Entre vinyes i oliveres

“EN LA SEUA JUSTA MESURA ÉS EXCEL·LENT” (Ollé i Albiol, Manel. Micalet Verderol. Pagès Editors)

Sabeu a que fa referència esta sentència? Aquesta mateixa pregunta la formula en forma d’endevinalla un dels molts personatges que apareixen a l’últim llibre de Manel Ollé, Micalet Verderol. I la seua resposta té molt a veure en un dels desencadenants de l’acció d’este relat que parteix del gènere epistolar per explicar-nos moltes històries en una.

El punt de partida és la vida de Micalet Verderol, un pagès que veu com tot el seu model de vida s’esfondra després que el propietari de les terres que conreava mor i deixa en herència les seues propietats a uns nebots avariciosos.

Llegeix l’article sencer a Surtdecasa.cat.


Cinema. Recomano… “Dear Wendy”

Aquest llargmetratge dirigit per Thomas Vinterberg amb guió de Lars Von Trier l’any 2005 representa una al•legoria de la violència al món. Amb un objectiu clarament moralitzant, valors com la soledat, el fet de ser diferent, l’acceptació per part de la societat són l’origen de la història que comença amb la lectura d’una carta que el seu protagonista Dick adreça a Wendy –la qual és tant o més protagonista que ell-. A partir d’aquí, se’ns dona a conèixer tot allò què ha arribat a unir tant a aquests dos personatges que tot i no poder ser amants reals –Wendy no és una persona de carn i ossos- mantenen una relació molt semblant a la que podrien tenir si ho fossin.

Llegeix la recomanació sencera a Laculturanovalres.com.


Joan Todó s’estrena en la narrativa breu amb “A butxacades”

“Sóc extremadament tímid”, confessa Joan Todó (La Sénia, 1977) amb un somriure de costat. És un senienc (o mascarat), nascut a finals dels setanta, que fa més de deu anys que viu a Barcelona. Reconeix que l’incomoda el fet que li posin l’etiqueta “Terres de l’Ebre” per vendre’l com una marca. Recorda que “quan començava a escriure, m’agradava molt Albert Roig i el fet que escrigués en lo nostre dialecte, tot i que al principi no l’entenia gens”. A partir d’aquí no va parar de llegir-lo i, com ell, fer servir el seu dialecte per fer poemes, el que li sortia en naturalitat.

Llegiu el resultat de la conversa amb Joan Todó a Surtdecasa.cat.


De batalla en batalla amb el riu de protagonista

Sabeu què és passar-vos un viatge en tren de dues hores devorant lletres sense parar ni a parpellejar? Si no ho sabeu, al pròxim viatge, proveu d’obrir Arran de l’Ebre de Cinta Arasa i ja m’ho explicareu. Quan, al tren, li vaig explicar al passatger del meu costat el tema del llibre i em va dir “A mi, aquest tipus de llibres no m’agraden”, me’n vaig adonar que no seria fàcil contagiar-vos, estimats lectors, tot allò que em va fer sentir la lectura d’Arran de l’Ebre pels prejudicis d’un tema tan immensament tractat en la nostra literatura com és la petjada de la guerra i la no menys dura postguerra. Però us ben asseguro que, aquesta, no és una novel·la sobre la Guerra Civil més.

Cinta Arasa, nascuda a finals dels setanta, demostra un gran treball darrera d’esta primera seua novel·la que interpreta una etapa de la nostra història des d’una mirada allunyada. Per això es pot permetre jugar al seu antull amb el temps del relat. Rebovina, córre, va a relentir… Tot per a fer casar una varietat de trames tal que si les ordenéssim cronològicament anirien des del mateix any trenta-sis –amb l’inici de la batalla cruenta- fins als nostres dies –quan una altra batalla, la de la lluita antitransvassament, també ocupa els nostres carrers-. La gran càrrega simbòlica de molts elements narratius i la intriga obscura dels secrets d’una família que passen de generació en generació sense deixar a ningú indemne em va recordar de seguida Rodoreda. Una influència de la qual Arasa no se n’amaga, honestament citant-la diverses vegades en boca dels seus personatges.

Un dia, escoltant una entrevista que li feien a la ràdio vaig riure sola quan li van amollar la típica pregunta “i tu que has estudiat ciències polítiques i treballes a l’administració com es que et dediques a escriure?”. No recordo ben bé la seva resposta, però va defensar valentament que per a desenvolupar el talent literari no fa falta estudiar una cosa o una altra o ser de ciències o de números, sinó que el que fa falta és treball i perseverança. Una pregunta que ella mateix respon a l’interior de la novel·la ja que la història dels seus personatges també li serveixen per reflexionar sobre l’ofici d’escriptor, els dimonis interns que aquest desencadena, l’autoestima, la persecució d’un somni que com més el busques menys arriba… En definitiva, allò que cap escriptor pot evitar treure de portes enfora en algun moment.

I finalment, destacar el rigor històric en el retrat de la ciutat de Tortosa i l’audàcia a l’hora de fer un encadenament de la història individual amb la història col·lectiva a través d’imatges i símbols punyents. A la pàgina de Facebook d’Arran de l’Ebre en podreu trobar més detalls, però espero que amb el què us he explicat aneu corrents a la llibreria i us feu en un exemplar.


Manual vital contemporani en format mètric

  “Glops, gs glops,
   regalimen gola avall.
   […]
   Tinc el grup sanguini ensinistrat,
   sóc el millor JB positiu mai conegut.”
   (‘L’ahir’ dins Esperit de Llima. Suñé i Cugat, Ester)
Amb els poemes d’Esperit de Llima, la seua autora Ester Suñé trenca dos tòpics associats inevitablement a la poesia. Quants cops heu sentit dir allò de “a mi la poesia no m’agrada, només parla de sentiments i no s’entén…?” Certament, aquest gènere per les seues característiques intrínseques serveix sovint als poetes com a eina d’expressió del seu “jo” interior, fet que no pot eludir l’expressió dels sentiments. I també és cert que la multiplicitat de figures estilístiques que s’utilitzen en aquest gènere fa que el lector no tingui una norma cognitiva on agafar-se. Cugat capgira, però, aquestes màximes dotant els seu poemes de frescor i modernitat i ens ofereix imatges clares, gairebé fotografies, del que vol expressar.
Llegeix l’article sencer a Surtdecasa.cat.

Una faula per somniar enmig dels Ports

“Llibertat és somiar sense límits i creure’t valedor dels teus anhels encara que hom et cregui boig, malalt o al·lucinat”
(Gisbert, Valer. El vigilant d’horitzons. Aeditors. Pàg. 23)

Fa poc he descobert un llibre que m’ha entusiasmat. En un principi, per la seva força simbòlica i la capacitat de fer que el lector s’abstregui de la realitat, però sobretot, perquè el nostre estimat Massís dels Ports n’és alhora escenari i protagonista. Estic parlant d’El vigilant d’horitzons del jove escriptor doverenc Valer Gisbert. La Cova del Vidre, la Font del Mascar, els Pallers, la Mola, Cova Cambra… Tot són punts que de ben joveneta havia recorregut en mon pare i germans, motxilla al coll, ja fos per anar a buscar fòssils, rovellons o, simplement, una mica de natura. Però en aquest relat breu, Gisbert li dóna un altre significat als nostres Ports dotant-los d’una aura de fantasia i misteri.

Llegeix l’article sencer a Surtdecasa.cat.


Eixoregem-nos a base de poesia

“Aigües, fressada arbreda
Que m’eixoreges. I els horts, on d’or guardes
flaire, clos dels xiprers”

Us recomano…
Roig, Albert. Córrer la taronja. 1979-2001 (Edicions 62. Empúries)

Un dels trets de la poesia d’Albert Roig que m’hi ha endinsat més instintivament és l’ús que fa dels nostres dialectalismes. Per a lectors que no comparteixen aquest tret definitori, com ja apunta Xavier Lloveras al pròleg del recull Córrer la taronja, el fet de trobar paraules que de vegades ni tant sols apareixen al diccionari és una dificultat lèxica. En canvi, per als qui el llenguatge de les Terres de l’Ebre forma part del nostre ADN lingüístic, és reconfortant llegir paraules com assorejar, esmelegar-se, escarritxar, sanguina o trets del nostre dialecte com conjugacions de verbs com dixessen o l’ús natural d’eigua en lloc d’aigua. Tot i que Albert Roig no segueix una norma en aquest sentit i podem trobar diferents estils dialectals al llarg d’aquestes obres completes del poeta tortosí, el seu és un experiment que demostra que la poesia no n’entén de límits administratius ni de normatives lèxiques.

Podeu seguir llegint l’article a Surtdecasa.cat.


Un part i un enterro [musicalment parlant]

Fa uns dies vaig tastar de primera mà (o més ben dit de primeres veus) l’últim disc de Mazoni, Fins que la mort ens separi, que, a més, teniem entre mans una setmana abans de sortir a la venda. Com ja li xivatava el mateix Jaume Pla a Bibiana Ballbè en un dels seus Bestiaris il·lustrats, la mort és el leitmotiv d’aquesta producció que s’ha engendrat entre les parets d’un masia senyorial d’un altre segle. I el part d’aquest disc el vam poder contemplar a la Casa Olandai amb Enderrock i Bankrobber de llevadores oficials. L’experiència de sentir per primer cop alguns temes en versió acústica i en un concert íntim per a 80 persones va ser recomfortant. D’aquí uns dies ja decidirem si el disc ens sembla bo, quina és la nostra cançó preferida o si hi ha un patró en tots els seus discs que el fa ben poc original. Però aquell dia vam olorar l’essència creadora del de la Bisbal sense el filtre de la ràdio o l’envasat del disc compacte. Un luxe poder ser un més dins d’aquell quiròfan imaginari i veure sortir de la veu i els dits del seu pare temes com “Per primer cop” -molt adient en aquesta metàfora sobre un naixement-, “Natura morta”,  “Ulisses i el full en blanc” o “L’home número 12” -on fa una picada d’ullet als Mishima enmig de la història de dos homes que com Jaume apuntava “s’ha d’escoltar bé del principi al final o no s’entén”-.

La mateixa setmana, vaig vestir-me de dol per anar a la [2] d’Apolo on assistiria al pre-enterrament (l’últim concert era uns dies després a la Sala Clap de Mataró) de Madee, la banda de l’actual “The New Raemon”. Jo mateixa solia dir quan parlava d’ells “si, el grup el cantant del qual és The New Raemon” i després pensava que això havia de fer molta ràbia… Sobretot perquè vaig descobrir Madee gairebé al mateix temps que The New Raemon i per a mi, no eren comparables. Cadascú te una atmosfera creativa molt diferent. Però tornant a l’enterrament, cal dir que paradoxalment va ser un concert ple d’energia on es feia evident que els components del grup s’hi deixaven la pell. Ells mateixos escenificaven l’actuació com un enterrament no només amb la seva roba o amb la retòrica de Ramón Rodríguez que ens anava recordant que aquella seria la última vegada que escoltaríem els Madee en directe. Després d’un comiat amb reverència a l’estil actors de teatre i de deixar-nos a tots estabornits amb un ‘A lack of Bravery’ més desgarrador que mai, una copeta de cava i tots cap al carrer, amb el cap cot i fumant la última cigarreta de la setmana -d’una banda, perquè era diumenge i la ressaca feia estralls i de l’altra, per aquell sentiment de pèrdua que compartíem una sèrie de desconeguts que en aquell moment ocupàvem Nou de la Rambla-.


La granja del segle XXI

 

La meua germana i el meu cunyat són joves emprenedors que des de fa uns mesos treballen dur per tirar endavant el negoci en el que creuen i inverteixen: es dediquen a criar pollastres i acaben d’inaugurar una nova granja.

Tirant enrera, el nostre iaio tenia una granja a la carretera d’Els Reguers a Jesús. Éren dos naus i recordo molt especialment els estius, quan li entraven els pollets ben menuts i ens hi duia a mi i a algunes veïnes. “No els esbarresseu!”, ens cridava sense poder evitar que intentéssim agafar algun d’aquells petits polls enmig d’una sala calurosa, olor barreja de serradura i pienso.

Segons m’explicava mun iaio, en la seua època cada “pollada” durava uns 50 dies i els pes del pollastre no solía arribar als 2 kg. “Llavors, a Barcelona, si passaven d’1,80 kg no els volíen i en canvi a València preferíen que el pes del pollastre fos de 2 kg. Avui en dia, com més grans, millor”, em comenta.

Les noves granges de man germena i mun cunyat també fan aquella olor de serradura i pienso, però tota la resta ha canviat. fan servir les noves tecnologies per aconseguir una temperatura adequada (durant les primeres setmanes, 31º) i la dosificació correcta de menjar i aigua, entre moltes altres coses. A través d’un sistema d’alarmes que avisen directament al telèfon, davant de qualsevol incidència poden acudir-hi de seguida i regular els nivells del que calgui. Entres a la “sala de màquines” de la nova granja i és com entrar al centre de comandament de la nau d’Star Treck. A hores d’ara, compten ja amb

5 naus i en 30 dies tenen els pollastres criats (i en unes quantitats incomparables a les que obtenia el meu iaio fa vint anys) i la peça sol pesar uns 3 kg.

Es tracta de la granja del segle XXI, més eficient, més productiva i mediambientalment més respectuosa. Tot i això, el dur treball de la mà d’obra segueix sent necessari per a que tot l’engranatge funcioni correctament. Pensar en que tant sols en unes dècades s’ha pogut fer uns pas endavant tant gran, posa -com dèia aquell- “la gallina de piel”.


‘Shopping’ en gràcia

Tot i que és freqüent sentir crítiques sobre un fals esperit modern i bohemi que s’ha apropiat de la barcelonina vila de Gràcia, finalment, tots hi acabem fent cap més d’un dia atrets per les seves places, locals, tendències diverses, barreja gastronòmica… L’altre dia, vaig decidir anar-hi de botigues i encara que corria el perill de marxar d’allà amb les butxaques ben buides, em va sorprendre els preus que vaig trobar-hi.

Per això, avui recomano algunes petites botigues situades als carrers més cèntrics de Gràcia on podeu vestir-vos sense semblar un clon producte d’Inditex i el més important, sense deixar seca i traient fum la targeta de crèdit.

Traieu llapis i paper o millor encara, prepareu l’eina de copiar i enganxar:

ADAHOME. Travesera de Gracia, 108

Uns pocs mobles que imiten l’estil neoclàssic, el blanc impol·lut de la seua decoració i un lluminós emprovador converteixen els seus poc més de 20 metres quadrats, en un espai que dona vida a les peces de roba que s’hi exposen. Un petit museu on trobem marques de joves dissenyadors entre els que en destaco dos que particularment m’encisen: Kling i PepaLoves. També podeu comprar online.

MARINO. Travessera de Gràcia, 127

Una botiga que ens mostra clarament que les aparences enganyen. Vista de fora, sembla que hi predomini la roba masculina, d’esport i inclús amb algun toc militar. Però si sou curiosos i hi treieu

el nas veureu que hi ha una gran diversitat de roba per poder anar a la última i bé de preu. A l’interior, solen tenir estocs i peces d’oferta que no estan gens malament.

LLENA ERES DE GRÀCIA. Ros de Olano, 50

Aquesta botiga que ha volgut incorporar al seu nom el barri que l’ha vist néixer amb aquest joc de paraules, tot i no tenir cap referència religiosa, si que te un punt de mística. Un cop hi entres, la calma i la tranquil·litat s’apoderen de tu i pots estar mirant i remirant tranquil·lament sense aquell estrès que sol acompanyar els dies de compres. Molt recomanable tota la part de bijuteria que ens retorna a temps passats.

PAZ ELORZA. Ros de Olano, 6

Des d’un rellotge Casio de colors fins a un vestit ben suggerent amb transparències passant per toreres amb reminiscències de Madonna. Tot i això i més, ho pode

m trobar en aquest establiment on hi predominen els negres i els grisos, però que es compensa amb els colors de la gran varietat de complements per al cabell.

Afegeixo també el meu croquis particular. Ja podem estar a l'era del GPS, que jo com en un tros de paper en quatre línies no m'oriento en res.