Futur fet música. Futur fet en català

Penso que ja fa temps que la música feta en català està vivint un moment d’obertura que no només fa que sigui més visible, sinó també més diversa.

Fa uns dies, vaig entrar a un centre comercial especialitzat -segons diuen- en productes culturals i vaig haver de fer “mans i mànigues” per trobar la secció de música en català. Amb l’afegit d’alguns elements per despistar com que discos com el dels Manel es trobessin a l’apartat “Novetats” -pot ser ja ha plogut una mica des de que va sortir al carrer o m’ho sembla a mi?- barrejat amb altres discos internacionals i, en canvi, no hi fossin a “Música en català”. Però un cop davant del prestatge on els títols et fan sentir “a casa”, una gran diversitat de colors i estils de portades, així com de noms em van fer retornar l’esperança que estava a punt de perdre feia uns minuts.

Una setmana després, em trobava a una sala Bikini plena esperant el resultat de la final del Sona9, el concurs de maquetes dels Països Catalans que si bé va començar d’una forma modesta i sense fer gaire soroll, després de set edicions podem dir que ha fet emergir al nostre panorama musical grups com Sanpedro, Ix! o Manel. Els Mine! (pop, Barcelona) van ser els triomfadors de la nit, seguits dels Estúpida Erikah (folk-rock, Terrassa) i Minimal (pop electrònic, Barcelona) -que, per cert, en una entrevista, Miqui Puig confessava estar escoltant maquetes d’aquest últim grup-. Parant una mica l’orella, el públic trobava alguna pega a tots els grups, però també virtuts i semblances amb grups d’èxit. La conclusió a què vam arribar la majoria era que la música en català ha superat complexos i que en aquests moments es fa música de qualsevol estil en la nostra llengua. Per fi, els referents universals es barregen amb l’ús del català.

En acabar la nit, les ovacions que es van endur tant “El nota” el guanyador del Sona9 de l’any passat a ritme de hip-hop com els Mishima, uns dels abanderats del pop indie català, demostraven, un cop més, que la música en la nostra llengua gaudeix d’una bona salut.

Descontrol post-punk

Joy Division van ser els abanderats del post-punk a l’Anglaterra de finals dels setanta; un estil que partint de l’explosió del punk de grups com Sex Pistols, Ramones o The Clash va demostrar la bona sintonía entre el punk i lo underground fent néixer així el que podríem considerar rock alternatiu.

El film Control parteix del moment de formació de la banda de Manchester, però sempre focalitzant sobre la trajectòria vital del seu cantant i compositor Ian Curtis. La marca del seu director Anton Corbijn, fotògraf i realitzador de vídeos musicals fa que el montatge transmeti l’esperit mel·lancòlic i experimental de la banda i del seu protagonista de manera impecable. La col·laboració de New Order -nom amb que es va rebatejar Joy Division després del romàntic suïcidi de Curtis- no passa desapercebuda com a banda sonora de la pel·lícula.

Se li pot retraure a Corbijn que s’hagi entretingut massa en la vida sentimental del cantant o la subjectivitat amb la que crea elipsis temporals i el donar per suposades moltes coses; però donant-li un vot de confiança podem creure que la seva intenció no era tant fer una biografia acurada, sinó transmetre els sentiments i les sensacions que aturmentaven al personatge. De manera simbòlica, en certs moments, la paraula perd importància per a que les imatges parlin per si soles. Un exemple: l’ultima escena on veiem només fum negre sortint d’un crematori. És l’ànima de Curtis que vola lliure, per fi. De ritme pot ser massa lent, Control descriu perfectament l’atmosfera de Curtis. Res més enllà de les pretencions del seu director, possiblement.

I una llàstima haver-me perdut la revisió que els grans “La habitación roja” van fer de Joy Division en motiu de l’estrena de la pel·lícula al març.  Tot i així, felicito la iniciativa.

Pinker-festa

The Pinker Tones, tot i ser un grup nascut a Barcelona han triomfat més a Estats Unitats, Japó o Rússia que a la pròpia ciutat comtal. Professor Manso i Míster Fúria van decidir passar per Terrassa abans de marxar de gira pels Estats Units i els tres pinkerfans vam decidir anar a veure’ls.

Ben maquejats en les vestidures madeyourself que va preparar N., tres pinkerfans vam ocupar la primera fila per tal de provocar un somriure encara més gran als sempre alegres artífexs dels pinkersons. Vam poder ballar, saltar, cridar i riure amb els sons electrònics de Manso i Fúria que anaven acompanyats de Niño -un tercer component del grup que sovint queda en la penombra-. Una combinació de directe de guitarres i remescla de discs fan que a cada actuació reinventin els seus temes més coneguts o versionin la música d’altres. La millor, en diferència, “Sonido Total”, una cançó que si bé sembla repetitiva està plena d’energia i bones vibracions i que a més, acompanyen sempre d’una coreografia senzilla, però que faria brincar al més parat.

Vam poder assistir, així, a una sessió de música electrònica, però que no es queda a mig camí, sinó que va des del pop a l’indie passant pel lounge.

I si creieu que a la seva valuosa Pinkerland no hi ha lloc per a la calma i la tranquilitat, no deixeu d’escoltar Pinkerland Becaina.

Així, vaig poder assistir per primera vegada -tot i haver-ho intentant en diferents ocasions- a la polifacètica actuació de Professor Manso i Míster Fúria, uns curiosos personatges que no han deixat indiferents a la crítica musical internacional. I és que per què conformar-se en veure la vida de color de rosa quan a través de les seues ulleres la podem veure de milions de colors?

Perquè tot és tan difícil en lo fàcil que és?

Esta és una de les frases que no em puc treure del cap de l’últim disc de Lori Meyers. I si, difícil ha estat per a mi veure en directe a la banda granadina que des de fa uns anys s’han convertit en un dels meus grups poppys preferits.

Vaig sentir per primera vegada el nom del grup, un dia que em vaig arriscar a anar a fer cua a Razzmatazz per intentar aconseguir entrades per al concert de La habitación roja (un altres dels meus grups “gafes” que mai aconsegueixo veure en directe). Els acompanyaven un grup anomenat Lori Meyers dels quals no n’havia sentit a parlar mai. Malauradament, les entrades es van esgotar dos persones davant meu i vam acabar anant a fer una cervesa com a premi de consolació. Després de mantenir una discussió surrealista amb el cambrer del bar sobre el nom del grup que prové del nom d’una actiu porno… el meu interès cap a ells va anar in crescendo. Poc després, li parlava al meu millor amic sobre el tema i al cap d’uns dies… em va aparèixer amb el CD original d’Hostal Pimodan, el segon disc del grup. Tot i que les tècniques per aconseguir-lo no van ser gaire dignes -el va robar d’un cotxe que havien deixat al taller on treballava aquell estiu- va ser l’inici de la meua carrera de groupi darrera de Lori Meyers. Després vindria Cronolanea, el seu últim disc i que, evidentment, vaig anar a comprar expressament, enduent-me com a complement Viaje de estudios, el primer disc que havien tret al 2004 -més experimental-, que just llavors estava d’oferta.

I així és com navegant, un dia, per la xarxa vaig veure que estaven a punt d’oferir un concert gratuït gentilesa de Mondo Sonoro dins les seves “Fiestas Demoscópicas” a la sala Salamandra de l’Hospitalet. I ahir a la nit vam poder gaudir de temes com Luces de neón, Parapapá, Hostal Pimodan, El secreto mejor guardado… I gairebé ens deixen sense el hit Alta Fidelidad quan ja feien veure que marxaven i una filera embogida de gent -entre els quals jo mateixa- cridàvem que volíem Alta Fidelidad… van fer marxr enrere i van acomiadar-se amb aquesta cançó de tocs punks. Una actuació massa curta -ja que va anar precedida de dos grups més- que ens va fer marxar amb bon gust de boca i amb mal de gola… Feia molt fred i els corrents d’aire de Salamandra no estan gaire controlats…

Netejar les impureses

“L’espècie humana és imperfecta. Impura per naturalesa. El somni de la puresa només ha generat monstres individuals i col·lectius. La puresa i la perfecció han estat implacables arguments per al domini i l’exclusió”. Així es presenta el cicle “Impureses” que des de gener omple les tardes dels dilluns d’una reflexió permanent sobre la naturalesa humana al CCCB.

Ahir tenia previst anar a la tercera de les conferències que s’anunciava sota el títol “El menyspreu”, un sentiment que sempre m’ha cridat l’atenció perquè d’ell se’n deriven la crueltat, el disgust, la negativitat i moltes altres sensacions desagradables, però alhora sovint és exercit i practicat sense cap mena de recança i fins i tot, inconscientment.

El meu recent “gafe” relacionat amb la meua activitat cultural va fer que Axel Honneth. el filòsof que havia d’impartir la conferència hagués d’anul·lar-la per causes personals.

L’amiga humanista que em va recomanar el cicle i que m’hi acompanyava no va deixar que l’ànim ens caigués a terra i va proposar-me una altra forma de netejar les nostres impureses. I tres hores més tard, ens teníeu a les dues a la primera fila de l’Anti-karaoke, un xou amenitzat per la còmica Rachel Arieff que s’ha de viure per poder exhibir una mica de cosmopolitisme i vida nocturna a Barcelona… Espontaneïtat, participació del públic, mil modelets de la Rachel que es canvia cada dues cançons, música underground, melenes i xupes de cuir, Jack Daniels per sobre del públic, festa canalla, plomes, noies histèriques com a groupies davant del seu ídol de moda… Tot, barrejat enmig d’una massa de gent que no para d’aclamar a aquells que es llencen a la piscina i pugen a l’escenari a cantar i un fotògraf que no es perd ni una de les escenes surrealistes que s’hi esdevenen. Per acabar-ho de rematar, vaig poder recordar una de les cançons que més m’agraden de Chop Suey, System of a down (si, també tinc el meu costat punky)

Vaig agafar el llit amb més ganes que mai. Vaig tancar els ulls. Vaig respirar. I no se si m’havia netejat les impureses, però segurament les havia oblidat durant una vetllada diferent i molt interessant.

Mort, primavera i barbàrie

Avui m’he llevat i tenia la sensació d’haver-me passat la nit dins l’escenari de La mort i la primavera, l’última obra que he llegit de Mercè Rodoreda. I que curiosos són els somnis per a que això em passi 5 mesos després d’haver-ne tancat la contraportada per última vegada.

Tot va començar un dia llegint el Plaers de l’Avui on un article em va cridar molt l’atenció. Parlava d’una obra ben poc valorada de Rodoreda, una obra on ella hi havia dipositat moltes esperances tal com revelava a les cartes que escrivia al seu editor Joan Sales. “Aquest cop, estic treballant en una novel·la brillant”. Però tant afany per revisar-la i polir-ne fins al mínim detall va fer que la publicació de l’obra s’hagués de dur a terme a títol pòstum. I finalment, sembla que la crítica no va ser gens generosa amb aquesta novel·la d’aire rurals i grotesc que va quedar sota l’ombra de La Plaça del Diamant o Mirall trencat. Després d’haver descobert Rodoreda en plena adolescència amb Aloma; haver-hi aprofundit als 18 anys amb La plaça del Diamant; haver-me divertit amb els seus reculls de contes durant l’època universitària; i haver pogut comparar la versió televisiva, teatral i prosística de Mirall Trencat, La mort i la primavera, realment, m’ha demostrat la força expressiva de Rodoreda i la riquesa del seu estil. Carregada de simbolisme, l’obra inventa un món paral·lel i primitiu, però filant ben prim, no tant allunyat de la realitat actual. Sense caure en moralismes llagrimers, Rodoreda és capaç de donar una lliçó de vida sense deixar per un moment de descriure fins a l’infinit tot allò que rodeja els personatges, tant complexos com en moltes de les seves obres però aparentment més simples. A partir de l’equador del llibre, els desastres i la barbàrie es van encadenant uns darrera els altres. Què sents en tancar el llibre? Que tens ganes de viure. Gràcies Club Editor per fer-ne una nova edició -amb una portada d’un verd que queda perfecte a la meva prestatgeria de llibres imprescindibles-!

Crec que la pròxima adquisició que faré sobre la novel·lista i contista per excel·lència del segle XX seran les Cartes completes entre Mercè Rodoreda i Joan Sales. Sobretot, després de llegir l’article de Julià a la revista Lletres.

Per últim, comentar que he trobat la banda sonora perfecta per acompanyar La mort i la primavera: Morts, desastre i barbàrie de Le Petit Ramon.

De judes a Sant Josep

Aquest migdia llegint l’article de  dins la secció “Sospitosos habituals” del número d’aquest mes de la revista Enderrock, un somriure s’ha dibuixat a la meua cara en recordar que ahir vaig anar al concert de presentació de La Pelu a la [2].

La vetllada es podria resumir en lo titular: 200 ebrencs retrobant-se al voltant d’una música molt seua. I és que com resumeix l’article, Pepet és l’alter ego canalla de Josep Bordes, un tío “llegit” i més “centrat” de lo que pareix que utilitza la música per a passar-ho bé al mateix temps que es compromet en la seua terra d’orígen. L’espectacle no només ens va oferir el caliu de sentir-nos com a casa a la nostra segona casa, sinó que a més, va permetre moure-mos, pensar, sentir, gaudir i desconnectar (tot això alhora!). L’actual single La Pelu va prendre evidentment lo protagonisme de la nit. Però és què qui pot resistir-se a un tall de cabell rennovador i reconfortant? Des de la cançó tradicional ebrenca on s’hi inclou la popular “jota” fins a reivindicacions diverses, passant per històries quotidianes sobre estereotips que recorden ben bé els personatges entranyables dels pobles, els temes de Pepet i Marieta enarboren el sentiment de pertinença a una pàtria.

I tot plegat, en unes col·laboracions de luxe com van ser Quico El Célio, lo noi  i el mut de Ferreries; La Carrau; i la guitarrista Marta Robles. A més, la ciutat d’Ulldecona d’on és originari el vocalista i líder del grup va rebre el seu habitual homenatge amb la cançó del mateix nom. I fins i tot el tango va entrar per les nostres venes amb el títol “Amor”.

Finalment, es van imposar els temes més coneguts de la formació amb membres del sud de Catalunya i del Nord del País Valencià. Com no podia ser d’altra manera, Pepet no va deixar de despullar-se amb “Jo domés vull…” i va donar un multitudinari final digníssim a la seua actuació en les cançons “Som de sang ben catalana” i “L’aigua no està en venda”.

Genaro – “Xeeeeiiiic! Pollitoooo! Que no em vendràs lo monteeeee!!???”

Pepet – “Pooooossss…. NO! Que t’hai dit que noo!”

L’ambient de la sala destil·lava xalera! I “Xalera” vam tindre!

Sr. Chinarro o un home enganxat a una guitarra i a una ampolla de vi

Divendres tarda i el cap de setmana treia el cap en grans expectatives musicals. Sense haver pogut comprar anticipadament les entrades, vam marxar cap a la [2] de l’Apolo prou aviat com per a comprar-les sense problemes. Arribem a al cua i un cartell que exposava clarament ENTRADES ESGOTADES ens va començar a preocupar; afortunadament, segons ens va dir l’empleat de seguretat de l’entrada, el cartell es referia a un altre concert… Tres personatges que anaven ja a marxar s’alegren tant com nosaltres de sentir-ho. Finalment, entrem tard i ens hem perdut l’actuació d’Extraperlo. Ni el cartell de l’entrada ni el retard del concert han impedit que la sala s’acabi d’omplir de gom a gom. I algú ens corrobora que si, les entrades s’han esgotat.

“No sabeis como te flipa estar aquí arriba y ver una sala llena de gente que se sabe tus canciones y encima, cuando acabas de sacar el disco”, sentenciava Luque quan ens havia ofert només una quarta part del concert. I és que, les seves lletres se submergeixen en la més simple quotidianitat i impregnen qualsevol espai de reflexions que es poden convertir en universals. La lírica continua amb les cançons de Sr. Chinarro.

Com no podia ser d’altra manera, els primers temes pertanyien al seu nou disc Ronroneando, possiblement l’obra que el situa al cim de la seva carrera; però sabia que Luque no em fallaria i va interpretar una darrera l’altra les dues cançons d’El mundo según que tantes ganes tenia de ballar: Ángela i Gigi Penignstone. Ampolla de vi en mà i amb l’eloqüència que el caracteritza, el vocalista es dirigia a nosaltres constantment per donar mostres de la seva ironia descarada i treure’s mèrit. La seva guitarra en cordes de nylon no sonava prou bé per a la seva oïda. Però crec que el públic li vam perdonar tant això com el fet de que es confongués entre “El peor poema” i “El rayo verde” creant per uns segons una nova cançó que va aturar a temps.

Temes com “El gran poder”, “Los ángeles” o “Tímidos” van demostrar la bona sintonia entre el cantant que ja porta uns anys de trajectòria a l’esquena (com poden demostrar les canes que llueix orgullós) i centenars de cançons gravades i la resta de components que actualment pertanyen al grup.

I per a tancar el concert, El rayo verde. Curiosament jo anava vestida de verd i per uns moments em vaig sentir això, un raig verd que passava fugaçment per davant d’una actuació impecable i divertida.

Vies de tren, música i reciclatge de material

14.35 h. Estació de tren de Tarragona. “Tren procedent de Barcelona, destinació Salou, Cambrils i Tortosa – via 1″. Tinc un lleuger mal de cap i l’escalfor del vagó em provoca somnolència. Li dono a l’ON de l’ipod i seleccionant per artista em ve de gust escoltar Sr. Chinarro. Últimament, tinc abandonat al meu idolatrat Antonio Luque. I m’adormo repetint mentalment les lletres que em se tant bé de memòria com em se l’abecedari o les taules de multiplicar. En despertar penso que podria recuperar aquella ressenya que vaig fer per a una col·laboració quan va sortir la reedició de El fuego amigo. I com el dia 1 de gener és un dia en que no cal fer treballar gaire les neurones, decideixo reciclar aquest material i a l’hora deixar recomanat el grup:

El fuego amigo va donar un salt qualitatiu i quantitatiu després de 15 anys de carrera del grup sevillà Sr. Chinarro. Antonio Luque, ànima del grup, pren el paper de solista que li correspon i combina la seva veu opaca amb baixos melòdics i guitarres en primer pla. Les lletres, més pròpies d’un poemari que de cançons pop, es mouen entre el surrealisme i el costumisme. Evoquen des de la rutina i la quotidianetat d’una parella a “Dos besugos” fins a la violència emocional a “El peor poema”, passant per referències oníriques, metàfores absurdes i jocs de paraules. Li podem retreure a Luque la seva vocalització plana i inexpressiva, encara que aquest tret posa de manifest en els seus temes el contrast de malenconia alegre o positivisme obscur.

Un disc en el que destaquen les col·laboracions com la d’Enrique Morente que juntament als ecos flamencs de les guitarres a “El Rito” rendeix homenatge a aquest gènere. Però sense encasellar-se en un únic sentit, el so de El fuego amigo delata alguns dels referents del grup com The Cure, New Order o Los Planetas, grup al que pertanyia el segell El ejército Rojo on es va editar per primer cop aquest disc.

Disc que va tenir en el seu moment una acollida més discreta que El mundo según, guarda l’essència lírica del cantant que ha sabut apreciar Mushroom Pillow amb aquesta reedició.