Tag Archives: cinema

La vida despullada d’un amor de joventut

Ahir vaig veure Un amour de jeunesse, l’última pel·lícula de Mia Hansen-Løve (cognom que encaixa a la perfecció a la temàtica del film). Tot i no haver vist els altres dos llargmetratges de la trilogia, em vaig aventurar a anar-hi després de veure-la recomanada a un parell de llocs (si, les estrelletes que atorguen els crítics a les pel·lícules de la cartellera segueixen tenint sentit).

Consell 1: no feu cas de la sinopsi. El primer amor d’una jove adolescent de 15 anys pot semblar-vos un tema excessivament cursi pels temps que corren. Però la gràcia d’Un amour de jeunesse no rau tant en l’argument, sinó en la mirada narrativa de la directora de culte del cinema francés. Les localitzacions perfectament trobades donen a l’espectador la sensació d’estar vivint en la seva pròpia pell totes les sensacions, sentiments, alegries i desenganys que viurà Camille, la protagonista, des dels seus tendres 15 anys fins a 7 anys després. Ens endinsem als carrers de París, als seus pisos i a les cases de camp del seu voltant.

Consell 2: relaxeu-vos i gaudiu de la banda sonora i l’encaix que troba en cada situació. Podem sentir des de la desgarrada veu de Violeta Parras fins al pop rock electrònic de Rinocerose. Cada moment, amb el seu so idoni que sovint és el so del camp, dels insectes i l’aigua corrent.

En definitiva un film evocador, senzill, delicat i d’estètica indie que us farà tornar enrera per recordar l’innocència dels amors de joventut.


Cinema. Recomano… “Dear Wendy”

Aquest llargmetratge dirigit per Thomas Vinterberg amb guió de Lars Von Trier l’any 2005 representa una al•legoria de la violència al món. Amb un objectiu clarament moralitzant, valors com la soledat, el fet de ser diferent, l’acceptació per part de la societat són l’origen de la història que comença amb la lectura d’una carta que el seu protagonista Dick adreça a Wendy –la qual és tant o més protagonista que ell-. A partir d’aquí, se’ns dona a conèixer tot allò què ha arribat a unir tant a aquests dos personatges que tot i no poder ser amants reals –Wendy no és una persona de carn i ossos- mantenen una relació molt semblant a la que podrien tenir si ho fossin.

Llegeix la recomanació sencera a Laculturanovalres.com.


Una ombra de nostàlgia plana sobre ‘HEROIS’

Una vegada més, he confirmat la teoria de que unes altes expectatives al voltant d’alguna cosa, sempre acaben fent que hi trobis més coses negatives de les que esperaves. D’aquesta manera, vaig entrar a la sala de cinema no només motivada per veure-hi una pel·lícula en català, sinó també per les veus que havia sentit lloant Herois.

La primera cosa que em va cridar l’atenció van ser els detalls minuciosos que recreen una imatge fidel d’una Catalunya als anys vuitanta capaç d’aconseguir la complicitat necessària amb l’espectador -sobretot si l’espectador ha viscut la seva infància i/o adolescència durant aquesta època-. Pòsters de pel·lícules a les parets d’un cuarto, un adhesiu d’una campanya d’immersió lingüística, els envasos de Fanta de llavors… Fins al punt que el fet que un personatge pronunciï les paraules “Bony”, “Tigretón” i “Bucanero” transporten a molta gent a un estat de nostàlgia d’aquells anys on regnava un gust estètic horripilant, però que va fer història. Unint això amb el fil conductor del film, cal dir que tota una generació se sentirà identificada amb una colla d’amics que es retroben durant les vacances al poble i viuen les seves aventures la major part del temps, dalt d’una bicicleta.

La trama que combina passat i present està ben encaixada a través de llocs comuns dels dos plans temporals amb alguna petita trampa per fer aconseguir capgirar la història durant el seu clímax. Fins i tot, Freixas es permet deixar algunes pistes per a que l’espectador intueixi on pot desembocar tot plegat. Tot i així, al meu gust, els tòpics es mengen les bones tècniques cinematogràfiques. I una història molt ben explicada es veu desmuntada per un excés del “voler tocar la fibra” a qui hi ha davant de la pantalla que corre el risc de passar-se els últims 20 minuts o bé badallant o bé fent veure que són les lents de contacte les culpables de la llagrimeta que li va caient. I no dic que sigui dolent no acabar en un final feliç perquè al cap i a la fi, la vida no te gaires finals feliços. No per això, deixaré d’aplaudir la feina d’Albert Espinosa i de Pau Freixas i dels actors més joves que ja apunten maneres.

Un suggeriment per anar a veure la pel·lícula és que no us aixequeu tant aviat comencin a sortir els títols de crèdit. Especialment, si sou dels que us agrada remenar entre els àlbums de fotos de la vostra adolescència.