Res no és res

“En ciència, l’error absolut és la diferència, en valor absolut, entre el valor exacte i el valor aproximat.”

(Carmona, Eduard. Llibre dels Errors. Palma, 2009. Ed. Documenta Balear. Pàg. 81)

Ser o no ser. És aquesta la qüestió? Eduard Carmona (Deltebre, 1982), -poeta, rapsode i veu en off, a més d’un dels impulsors de la Bouesia– demostra al Llibre dels errors més aviat que “res no és res”. Dividit en quatre parts (Existenció, Utilitat dels tels, Immobiliària, Llibre dels errors), aquest poemari ens acosta a una reflexió de caire existencialista, però no ho fa a través del típic relat filosòfic, sinó que se serveix de detalls quotidians, situacions surrealistes, detalls onírics, sorpreses lingüístiques i contrastos de llum i foscor per dir-nos que “la vida és una vellarda”.

Tal com ja anuncia el colofó de Sartre en la primera part del poemari, la nàusea en ser conscient de l’existència d’un mateix és present en aquesta lectura. En un primer moment, els versos encadenats entre les estrofes, infereixen en el lector una sensació d’arrossegament, de rutina, però també de reafirmació per part d’una primera persona que interpel·la sovint a un tu. A través de repeticions, de prescindir dels signes de puntuació, de polisèmies, de l’ús de cursives per omplir de càrrega simbòlica alguns termes i d’altres figures retòriques utilitzades amb precisió, Carmona crea un ritme viu amb pauses, acceleracions, davallades… Si heu sentit recitar el rapsode en alguna ocasió entendreu què vull dir i si no ho heu fet,proveu- ho i captareu millor els seus versos.

Llegeix l’article sencer a Surtdecasa.cat.

Eixoregem-nos a base de poesia

“Aigües, fressada arbreda
Que m’eixoreges. I els horts, on d’or guardes
flaire, clos dels xiprers”

Us recomano…
Roig, Albert. Córrer la taronja. 1979-2001 (Edicions 62. Empúries)

Un dels trets de la poesia d’Albert Roig que m’hi ha endinsat més instintivament és l’ús que fa dels nostres dialectalismes. Per a lectors que no comparteixen aquest tret definitori, com ja apunta Xavier Lloveras al pròleg del recull Córrer la taronja, el fet de trobar paraules que de vegades ni tant sols apareixen al diccionari és una dificultat lèxica. En canvi, per als qui el llenguatge de les Terres de l’Ebre forma part del nostre ADN lingüístic, és reconfortant llegir paraules com assorejar, esmelegar-se, escarritxar, sanguina o trets del nostre dialecte com conjugacions de verbs com dixessen o l’ús natural d’eigua en lloc d’aigua. Tot i que Albert Roig no segueix una norma en aquest sentit i podem trobar diferents estils dialectals al llarg d’aquestes obres completes del poeta tortosí, el seu és un experiment que demostra que la poesia no n’entén de límits administratius ni de normatives lèxiques.

Podeu seguir llegint l’article a Surtdecasa.cat.