Tag Archives: personatges

El cantant d’òpera underground

És molt típic sentir allò de Barcelona no es tan gran i que finalment, sempre ens creuem amb la mateixa gent als mateixos llocs. Però hi ha individus anònims que sense conèixer-los has vist tants cops, què arriba un punt que penses que els coneixes de debò.

. Faig un flash-back vital i em situo en la meua època d’estudiant (si, senyors, ha plogut i ha nevat des de llavors). Visc a una residència a la cantonada entre el carrer Aragó i Pau Claris i sovint agafo la línia verda del metro a Passeig de Gràcia. El primer dia que el veig és quan inicio el meu trajecte cap a la universitat. És un home d’uns seixanta anys, filiprim tot ell, amb el poc cabell que li queda blanc, un nas prominent, vesteix pantalons de pinza i porta una bossa de plàstic a la mà amb uns quants papers. El que em crida l’atenció d’ell és la seva actitud de com si no hi fos o com si tot el que l’envolta no fos en realitat el que l’envolta. Dies després, descobreixo que sempre es posa a una punta del passadís del metro, agafa alenades d’aire ben fort inflant els pulmons i tot seguit emet sons propis d’un cantant d’òpera professional. A mesura que me’l vaig trobant –no sempre a les mateixes hores, però sempre al mateix lloc-, descobreixo que aquells pantalons de pinza mal planxats a conjunt amb la camisa d’un blanc esgrogueït sempre són els mateixos i que els papers de la bossa segurament acaben fent més de llençols que de papers. Però la mirada d’aquell home i el seu afany per assajar la seua òpera particular cada dia m’ensenyen que dins la seua ment encara te els cabells negres engominats cap endarrere, llueix un corbatí i es troba al bell mig d’un teatre italià.

. Un flash-forward d’uns anys, em porta a viure just al costat de la parada de metro Tarragona i ara el trajecte habitual és a la inversa per anar cap a Passeig de Gràcia, prop d’on treballo. Sovint em creuo el “cantant d’òpera anat a més” a l’andana i començo el dia de bon humor. O quan l’acabo, i ell apareix baixant les escales de l’entrada del carrer Aragó a l’andana de davant meu, no puc evitar dibuixar un somriure a la boca i observar els seus exercicis guturals que em posen de bon humor. Ja no agafo tant sovint el metro perquè solc anar en bici amunt i avall. Però quan passo per aquella parada i no el veig, el cor em fa un salt i genero prediccions apocalíptiques. Però ell torna a aparèixer, amb la mateixa fila, com si ja no pogués fer-se més gran.

. I el temps segueix avançant fins fa dos dies. Cinc mesos després de mudar-me a viure a tocar del Paral·lel i quan ja gairebé no recordo la mirada impassible d’aquell home fixada en la via del metro mentre entona com un tenor, gairebé topo amb ell una de les vegades que baixo en presses cap al subsòl. Si, és aquí, igual com l’havia vist el primer dia, circulant per la línia verda del metro i buscant la parada amb la millor reverberació per seguir conreant el seu art. L’art de l’òpera de carrer, l’art de l’òpera underground.

Si us moveu sovint per aquesta línia de metro i especialment, a la parada de Passeig de Gràcia, sigueu curiosos i busqueu-lo amb la mirada. I si el trobeu, ja em direu el que us transmet. Per a mi, és un més d’aquella espècie d’àngels de la guarda que saps que hi són per a fer coses bones.

 

 

 

 

Banda sonora relacionada:

Sara Brightman – The Phantom of the opera

Queen – Bohemian Rapsody

Los Planetas i la Bién Querida – La veleta