Una vegada més, he confirmat la teoria de que unes altes expectatives al voltant d’alguna cosa, sempre acaben fent que hi trobis més coses negatives de les que esperaves. D’aquesta manera, vaig entrar a la sala de cinema no només motivada per veure-hi una pel·lícula en català, sinó també per les veus que havia sentit lloant Herois.
La primera cosa que em va cridar l’atenció van ser els detalls minuciosos que recreen una imatge fidel d’una Catalunya als anys vuitanta capaç d’aconseguir la complicitat necessària amb l’espectador -sobretot si l’espectador ha viscut la seva infància i/o adolescència durant aquesta època-. Pòsters de pel·lícules a les parets d’un cuarto, un adhesiu d’una campanya d’immersió lingüística, els envasos de Fanta de llavors… Fins al punt que el fet que un personatge pronunciï les paraules “Bony”, “Tigretón” i “Bucanero” transporten a molta gent a un estat de nostàlgia d’aquells anys on regnava un gust estètic horripilant, però que va fer història. Unint això amb el fil conductor del film, cal dir que tota una generació se sentirà identificada amb una colla d’amics que es retroben durant les vacances al poble i viuen les seves aventures la major part del temps, dalt d’una bicicleta.
La trama que combina passat i present està ben encaixada a través de llocs comuns dels dos plans temporals amb alguna petita trampa per fer aconseguir capgirar la història durant el seu clímax. Fins i tot, Freixas es permet deixar algunes pistes per a que l’espectador intueixi on pot desembocar tot plegat. Tot i així, al meu gust, els tòpics es mengen les bones tècniques cinematogràfiques. I una història molt ben explicada es veu desmuntada per un excés del “voler tocar la fibra” a qui hi ha davant de la pantalla que corre el risc de passar-se els últims 20 minuts o bé badallant o bé fent veure que són les lents de contacte les culpables de la llagrimeta que li va caient. I no dic que sigui dolent no acabar en un final feliç perquè al cap i a la fi, la vida no te gaires finals feliços. No per això, deixaré d’aplaudir la feina d’Albert Espinosa i de Pau Freixas i dels actors més joves que ja apunten maneres.
Un suggeriment per anar a veure la pel·lícula és que no us aixequeu tant aviat comencin a sortir els títols de crèdit. Especialment, si sou dels que us agrada remenar entre els àlbums de fotos de la vostra adolescència.
Roser Sebastià's Blog 