La muntanya russa EXSONVALDÉS al Sidecar

Avui me ve de gust fer una petita crònica “d’anar per casa” del concert dels francesos Exsonvaldés que vaig presenciar ahir al vespre a Sidecar.

A les 21.30 h amb l’obertura de portes, la claustrofòbica sala de concerts va quedar còmodament plena. Trenta minuts d’espera van donar per poder respirar el desfici del públic expectant per escoltar-los. I efectivament, només pujar a l’escenari i comportar-se com si estiguessin al menjador d’un apartament envoltats de col·legues i els seus seguidors en van tenir prou per donar el tret de sortida amb una forta ovació.

Acostumats a passejar-se per grans festivals europeus i actuar davant d’un públic multitudinari, van pujar a l’escenari minimalista de la sala de la Plaça Reial amb l’ambició de fer-nos passar una gran nit. Una cosa que no puc evitar analitzar durant un concert és l’equilibri que creen els propis membres del grup, l’alineació sobre el terreny de joc. En aquest cas, l’actitud de cantant que liderava visiblement el grup era important, però el que era l’autèntic virtuós de la nit era la seva “mà dreta” que tant encapçalava el ritme amb la guitarra com es marcava un solo amb el teclat capaç de posar-nos la pell de gallina. El baix i el bateria es limitaven a ser discrets, però sense deixar desatesa en cap moment les seves missions individuals. A partir d’aquí, jugaven a interposar melodies vitalistes enmig d’inicis reflexius i en algun cas, desconcertants.

Ja veieu que els francesos inspirats pel nom d’un petroler enfonsat em van entusiasmar, però si he de fer una crítica negativa són els seus temes en anglès. Tal com ha passat a casa nostra amb grups com Mishima que en un inici bevien dels seus referents anglòfons, van trobar la seva essència interpretant lletres en la seua llengua materna. Amb els Exsonvaldés passa el mateix, se’ls veu incòmodes amb la llengua britànica i en canvi, ho peten amb el seu francès dolç, encadenant les síl·labes, potenciant la melodia i, en definitiva, dotant les seues cançons de poesia.

Després de delir-nos durant més d’una hora amb els seus crescendos musicals, van acabar-se de posar al públic barceloní a la butxaca interpretant una versió del tema vuitantè de Radio Futura “Enamorado de la moda juvenil”.

Us recomano escoltar el seu últim disc “Lights” i especialment el tema L’aérotrain.

El particular conte de fades turmentat de DANIEL JOHNSTON

Una granota amb cara d’innocència, un amor platònic amb aspecte de princesa indie, un heroi disfressat de Capità Amèrica, un ànec malèvol… No, no estic parlant-vos dels protagonistes d’un conte de fades, sinó d’una petita part de l’univers de l’artista polifacètic Daniel Jonhston que podeu descobrir visitant l’exposició “Visions simbòliques” a l’Espai Cultural Caja Madrid de Barcelona.

La mostra ret homenatge al músic i artista nord-americà i mostra clarament l’influència d’un trastorn bipolar en la seva forma de crear. Podeu començar el recorregut escoltant les primeres gravacions que feia des del soterrani de casa seva amb un boombox Sanyo amb un piano i un orgue de cordes que després il·lustrava amb els seus propis dibuixos en forma de còmic. Relíquies que demostren com Johnston ja apuntava maneres de ben jove.

Segurament us sonarà la simpàtica granota Jeremiah per la samarreta que lluïa Curt Kobain en moltes de les seves aparicions en públic. Però si ens endinsem en l’exposició que es pot visitar fins a l’11 de novembre, descobrim que el seu imaginari artístic va molt més enllà. Els Beatles, l’MTV i personatges de la seva infància com Casper el fantasmet, el Capità Amèrica o l’increïble Hulk són algunes de les obsessions d’aquest referent de lamúsica als anys vuitanta que veiem a través dels seus dibuixos creats a llapis, bolígraf i retoladors de colors.  El seu ex-manager Jeff Tartakov ha estat el responsable de col·leccionar cautelosament tots aquests esboços que difícilment Johnston imaginaria emmarcats dins el recorregut d’una mostra d’art.  Hi trobem des de cartes on s’hi refereix directament, fins a flyers de concerts retocats i un disseny de coberta de la revista Chemical Imbalce.

El que més m’ha impressionat ha estat la voluntat autodestructiva de l’artista que sovint mostra símbols satànics, un ull mort i referències a la presó metafòrica que representa la seva esquizofrènia. Veiem així, la seva lluita interna personal entre un Peter Pan envoltat de símbols de la infantesa i els “dolents de la pel·lícula” que es troben dins el seu cap. És cert que ha estat un referent i que molts músics han partit de les seves creacions, però difícilment l’espectador sentirà ganes de posar-se en la pell de Johnston després de veure “Visions simbòliques.

El documental “The Devil and Daniel Johnston” que ha format part de l’últim Festival IN-EDIT de cinema documental és el punt de partida d’aquesta exposició que conté també la seva traducció audiovisual amb una mena de tràiler  que recull la visió que artistes de l’estat espanyol tenen de Johnston. Tot i que no dona gaires dades complementàries i fins i tot pot arribar a avorrir als qui no se senten dins la “moguda” de les ulleres de pasta i les barbes exagerades, reflecteix l’influència del nord-americà en l’escena indie de tot el món.

En sortir, no podreu resistir fer un cop d’ull a les samarretes que reprodueixen els dibuixos més mítics del músic i l’artista bipolar. Però segurament, com em va semblar a mi, massa cares per convertir-vos en un anunci mòbil de el “Espacio Cultural Caja Madrid” i vestir-nos amb la mala reputació de qualsevol marca associada a Bankia.

L’exposició es pot visitar gratuïtament fins l’11 de novembre a l’Espai Cultural Caja Madrid de Barcelona.

Recomanació publicada a www.laculturanovalres.com

Llibres. Recomano… “Hilo musical”

Recordeu les notes subtils i calmades que surten de petits altaveus camuflats a la sala d’espera del dentista? O la música engrescadora de la perruqueria? No us posa nerviosos aquell so ambient de l’aeroport quan arribeu corrent per no perdre el vol? La primera novel·la de Miqui Otero –que us sonarà com a periodista que ha deixat el seu rastre a gairebé totes les revistes musicals- dissecciona el fenomen del fil musical prenent-lo com a leit-motiv d’aquest relat de segell “pop”.

El protagonista: un jove anacrònic que té la sensació de viure una vida de vell.
L’escenari: Un parc d’atraccions que té alguna cosa del Neverland de Peter Pan. La clau de la història: una revolució col·lectiva davant de l’opressió laboral i l’especulació econòmica. Si barregem aquests elements i hi afegim una banda sonora que li dóna sentit a tot, obtenim Hilo Musical.

Llegiu la recomanació sencera a Laculturanovalres.com, si us ve de gust.

I aquí us deixo un dels espots del llibre:

Un part i un enterro [musicalment parlant]

Fa uns dies vaig tastar de primera mà (o més ben dit de primeres veus) l’últim disc de Mazoni, Fins que la mort ens separi, que, a més, teniem entre mans una setmana abans de sortir a la venda. Com ja li xivatava el mateix Jaume Pla a Bibiana Ballbè en un dels seus Bestiaris il·lustrats, la mort és el leitmotiv d’aquesta producció que s’ha engendrat entre les parets d’un masia senyorial d’un altre segle. I el part d’aquest disc el vam poder contemplar a la Casa Olandai amb Enderrock i Bankrobber de llevadores oficials. L’experiència de sentir per primer cop alguns temes en versió acústica i en un concert íntim per a 80 persones va ser recomfortant. D’aquí uns dies ja decidirem si el disc ens sembla bo, quina és la nostra cançó preferida o si hi ha un patró en tots els seus discs que el fa ben poc original. Però aquell dia vam olorar l’essència creadora del de la Bisbal sense el filtre de la ràdio o l’envasat del disc compacte. Un luxe poder ser un més dins d’aquell quiròfan imaginari i veure sortir de la veu i els dits del seu pare temes com “Per primer cop” -molt adient en aquesta metàfora sobre un naixement-, “Natura morta”,  “Ulisses i el full en blanc” o “L’home número 12” -on fa una picada d’ullet als Mishima enmig de la història de dos homes que com Jaume apuntava “s’ha d’escoltar bé del principi al final o no s’entén”-.

La mateixa setmana, vaig vestir-me de dol per anar a la [2] d’Apolo on assistiria al pre-enterrament (l’últim concert era uns dies després a la Sala Clap de Mataró) de Madee, la banda de l’actual “The New Raemon”. Jo mateixa solia dir quan parlava d’ells “si, el grup el cantant del qual és The New Raemon” i després pensava que això havia de fer molta ràbia… Sobretot perquè vaig descobrir Madee gairebé al mateix temps que The New Raemon i per a mi, no eren comparables. Cadascú te una atmosfera creativa molt diferent. Però tornant a l’enterrament, cal dir que paradoxalment va ser un concert ple d’energia on es feia evident que els components del grup s’hi deixaven la pell. Ells mateixos escenificaven l’actuació com un enterrament no només amb la seva roba o amb la retòrica de Ramón Rodríguez que ens anava recordant que aquella seria la última vegada que escoltaríem els Madee en directe. Després d’un comiat amb reverència a l’estil actors de teatre i de deixar-nos a tots estabornits amb un ‘A lack of Bravery’ més desgarrador que mai, una copeta de cava i tots cap al carrer, amb el cap cot i fumant la última cigarreta de la setmana -d’una banda, perquè era diumenge i la ressaca feia estralls i de l’altra, per aquell sentiment de pèrdua que compartíem una sèrie de desconeguts que en aquell moment ocupàvem Nou de la Rambla-.

Le Pianc comença a experimentar amb el català

Els vaig descobrir fa un parell d’anys al Festival Faraday de Vilanova, un escenari perfecte per conèixer-los sota el sol d’estiu amb la platja de teló de fons i amb les seues vestimentes de colors càlids i estampats retro. Des de llavors, aquest grup emergent ha acabat reformulant no només la seva formació, sinó també la seua forma d’expressar-se -han passat de fer servir l’anglès, el francès i l’alemany a cantar lletres en català i espanyol-.

Lletres senzilles, look anys seixanta, ritmes vitals i molta importància dels cors, entre altres coses són els trets que fan que amb Le Pianc un dia gris i avorrit es transformi en tot el contrari. Per tot això, la setmana passada durant la presentació que van fer al petit “escenari” de l’Heliogàbal, era impossible deixar de moure les cames tot i les desenes de caps que feien impossible veure als membres del grup durant l’actuació.

El fet d’editar el seu últim disc Zig Zag -per cert, amb la mateixa discogràfica que Mishima- només en vinil amb el qual inclouen un codi de descàrrega per no haver de transportar el toca-disc sota el braç i poder dur a tot arreu dins l’i-pod, és un indici més de la seua manera de fer.

Si hagués d’escollir un tema del seu nou disc seria “Gran cervell” pel surrealisme macabra barrejat amb veus i melodia naïfs.

Aprofito per recomanar-vos també els que van fer de teloners seus l’altra nit a l’Heliogàbal: Doble Pletina. I també l’exposició que hi ha ara mateix a les parets del local que barreja dites populars amb frases del segle XXI que ja formen part de l’imaginari comú com són “A la taula i al llit, al primer crit”, “No pakis, no party” o “Not penny’s boat”.

El cantant d’òpera underground

És molt típic sentir allò de Barcelona no es tan gran i que finalment, sempre ens creuem amb la mateixa gent als mateixos llocs. Però hi ha individus anònims que sense conèixer-los has vist tants cops, què arriba un punt que penses que els coneixes de debò.

. Faig un flash-back vital i em situo en la meua època d’estudiant (si, senyors, ha plogut i ha nevat des de llavors). Visc a una residència a la cantonada entre el carrer Aragó i Pau Claris i sovint agafo la línia verda del metro a Passeig de Gràcia. El primer dia que el veig és quan inicio el meu trajecte cap a la universitat. És un home d’uns seixanta anys, filiprim tot ell, amb el poc cabell que li queda blanc, un nas prominent, vesteix pantalons de pinza i porta una bossa de plàstic a la mà amb uns quants papers. El que em crida l’atenció d’ell és la seva actitud de com si no hi fos o com si tot el que l’envolta no fos en realitat el que l’envolta. Dies després, descobreixo que sempre es posa a una punta del passadís del metro, agafa alenades d’aire ben fort inflant els pulmons i tot seguit emet sons propis d’un cantant d’òpera professional. A mesura que me’l vaig trobant –no sempre a les mateixes hores, però sempre al mateix lloc-, descobreixo que aquells pantalons de pinza mal planxats a conjunt amb la camisa d’un blanc esgrogueït sempre són els mateixos i que els papers de la bossa segurament acaben fent més de llençols que de papers. Però la mirada d’aquell home i el seu afany per assajar la seua òpera particular cada dia m’ensenyen que dins la seua ment encara te els cabells negres engominats cap endarrere, llueix un corbatí i es troba al bell mig d’un teatre italià.

. Un flash-forward d’uns anys, em porta a viure just al costat de la parada de metro Tarragona i ara el trajecte habitual és a la inversa per anar cap a Passeig de Gràcia, prop d’on treballo. Sovint em creuo el “cantant d’òpera anat a més” a l’andana i començo el dia de bon humor. O quan l’acabo, i ell apareix baixant les escales de l’entrada del carrer Aragó a l’andana de davant meu, no puc evitar dibuixar un somriure a la boca i observar els seus exercicis guturals que em posen de bon humor. Ja no agafo tant sovint el metro perquè solc anar en bici amunt i avall. Però quan passo per aquella parada i no el veig, el cor em fa un salt i genero prediccions apocalíptiques. Però ell torna a aparèixer, amb la mateixa fila, com si ja no pogués fer-se més gran.

. I el temps segueix avançant fins fa dos dies. Cinc mesos després de mudar-me a viure a tocar del Paral·lel i quan ja gairebé no recordo la mirada impassible d’aquell home fixada en la via del metro mentre entona com un tenor, gairebé topo amb ell una de les vegades que baixo en presses cap al subsòl. Si, és aquí, igual com l’havia vist el primer dia, circulant per la línia verda del metro i buscant la parada amb la millor reverberació per seguir conreant el seu art. L’art de l’òpera de carrer, l’art de l’òpera underground.

Si us moveu sovint per aquesta línia de metro i especialment, a la parada de Passeig de Gràcia, sigueu curiosos i busqueu-lo amb la mirada. I si el trobeu, ja em direu el que us transmet. Per a mi, és un més d’aquella espècie d’àngels de la guarda que saps que hi són per a fer coses bones.

 

 

 

 

Banda sonora relacionada:

Sara Brightman – The Phantom of the opera

Queen – Bohemian Rapsody

Los Planetas i la Bién Querida – La veleta

Defensa de “Mecanoscrit del segon origen”

Tot i que sembli que estic a punt de començar una dissertació sobre l’obra de Pedrolo, ho deixarem per a més endavant. El que vull fer és una crítica comparativa recomanadora musical. Si, m’he inventat aquest terme indigerible perquè no sabia ben bé com dir-li a les paraules que estic a punt de vomitar.

Fa dies que el meu i-pod m’ofereix de forma intercalada amb altres cançons dues versions d’una mateixa cançó que em fa defensar encara més la meva tesi de que l’últim disc d’Els amics de les Arts no és, per això, el seu millor disc (i no quedar com una pedant que fa veure que ja els coneixia abans de que gaudissin del reconeixement del públic i la crítica). Es tracta de “Mecanoscrit del segon origen” al disc Catalonautes i de “Liverpool” a Bed & Breakfast.

Recordo perfectament quan vaig llegir el llibre Mecanoscrit del segon origen als 14 anys i tot el que em va fer sentir. I la cançó que porta aquest títol va tornar a fer-me sentir aquell pessic a l’espinada observant com de fràgil pot arribar a ser la vida, com de fàcil la destrucció i com d’increïble la regeneració de la vida.

Mentre la versió que jo defenso se’t posa dins amb una guitarra en primer pla que acompanya la narració carregada de destrucció, ruïnes i epidèmies, Liverpool adopta un to massa ploramiques. La lentitud del seu ritme i les veus diluïdes entre sons tristos, fan agafar ganes de desistir i llançar la tovallola. En canvi, Mecanoscrit […] te un rerefons de brot verd, tot i relatar la història d’una Catalunya radioactiva plena de destrucció i els últims supervivents de la qual han de refugiar-se a Liverpool. En la segona, aquesta ciutat resistent acaba passant a un primer pla, quan en realitat ha de ser una cosa anecdotària perquè el que realment ens interessa és el que li ha passat a casa nostra i els motius pels quals ja no hi ha vida. En definitiva, molt bona idea reeditar el tema perquè penso que és el millor del grup -suposo que entre altres coses per la referència al cementiri nuclear i a les polaroids per revelar-, però, com diu el tòpic “les segones parts mai van ser bones”. Jo em quedo amb la primera!

I mentre em pregunto… el segon origen ja ha arribat? Escolteu la cançó i reflexioneu sobre si realment està tan lluny aquest 3050 i la V Guerra Mundial…

Bcn pop

Trenta anys de pop local era l’excusa del BCN’MP7 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona per experimentar dalt l’escenari amb fusions de grups diversos del panorama local. Així, vam poder gaudir de les lletres alegres de Kamembert i la veu del seu cantant amb l’energia dels Le Pianc -tot i que amb veus prou desafinades- o de la barreja de Mujeres amb el cantant de Los Salvajes. Actuacions de 15 minuts, curtes, però intenses que anaven precedides pels anomenats debats express -per al meu gust, massa fora de context-. BCNMP7 tenia com a fil conductor l’escena musical de Barcelona, caracteritzada per mantenir un peu al pop més fresc i l’altre al rock més aventurat. Només vam lamentar que els debats fossin en castellà i també aquesta fos la llengua dels grups convidats, quan ens trobem en un moment d’explosió del pop-rock en català i seria normal incloure alguna d’aquestes iniciatives.

Ordre i aventura

Tot i això, els organitzadors van programar com a perla final a Miqui Puig presentant “Homenatge a Barcelona”, el nou treball de versions que inclou un dels primers temes en català dels Mishima, “Miquel a l’accés 14”. Em vaig perdre aquesta part de l’esdeveniment, però crec que gràcies a això, vaig poder comprar a la parada de merxandatge i recent sortit del forn el nou disc de Mishima, Ordre i aventura, un treball amb el qual segueixen evolucionant el seu rerefons poètic i es mostren més experimentals que mai. Una altra bona notícia que el mateix grup barceloní difonia aquest matí pel FB és que en aquells moments eren el grup més buscat a nivell estatal a myspace. Esperem que segueixin triomfant.

5 anys de Let’s festival

Recordo fa 5 anys, quan la meua dèria de recollir papers diversos per allà on anava estava més accentuada que mai, vaig penjar-me a l’armari un flyer d’una cosa que s’havia celebrat feia uns dies anomenada Let’s festival. M’agradava pels colors i perquè el dibuix d’una espècie de nen amb guitarra i bambes Converse va aconseguir cridar la meva atenció. Del cartell, La Habitación Roja era als que m’hauria agradat veure en directe, però la resta pintava bé. Fins al 2008, durant la seva tercera edició no vaig descobrir realment de què es tractava: una iniciativa celebrada a Salamandra i Depósito Legal de l’Hospitalet on cada any hi desembarcaven noms diferents del panorama alternatiu.

Aquest divendres vaig tornar a deixar-me caure per Salamandra i aquest cop, amb les ganes de veure en viu a Sidonie, els reis de la psicodelia a casa nostra. Centrant-se sobretot en el seu últim disc, El incendio, Marc Ros, Axel Pi i Jesus Senra no van oblidar altres èxits del passat com la popular ‘Sidonie’ que havia servit de sintonia d’alguns anuncis anys abans. Tot i així, també va sorprendre’m l’actuació de dos descobriments:  Susan’s red nipples i Elastic Band, tots dos amb un estil propi bastant experimental i divertit.

El millor del festival és la proximitat amb els grups participants. En una sala no gaire gran, però força plena, on és fàcil trobar-te amics i coneguts, també ho és trobar algun dels teus cantants preferits reposant el colze sobre la barra. Això em va passar a mi i tot i que sóc bastant reàcia a demanar autògrafs o fotografies a gent que admiro, vaig decidir dir-li alguna cosa a Marc Ros. La conversa, curta, però memorable. Després de felicitar-lo per l’actuació, li vaig soltar un “sou uns dandies” i ell em va respondre amb un “i tu una diba” (per a qui no els conegui, són referències que apareixen a alguns dels seus temes). Ja vaig poder anar a dormir amb una anècdota més a la butxaca.

Una altra curiositat: ara fa un any, recordo veure un dels meus primers directes dels Manel dins la programació del Let’s Festival a les vuit del vespre enmig d’un públic format per unes trenta persones, de les quals pocs sabíem la lletra d’alguna de les cançons. Durant l’any 2009 va ser un interessant experiment anar veient el seu efecte “escuma”…

I per acabar, la bona notícia de que el festival celebra el seu cinquè aniversari amb l’edició d’un disc recopilatori de la trentena de grups que hi han passat. Esperem que l’Hospitalet tingui Let’s Festival per a dècades!

Socorrisme literari

“Nunca se como empezar;

nunca se como acabar…”.

Així sonava la cançó “La última cena” de Señor Chinarro. Però per molt que digue, Antonio Luque ha sabut començar i acabar molt bé el seu primer llibre publicat: Socorrismo. En una bona dosi de surrealisme, ironia metafòrica i molta poesia -encara que es tracte de prosa-, aquesta “càpsula literària portàtil de lectura instantània” com resa l’interior de portada publicada per Alpha Decay dins la col·lecció “Alpha Mini” és capaç de portar-te a un món estrany però no per això il·lògic.

Prudentment, Luque només inclou dos contes en aquest breu compendi que permet al lector tastar la ment il·limitada del sevillà. I esperem que després d’aquest tast a mode de “delicatessen” puguen venir molts plats forts.

Breument. Mentre “La mina” és un submón on l’ordre natural d’un poble gira entorn la seva activitat minera, “Socorrismo” és una lliçó de vida gamberra. En el primer, personatges que semblen extrets d’un còmic i situacions que els porten a l’extrem confereixen a la lectura un interès creixent per poder entendre els embolics que van fent-se grans a mesura que avança el relat. Aparentment una sèrie de disbarats ben ordenats, però en realitat, equilibris i malabarismes brutals amb el llenguatge i la gran imaginació de l’autor. Com algú va escriure a la contraportada, guarda certs paral·lelismes amb el realisme burlesc de Mortadelo y Filemón. I en el segon relat que dona nom al llibre, una  història d’amor, o dos o tres… Millor que no us en digue res i que intenteu llegir-lo sense cap informació prèvia.

Simplement, brillant. Tot i que no sóc objectiva.