La vida despullada d’un amor de joventut

Ahir vaig veure Un amour de jeunesse, l’última pel·lícula de Mia Hansen-Løve (cognom que encaixa a la perfecció a la temàtica del film). Tot i no haver vist els altres dos llargmetratges de la trilogia, em vaig aventurar a anar-hi després de veure-la recomanada a un parell de llocs (si, les estrelletes que atorguen els crítics a les pel·lícules de la cartellera segueixen tenint sentit).

Consell 1: no feu cas de la sinopsi. El primer amor d’una jove adolescent de 15 anys pot semblar-vos un tema excessivament cursi pels temps que corren. Però la gràcia d’Un amour de jeunesse no rau tant en l’argument, sinó en la mirada narrativa de la directora de culte del cinema francés. Les localitzacions perfectament trobades donen a l’espectador la sensació d’estar vivint en la seva pròpia pell totes les sensacions, sentiments, alegries i desenganys que viurà Camille, la protagonista, des dels seus tendres 15 anys fins a 7 anys després. Ens endinsem als carrers de París, als seus pisos i a les cases de camp del seu voltant.

Consell 2: relaxeu-vos i gaudiu de la banda sonora i l’encaix que troba en cada situació. Podem sentir des de la desgarrada veu de Violeta Parras fins al pop rock electrònic de Rinocerose. Cada moment, amb el seu so idoni que sovint és el so del camp, dels insectes i l’aigua corrent.

En definitiva un film evocador, senzill, delicat i d’estètica indie que us farà tornar enrera per recordar l’innocència dels amors de joventut.


Res no és res

“En ciència, l’error absolut és la diferència, en valor absolut, entre el valor exacte i el valor aproximat.”
(Carmona, Eduard. Llibre dels Errors. Palma, 2009. Ed. Documenta Balear. Pàg. 81)
Ser o no ser. És aquesta la qüestió? Eduard Carmona (Deltebre, 1982), -poeta, rapsode i veu en off, a més d’un dels impulsors de la Bouesia– demostra al Llibre dels errors més aviat que “res no és res”. Dividit en quatre parts (Existenció, Utilitat dels tels, Immobiliària, Llibre dels errors), aquest poemari ens acosta a una reflexió de caire existencialista, però no ho fa a través del típic relat filosòfic, sinó que se serveix de detalls quotidians, situacions surrealistes, detalls onírics, sorpreses lingüístiques i contrastos de llum i foscor per dir-nos que “la vida és una vellarda”.
Tal com ja anuncia el colofó de Sartre en la primera part del poemari, la nàusea en ser conscient de l’existència d’un mateix és present en aquesta lectura. En un primer moment, els versos encadenats entre les estrofes, infereixen en el lector una sensació d’arrossegament, de rutina, però també de reafirmació per part d’una primera persona que interpel·la sovint a un tu. A través de repeticions, de prescindir dels signes de puntuació, de polisèmies, de l’ús de cursives per omplir de càrrega simbòlica alguns termes i d’altres figures retòriques utilitzades amb precisió, Carmona crea un ritme viu amb pauses, acceleracions, davallades… Si heu sentit recitar el rapsode en alguna ocasió entendreu què vull dir i si no ho heu fet,proveu- ho i captareu millor els seus versos.
Llegeix l’article sencer a Surtdecasa.cat.

On l’enginyeria i el disseny es donen la mà

Recentment he visitat el Disseny Hub Barcelona (el del carrer Montcada) per veure la mostra de poc agraït títol, però d’interessant rerefons “Disseny de sistemes. L’escola d’Ulm”. Aquesta exposició demostra el fet que objectes tant bàsics per a la nostra vida diària com poden ser una cadira, un moble del menjador o una vaixella van representar durant els anys cinquanta i seixanta una autèntica revolució per al disseny industrial. Els membres de l’escola d’Ulm van ser durant aquella època els pioners en reivindicar que el disseny no podia consistir només en crear bellesa, sinó que havia de donar les claus per acostar la tecnologia i la indústria a les llars i facilitar el dia a dia de les persones.

Llegeix el post sencer al web de La Cultura no val Res.


“Exit through the gift shop”, una oda a l’art urbà

Segur que molts de vosaltres coneixereu Banksy per ser una enigmàtica icona de l’street art que ha deixat la seva petjada a moltes ciutats del món. Però us recomano veure “Exit through the gift shop”, audiovisual que no se si definir com a llargmetratge, reportatge d’investigació, documental, autoretrat… El que si que tinc clar és que ens apropa a les contradiccions de l’art urbà en un moment en que ha començat a perdre la seva característica principal –ser efímer- per passar a ser carn de subasta a Sothersby’s, entrar a les parets de les cases en forma de vinil o ser exposat en galeries d’art.

Seguiu llegint aquesta recomanació al web de La Cultura No Val Res.


La Setmana

Fotografia: Flickr de La Setmana

Ahir vaig passejar-me per la Setmana del Llibre en Català. Jo la recordava de fa uns quants anys quan tenia lloc al centre de Barcelona. Allò era un laberint infinit de llibres a gran escala on podies veure-hi des de grups d’estudiants fent el rigorós tour amb el professor de català  fins a “guiris” desorientats preguntant que significava tot allò. Després d’uns anys de polèmica que van portar La Setmana de bòlid cap a Sant Cugat, sembla que per fi ha trobat el seu “locus amoenus” al Parc de la Ciutadella de Barcelona.

A través d’un passeig per una trentena d’estands –per cert, ben integrats al parc amb estructures de fusta- se t’omple el cor d’orgull en veure la quantitat de literatura feta aquí o a l’estranger que es pot trobar en català. A més de tallers diversos –és curiós veure gent a l’aire lliure escoltant amb atenció un individu amb una pissarra-, xerrades i debats al voltant del fet literari, La Setmana resulta un aparador on anar a buscar idees de quina serà la propera lectura que ens posarem a la butxaca. Dubto que els llibreteres es facin d’or, però el que és innegable és com aquest esdeveniment anual contribueix a fer popular novel·les, contes, biografies, guies de viatges, àlbums il·lustrats, revistes i altres peces literàries escrites o traduïdes en la nostra llengua. A mi, personalment, em van cridar l’atenció la traducció dels 9 contes de J.D. Salinger feta per Quim Monzó, els Exercicis d’estil de Raymond Queneau o el Plantes d’interior del català Borja Bagunyà.

Si us interessa mínimament omplir hores del vostre temps llegint, no us perdeu aquesta cita, encara vigent fins diumenge 18 de setembre.


Cinema. Us recomano… Canino

Us imagineu que faríeu si us convencen de que la paraula telèfon vol dir saler? I si us diuen que un zombie és una flor petita i groga? I encara més controvertit: si us asseguren que cony vol dir làmpada?

En un inici, la pel·lícula grega Canino, dirigida per Yorgos Lanthimos, sembla una mena de tauler del joc “Paraules prohibides” en forma de família nombrosa. Bé, d’aquest joc i de molts altres que el pare de família sembla estar entestat a inculcar als seus fills. D’una aparent puresa i innocència passem a escenes de depravació i d’autèntica competitivitat fraternal. Així entrem de ple en l’argument de Canino: la intenció de sobreprotegir els teus de les impureses de la societat i acabar portant-los de ple cap a l’abisme.

Llegiu la recomanació sencera a Laculturanovalres.com


Llibres. Recomano… “Hilo musical”

Recordeu les notes subtils i calmades que surten de petits altaveus camuflats a la sala d’espera del dentista? O la música engrescadora de la perruqueria? No us posa nerviosos aquell so ambient de l’aeroport quan arribeu corrent per no perdre el vol? La primera novel·la de Miqui Otero –que us sonarà com a periodista que ha deixat el seu rastre a gairebé totes les revistes musicals- dissecciona el fenomen del fil musical prenent-lo com a leit-motiv d’aquest relat de segell “pop”.

El protagonista: un jove anacrònic que té la sensació de viure una vida de vell.
L’escenari: Un parc d’atraccions que té alguna cosa del Neverland de Peter Pan. La clau de la història: una revolució col·lectiva davant de l’opressió laboral i l’especulació econòmica. Si barregem aquests elements i hi afegim una banda sonora que li dóna sentit a tot, obtenim Hilo Musical.

Llegiu la recomanació sencera a Laculturanovalres.com, si us ve de gust.

I aquí us deixo un dels espots del llibre:


Un entorn que irrita o un personatge irritable?

“Devia resultar patètica. Jo era ben diferent de ma mare, més aviat sense esma, molsuda i de riure ximple”
(Banegas, MontseUna dona incòmoda. Proa, 2008)
Tot i que fa uns mesos Montse Banegas (Flix, 1974) treia el seu últim llibre Dobles parelles, he preferit descobrir-la en la seua primera novel·la després que me la recomanés un amic. Així, vaig començar la lectura d’Una dona incòmoda en aquelles ganes de quan algú et parla d’una cosa que li sembla interessant i t’ho contagia. I sense negar aquest pretext, he de dir que mentre devorava les pàgines de l’òpera prima de l’escriptora de Flix hi havia moments que tenia ganes d’agafar el llibre i rebatre’l contra enterra. I no parlo de que no m’hagi agradat, ans el contrari, seguiu-me i ho entendreu.
Llegiu l’article sencer a Surtdecasa.cat.

Humor radioactiu

En un moment en què el debat sobre l’abastiment d’energia i les conseqüències de l’explotació de les centrals nuclears estan a l’ordre del dia – ja no només a les Terres de l’Ebre, sinó al món sencer- no està de més llegir una novel·leta com la que tinc a les mans. Cementiri nuclear d’Anton Dorca és una catarsi delirant davant la crisi energètica. Una obra que satiritza, en general, sobre l’especulació al voltant de l’energia nuclear i, en concret, sobre el fet que tota la vida d’un poble se’n vegi afectada. El seu autor, Anton Dorca, emula tècniques com la d’Espriu a Cementiri de Sinera per parlar d’una vila anomenada Ocàs, evocadora d’una altra localitat ebrenca que segurament coneixeu.
Llegiu l’article sencer a Surtdecasa.cat.


Entre vinyes i oliveres

“EN LA SEUA JUSTA MESURA ÉS EXCEL·LENT” (Ollé i Albiol, Manel. Micalet Verderol. Pagès Editors)

Sabeu a que fa referència esta sentència? Aquesta mateixa pregunta la formula en forma d’endevinalla un dels molts personatges que apareixen a l’últim llibre de Manel Ollé, Micalet Verderol. I la seua resposta té molt a veure en un dels desencadenants de l’acció d’este relat que parteix del gènere epistolar per explicar-nos moltes històries en una.

El punt de partida és la vida de Micalet Verderol, un pagès que veu com tot el seu model de vida s’esfondra després que el propietari de les terres que conreava mor i deixa en herència les seues propietats a uns nebots avariciosos.

Llegeix l’article sencer a Surtdecasa.cat.