Un entorn que irrita o un personatge irritable?

“Devia resultar patètica. Jo era ben diferent de ma mare, més aviat sense esma, molsuda i de riure ximple”

(Banegas, Montse. Una dona incòmoda. Proa, 2008)

Tot i que fa uns mesos Montse Banegas (Flix, 1974) treia el seu últim llibre Dobles parelles, he preferit descobrir-la en la seua primera novel·la després que me la recomanés un amic. Així, vaig començar la lectura d’Una dona incòmoda en aquelles ganes de quan algú et parla d’una cosa que li sembla interessant i t’ho contagia. I sense negar aquest pretext, he de dir que mentre devorava les pàgines de l’òpera prima de l’escriptora de Flix hi havia moments que tenia ganes d’agafar el llibre i rebatre’l contra enterra. I no parlo de que no m’hagi agradat, ans el contrari, seguiu-me i ho entendreu.

Llegiu l’article sencer a Surtdecasa.cat.

Entre vinyes i oliveres

“EN LA SEUA JUSTA MESURA ÉS EXCEL·LENT” (Ollé i Albiol, Manel. Micalet Verderol. Pagès Editors)

Sabeu a que fa referència esta sentència? Aquesta mateixa pregunta la formula en forma d’endevinalla un dels molts personatges que apareixen a l’últim llibre de Manel Ollé, Micalet Verderol. I la seua resposta té molt a veure en un dels desencadenants de l’acció d’este relat que parteix del gènere epistolar per explicar-nos moltes històries en una.

El punt de partida és la vida de Micalet Verderol, un pagès que veu com tot el seu model de vida s’esfondra després que el propietari de les terres que conreava mor i deixa en herència les seues propietats a uns nebots avariciosos.

Llegeix l’article sencer a Surtdecasa.cat.

De batalla en batalla amb el riu de protagonista

Sabeu què és passar-vos un viatge en tren de dues hores devorant lletres sense parar ni a parpellejar? Si no ho sabeu, al pròxim viatge, proveu d’obrir Arran de l’Ebre de Cinta Arasa i ja m’ho explicareu. Quan, al tren, li vaig explicar al passatger del meu costat el tema del llibre i em va dir “A mi, aquest tipus de llibres no m’agraden”, me’n vaig adonar que no seria fàcil contagiar-vos, estimats lectors, tot allò que em va fer sentir la lectura d’Arran de l’Ebre pels prejudicis d’un tema tan immensament tractat en la nostra literatura com és la petjada de la guerra i la no menys dura postguerra. Però us ben asseguro que, aquesta, no és una novel·la sobre la Guerra Civil més.

Cinta Arasa, nascuda a finals dels setanta, demostra un gran treball darrera d’esta primera seua novel·la que interpreta una etapa de la nostra història des d’una mirada allunyada. Per això es pot permetre jugar al seu antull amb el temps del relat. Rebovina, córre, va a relentir… Tot per a fer casar una varietat de trames tal que si les ordenéssim cronològicament anirien des del mateix any trenta-sis –amb l’inici de la batalla cruenta- fins als nostres dies –quan una altra batalla, la de la lluita antitransvassament, també ocupa els nostres carrers-. La gran càrrega simbòlica de molts elements narratius i la intriga obscura dels secrets d’una família que passen de generació en generació sense deixar a ningú indemne em va recordar de seguida Rodoreda. Una influència de la qual Arasa no se n’amaga, honestament citant-la diverses vegades en boca dels seus personatges.

Un dia, escoltant una entrevista que li feien a la ràdio vaig riure sola quan li van amollar la típica pregunta “i tu que has estudiat ciències polítiques i treballes a l’administració com es que et dediques a escriure?”. No recordo ben bé la seva resposta, però va defensar valentament que per a desenvolupar el talent literari no fa falta estudiar una cosa o una altra o ser de ciències o de números, sinó que el que fa falta és treball i perseverança. Una pregunta que ella mateix respon a l’interior de la novel·la ja que la història dels seus personatges també li serveixen per reflexionar sobre l’ofici d’escriptor, els dimonis interns que aquest desencadena, l’autoestima, la persecució d’un somni que com més el busques menys arriba… En definitiva, allò que cap escriptor pot evitar treure de portes enfora en algun moment.

I finalment, destacar el rigor històric en el retrat de la ciutat de Tortosa i l’audàcia a l’hora de fer un encadenament de la història individual amb la història col·lectiva a través d’imatges i símbols punyents. A la pàgina de Facebook d’Arran de l’Ebre en podreu trobar més detalls, però espero que amb el què us he explicat aneu corrents a la llibreria i us feu en un exemplar.

Una faula per somniar enmig dels Ports

“Llibertat és somiar sense límits i creure’t valedor dels teus anhels encara que hom et cregui boig, malalt o al·lucinat”
(Gisbert, Valer. El vigilant d’horitzons. Aeditors. Pàg. 23)

Fa poc he descobert un llibre que m’ha entusiasmat. En un principi, per la seva força simbòlica i la capacitat de fer que el lector s’abstregui de la realitat, però sobretot, perquè el nostre estimat Massís dels Ports n’és alhora escenari i protagonista. Estic parlant d’El vigilant d’horitzons del jove escriptor doverenc Valer Gisbert. La Cova del Vidre, la Font del Mascar, els Pallers, la Mola, Cova Cambra… Tot són punts que de ben joveneta havia recorregut en mon pare i germans, motxilla al coll, ja fos per anar a buscar fòssils, rovellons o, simplement, una mica de natura. Però en aquest relat breu, Gisbert li dóna un altre significat als nostres Ports dotant-los d’una aura de fantasia i misteri.

Llegeix l’article sencer a Surtdecasa.cat.