A la pell de Gil de Biedma

Més tard del que hauria volgut, per fi em trobo en condicions d’escriure sobre una de les últimes pel·lícules que he vist -un mes enrere-. El Cònsul de Sodoma és poesia, és simbolisme, és sexe explícit, és esquizofrènia, és un cant a la joventut, és en definitiva la conjunció dels retalls de la vida d’un dels autors més polèmics durant el franquisme tardà.

Tot just quan feia 20 anys de la seva mort, Sígfrid Monleón li ret homenatge a aquest poeta barceloní de l’experiència. Estic segura que l’artífex d’aquest biopic coneix molt bé l’obra de Gil de Biedma i precisament per això, es tracta d’una pel·lícula que encandilarà fins l’extrem a aquells que hagin tingut l’oportunitat de llegir-lo i fins i tot analitzar-lo i pot ser, deixarà més indiferents a aquells que no ho hagin fet. Reposant el pes del fil narratiu sobre els propis versos de Biedma que apareixen intercalats i directament connectats amb els fets que ens narren, la pel·lícula ens destapa també la seva cara menys coneguda: la de fill d’un poderós empresari.

Recordo molt bé quan a una classe de Teoria de la Literatura, ens vam passar tot un trimestre analitzant les poesies de Las personas del verbo. Cada dilluns i dimecres, a primera hora ens topavem amb els versos de Gil de Biedma que sempre deien una cosa volent-ne dir una altra. Un dels poemes on ens hi vam entretenir més era El arquitrabe, una crítica al règim franquista camuflada que va aconseguir esquivar la censura. Per això voldria citar l’escena de la pel·lícula durant la qual Gil de Biedma, Barral y altres esquerranosos de l’época comenten aquest mateix poema. I no em vull oblidar tampoc del poema No volveré a ser joven, sobre el qual gira una gran part de l’argument basat en el plor cap a la pèrdua de joventut i el pas del temps.

Per acabar d’arrodonir les seves gràcies, El cònsul de Sodoma ens fa un repàs visual de la gauche divine de l’època, segurament mitificada: un jove Juan Marsé que just comença a pensar en les seves “tardes con Teresa”, l’editor Carlos Barral (“Carlitos para los amigos”), Enrique Vila-Matas treballant per a la Fotógramas, Colita fent les fotos més glamuroses de la nit barcelonina. Tot això, sumat a la gran interpretació de Jordi Mollà i Bimba Bosé.

Suposo que el fet de poder sentir algunes frases en català a travès de la pantalla de cine, va fer més positiva la meva mirada cap al film, tot i que fent una mica de ficció futurista i pensant en la futura llei del cinema, pot ser d’aquí uns anys en lloc de sorprendre’m aquest fet serà possible de forma normal.

About rosersl

Des de l'octubre del 83, he viscut en un petit poble de muntanya d'uns 600 habitants situat a la falda dels Ports de Tortosa-Beseit (Els Reguers). En complir la majoria d'edat, vaig fer les maletes i vaig marxar a Barcelona ja que des de que era una adolescent i sense saber-ne gairebé els motius m'havia posat entre cella i cella que volia ser periodista... No, no sóc persona de ciutat, però sense adonar-me'n ja fa més de 10 anys que visc a cavall de dos móns: el rural i el cosmopolita. Això i l'altre món, el de la ficció literària, que em té totalment enganxada... Mostra totes les entrades de rosersl

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: