.- Barcelona. Divendres. 19.25h. Gent i pujats tons de veu empenyen i intenten esmunyir-se entre la multitud per obtenir el millor lloc mentre una pantalla de leds indica retard. Els minuts de més passen desapercebuts per alguns, però, a tu, que ja n’has acumulat molts, t’incomoden. Para el carruatge i un allau de massa humana es llença al buit. Per fer-lo ple. T’asseus d’esquena, a contracorrent. Allò que et sembla una obra d’art vist des de fora converteix la màquina que per unes hores serà la teva barcassa per dur-te a l’altra vora del llac Estigi en un búnquer fosc i trist. No veus l’exterior, ni la llum que et pot guiar fins a casa. Només el soroll fred del rovell i la sirena que sona amplificada cada cop que intueixes que la velocitat va a més. Però amb recança observes que la sageta del teu rellotge no es correspon amb el que predica el full dels horaris i cada cop les parades injustificades et crispen més els nervis. “Arrancada de cavall i parada de burro” que diria el meu avi.
_. Tarragona. Divendres. 21 h. Per fi, un altaveu es converteix en punt de referència i saps que no et trobes en un forat negre al mig de l’univers sense temps, sense lloc, sense consciència. Intentes llegir i el mal de cap t’entela la mirada i t’obliga a arrugar el front. Els sons que els auriculars arrosseguen cap als teus timpans són difícilment digeribles quan t’arriben a l’estómac. T’incomoda. Cama esquerra amunt, peu dret avall, costella clavada, vertebra desfalcada. No saps com posar-te i et sents com en una d’aquelles cambres en les quals les parets van ajuntant-se sense fre reduint el teu espai físic i alhora l’oxigen que respires. L’escalfor que surt d’unes ranures brutes de pols és putrefacta, asfixiant i contrasta amb l’onada de fred que penetra omnipotent a cadascuna de les 12 parades. I a sobre, has d’aguantar la ‘impertinència d’un senyor que amb mirada desafiadora observa el teu bitllet i no és capaç de dir ni un mot amb la teua pròpia llengua.
_. Tortosa. Divendres. 22.20 h. Una companyia a la qual no li tens ni simpatia s’ha permès el luxe de fer-te perdre més de 30 valuosos minuts de la teva vida perquè si i, evidentment, sense retornar-te ni una part de la despesa que t’obliga a fer (recordem que tot i que els “generosos” senyors de La Caixa et consideren jove fins als 29, per a Renfe, als 25, deixes de poder gaudir de descomptes). La sensació d’impotència és enorme. Però el pitjor de tot és que una experiència presumptament il·lusionadora, de retorn, de retrobament i de tallar el cordó umbilical que t’aferra als problemes del dia a dia, s’acaba tenyint d’amargor, desgana i perquè no dir-ho, d’arcades.
Sembla ben bé que algú s’hagi fixat l’objectiu de fer del nostre un país descohesionat, on els diferents territoris no trobin nexes d’unió i per tant, desfragmentats, recelosos dels recursos que te cadascú, lluny dels nostres i ja cansats de perdre temps i diners no tinguem ja més ànsies de lluitar per ser una mica més lliures. Esperem, però que el que separa Renfe ho uneixi el poble.
Roser Sebastià's Blog 