M. Rojals: “S’ha d’anar amb molta cura amb la creació dels personatges perquè no et passi un “Desmontando a Harry””

Avui escric aquestes línies empesa per una situació recurrent –fins llavors, inèdita- que vaig començar a experimentar fa cosa d’un any. Tot va començar una matinada, dins un Bus Nit, quan en encetar una conversa amb els companys de viatge, una noia em va atracar verbalment: “Tuuu! El teu parlar? D’on ets? Parles igual que els personatges d’un llibre que m’ha encantat!”. I a partir d’aquí, vaig anar rebent de coneguts i saludats comentaris de l’estil “aquest estiu he pensat amb tu perquè m’he llegit un llibre que… bla, bla, bla”. Això, sumat a crítiques positives als mitjans, lloances en converses de bar i recomanacions a la xarxa, va despertar-me l’inquietud de voler saber què tenia Primavera, estiu, etcètera que connectés de forma gairebé sobrenatural amb la gent i que alhora tingués tant a veure amb mi (o amb el meu parlar) per als que es creuaven en el meu camí. Així és com en una de les visites a la llibreria en vaig sortir amb un exemplar de Primavera, estiu, etcètera ben amagat dins la bossa amb complex d’extraterrestre per encara no haver-lo llegit.

Marta Rojals (La Palma d’Ebre, 1975) és arquitecta, provoca l’esperit crític dels lectors de Vilaweb amb els seus “mails oberts” i segueix un codi ètic molt interessant: evita els habituals canals de promoció d’escriptors (no distribueix fotografies personals, no participa en tertúlies ni concedeix entrevistes ‪tête-à-tête). Tot i que fa conya dient que això la pot fer sentir del segle XIX, Rojals aposta per la relació directa amb els lectors a través de les noves tecnologies. Assegura que aquestes tenen un paper “absolut” en la seua vida i em comenta: “Tot el que sigui d’abans d’ahir ja em sembla antic.” Ella i la seua forma de narrar són ben d’avui, però. Fresc, sense artificialitats, el llenguatge que utilitza flueix per sobre d’un engranatge ben fi i, tal i com han notat els lectors, treballa la llengua amb el tacte d’un orfebre. Quan li preguntem sobre la feina de traslladar al mitjà escrit una variant dialectal naturalment oral, ens aclareix que “el parlar del llibre no és ebrenc pròpiament (la variant tortosina), és lleidatà del sud (m’invento la denominació ‘del sud’ més per ignorància que per sapiència).” I tot i que el procediment va ser “més aviat intuïtiu, basat en la transcripció directa” no l’ha fet servir a l’ababalà. “Per posar-hi una mica d’ordre i de concert, vaig valer-me de les publicacions filològiques de l’Olga Cubells per definir uns criteris i una coherència”, revela. I per a deixar-ho més clar, ens ofereix un exemple de criteri fonètic: “jo anava/ell anave: en el primer cas, la [a] final indica la pronunciació d’una [e] oberta; en el segon cas, la e final indica la pronunciació d’una e tancada.” I en destaca els matisos del llenguatge: “allà no diuen ‘lo’ sistemàticament, com fan els parodiadors del lleidatà.” Comenta que per a ella va ser com fer una petita tesi doctoral i en va aprendre molt; a nosaltres no ens queda dubte que ha aportat molt als lectors del nostre país sobre la diversitat i riquesa lingüística que preservem. ‬‬

Si et ve de gust llegir l’article sencer, fes clic i continua’n la lectura a Surtdecasa.cat.

Yannick Garcia: “Creuen que les novel·les es venen i els relats no, quan hem crescut amb Monzó i Pàmies”

Arribo al bar on he quedat amb Yannick Garcia (Amposta, 1979), al barri de Sant Antoni de Barcelona, amb la definició de diccionari de la paraula “barbamec” ben apresa:

Barbamec –a

[1803; de barba i mec]

adj i m 1 Dit de l’home adult que no té pèl a la cara.

2 fig Dit del jove pretensiós que homeneja

De seguida m’aclareix perquè ha decidit titular Barbamecs (Cossetània, 2012) el seu recull de relats. “Tant pot ser la persona que no té gens de barba -ja sigui perquè no ha arribat a l’edat de tenir-ne o perquè és massa gran i s’ha fet imberbe- com la persona que en té, però poc poblada. Aquest concepte tan masculí, jo l’aplico tant a homes i dones.” Així, els personatges a qui dóna vida Yannick, creuen viure un moment vital estable -després d’haver passat experiències convulses- quan se n’adonen que els fonaments trontollen. “Tots els personatges tenen seguretats aparents i inseguretats evidents”, explica. Una inseguretat molt ben exemplificada ja al primer conte que gira entorn “l’enginy de l’escala” de Diderot, aquella sensació “d’arribar tard a la conversa”, de no ser capaç de rebatre un argument al moment i “fer-te menut de cop”.

Si ho vols, pots llegir l’article sencer a Surtdecasa.cat.

La vida despullada d’un amor de joventut

Ahir vaig veure Un amour de jeunesse, l’última pel·lícula de Mia Hansen-Løve (cognom que encaixa a la perfecció a la temàtica del film). Tot i no haver vist els altres dos llargmetratges de la trilogia, em vaig aventurar a anar-hi després de veure-la recomanada a un parell de llocs (si, les estrelletes que atorguen els crítics a les pel·lícules de la cartellera segueixen tenint sentit).

Consell 1: no feu cas de la sinopsi. El primer amor d’una jove adolescent de 15 anys pot semblar-vos un tema excessivament cursi pels temps que corren. Però la gràcia d’Un amour de jeunesse no rau tant en l’argument, sinó en la mirada narrativa de la directora de culte del cinema francés. Les localitzacions perfectament trobades donen a l’espectador la sensació d’estar vivint en la seva pròpia pell totes les sensacions, sentiments, alegries i desenganys que viurà Camille, la protagonista, des dels seus tendres 15 anys fins a 7 anys després. Ens endinsem als carrers de París, als seus pisos i a les cases de camp del seu voltant.

Consell 2: relaxeu-vos i gaudiu de la banda sonora i l’encaix que troba en cada situació. Podem sentir des de la desgarrada veu de Violeta Parras fins al pop rock electrònic de Rinocerose. Cada moment, amb el seu so idoni que sovint és el so del camp, dels insectes i l’aigua corrent.

En definitiva un film evocador, senzill, delicat i d’estètica indie que us farà tornar enrera per recordar l’innocència dels amors de joventut.

Res no és res

“En ciència, l’error absolut és la diferència, en valor absolut, entre el valor exacte i el valor aproximat.”

(Carmona, Eduard. Llibre dels Errors. Palma, 2009. Ed. Documenta Balear. Pàg. 81)

Ser o no ser. És aquesta la qüestió? Eduard Carmona (Deltebre, 1982), -poeta, rapsode i veu en off, a més d’un dels impulsors de la Bouesia– demostra al Llibre dels errors més aviat que “res no és res”. Dividit en quatre parts (Existenció, Utilitat dels tels, Immobiliària, Llibre dels errors), aquest poemari ens acosta a una reflexió de caire existencialista, però no ho fa a través del típic relat filosòfic, sinó que se serveix de detalls quotidians, situacions surrealistes, detalls onírics, sorpreses lingüístiques i contrastos de llum i foscor per dir-nos que “la vida és una vellarda”.

Tal com ja anuncia el colofó de Sartre en la primera part del poemari, la nàusea en ser conscient de l’existència d’un mateix és present en aquesta lectura. En un primer moment, els versos encadenats entre les estrofes, infereixen en el lector una sensació d’arrossegament, de rutina, però també de reafirmació per part d’una primera persona que interpel·la sovint a un tu. A través de repeticions, de prescindir dels signes de puntuació, de polisèmies, de l’ús de cursives per omplir de càrrega simbòlica alguns termes i d’altres figures retòriques utilitzades amb precisió, Carmona crea un ritme viu amb pauses, acceleracions, davallades… Si heu sentit recitar el rapsode en alguna ocasió entendreu què vull dir i si no ho heu fet,proveu- ho i captareu millor els seus versos.

Llegeix l’article sencer a Surtdecasa.cat.

On l’enginyeria i el disseny es donen la mà

Recentment he visitat el Disseny Hub Barcelona (el del carrer Montcada) per veure la mostra de poc agraït títol, però d’interessant rerefons “Disseny de sistemes. L’escola d’Ulm”. Aquesta exposició demostra el fet que objectes tant bàsics per a la nostra vida diària com poden ser una cadira, un moble del menjador o una vaixella van representar durant els anys cinquanta i seixanta una autèntica revolució per al disseny industrial. Els membres de l’escola d’Ulm van ser durant aquella època els pioners en reivindicar que el disseny no podia consistir només en crear bellesa, sinó que havia de donar les claus per acostar la tecnologia i la indústria a les llars i facilitar el dia a dia de les persones.

Llegeix el post sencer al web de La Cultura no val Res.

“Exit through the gift shop”, una oda a l’art urbà

Segur que molts de vosaltres coneixereu Banksy per ser una enigmàtica icona de l’street art que ha deixat la seva petjada a moltes ciutats del món. Però us recomano veure “Exit through the gift shop”, audiovisual que no se si definir com a llargmetratge, reportatge d’investigació, documental, autoretrat… El que si que tinc clar és que ens apropa a les contradiccions de l’art urbà en un moment en que ha començat a perdre la seva característica principal –ser efímer- per passar a ser carn de subasta a Sothersby’s, entrar a les parets de les cases en forma de vinil o ser exposat en galeries d’art.

Seguiu llegint aquesta recomanació al web de La Cultura No Val Res.

La Setmana

Fotografia: Flickr de La Setmana

Ahir vaig passejar-me per la Setmana del Llibre en Català. Jo la recordava de fa uns quants anys quan tenia lloc al centre de Barcelona. Allò era un laberint infinit de llibres a gran escala on podies veure-hi des de grups d’estudiants fent el rigorós tour amb el professor de català  fins a “guiris” desorientats preguntant que significava tot allò. Després d’uns anys de polèmica que van portar La Setmana de bòlid cap a Sant Cugat, sembla que per fi ha trobat el seu “locus amoenus” al Parc de la Ciutadella de Barcelona.

A través d’un passeig per una trentena d’estands –per cert, ben integrats al parc amb estructures de fusta- se t’omple el cor d’orgull en veure la quantitat de literatura feta aquí o a l’estranger que es pot trobar en català. A més de tallers diversos –és curiós veure gent a l’aire lliure escoltant amb atenció un individu amb una pissarra-, xerrades i debats al voltant del fet literari, La Setmana resulta un aparador on anar a buscar idees de quina serà la propera lectura que ens posarem a la butxaca. Dubto que els llibreteres es facin d’or, però el que és innegable és com aquest esdeveniment anual contribueix a fer popular novel·les, contes, biografies, guies de viatges, àlbums il·lustrats, revistes i altres peces literàries escrites o traduïdes en la nostra llengua. A mi, personalment, em van cridar l’atenció la traducció dels 9 contes de J.D. Salinger feta per Quim Monzó, els Exercicis d’estil de Raymond Queneau o el Plantes d’interior del català Borja Bagunyà.

Si us interessa mínimament omplir hores del vostre temps llegint, no us perdeu aquesta cita, encara vigent fins diumenge 18 de setembre.

Cinema. Us recomano… Canino

Us imagineu que faríeu si us convencen de que la paraula telèfon vol dir saler? I si us diuen que un zombie és una flor petita i groga? I encara més controvertit: si us asseguren que cony vol dir làmpada?

En un inici, la pel·lícula grega Canino, dirigida per Yorgos Lanthimos, sembla una mena de tauler del joc “Paraules prohibides” en forma de família nombrosa. Bé, d’aquest joc i de molts altres que el pare de família sembla estar entestat a inculcar als seus fills. D’una aparent puresa i innocència passem a escenes de depravació i d’autèntica competitivitat fraternal. Així entrem de ple en l’argument de Canino: la intenció de sobreprotegir els teus de les impureses de la societat i acabar portant-los de ple cap a l’abisme.

Llegiu la recomanació sencera a Laculturanovalres.com

Llibres. Recomano… “Hilo musical”

Recordeu les notes subtils i calmades que surten de petits altaveus camuflats a la sala d’espera del dentista? O la música engrescadora de la perruqueria? No us posa nerviosos aquell so ambient de l’aeroport quan arribeu corrent per no perdre el vol? La primera novel·la de Miqui Otero –que us sonarà com a periodista que ha deixat el seu rastre a gairebé totes les revistes musicals- dissecciona el fenomen del fil musical prenent-lo com a leit-motiv d’aquest relat de segell “pop”.

El protagonista: un jove anacrònic que té la sensació de viure una vida de vell.
L’escenari: Un parc d’atraccions que té alguna cosa del Neverland de Peter Pan. La clau de la història: una revolució col·lectiva davant de l’opressió laboral i l’especulació econòmica. Si barregem aquests elements i hi afegim una banda sonora que li dóna sentit a tot, obtenim Hilo Musical.

Llegiu la recomanació sencera a Laculturanovalres.com, si us ve de gust.

I aquí us deixo un dels espots del llibre:

Un entorn que irrita o un personatge irritable?

“Devia resultar patètica. Jo era ben diferent de ma mare, més aviat sense esma, molsuda i de riure ximple”

(Banegas, Montse. Una dona incòmoda. Proa, 2008)

Tot i que fa uns mesos Montse Banegas (Flix, 1974) treia el seu últim llibre Dobles parelles, he preferit descobrir-la en la seua primera novel·la després que me la recomanés un amic. Així, vaig començar la lectura d’Una dona incòmoda en aquelles ganes de quan algú et parla d’una cosa que li sembla interessant i t’ho contagia. I sense negar aquest pretext, he de dir que mentre devorava les pàgines de l’òpera prima de l’escriptora de Flix hi havia moments que tenia ganes d’agafar el llibre i rebatre’l contra enterra. I no parlo de que no m’hagi agradat, ans el contrari, seguiu-me i ho entendreu.

Llegiu l’article sencer a Surtdecasa.cat.