Ahir vaig veure Un amour de jeunesse, l’última pel·lícula de Mia Hansen-Løve (cognom que encaixa a la perfecció a la temàtica del film). Tot i no haver vist els altres dos llargmetratges de la trilogia, em vaig aventurar a anar-hi després de veure-la recomanada a un parell de llocs (si, les estrelletes que atorguen els crítics a les pel·lícules de la cartellera segueixen tenint sentit).
Consell 1: no feu cas de la sinopsi. El primer amor d’una jove adolescent de 15 anys pot semblar-vos un tema excessivament cursi pels temps que corren. Però la gràcia d’Un amour de jeunesse no rau tant en l’argument, sinó en la mirada narrativa de la directora de culte del cinema francés. Les localitzacions perfectament trobades donen a l’espectador la sensació d’estar vivint en la seva pròpia pell totes les sensacions, sentiments, alegries i desenganys que viurà Camille, la protagonista, des dels seus tendres 15 anys fins a 7 anys després. Ens endinsem als carrers de París, als seus pisos i a les cases de camp del seu voltant.
Consell 2: relaxeu-vos i gaudiu de la banda sonora i l’encaix que troba en cada situació. Podem sentir des de la desgarrada veu de Violeta Parras fins al pop rock electrònic de Rinocerose. Cada moment, amb el seu so idoni que sovint és el so del camp, dels insectes i l’aigua corrent.
En definitiva un film evocador, senzill, delicat i d’estètica indie que us farà tornar enrera per recordar l’innocència dels amors de joventut.
Roser Sebastià's Blog 