Category Archives: Uncategorized

M’encantaria una sèrie com ‘This country’ ambientada a casa nostra

Fa un parell d’anys, amb un col·lega de feina i a propòsit de la publicació del llibre Una família americana (Ara Llibres) de J. D. Vance, fèiem broma dient que els hillbillies de Catalunya som la gent de les Terres de l’Ebre. Òbviament, és una exageració. Però si que penso que alguna certesa hi ha en esta afirmació. Sovint, destil·lem rudesa, ens caracteritza un esperit feréstec i una mica indomable, som hospitalaris, però malfiats i ens hipnotitza allò salvatge. Trets que segurament compartim amb la gent de les zones rurals d’arreu ja sigui a l’Amèrica profunda o al Sud d’Anglaterra. I això no ens fa ser menys persones. Ni més autèntics. Mos fa ser natros, senzillament.

Kerry i Kurtan, els protagonistes d’esta comèdia, basada en el fals documental.

Estos dies estic seguint la sèrie ‘This country’ de la BBC a Filmin i no només me pixo de riure descontroladament, sinó que  també sento una gran empatia cap a Kerry i Kurtan, dos cosins de vint anys que no han aspirat a marxar del poble i fer vida en una ciutat més gran, com altra gent de la seua generació. Dos joves que fan vida al seu poblet prop del monte, sense massa complexos. El punt de vista que atorga la tècnica del fals documental que s’hi utilitza em sembla genuí i permet poder fer-ne sàtira, però des del respecte (pot ser a vegades no ho sembla, però crec fermament que el retrat que se’n fa -per bèstia que sigue- se fa des del respecte). Una formula que permet posar sobre la taula, de forma desenfada, les causes i conseqüències del despoblament rural, un dels temes estrella de debat social dels darrers temps, però que corre el perill de ser només això, un tema que queda bé per a un reportatge. Però un cop les càmeres marxen del poble, la vida allà segueix immutable: amb pocs recursos i serveis socials, sense oferta d’oci per al jovent que, a més, viu la impossibilitat de conèixer gent nova que no visque a milers de quilòmetres de distància (les apps encara no inclouen el teletransport) i amb dificultat per trobar una feina i una casa on independitzar-se.

M’ha fet gràcia buscar una foto de la meua colla del poble en plena adolescència. I és que sí, érem (i som) Kerrys i Kurtans. I Els Reguers -al sud de Catalunya- podria ser perfectament Costwolds -al sud d’Anglaterra-. I ja m’imagino també quins personatges mítics del poble podríen completar l’elenc. I mentre hi penso, m’agrada imaginar que alguna productora atrevida s’animarà a fer un ‘This country’ a la catalana 😊

La “colla” per allà a finals dels noranta, quan deuríem tindre entre 15 i 17 anys.


L’esperança és l’últim que es perd

Quantes vegades haurem sentit esta expressió, en moments difícils, per animar-nos? Especialment els darrers mesos enmig d’una pandèmia mundial que poc ens havíem imaginat més enllà de malsons apocalíptics provocats per històries de ciència ficció. Però avui li vull donar un sentit diferent a l’expressió escrivint este text en homenatge a la meua iaia Esperança.

El disset de juny de l’any passat, dedicava este altre text a la iaia Rosa. El disset d’agost d’enguany, exactament un any i dos mesos després, ens deixava la iaia Esperança, atrapada en un cos sense records, presa per l’Alzheimer des de feia uns anys. Així que em disposo a escriure-li unes quantes línies per donar valor, precisament, a la memòria.

El confinament -viscut sola, en un pis de dimensions petites d’una gran ciutat- va ser una muntanya russa d’emocions. En alguns moments l’atracció s’aturava, deixant el meu vagó metafòricament penjat. El balanceig agònic em duia a la ment la possibilitat horrible de no poder-me acomiadar de tu. Algun tipus de justícia còsmica (divina, diries tu) va fer que a finals de juny pogués instal·lar-me de nou als Reguers, a la casa on me vaig criar amb tu, lo iaio, pares i germans. Durant un mes i mig, he pogut ser a prop teu -això sí, amb distància i totes les precaucions que tan bé hem aprés a incorporar en la nostra rutina-. Quan vaig tornar, ja pràcticament no parlaves, més enllà d’algunes frases inconnexes que deies davant la televisió i de les teues oracions que repeties de forma programada. I de cop, asseguda a la punta antagònica del menjador on jo era, me fitaves fixament amb una curiositat infantil. Jo t’ho tornava. La mirada i el somriure. I tu hi tornaves, com si fos un torneig de ping-pong. No els oblidaré mai aquells somriures sincers, innocents, lliures de cap prejudici, fora de sí, serens. No calia res més per entendre’ns i duu a terme un particular ritual de comiat. Perquè les paraules també estan sobrevalorades.  

Les darreres setmanes he intentat fer memòria i recordar, cada dia, alguna anècdota viscuda al teu costat. De menuda, me fascinava lo teu nom, tot i la confusió que em creava veure’l escrit amb zeta a les cartes, quan ho pronunciàvem amb essa sorda. Intentàveu explicar-me que nosaltres dèiem el nom en català, però que als documents oficials l’havien registrat en castellà. Signes dels temps en l’època en que vas nàixer (l’any vint-i-cinc). Pensava que quina sort haver nascut als vuitanta perquè si no, m’haurien batejat com a “Rosario”! Independentment del que hi posés als papers, jo vaig decidir que sempre escriuria Esperança amb ce trencada que em semblava, a més, una lletra única, especial, que et feia a tu també inimitable.   

Lo dia del meu bateig. A la foto, tothom mira a la càmera, excepte les dos iaies.

Com ja he dit abans, tota la vida hem viscut amb tu i el iaio i com a mestressa de la casa, per a mi eres la iaia del seny i l’ordre. No ens enganyem, tenies una actitud dirigent i tendies a donar-nos consells en forma d’ordre. Però ho feies sempre pel nostre bé, per a que ens convertíssim en persones de bé, “persones com Déu mana”.

En este sentit, tenies una obsessió per a que ens ho mengéssim tot i no deixéssim remostrons al plat. L’altre dia comentàvem amb mon germà lo calvari que passàvem -tant tu com natros– mentre provaves d’empapussar-nos les llenties i ens rebel·làvem posant-nos el tovalló a la boca i assumint que ens trobaríem lo mateix plat per a berenar o per a sopar. Imagino que com moltes iaies que, com tu, havien viscut la misèria de menudes. Pot ser la meua manera de compensar-t’ho és que les farinetes que feies, aquell plat de pobres que segur que havia salvat de morir de gana moltes famílies durant la postguerra, fos lo meu plat preferit, mentre els altres infants preferien los macarrons o la carn arrebossada.   

A l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer fent memòria històrica i familiar.

El 29 de juny del 2017, el Ple del Parlament va aprovar la Llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme que autoritzava l’Arxiu Nacional de Catalunya a elaborar i fer pública una llista dels processos instruïts pel règim franquista. Mon pare va trobar-hi el nom dels teus pares, Joan i Dolores, de qui havia sentit explicar que després de l’entrada de les tropes nacionals als Reguers, havien estat detinguts i portats a la presó de Vinaròs. Quan m’ho va comentar, vaig demanar hora a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer a Barcelona per poder consultar la documentació conservada sobre la causa. De tot el que vam trobar, n’extraiem que van estar injustament empresonats -com tanta altra gent- del juliol del 1928 al febrer del 1939, deixant-vos a tu i a les teues germanes soles al poble. L’exercici d’imaginar-me com havíeu hagut d’espavilar-vos, m’ajuda a comprendre el teu caràcter i l’objectiu de donar un futur millor al teu fill, néts i besnéts. 

Pocs mesos després de nàixer jo, ma germana va agafar no sé quina malaltia estranya que va fer que mons pares se l’emportessin urgentment a Sant Joan de Déu on, sobretot ma mare, hi va passar moltes nits de vetlla. Ma mare sempre explica lo greu que li va saber quan tu li vas trucar emocionada perquè m’havia sortit la primera dent. Per poder cuidar d’una filla, s’havia perdut una de les fites biològiques de l’altra. Però, per sort, hi eres tu, parant compte de mi durant aquells mesos d’incertesa per la salut de l’altra neta. Per sort, tot va acabar bé i ma germana es va curar. Jo no me’n recordo, però imagino que al meu subconscient li va quedar alguna cosa d’aquells mesos que el iaio i tu em vau fer “de pares”. 

Omnipresència i discreció. Això també et caracteritzava.  S’ha de dir que jo era una barreja de personeta maldestra, innocent i insegura i com a tal, tenia molts números de protagonitzar petits desastres quotidians. Quan trencava un got a les set del matí pensant que tots dormien, apareixies tu per darrera, sense fer soroll per arreglar-ho. Quan em posava a la butxaca el tros de plàtan que no em podia acabar i anava sigilosament a enterrar-lo al sorral del carrer, m’enganxaves com una bona investigadora. Però sempre recordaré quan et vas convertir en Tomàtic. Sí, sí, Tomàtic lo del Club Súper Tres. Una vegada més, aprofitava el fet de ser una xiqueta matinera per fer de les meues a aquelles hores en que la son encara prenia la casa. I aquell dia que vaig decidir trucar al Tomàtic per dir-li la resposta a la pregunta que acabaven d’anunciar, resulta que tu te’n vas adonar, vas agafar el telèfon per l’altra línia i em vas colar, de mig a mig, que eres ell. Anys després, quan m’ho vas confessar, la meua cara era la que es va posar roja com una tomata.

Estos dies, també he llegit lo diari que vas dictar-li a mon germà al 2009, quan ja veies que la memòria et començava a fallar i que calia deixar per escrit la teua història personal. Allà expliques el moment en que el vostre pare te va deixar triar si volies estudiar o anar a fer costura. I tu reconeixes que com no t’agradava estudiar, vas escollir aprendre a cosir. Això també vas intentar transmetre-m’ho. Anàvem al teu bagul dels retalls de roba i triàvem quin li quedaria millor a la meua Barbie. Intentaves ensenyar-me a fer servir bé els patrons, però el resultat acabava sent un sac de pataques o una túnica medieval que li calçava a la nina arravatant-li tot lo glamur que els senyors de Mattel s’havien entestat a donar-li. Cosir a màquina no en sé, però gràcies a tu, me cuso els traus dels calcetins i els botons que em cauen.

Los darrers anys de la teua vida, la nostra relació ha estat marcada per la distància -la física i la imposada per l’Alzheimer-. Però de forma intermitent, quan venia a casa, aprofitava qualsevol ratet per xarrar en tu, encara que no tinguessis clar qui era aquella xica que et parlava. Me vas deixar tant de pedra fent-me de cop, en un moment de lucidesa, aquella pregunta… Que quedarà entre tu i jo. Un moment que vaig voler conservar al meu Instagram i on m’agrada tornar-hi de tant en tant.

Iaia Esperança. 94 anys de vivències en un menut poble a la falda dels Ports. Tot lo que tu eres, queda ara en natros, i això no deixarem que marxe.

“La menuda”


Mans com a peus (III)

The_Styx_Doré.jpg

El rellotge de la piscina del gimnàs marca les 6.55 h. La llum encara resta apagada. La porta dels vestuaris s’obre tímidament i comencen a desfilar banyistes amb pretensions de nedadors professionals. Ocupen posicions. Estiraments. Mirada fixa cap a l’horitzó. Immersions. Braçades. Neden en la penombra protegits per una enorme vidriera que deixa filtrar els primers rajos de llum somorta del dia que s’aixeca. La llum dels fluorescents s’encén. El ritme de les braçades augmenta. Crol, braça, esquena, braça, crol. Nous banyistes amb aires de nedadors es llencen a la piscina. Els carrils comencen a recarregar-se. Un amfibi per aquí. Avançaments per l’esquerra sense intermitents. Un atleta per allà. Competitivitat. La serp d’aigua va a la seua. Aquell nedar relaxat i lent. Pesat. Hiperactivitat per l’altra banda. Dos banyistes que neden massa prop s’entortolliguen per mil·lèsimes de segons com si fossin un engranatge mecànic i segueixen com si res. Moviment impostat travessant les aigües revoltes.

I si ara tota aquesta activitat frenètica s’aturés ipso facto i veiéssim clarament qui cova la ira dins seu i qui no fa més del que pot, per peresa? Cossos inerts enmig de la llacuna Estígia. Els uns quedarien immersos amb alguns membres surant entre la fina barrera enganxifosa que separa l’aigua de l’aire i les òrbites oculars bombades amb foc a les pupil·les. Els altres, submergits completament amb cara de peix bullit a qui ha arribat l’hora mentre dormia els cinc minuts de mandra al matí. La piscina olímpica del gimnàs convertida en un immens pantà ple a vessar de cossos pecadors. I la seua Virgili -camuflada de socorrista- mirant-s’ho de lluny, objectivant els fets, sense ganes de salvar ningú.

L’única noia que neda entre les corxeres decideix aturar-se. Respira a fons. Estira el cap, flexionant el coll primer cap a l’esquerra, després cap a la dreta. Amb cura. Entortolliga el dos dits índex passant els braços per darrera l’esquena. Recolza les mans a la vora de la piscina, flexiona els braços, pressiona amb els bíceps, salta lleugerament per posar el cul sobre la superfície i sense recolzar les mans enterra de nou, troba l’equilibri. S’aixeca les ulleres. Clac, clac. Camina amb l’esquena ben recta, la mirada altiva. I, discretament, s’arregla les vores del banyador.


Mans com a peus (II)

pool-1617337_960_720

Un, dos, tres, quatre […] vint-i-vuit, vint-i-nou i trenta.

Si els preus dels lloguers continuen pujant, m’hauré de plantejar anar a viure al camp a plantar un hort ecològic i criar quatre gallines.

> Set, vuit, nou, deu […] vint-i-dos, vint-i-tres, vint-i-quatre […]

L’alerta quatre per terrorisme hauria de preocupar-nos mínimament, no?

> Dotze, tretze, catorze […] vint-i-cinc, vint-i-sis, vint-i-set […]

Que les dones cobrem menys que els homes és un acudit de mal gust en ple segle XXI.

> Quinze, setze, disset […] vint-i-cinc, vint-i-sis, vint-i-set […]

Tot aquest boom de les apps per lligar demostra que poc valorem la solitud.

> Un, dos, tres, quatre […] vint-i-vuit, vint-i-nou i trenta.

La tia aquella que se m’ha colat a la caixa del súper es mereixia… És igual, no hi penses més: el karma li tornarà…

> Un, dos, tres, quatre […] vint-i-vuit, vint-i-nou i trenta.

Ha estat bé allò que li he dit avui al meu cap, no? M’he mostrat forta i decidida. Crec que ha colat.

> Un, dos, tres, quatre […] vint-i-vuit, vint-i-nou i trenta.

El veí del bloc del davant té un aire James Dean quan surt a fumar que…, però si t’hi fixes bé, bah!, no val un pito.

> Un, dos, tres, quatre […] vint-i-vuit, vint-i-nou i trenta.

Vols dir que m’ho hauria de creure allò que m’ha dit aquell tio a l’Insta? Segur que era una vacil·lada. No li contestaré.

> Un, dos, tres, quatre […] vint-i-vuit, vint-i-nou i trenta.

Este banyador té el tirant desgastat i em provoca un frec a l’espatlla que veig les estrelles.

> Un, dos, tres, quatre […] vint-i-vuit, vint-i-nou i trenta.

[…]

> Un, dos, tres, quatre […] vint-i-vuit, vint-i-nou i trenta.

[…]

> Un, dos, tres, quatre […] vint-i-vuit, vint-i-nou i trenta.

[…]

> Un, dos, tres, quatre […] vint-i-vuit, vint-i-nou i trenta.

La ment en blanc. Només nedar em permet esborrar totes les pardalades que segrega el meu cervell. Sí, és millor deixar la ment en blanc.

{sèrie de deu piscines d’esquena}

 

Un, dos, tres, quatre. Respiració a la dreta. Un, dos, tres, quatre. Respiració a l’esquerra. […]

{sèrie de quatre piscines de crol}

 

Inspiro, respiro. Inspiro, respiro. Inspiro, respiro. […]

{sèrie de dos piscines de braça}

 

Prou.

D’esquena al mur de la piscina, hi recolzo les mans, flexiono els braços, m’impulso i ja sóc fora. Estiro bé espatlles, braços, cames i coll i marxo cap als vestidors intentant fingir el caminar xulesc propi d’una campiona del món de natació. No vol dir que me’n surti. Abans d’obrir la porta, quan ningú em veu m’arreglo sigil·losament la vora del banyador, mentre penso que me’n cal un de recanvi.


Mans com a peus (I)

WhatsApp Image 2019-02-02 at 19.36.22.jpeg

«Estira més, força una mica, va, estira, més…, hi has de poder arribar, Això no pot quedar així!». Les paraules del senyor Ventura -xandall Adidas® amb ratlles verticals als costats, ulleres Ray-ban® d’aviador i xiulet dictatorial- retronaven dins del seu cap. Es debatia entre si odiar sense contemplacions o respectar vehementment el professor d’Educació Física que semblava avesat a donar ordres a una formació militar. Mentre, ajaguda a terra, cames estirades i esquena pretesament recta, Alba intentava arribar a aquella fusió impossible entre les puntes dels dits i les puntes dels peus. No hi havia manera humana. Uns tres centímetres separaven dites extremitats, mentre forçava la postura al màxim, buscava la luxació, es desesperava sencera. Aquella manca d’elasticitat li feia venir ganes de cridar a mig camí entre la desesperació i l’esglai cada cop que ho provava. Però no ho feia, simplement s’encongia d’espatlles, es rendia i intentava esquivar la mirada inquisitiva del senyor Ventura.

«Tens les mans com a peus» li deia el pare quan apareixia amb un d’aquells plats rústics de terrissa decorat per un detall en groc. El plat el duia trencat perquè, no sabia com, durant el trajecte de la cuina a la taula, li havia relliscat estavellant-se sorollosament contra terra. O quan s’acostava a un dels rosers de l’hort per collir una rosa per la mare i en sortia amb els dits carregats d’espines i plorant a cor que vols. O quan feia malbé l’estructura de porexpan del projecte de Plàstica, sense poder-se fer al càrrec de com s’havia produït aquell incident, si ella «ja havia parat compte!». Les mans com a peus. Les mans com a peus. Les mans. Els peus. Si caus. No els veus.

«Què deurà voler dir? Les mans són les mans i els peus, els peus» pensava ella i seguia corrent i bambant i caient i aixecant-se i cremant-se la pell tendra amb el roig de la pista de futbol sala. Ara sí, ara també, anava per terra. Els genolls pelats són una constant en la quotidianitat de qualsevol xiquet, però allò seu era fora de mida. Encara no acabaven d’ajuntar-se les plaquetes suficients per formar una crosta tova envoltada de pus, que ja tornava a sostovar-se després d’una caiguda amb els patins de línia a la plaça.

Ja granadeta, la mare li va explicar que preocupats per aquesta maldestresa exagerada, quan era menuda, la van dur al metge. Encara ara, Alba es pregunta quina tesi li devien explicar al doctor o doctora en qüestió. Després d’examinar-la del dret i del revés, van arribar a la conclusió que tenia «els genolls cap endins» -una argumentació poc científica, però així és com li ha explicat sempre la seua mare-. I si al diagnòstic hi sumem que tenia els peus plans i la columna vertebral lleugerament torçada, la conclusió que se n’extreia era que Alba havia vingut a aquest món a trontollar com una muñeca de Famosa més que a caminar amb l’estil d’una model de Prêt-à-porter.

Que les xiquetes creixen i s’espiguen abans que els xiquets podria ser un tret de superioritat agafant-nos al darwinisme més bàsic. Però no. Convertir-se en una de les altes de la classe només va fer que empitjorar els problemes d’esquena que patia Alba i el seu repte va passar de ser mantenir l’equilibri al d’arronsar-se constantment, fer-se menuda i esdevenir de nou, normal, com la resta. Però la davallada als inferns de debò va tenir lloc quan als onze anys una prematura menstruació no desitjada va instal·lar-se a la seva vida, al mateix temps que dues protuberàncies creixien sense parar a la zona del tòrax. Les classes d’Educació Física es van tornar, per a ella, sessions de tortura dignes de la brigada político-social del franquisme. Cada cop que feien la course Navette, se sentia observada per mil ulls conscients que aquells dos globus pesants a la part davantera no ajudaven gens a la seua agilitat. I d’aquesta mateixa manera, va haver de deixar de jugar a futbol amb els nois perquè a la mínima que rebia un cop de colze o una pilotada al pit havia d’escollir si era pitjor el dolor físic que sentiria durant uns minuts o la humiliació que carregaria en aquella esquena mal girbada durant mitja vida. Pensant-hi, el dolor físic no tenia pràcticament lloc en la seua experiència vital. Pot ser tantes caigudes o el fet que l’atropellés un cotxe amb només cinc anys l’havien immunitzat del dolor. Sí, la seua marmita de Panoràmix eren les hòsties que li havia propiciat la infantesa. I així ho evidenciaven tot tipus de metges: dentistes que li remenaven la boca i feien netes les càries; practicants que li clavaven una xeringa amb un fort medicament a l’anca; infermeres que li introduïen l’agulla a la vena per extreure’n una mostra de sang. «Esta xiqueta ni s’immuta; que bé que es porta!, tant de bo tots fossin com ella.» I ella, satisfeta, somreia i coïa la seua venjança.


IAIA ROSA: Honeini. Here am I. Sóc aquí

Iaia, te n’estàs anant. Sí, poques hores et queden aquí, a l’espai terrenal. I tinc la necessitat inherent d’escriure’t unes ratlles. Perquè jo sempre he sigut més d’escriure-ho que de dir-ho. I ara em sap greu no haver parlat més i haver callat tant.

Tu sempre has estat per a mi un estel que em guiava en tres coses.

La primera, no negar-li un somriure a ningú. A Mont-roig, tu eres la “Rosa dels bolsos”, la Rosa que regentava una botiga de joguines. El paradís pels més menuts. I la salvació d’aquells que necessitaven un sorgit per a un descosit. Quan era una xiqueta, era al·lucinant que la meua iaia tingués la botiga de joguines del poble, un espai somniat on les nostres il·lusions –i les de tantes xiquetes i xiquets- prenien forma, especialment dies abans de la Nit de Reis. Però també arreglaves bolsos, cinturons, pantalons i altres peces de roba que tanta gent espatllava i volia seguir lluint després de l’arreglo que tu els conferies. Per això, per a mi eres una espècie d’heroïna, algú que ajudava sempre als altres a fer realitat els seus somnis. Somnis banals, pot ser, però imprescindibles en el dia a dia. I ho feies amb un somriure constant, com no podia ser d’altra manera. Quan arribava l’agost, recordo sortir de casa agafada de la teua mà amb l’orgull que significava ser la néta de “la Rosa dels bolsos”, la de la botiga de joguines que reparties tantes il·lusions entre la quitxalla. I arribava la Fira a l’agost i tu tenies el teu espai ben recarregat de joguines al recinte firal, un espai anhelat per tantes xiquetes i tants xiquets i jo feia el trajecte d’Els Reguers a Mont-roig amb els meus pares, emocionada perquè sabia que “em firaria”, però també perquè començava un periple d’un mes de quedar-me vivint a casa teua. Durant aquells dies, esmorzava cada dia els croissants que m’anaves a buscar al forn, la xocolata desfeta, caminàvem cap a l’ermita recollint higos chumbos i no paràvem de saludar gent carrer amunt, carrer avall. Eres tan popular! Però popular per la teua simpatia, pel teu somriure, per ser una dona senzilla, agradable, agraïda i sempre disposada a ajudar. No et calia pronunciar més que un “hola” o un “adéu”, i tothom se sentia proper a tu, agraint el teu somriure, i tu amb el cap ben alt.

La meua mare m’explicava que ella havia nascut a Andalusia, en una cova al poble de Galera, a Granada, però que només tenia un mes de vida quan tu i el meu avi vau decidir “agafar els pataquets” (com diem als Reguers) i emprendre el vostre viatge sense retorn cap a Catalunya. Vau fer cap a Mont-roig del Camp (el poble on Joan Miró va decidir retirar-se en ser conscient de la seua malaltia) i allà vau treballar dur en un camp sembrat d’oportunitats. Per a mi, que havia nascut i crescut en un poble de les Terres de l’Ebre, trobar-me amb la iaia Rosa (l’abuelita com et deien mons cosins) era una experiència lingüística curiosa, sense ser-ne conscient. Tu parlaves castellà i jo, català. Però això no representava cap tipus de problema. Cadascuna ens expressàvem amb la nostra llengua materna i ens enteníem a la perfecció. Tot sovint, tu t’esforçaves per dir quatre coses en català i jo intentava parlar el castellà dels llibres que trobava als prestatges de casa (Borges, García Lorca i altres abanderats de la Generación del 27). Això feia que tant tu com jo inventéssim paraules (castellanades, catalanades…), però sense cap recança, cara a cara, ens expressàvem i ens enteníem. Cada estiu, recordo la teua frase “nena, com has endergaça’t” i jo fent-te que no amb el cap, conscient que l’adolescència només feia que posar-me quilos al damunt, però tu no podies més que fer que mirar-me amb bons ulls i intentar donar-me una mica de l’autoestima que m’era tan necessària….

La segona lliçó de vida que em vas donar, per tant, era que la llengua, els orígens, el color de la pell, no podien ser una barrera a l’hora de relacionar-nos amb els nostres veïns. I mira que jo sempre he tingut la pell ben blanca, problemàtica a l’hora de prendre el sol i propera a al·lèrgies i inconveniències, mentre envejava la teua pell colrada pel sol, ben morena i símbol de fortalesa, que la meua cosina, el meu padrí i el meu germà comparteixen amb tu. “Una rubia i una morena” com deia el tío Manolo en veure’ns a mi i a la meua cosina Analís –de la mateixa edat- corrent amunt i avall per casa teua. En aquell moment, encara que només fos per sentir-me més propera a tu, hauria preferit ser la morena, però em va tocar ser la rubia.

La tercera lliçó que em vas inculcar és la teua passió per la pintura, el cosir i les plantes que sempre he interpretat com expressions artístiques que a la teua manera has fet aflorar. Lo tema de la pell, pos no, no el vaig heretar. Però crec que esta passió per l’art que he tingut dins del meu ésser sempre, em ve de tu. Ara mateix, tinc un quadre teu penjat a la paret. Ja ho sé, res té a veure amb un Le Corbousier, un Rothko o qualsevol altre artista que pugui quedar ben bé a les parets dels meus amics que viuen, com jo, a Barcelona. Però té la teua visió, les teues ganes de representar, sempre m’han fet sentir identificada i part de les representacions artístiques. Les mateixes que expressaves mantenint els teus geranis ben ufanosos. Les que, de cop, a la vellesa, vas decidir expressar pinzell en mà. I a mi, este caminet verdet, marronet i groguet que va des dels arbres més senzills a la caseta de la muntanya per un caminet simple i rústic, em fa voler viure i avançar i caminar pels camins que em trobo davant per davant cada matí. Gràcies per pintar-me’l. Gràcies per decidir que allò que tu pintaves, tenia sentit. Per a mi, al menys, té tot el sentit del món.

Tot això que he intentat expressar en uns quants paràgrafs es queda curt per demostrar tot el que sento per tu. Ahir, vaig fer cap a l’Hospital Sant Joan de Reus per dir-te adéu, conscient que ja no podríem comunicar-nos. Tu, bussejaves per un somni de morfina, mentre mon germà, ma mare i jo improvisàvem xerrameca al teu costat. Ja ho sé, no eres conscient de res del que estava succeint en aquella sala on regnava l’olor del líquid desinfectant. Tu ja fa dies que no toques de peus a terra. Que ens has abandonat a totes i tots en les nostres cabòries. Però jo estic segura que mentre parlàvem de les nostres històries al teu costat, que mentre fèiem ús de la poca ironia que ens queda per no enfonsar-nos del tot, tu eres conscient de les veus dels teus néts, dels teus fills, allà a la vora i dins del teu paradís particular somreies pensant que el que deixes és el llegat que tu has sembrat, has regat i has cuidat per a que creixem sent persones que somriuen, que respecten, que comparteixen i que creen.

I d’esta manera, iaia, et dic adéu. I em sento, més que mai, hereva del teu llegat. Del llegat López del meu avi, del teu llegat Marín, de gent que sempre heu prioritzat l’esforç, el treball i la dignitat de ser qui sou. Sempre et duré dins meu, iaia. I com tu et dius Rosa, jo em dic Roser, la planta que fa esclatar les roses ufanoses que per Sant Jordi són símbol d’amor i d’estima. I pot ser per això, sento tanta admiració pels llibres que al costat de les roses per Sant Jordi, són protagonistes.

Sempre teua,

La teua néta, Roser.

Pdta. El títol del post, ve d’una novel·la que vam publicar a Amsterdam que en català és “Sóc aquí” i en anglés, “Here I am”. Fa pocs dies, veient una sèrie protagonitzada per una família jueva nord-americana, vaig ser conscient que s’emocionaven amb un concepte que era “Honeini”, que vol dir “Sóc aquí” i que Jonathan Safran Foer va utilitzar per titular la seua última novel·la que nosaltres vam publicar en català. I em va semblar molt especial com aquella família feia servir aquest concepte que a mi també m’ha fet pensar amb la nostra família.

Pdta 2. I d’aquí poc, faré un altre post dedicat a la meua altra iaia, Esperança, que s’ha perdut, que viu una regressió vital i està immersa en un altre món, un món que tenia sentit fa molts anys. Quina sort tinc de que les meues iaies tinguen noms tan bonics, no? Rosa i Esperança. Dos elements que mai em faltaran. De roses i d’esperança, ja us dic jo que sempre n’estaré envoltada.


Manual vital contemporani en format mètric

  “Glops, gs glops,
   regalimen gola avall.
   […]
   Tinc el grup sanguini ensinistrat,
   sóc el millor JB positiu mai conegut.”
   (‘L’ahir’ dins Esperit de Llima. Suñé i Cugat, Ester)
Amb els poemes d’Esperit de Llima, la seua autora Ester Suñé trenca dos tòpics associats inevitablement a la poesia. Quants cops heu sentit dir allò de “a mi la poesia no m’agrada, només parla de sentiments i no s’entén…?” Certament, aquest gènere per les seues característiques intrínseques serveix sovint als poetes com a eina d’expressió del seu “jo” interior, fet que no pot eludir l’expressió dels sentiments. I també és cert que la multiplicitat de figures estilístiques que s’utilitzen en aquest gènere fa que el lector no tingui una norma cognitiva on agafar-se. Cugat capgira, però, aquestes màximes dotant els seu poemes de frescor i modernitat i ens ofereix imatges clares, gairebé fotografies, del que vol expressar.
Llegeix l’article sencer a Surtdecasa.cat.

Novel·la de gel

Fa uns mesos, va arribar a les meues mans La princesa de gel de la sueca Camilla Läckberg -segons resa la contra, una de les autores de novel·la negra més populars del moment-. D’entrada, el títol em va semblar estirat i cursi, però vaig atribuir aquest efecte a la traducció convencent-me de que segurament en suec devia transmetre molt millor la fredor que pretenia.

Durant les primeres pàgines, vaig trobar-hi poc ritme, accions molt poc sorprenents, el típic escenari de crim… I tots aquests elements sumats posaven davant meu la temptació de deixar-lo.

Ara, però, me n’alegro de no haver-ho fet.

L’autora sap perfectament com atrapar al lector gràcies a diverses tècniques per arribar progressivament al clímax de l’acció. Tot i això, en comentaré només dos que em semblen les més interessants:

1. L’encreuament de veus narratives.

Es tracta d’un narrador càmera? És un narrador subjectiu? La veu de l’autora és la mateixa veu de la protagonista? En tot moment, es tracta d’un narrador omniscient que descriu tot el que passa, però adopta el to de la persona que correspon segons el capítol. Mentre, en un inici dedica capítols més llargs a cada un dels punts de vista, a mesura que avança la lectura, trobem una combinació, cada cop més picada de les veus, que fa créixer la intriga. Molt ben trobada l’explicació d’un mateix fet des de dos punts de vista utilitzant els pensaments interns dels personatges.

2. Ús de dos plans espai-temps diferents.

Barreja el crim en si, amb la investigació del passat que és on hi haurà les claus i la història de retrobament de la protagonista amb el seu poble de la infància. És com una sèrie de cercles concèntrics en que històries que podrien funcionar perfectament de forma autònoma es toquen entre elles per cobrar un altre sentit.

En definitiva, molt recomanable, especialment per als amants de la novel·la negra. No us deixarà indiferents.


Microrrelat sobre temps, tedi i infrastructures

.- Barcelona. Divendres. 19.25h. Gent i pujats tons de veu empenyen i intenten esmunyir-se entre la multitud per obtenir el millor lloc  mentre una pantalla de leds indica retard. Els minuts de més passen desapercebuts per alguns, però, a tu, que ja n’has acumulat molts, t’incomoden. Para el carruatge i un allau de massa humana es llença al buit. Per fer-lo ple. T’asseus d’esquena, a contracorrent. Allò que et sembla una obra d’art vist des de fora converteix la màquina que per unes hores serà la teva barcassa per dur-te a l’altra vora del llac Estigi en un búnquer fosc i trist. No veus l’exterior, ni la llum que et pot guiar fins a casa. Només el soroll fred del rovell i la sirena que sona amplificada cada cop que intueixes que la velocitat va a més. Però amb recança observes que la sageta del teu rellotge no es correspon amb el que predica el full dels horaris i cada cop les parades injustificades et crispen més els nervis. “Arrancada de cavall i parada de burro” que diria el meu avi.

_. Tarragona. Divendres. 21 h. Per fi, un altaveu es converteix en punt de referència i saps que no et trobes en un forat negre al mig de l’univers sense temps, sense lloc, sense consciència. Intentes llegir i el mal de cap t’entela la mirada i t’obliga a arrugar el front. Els sons que els auriculars arrosseguen cap als teus timpans són difícilment digeribles quan t’arriben a l’estómac. T’incomoda. Cama esquerra amunt, peu dret avall, costella clavada, vertebra desfalcada. No saps com posar-te i et sents com en una d’aquelles cambres en les quals les parets van ajuntant-se sense fre reduint el teu espai físic i alhora l’oxigen que respires. L’escalfor que surt d’unes ranures brutes de pols és putrefacta, asfixiant i contrasta amb l’onada de fred que penetra omnipotent a cadascuna de les 12 parades. I a sobre, has d’aguantar la ‘impertinència d’un senyor que amb mirada desafiadora observa el teu bitllet i no és capaç de dir ni un mot amb la teua pròpia llengua.

_. Tortosa. Divendres. 22.20 h. Una companyia a la qual no li tens ni simpatia s’ha permès el luxe de fer-te perdre més de 30 valuosos minuts de la teva vida perquè si i, evidentment, sense retornar-te ni una part de la despesa que t’obliga a fer (recordem que tot i que els “generosos” senyors de La Caixa et consideren jove fins als 29, per a Renfe, als 25, deixes de poder gaudir de descomptes). La sensació d’impotència és enorme. Però el pitjor de tot és que una experiència presumptament il·lusionadora, de retorn, de retrobament i de tallar el cordó umbilical que t’aferra als problemes del dia a dia,  s’acaba tenyint d’amargor, desgana i perquè no dir-ho, d’arcades.

Sembla ben bé que algú s’hagi fixat l’objectiu de fer del nostre un país descohesionat, on els diferents territoris no trobin nexes d’unió i per tant, desfragmentats, recelosos dels recursos que te cadascú, lluny dels nostres i ja cansats de perdre temps i diners no tinguem ja més ànsies de lluitar per ser una mica més lliures. Esperem, però que el que separa Renfe ho uneixi el poble.


Qui ve avui? Avui venen “los reixos”

Carbó de reis

Amb aquesta pregunta començava tots els anys el dia d’avui com a preàmbul de la nit, la qual era una de les més esperades de tot l’any quan encara no havíem arribat a la pubertat. De fet, per a mi, segueix sent una nit especial per molt que comenci a tenir canes… En el fons, crec que tots creiem que, d’alguna manera, tres individus en camell i turbants encara poden colar-se pel terrat i sembrar una mica d’il·lusió a les nostres llars.

A les meues terres, no esperem als “reis macs” ni als “reis d’Orient”, sinó que esperem als “reixos”. Una mostra més de les diferències dialectals que no sabem ben bé perquè fan que sentim algunes paraules una mica més nostres. I vosaltres, a qui espereu aquesta nit?

I ara només cal desitjar una cosa: que no ens portin carbó!!!