d’en Cesk Freixas de franc. Tot i això, s’hi ha d’anar amb una invitació que podreu recollir durant tot el dia al mateix espai Òmnium.