La muntanya russa EXSONVALDÉS al Sidecar

Avui me ve de gust fer una petita crònica “d’anar per casa” del concert dels francesos Exsonvaldés que vaig presenciar ahir al vespre a Sidecar.

A les 21.30 h amb l’obertura de portes, la claustrofòbica sala de concerts va quedar còmodament plena. Trenta minuts d’espera van donar per poder respirar el desfici del públic expectant per escoltar-los. I efectivament, només pujar a l’escenari i comportar-se com si estiguessin al menjador d’un apartament envoltats de col·legues i els seus seguidors en van tenir prou per donar el tret de sortida amb una forta ovació.

Acostumats a passejar-se per grans festivals europeus i actuar davant d’un públic multitudinari, van pujar a l’escenari minimalista de la sala de la Plaça Reial amb l’ambició de fer-nos passar una gran nit. Una cosa que no puc evitar analitzar durant un concert és l’equilibri que creen els propis membres del grup, l’alineació sobre el terreny de joc. En aquest cas, l’actitud de cantant que liderava visiblement el grup era important, però el que era l’autèntic virtuós de la nit era la seva “mà dreta” que tant encapçalava el ritme amb la guitarra com es marcava un solo amb el teclat capaç de posar-nos la pell de gallina. El baix i el bateria es limitaven a ser discrets, però sense deixar desatesa en cap moment les seves missions individuals. A partir d’aquí, jugaven a interposar melodies vitalistes enmig d’inicis reflexius i en algun cas, desconcertants.

Ja veieu que els francesos inspirats pel nom d’un petroler enfonsat em van entusiasmar, però si he de fer una crítica negativa són els seus temes en anglès. Tal com ha passat a casa nostra amb grups com Mishima que en un inici bevien dels seus referents anglòfons, van trobar la seva essència interpretant lletres en la seua llengua materna. Amb els Exsonvaldés passa el mateix, se’ls veu incòmodes amb la llengua britànica i en canvi, ho peten amb el seu francès dolç, encadenant les síl·labes, potenciant la melodia i, en definitiva, dotant les seues cançons de poesia.

Després de delir-nos durant més d’una hora amb els seus crescendos musicals, van acabar-se de posar al públic barceloní a la butxaca interpretant una versió del tema vuitantè de Radio Futura “Enamorado de la moda juvenil”.

Us recomano escoltar el seu últim disc “Lights” i especialment el tema L’aérotrain.

El particular conte de fades turmentat de DANIEL JOHNSTON

Una granota amb cara d’innocència, un amor platònic amb aspecte de princesa indie, un heroi disfressat de Capità Amèrica, un ànec malèvol… No, no estic parlant-vos dels protagonistes d’un conte de fades, sinó d’una petita part de l’univers de l’artista polifacètic Daniel Jonhston que podeu descobrir visitant l’exposició “Visions simbòliques” a l’Espai Cultural Caja Madrid de Barcelona.

La mostra ret homenatge al músic i artista nord-americà i mostra clarament l’influència d’un trastorn bipolar en la seva forma de crear. Podeu començar el recorregut escoltant les primeres gravacions que feia des del soterrani de casa seva amb un boombox Sanyo amb un piano i un orgue de cordes que després il·lustrava amb els seus propis dibuixos en forma de còmic. Relíquies que demostren com Johnston ja apuntava maneres de ben jove.

Segurament us sonarà la simpàtica granota Jeremiah per la samarreta que lluïa Curt Kobain en moltes de les seves aparicions en públic. Però si ens endinsem en l’exposició que es pot visitar fins a l’11 de novembre, descobrim que el seu imaginari artístic va molt més enllà. Els Beatles, l’MTV i personatges de la seva infància com Casper el fantasmet, el Capità Amèrica o l’increïble Hulk són algunes de les obsessions d’aquest referent de lamúsica als anys vuitanta que veiem a través dels seus dibuixos creats a llapis, bolígraf i retoladors de colors.  El seu ex-manager Jeff Tartakov ha estat el responsable de col·leccionar cautelosament tots aquests esboços que difícilment Johnston imaginaria emmarcats dins el recorregut d’una mostra d’art.  Hi trobem des de cartes on s’hi refereix directament, fins a flyers de concerts retocats i un disseny de coberta de la revista Chemical Imbalce.

El que més m’ha impressionat ha estat la voluntat autodestructiva de l’artista que sovint mostra símbols satànics, un ull mort i referències a la presó metafòrica que representa la seva esquizofrènia. Veiem així, la seva lluita interna personal entre un Peter Pan envoltat de símbols de la infantesa i els “dolents de la pel·lícula” que es troben dins el seu cap. És cert que ha estat un referent i que molts músics han partit de les seves creacions, però difícilment l’espectador sentirà ganes de posar-se en la pell de Johnston després de veure “Visions simbòliques.

El documental “The Devil and Daniel Johnston” que ha format part de l’últim Festival IN-EDIT de cinema documental és el punt de partida d’aquesta exposició que conté també la seva traducció audiovisual amb una mena de tràiler  que recull la visió que artistes de l’estat espanyol tenen de Johnston. Tot i que no dona gaires dades complementàries i fins i tot pot arribar a avorrir als qui no se senten dins la “moguda” de les ulleres de pasta i les barbes exagerades, reflecteix l’influència del nord-americà en l’escena indie de tot el món.

En sortir, no podreu resistir fer un cop d’ull a les samarretes que reprodueixen els dibuixos més mítics del músic i l’artista bipolar. Però segurament, com em va semblar a mi, massa cares per convertir-vos en un anunci mòbil de el “Espacio Cultural Caja Madrid” i vestir-nos amb la mala reputació de qualsevol marca associada a Bankia.

L’exposició es pot visitar gratuïtament fins l’11 de novembre a l’Espai Cultural Caja Madrid de Barcelona.

Recomanació publicada a www.laculturanovalres.com

Llibres. Recomano… “Hilo musical”

Recordeu les notes subtils i calmades que surten de petits altaveus camuflats a la sala d’espera del dentista? O la música engrescadora de la perruqueria? No us posa nerviosos aquell so ambient de l’aeroport quan arribeu corrent per no perdre el vol? La primera novel·la de Miqui Otero –que us sonarà com a periodista que ha deixat el seu rastre a gairebé totes les revistes musicals- dissecciona el fenomen del fil musical prenent-lo com a leit-motiv d’aquest relat de segell “pop”.

El protagonista: un jove anacrònic que té la sensació de viure una vida de vell.
L’escenari: Un parc d’atraccions que té alguna cosa del Neverland de Peter Pan. La clau de la història: una revolució col·lectiva davant de l’opressió laboral i l’especulació econòmica. Si barregem aquests elements i hi afegim una banda sonora que li dóna sentit a tot, obtenim Hilo Musical.

Llegiu la recomanació sencera a Laculturanovalres.com, si us ve de gust.

I aquí us deixo un dels espots del llibre: