“Exit through the gift shop”, una oda a l’art urbà

Segur que molts de vosaltres coneixereu Banksy per ser una enigmàtica icona de l’street art que ha deixat la seva petjada a moltes ciutats del món. Però us recomano veure “Exit through the gift shop”, audiovisual que no se si definir com a llargmetratge, reportatge d’investigació, documental, autoretrat… El que si que tinc clar és que ens apropa a les contradiccions de l’art urbà en un moment en que ha començat a perdre la seva característica principal –ser efímer- per passar a ser carn de subasta a Sothersby’s, entrar a les parets de les cases en forma de vinil o ser exposat en galeries d’art.

Seguiu llegint aquesta recomanació al web de La Cultura No Val Res.

Notes, invents, somnis i iaies

L’altre dia em queixava que fa mesos que estic molt poc creativa i no escric per escriure, perquè si, perquè em ve de gust, remenant entre fantasies, records i somnis… I el bloqueig de no tenir escriptura espontània em preocupa. Per això avui he remenat per caixetes on tenia el costum de guardar notes escrites ràpid i corrent des de qualsevol lloc… I n’he trobat una que vaig escriure després de fer una visita a una persona molt important. No se perquè, però vull compartir-ho a través d’aquest bloc:

“Pujo les escales deixant la porta tancada darrera meu i veig el semblant de la iaia* somrient de felicitat que s’apropa i m’abraça. Parlem de l’últim quadre que ha pintat i que vol fer emmarcar i m’explica que n’ha perdut un, de molt bonic, que no sap si deu estar a la botiga on posen marcs o que se n’ha fet. El que sap segur és que no l’ha regalat.

Està sola, em diu.

Però pot anar fent que fet i fet, és lo important.

M’agrada quan m’explica que li agraden les flors i és per això que te moltes plantes. I ben ufanoses les te de tant que les cuida! M’agrada quan em torna a explicar la història del quadre – el que és bonic i que ha perdut que pot ser està a la botiga de marcs- amb la consciència innocent de que és el primer cop que ho fa. No vull trencar-li aquesta il·lusió i per això no li dic que ja m’ho ha explicat fa unes hores. La deixo fer, li segueixo la corrent repetint fil per randa les mateixes rèpliques que li he fet uns minuts abans. Així, entro al seu joc i em sento més a prop seu. No ho veig un problema. Ho veig un viure al segon sense records del passat més recent, sense motius de penedir-se de res.

Ara dorm i pujo al segon pis, renovat fa uns anys. Tanco els ulls i sóc una xiqueta de 7 anys de cabells castany clar tirant a ros, ulls verds-blaus, la pell torrada pel sol i els genolls pelats. Veig un llit de matrimoni dins una sala tètrica que en lloc de paret i porta, te cortines. I veig el quadre dels besavis mirant-me em posi on em posi (davant, de costat, fins i tot, d’esquena). Agafo el meu gat de peluix protagonista d’uns dibuixos animats i em gito a dormir al costat de la meua cosina, d’ulls i cabells negres com el carbó i pell encara més bruna. I m’adormo”

* Em refereixo a la meua iaia materna, Rosa, que viu a Mont-roig del Camp i que va néixer a un poblet de Jaén anomenat Galera.

7 anys en caixes

Aquests dos últims dies han estat dies de fer paquets, de llençar coses, de canvi i de renovació. Si, estic vivint un trasllat, en totes les coses bones i les dolentes que això comporta. De fet, és pràcticament el meu primer trasllat des de que visc a Barcelona i és inevitable enmig de tant empaquetament, remoure molts recors.

Sembla que fos ahir i ja han passat 7 anys des de que quatre estudiants ebrengues vam entrar al pis del carrer Aragó d’on ara despego. Molts companys, alguns dels quals ja van volar fa temps i altres que clouen aquest període en mi. Cinta, Núria, Neus, Gemma, Cristina, Laura, Anna, els tres Jordis… Un pis una mica endogàmic perquè negar-ho ja que no només la propietària és de les Terres de l’Ebre, sinó que els seus inquilins durant aquests set anys també. Suposo que per això, encara hi ha penjat a la paret un pòster editat l’any 1983 amb una caricatura de Tortosa a banda i banda de riu. Tants records que no es poden resumir en un post. Però el més important és tota la simbologia que només natros vam crear a dins: el nostre inquilí imaginar-hi Víctor, lo balancí del bon rotllo, lo “cor de la massana”, la pau…

Ara, però, és hora de mirar endavant. I tot i que de moment només hi veig caixes per desfer i mobles per muntar, també oloro esperança i bones vibracions. He d’agrair també a la gent que ens ha estat ajudant en la mudança i a la meua companya Anna en qui hem viscut unes últimes 24 hores de bogeria. Esperem la setmana vinent ja poder fer una vida normal a la nostra nova llar. I ara, m’agradaria poder il·lustrar aquest post en una foto del pis que deixem ja mig buit i una del que inaugurem amb tot el damunt davall de trastos… Però la meva càmera em diu que ja no te batería i el carregador està en una d’aquelles caixes de color marró que espero poder desprecintar aviat. Així que he decidit fer-ho amb aquesta imatge que van crear des de la Fundació Tàpies quan van obrir després de mesos de reformes… Per a d’aquí uns dies poder dir ben fort “Obrim!”.

On paren les cremalleres bones?

Últimament, tinc la sensació de viure un déjà vu cada vegada que intento tancar una cremallera i rraaaassss… “Ummm, eh? No puja… No pot ser… A veure? Ummm… S’ha obert de baix; a veure ajuda’m… Jo aguanto, i tu estira cap amunt” i raaasss… “No, no, ara l’hem trencat més”… Fins que la desesperació pot en tu i ho dones per perdut. Una faldilla comprada una setmana abans -a les rebaixes, per 6€-, un moneder regalat per l’estimat/odiat amic invisible -segurament comprat en una botiga de tot a 1€-, una bossa -un moment, la bossa ja no em va costar tant barata…-. A partir d’un fet tant banal, no se com em vaig trobar pensant que allò m’indignava de veritat. Els fabricants se les empesquen totes per abaratir els costos de producció i no tenen cap escrúpol a l’hora de sacrificar la qualitat. I això que jo, encara tinc sort, que la meua iaia modista te les eines necessàries per canviar cremalleres i en guarda de les de fa anys, de les bones de veritat, de les que podies obrir i tancar infinites vegades que es mantenien allà fermes, invariables, com a molt amb l’esmalt una mica esborrat.

Pensant, pensant, he recordat que quan era petita, alguns pares de companys treballaven fent cremalleres a la fàbrica de la YKK (recordeu aquella època en que totes i cadascuna de les cremalleres de les nostres prendes portaven aquestes sigles inscrites?). La marca japonesa va decidir un dia posar una fàbrica a les Terres de l’Ebre. Malauradament, alguns dels que hi treballaven van ser acomiadats amb els primers espasmes de la crisi. Trenta anys fent cremalleres de veritat i ara és gairebé impossible trobar-hi cap inscripció a les cremalleres de nyigui-nyogui que cada dia pugem i baixem.

Jo, no se si per nostàlgia o què, vaig comprar-me fa poc unes sabatilles que reivindiquen les cremalleres. Tot i tenir dos cordons per peu, a la banda de fora hi llueix una cremallera que pots obrir i tancar tantes vegades com vulguis -sense cap més utilitat que l’entreteniment- i no es trenquen. Evidentment, quan hi he acostat al màxim la mirada, hi he descobert les lletres YKK i he pensat “ho veus?”.

Microrrelat sobre temps, tedi i infrastructures

.- Barcelona. Divendres. 19.25h. Gent i pujats tons de veu empenyen i intenten esmunyir-se entre la multitud per obtenir el millor lloc  mentre una pantalla de leds indica retard. Els minuts de més passen desapercebuts per alguns, però, a tu, que ja n’has acumulat molts, t’incomoden. Para el carruatge i un allau de massa humana es llença al buit. Per fer-lo ple. T’asseus d’esquena, a contracorrent. Allò que et sembla una obra d’art vist des de fora converteix la màquina que per unes hores serà la teva barcassa per dur-te a l’altra vora del llac Estigi en un búnquer fosc i trist. No veus l’exterior, ni la llum que et pot guiar fins a casa. Només el soroll fred del rovell i la sirena que sona amplificada cada cop que intueixes que la velocitat va a més. Però amb recança observes que la sageta del teu rellotge no es correspon amb el que predica el full dels horaris i cada cop les parades injustificades et crispen més els nervis. “Arrancada de cavall i parada de burro” que diria el meu avi.

_. Tarragona. Divendres. 21 h. Per fi, un altaveu es converteix en punt de referència i saps que no et trobes en un forat negre al mig de l’univers sense temps, sense lloc, sense consciència. Intentes llegir i el mal de cap t’entela la mirada i t’obliga a arrugar el front. Els sons que els auriculars arrosseguen cap als teus timpans són difícilment digeribles quan t’arriben a l’estómac. T’incomoda. Cama esquerra amunt, peu dret avall, costella clavada, vertebra desfalcada. No saps com posar-te i et sents com en una d’aquelles cambres en les quals les parets van ajuntant-se sense fre reduint el teu espai físic i alhora l’oxigen que respires. L’escalfor que surt d’unes ranures brutes de pols és putrefacta, asfixiant i contrasta amb l’onada de fred que penetra omnipotent a cadascuna de les 12 parades. I a sobre, has d’aguantar la ‘impertinència d’un senyor que amb mirada desafiadora observa el teu bitllet i no és capaç de dir ni un mot amb la teua pròpia llengua.

_. Tortosa. Divendres. 22.20 h. Una companyia a la qual no li tens ni simpatia s’ha permès el luxe de fer-te perdre més de 30 valuosos minuts de la teva vida perquè si i, evidentment, sense retornar-te ni una part de la despesa que t’obliga a fer (recordem que tot i que els “generosos” senyors de La Caixa et consideren jove fins als 29, per a Renfe, als 25, deixes de poder gaudir de descomptes). La sensació d’impotència és enorme. Però el pitjor de tot és que una experiència presumptament il·lusionadora, de retorn, de retrobament i de tallar el cordó umbilical que t’aferra als problemes del dia a dia,  s’acaba tenyint d’amargor, desgana i perquè no dir-ho, d’arcades.

Sembla ben bé que algú s’hagi fixat l’objectiu de fer del nostre un país descohesionat, on els diferents territoris no trobin nexes d’unió i per tant, desfragmentats, recelosos dels recursos que te cadascú, lluny dels nostres i ja cansats de perdre temps i diners no tinguem ja més ànsies de lluitar per ser una mica més lliures. Esperem, però que el que separa Renfe ho uneixi el poble.

Il·luminats, visionaris? Seny, rauxa?

Divendres passat vaig tornar al CCCB i aquest cop per veure una de les exposicions que porto dient que vull veure (amics, compatriotes, sento ser tant insistent en aquestes coses… ara ja està, no ho diré més) des de que vaig rebre el targetó informatiu que en parlava.

“Il·luminacions. Catalunya visionària”

Aquest és el títol que porta la mostra que es pot visitar fins al 17 de maig. Dos conceptes que em van cridar l’atenció “il·luminacions” que si bé, és pot agafar com allà on la llum s’hi posa per fer veure amb més claredat allò que realment val la pena, també te el sentit despectiu de l’expressió oral “aquells que són uns il·luminats…” com referint-se a persones que constantment deixen de tocar de peus a terra i tenen idees descabellades. I “visionària”, un adjectiu que remet a personatges que s’han sabut anticipar als fets que canviarien totalment el ritme de les coses futures en qualsevol àmbit. En definitiva, la mostra distribueix en 13 sales –cadascuna batejada amb un concepte que comença per una de les lletres de la paraula “il·luminacions”- figures del món de les arts i les lletres, de la ciència i del pensament que van trencar esquemes en els seus àmbits.

Ens ensenya així les creacions del que conforma la Catalunya arrauxada i les exposa com a precedents revolucionaris que en moltes ocasions han assentat les bases per arribar a les creacions protagonistes del segle XXI. Una bona manera de mirar-nos el melic amb intenció de deixar-nos de lamentacions i adonar-nos en positiu de la vàlua de Catalunya com a precursora en molts camps. De totes formes, com em sol passar amb la majoria d’exposicions del CCCB, una mostra massa llarga per veure d’una sola tirada. Bàsicament, per evitar el síndrome d’Stendhal i una bona empanada mental després de barrejar conceptes l’alquímia de Ramon Llull, les creacions galàctiques de Jaume Sisa i Pau Riba, la multiplicitat d’inspiracions que desperta la muntanya de Montserrat, la poesia visual de Brossa i alguns dels seus coetanis o les visions urbanístiques en projecció o fetes realitat. La millor opció, si les nostres agendes no fossin tant apretades, seria segurament visitar una de les sales cada dia i llegir-ne les explicacions a fons.

I acabarem aquesta reflexió amb la que feia Nicolau M. Rubió, al pròleg de Viatges d’Alí Beí el 1932: “De vegades, el seny acluca l’ull i deixa fer”. Tant de bo, aquest “de vegades” es converteixi en un “sovint”.

I encara que a algú li pugui semblar políticament incorrecte, aquest vídeo podria resumir l’essència d’una part de l’exposició.

Temps congelat

Hi ha un sol lloc ara mateix on em dona la sensació que el temps se congela. L’altre dia, fent una cervesa a un bar en una de les meues companyes de vida (i envoltades de tuneros com a atrezzo surrealista de la situació) comentàvem lo fet que el nostre rellotge de la cuina porta dies -que dic dies? Setmanes… o mesos?- parat al punt exacte de les 7 menys 3 minuts. Sabem que un dia d’aquests no tindrem més remei que enfilar-nos-hi, donar-li la volta al rellotge i canviar-li les piles -nova vida, si-. Però un nosequè estrany ens ho impedeix. Donant-hi voltes, vam arribar a la conclusió que la nostra cuina, en aquests moments és un d’aquells llocs on tothom ha desitjat alguna vegada estar. És un d’aquells llocs on el temps se para, però que dic que se para? És un lloc on el concepte “temps” no existeix.

Allà tot esdeve anacrònic; suposem, per tant, esdevinguts un fets en un moment que no és el seu real. I presos per les anacronies, dins d’aquelles quatre parets presidides per un rellotge que marca gairebé les 7 h, anem endavant i endarrere tocant la tecla de l’analepsis fins que ens cansem de les coses viscudes i ens posem a inventar el futur en la prolepsis. Prosprecció endarrere i endavant i de repent, introspecció.

L’anacronia permanent permet enterrar rencors, no anhelar destijos impossibles, viure el moment, però quin moment? El que no existeix al nostre voltant. Ahir a la nit vaig reprogramar el rellotge del vídeo que feia dies que estava en blanc. I en veure aquells número digitals formats per palets vaig pensar en quant de temps deu fer que no apreto la tecla de flash-back o la de flash-forward del comandament del vídeo VHS… Un trocet més d’un altre temps encavalcat al d’ara, però en perill d’extinció.

Ja he rebut el primer número del Descobrir Cuina de la meua nova subscripció. L’altre dia em comentaven que si arribes mai a tenir temps per descobrir-ho, la cuina relaxa molt. Pot ser ara és el moment de posar-me a cuinar (“quantes vegades hauré repetit aquesta frase?”); tinc tots els ingredients: receptes, espai permanentment anacrònic, ingredients i gana.

I quin millor final per aquest post que recordant allò de tempus fugit, verba volant.

Oda als llunàtics

Les diferents cares de la lluna des del balcó…

Avui dedicatòria als llunàtics.

Llunàtic -a

[s. XIV; del ll. td. lunaticus, -a, -um, íd.]

adj 1 Subjecte a les influències de la lluna.

2 esp D’humor variable, que va a rauxes.

Tots tenim dies llunàtics, però los que ho són, tenen una creu; o més ben dit los que els envolten. Jo, per naturalesa, no m’hi considero… Més aviat solc apostar més per l’equilibri, encara que sovint l’aconsegueixo callant-me allò que voldria cridar o despistant als demés fent creure que tot va bé. Demà serà lluna plena i crec que això de les fases ascendents de la lluna no m’ha sentat del tot bé. Però confio en que la lluna plena dissipe esta sensació estranya de dalts i baixos. I si guanya el Barça, millor!

Tot i això, els llunàtics m’agraden. Dennoten una marcada personalitat. Que hi farem, tot lo caòtic, per molt que desestabilitze, atrau. O no?

“D’ailleurs, Derrida”(I)

Un centenar de persones, la majoria de 35 cap avall, tancats en un búnquer, durant tot un dissabte. “Per raons estratègiques i donat que avui el búnquer on ens trobem serà una petita ONU, optarem per fer servir el castellà enlloc del català; us demanem disculpes”, diu un dels coordinadors abans de començar aquest monogràfic al voltant de Jacques Derrida i l’evolució de les seves idees. Poètiques i polítiques de la deconstrucció: entorn de Jacques Derrida. I va començar la funció.

Mòbils que són arxius

Maurizio Ferraris ens va delectar en una sessió que girava entorn la revolució real que han suposat els mòbils de 3a generació per a moltes societats. Després de tenir una conversa en Derrida, fa més de deu anys, sobre els mòbils i els ordinadors, Ferraris va quedar un 8 d’octubre en Jacques Derrida per a continuar la conversa, de la qual n’hauria de sortir un llibre. Quan Ferraris li va trucar al mòbil per dir-li que anava cap allà, una altra veu va contestar la trucada i li va dir que Jacques acabava de morir. La seva particular forma de rendir-li dol va ser escrivint ell mateix el llibre, d’on havia sortit la ponència que ens anava a oferir.

Democràcia deconstruida?

Després de començar el matí amb la ironia sarcàstica de Maurizio Ferraris ja em veia capaç d’aguantar tot el dia allà tancada com si fóssim rates a una claveguera. La següent a pujar al podi que retia homenatge l’iconoclasta Derrida -considerat com el nou Kant per alguns i el nou Nietsche per altres- va ser Chantal Mouffe per a introduir-nos la deconstrucció en la democràcia. Un tema que -perquè enganyar el lector?- em va resultar bastant soporífer, sobretot per la meua ignorància al voltant de l’aplicació de les teories de Derrida en la teoria política. Tot i això, va acabar sorprenent-me com es pot considerar la desconstrucció com una de les pràctiques polítiques de la nostra època, més que no pas com una simple tecnologia per a l’anàlisi dels textos i de les imatges.

Plagues i supervivència

Pausa per a dinar i Tom Cohen va fer un repàs per les 10 plagues que segons Derrida assetjarien la societat del segle XXI: un nou ordre mundial, l’atur, els ciutadans sense sostre, la guerra econòmica, el lliure mercat, els estats militaritzats, les armes nuclears, les guerres ètniques, les màfies i una jurisprudència feble. Tots els ingredients per poder seguir parlant en termes com “no tenim la mesura de la mesura”; “col·lapse de la cadena alimentària”; “psicotròpies”; “infantilització virtual”; “éssers robotitzats”; “hiperbolització”; “reinscripció”; “guerra invisible de pensament”; i evidentment de “deconstrucció” (fent referència a la reflexió eterna del mateix Derrida sobre si realment existeix). La conclusió més clara que va donar? Que la única autoimmunització és ser una comunitat deconstructiva. I amb aquest lema vam seguir venerant la figura del filòsof de la deconstrucció gràcies a la pel·lícula de Safaa Fathy amb Derrida D’ailleurs, Derrida. Un film que, segons va explicar, pretenia sobretot despertar l’inconscient de l’espectador i per fer-ho feia servir una construcció no lineal del relat, associacions de plans diferents, entrades i sortides pla i el contrast cromàtic.

“L’escriptura s’ha acabat perquè ja és petjada, supervivència”. Aquesta sentència final sentida de la boca de Derrida va donar pas a una acalorada discussió que vaig abandonar a mitges, però que no em va deixar indiferent. Crec que seguiré reflexionant sobre l’autoimmunització deconstructivista…

Netejar les impureses

“L’espècie humana és imperfecta. Impura per naturalesa. El somni de la puresa només ha generat monstres individuals i col·lectius. La puresa i la perfecció han estat implacables arguments per al domini i l’exclusió”. Així es presenta el cicle “Impureses” que des de gener omple les tardes dels dilluns d’una reflexió permanent sobre la naturalesa humana al CCCB.

Ahir tenia previst anar a la tercera de les conferències que s’anunciava sota el títol “El menyspreu”, un sentiment que sempre m’ha cridat l’atenció perquè d’ell se’n deriven la crueltat, el disgust, la negativitat i moltes altres sensacions desagradables, però alhora sovint és exercit i practicat sense cap mena de recança i fins i tot, inconscientment.

El meu recent “gafe” relacionat amb la meua activitat cultural va fer que Axel Honneth. el filòsof que havia d’impartir la conferència hagués d’anul·lar-la per causes personals.

L’amiga humanista que em va recomanar el cicle i que m’hi acompanyava no va deixar que l’ànim ens caigués a terra i va proposar-me una altra forma de netejar les nostres impureses. I tres hores més tard, ens teníeu a les dues a la primera fila de l’Anti-karaoke, un xou amenitzat per la còmica Rachel Arieff que s’ha de viure per poder exhibir una mica de cosmopolitisme i vida nocturna a Barcelona… Espontaneïtat, participació del públic, mil modelets de la Rachel que es canvia cada dues cançons, música underground, melenes i xupes de cuir, Jack Daniels per sobre del públic, festa canalla, plomes, noies histèriques com a groupies davant del seu ídol de moda… Tot, barrejat enmig d’una massa de gent que no para d’aclamar a aquells que es llencen a la piscina i pugen a l’escenari a cantar i un fotògraf que no es perd ni una de les escenes surrealistes que s’hi esdevenen. Per acabar-ho de rematar, vaig poder recordar una de les cançons que més m’agraden de Chop Suey, System of a down (si, també tinc el meu costat punky)

Vaig agafar el llit amb més ganes que mai. Vaig tancar els ulls. Vaig respirar. I no se si m’havia netejat les impureses, però segurament les havia oblidat durant una vetllada diferent i molt interessant.