Yannick Garcia: “Creuen que les novel·les es venen i els relats no, quan hem crescut amb Monzó i Pàmies”

Arribo al bar on he quedat amb Yannick Garcia (Amposta, 1979), al barri de Sant Antoni de Barcelona, amb la definició de diccionari de la paraula “barbamec” ben apresa:

Barbamec –a

[1803; de barba i mec]

adj i m 1 Dit de l’home adult que no té pèl a la cara.

2 fig Dit del jove pretensiós que homeneja

De seguida m’aclareix perquè ha decidit titular Barbamecs (Cossetània, 2012) el seu recull de relats. “Tant pot ser la persona que no té gens de barba -ja sigui perquè no ha arribat a l’edat de tenir-ne o perquè és massa gran i s’ha fet imberbe- com la persona que en té, però poc poblada. Aquest concepte tan masculí, jo l’aplico tant a homes i dones.” Així, els personatges a qui dóna vida Yannick, creuen viure un moment vital estable -després d’haver passat experiències convulses- quan se n’adonen que els fonaments trontollen. “Tots els personatges tenen seguretats aparents i inseguretats evidents”, explica. Una inseguretat molt ben exemplificada ja al primer conte que gira entorn “l’enginy de l’escala” de Diderot, aquella sensació “d’arribar tard a la conversa”, de no ser capaç de rebatre un argument al moment i “fer-te menut de cop”.

Si ho vols, pots llegir l’article sencer a Surtdecasa.cat.

Res no és res

“En ciència, l’error absolut és la diferència, en valor absolut, entre el valor exacte i el valor aproximat.”

(Carmona, Eduard. Llibre dels Errors. Palma, 2009. Ed. Documenta Balear. Pàg. 81)

Ser o no ser. És aquesta la qüestió? Eduard Carmona (Deltebre, 1982), -poeta, rapsode i veu en off, a més d’un dels impulsors de la Bouesia– demostra al Llibre dels errors més aviat que “res no és res”. Dividit en quatre parts (Existenció, Utilitat dels tels, Immobiliària, Llibre dels errors), aquest poemari ens acosta a una reflexió de caire existencialista, però no ho fa a través del típic relat filosòfic, sinó que se serveix de detalls quotidians, situacions surrealistes, detalls onírics, sorpreses lingüístiques i contrastos de llum i foscor per dir-nos que “la vida és una vellarda”.

Tal com ja anuncia el colofó de Sartre en la primera part del poemari, la nàusea en ser conscient de l’existència d’un mateix és present en aquesta lectura. En un primer moment, els versos encadenats entre les estrofes, infereixen en el lector una sensació d’arrossegament, de rutina, però també de reafirmació per part d’una primera persona que interpel·la sovint a un tu. A través de repeticions, de prescindir dels signes de puntuació, de polisèmies, de l’ús de cursives per omplir de càrrega simbòlica alguns termes i d’altres figures retòriques utilitzades amb precisió, Carmona crea un ritme viu amb pauses, acceleracions, davallades… Si heu sentit recitar el rapsode en alguna ocasió entendreu què vull dir i si no ho heu fet,proveu- ho i captareu millor els seus versos.

Llegeix l’article sencer a Surtdecasa.cat.

Un entorn que irrita o un personatge irritable?

“Devia resultar patètica. Jo era ben diferent de ma mare, més aviat sense esma, molsuda i de riure ximple”

(Banegas, Montse. Una dona incòmoda. Proa, 2008)

Tot i que fa uns mesos Montse Banegas (Flix, 1974) treia el seu últim llibre Dobles parelles, he preferit descobrir-la en la seua primera novel·la després que me la recomanés un amic. Així, vaig començar la lectura d’Una dona incòmoda en aquelles ganes de quan algú et parla d’una cosa que li sembla interessant i t’ho contagia. I sense negar aquest pretext, he de dir que mentre devorava les pàgines de l’òpera prima de l’escriptora de Flix hi havia moments que tenia ganes d’agafar el llibre i rebatre’l contra enterra. I no parlo de que no m’hagi agradat, ans el contrari, seguiu-me i ho entendreu.

Llegiu l’article sencer a Surtdecasa.cat.

Humor radioactiu

En un moment en què el debat sobre l’abastiment d’energia i les conseqüències de l’explotació de les centrals nuclears estan a l’ordre del dia – ja no només a les Terres de l’Ebre, sinó al món sencer- no està de més llegir una novel·leta com la que tinc a les mans. Cementiri nuclear d’Anton Dorca és una catarsi delirant davant la crisi energètica. Una obra que satiritza, en general, sobre l’especulació al voltant de l’energia nuclear i, en concret, sobre el fet que tota la vida d’un poble se’n vegi afectada. El seu autor, Anton Dorca, emula tècniques com la d’Espriu a Cementiri de Sinera per parlar d’una vila anomenada Ocàs, evocadora d’una altra localitat ebrenca que segurament coneixeu.

Llegiu l’article sencer a Surtdecasa.cat.

Entre vinyes i oliveres

“EN LA SEUA JUSTA MESURA ÉS EXCEL·LENT” (Ollé i Albiol, Manel. Micalet Verderol. Pagès Editors)

Sabeu a que fa referència esta sentència? Aquesta mateixa pregunta la formula en forma d’endevinalla un dels molts personatges que apareixen a l’últim llibre de Manel Ollé, Micalet Verderol. I la seua resposta té molt a veure en un dels desencadenants de l’acció d’este relat que parteix del gènere epistolar per explicar-nos moltes històries en una.

El punt de partida és la vida de Micalet Verderol, un pagès que veu com tot el seu model de vida s’esfondra després que el propietari de les terres que conreava mor i deixa en herència les seues propietats a uns nebots avariciosos.

Llegeix l’article sencer a Surtdecasa.cat.

Joan Todó s’estrena en la narrativa breu amb “A butxacades”

“Sóc extremadament tímid”, confessa Joan Todó (La Sénia, 1977) amb un somriure de costat. És un senienc (o mascarat), nascut a finals dels setanta, que fa més de deu anys que viu a Barcelona. Reconeix que l’incomoda el fet que li posin l’etiqueta “Terres de l’Ebre” per vendre’l com una marca. Recorda que “quan començava a escriure, m’agradava molt Albert Roig i el fet que escrigués en lo nostre dialecte, tot i que al principi no l’entenia gens”. A partir d’aquí no va parar de llegir-lo i, com ell, fer servir el seu dialecte per fer poemes, el que li sortia en naturalitat.

Llegiu el resultat de la conversa amb Joan Todó a Surtdecasa.cat.

De batalla en batalla amb el riu de protagonista

Sabeu què és passar-vos un viatge en tren de dues hores devorant lletres sense parar ni a parpellejar? Si no ho sabeu, al pròxim viatge, proveu d’obrir Arran de l’Ebre de Cinta Arasa i ja m’ho explicareu. Quan, al tren, li vaig explicar al passatger del meu costat el tema del llibre i em va dir “A mi, aquest tipus de llibres no m’agraden”, me’n vaig adonar que no seria fàcil contagiar-vos, estimats lectors, tot allò que em va fer sentir la lectura d’Arran de l’Ebre pels prejudicis d’un tema tan immensament tractat en la nostra literatura com és la petjada de la guerra i la no menys dura postguerra. Però us ben asseguro que, aquesta, no és una novel·la sobre la Guerra Civil més.

Cinta Arasa, nascuda a finals dels setanta, demostra un gran treball darrera d’esta primera seua novel·la que interpreta una etapa de la nostra història des d’una mirada allunyada. Per això es pot permetre jugar al seu antull amb el temps del relat. Rebovina, córre, va a relentir… Tot per a fer casar una varietat de trames tal que si les ordenéssim cronològicament anirien des del mateix any trenta-sis –amb l’inici de la batalla cruenta- fins als nostres dies –quan una altra batalla, la de la lluita antitransvassament, també ocupa els nostres carrers-. La gran càrrega simbòlica de molts elements narratius i la intriga obscura dels secrets d’una família que passen de generació en generació sense deixar a ningú indemne em va recordar de seguida Rodoreda. Una influència de la qual Arasa no se n’amaga, honestament citant-la diverses vegades en boca dels seus personatges.

Un dia, escoltant una entrevista que li feien a la ràdio vaig riure sola quan li van amollar la típica pregunta “i tu que has estudiat ciències polítiques i treballes a l’administració com es que et dediques a escriure?”. No recordo ben bé la seva resposta, però va defensar valentament que per a desenvolupar el talent literari no fa falta estudiar una cosa o una altra o ser de ciències o de números, sinó que el que fa falta és treball i perseverança. Una pregunta que ella mateix respon a l’interior de la novel·la ja que la història dels seus personatges també li serveixen per reflexionar sobre l’ofici d’escriptor, els dimonis interns que aquest desencadena, l’autoestima, la persecució d’un somni que com més el busques menys arriba… En definitiva, allò que cap escriptor pot evitar treure de portes enfora en algun moment.

I finalment, destacar el rigor històric en el retrat de la ciutat de Tortosa i l’audàcia a l’hora de fer un encadenament de la història individual amb la història col·lectiva a través d’imatges i símbols punyents. A la pàgina de Facebook d’Arran de l’Ebre en podreu trobar més detalls, però espero que amb el què us he explicat aneu corrents a la llibreria i us feu en un exemplar.

Una faula per somniar enmig dels Ports

“Llibertat és somiar sense límits i creure’t valedor dels teus anhels encara que hom et cregui boig, malalt o al·lucinat”
(Gisbert, Valer. El vigilant d’horitzons. Aeditors. Pàg. 23)

Fa poc he descobert un llibre que m’ha entusiasmat. En un principi, per la seva força simbòlica i la capacitat de fer que el lector s’abstregui de la realitat, però sobretot, perquè el nostre estimat Massís dels Ports n’és alhora escenari i protagonista. Estic parlant d’El vigilant d’horitzons del jove escriptor doverenc Valer Gisbert. La Cova del Vidre, la Font del Mascar, els Pallers, la Mola, Cova Cambra… Tot són punts que de ben joveneta havia recorregut en mon pare i germans, motxilla al coll, ja fos per anar a buscar fòssils, rovellons o, simplement, una mica de natura. Però en aquest relat breu, Gisbert li dóna un altre significat als nostres Ports dotant-los d’una aura de fantasia i misteri.

Llegeix l’article sencer a Surtdecasa.cat.

Eixoregem-nos a base de poesia

“Aigües, fressada arbreda
Que m’eixoreges. I els horts, on d’or guardes
flaire, clos dels xiprers”

Us recomano…
Roig, Albert. Córrer la taronja. 1979-2001 (Edicions 62. Empúries)

Un dels trets de la poesia d’Albert Roig que m’hi ha endinsat més instintivament és l’ús que fa dels nostres dialectalismes. Per a lectors que no comparteixen aquest tret definitori, com ja apunta Xavier Lloveras al pròleg del recull Córrer la taronja, el fet de trobar paraules que de vegades ni tant sols apareixen al diccionari és una dificultat lèxica. En canvi, per als qui el llenguatge de les Terres de l’Ebre forma part del nostre ADN lingüístic, és reconfortant llegir paraules com assorejar, esmelegar-se, escarritxar, sanguina o trets del nostre dialecte com conjugacions de verbs com dixessen o l’ús natural d’eigua en lloc d’aigua. Tot i que Albert Roig no segueix una norma en aquest sentit i podem trobar diferents estils dialectals al llarg d’aquestes obres completes del poeta tortosí, el seu és un experiment que demostra que la poesia no n’entén de límits administratius ni de normatives lèxiques.

Podeu seguir llegint l’article a Surtdecasa.cat.