IAIA ROSA: Honeini. Here am I. Sóc aquí

Iaia, te n’estàs anant. Sí, poques hores et queden aquí, a l’espai terrenal. I tinc la necessitat inherent d’escriure’t unes ratlles. Perquè jo sempre he sigut més d’escriure-ho que de dir-ho. I ara em sap greu no haver parlat més i haver callat tant.

Tu sempre has estat per a mi un estel que em guiava en tres coses.

La primera, no negar-li un somriure a ningú. A Mont-roig, tu eres la “Rosa dels bolsos”, la Rosa que regentava una botiga de joguines. El paradís pels més menuts. I la salvació d’aquells que necessitaven un sorgit per a un descosit. Quan era una xiqueta, era al·lucinant que la meua iaia tingués la botiga de joguines del poble, un espai somniat on les nostres il·lusions –i les de tantes xiquetes i xiquets- prenien forma, especialment dies abans de la Nit de Reis. Però també arreglaves bolsos, cinturons, pantalons i altres peces de roba que tanta gent espatllava i volia seguir lluint després de l’arreglo que tu els conferies. Per això, per a mi eres una espècie d’heroïna, algú que ajudava sempre als altres a fer realitat els seus somnis. Somnis banals, pot ser, però imprescindibles en el dia a dia. I ho feies amb un somriure constant, com no podia ser d’altra manera. Quan arribava l’agost, recordo sortir de casa agafada de la teua mà amb l’orgull que significava ser la néta de “la Rosa dels bolsos”, la de la botiga de joguines que reparties tantes il·lusions entre la quitxalla. I arribava la Fira a l’agost i tu tenies el teu espai ben recarregat de joguines al recinte firal, un espai anhelat per tantes xiquetes i tants xiquets i jo feia el trajecte d’Els Reguers a Mont-roig amb els meus pares, emocionada perquè sabia que “em firaria”, però també perquè començava un periple d’un mes de quedar-me vivint a casa teua. Durant aquells dies, esmorzava cada dia els croissants que m’anaves a buscar al forn, la xocolata desfeta, caminàvem cap a l’ermita recollint higos chumbos i no paràvem de saludar gent carrer amunt, carrer avall. Eres tan popular! Però popular per la teua simpatia, pel teu somriure, per ser una dona senzilla, agradable, agraïda i sempre disposada a ajudar. No et calia pronunciar més que un “hola” o un “adéu”, i tothom se sentia proper a tu, agraint el teu somriure, i tu amb el cap ben alt.

La meua mare m’explicava que ella havia nascut a Andalusia, en una cova al poble de Galera, a Granada, però que només tenia un mes de vida quan tu i el meu avi vau decidir “agafar els pataquets” (com diem als Reguers) i emprendre el vostre viatge sense retorn cap a Catalunya. Vau fer cap a Mont-roig del Camp (el poble on Joan Miró va decidir retirar-se en ser conscient de la seua malaltia) i allà vau treballar dur en un camp sembrat d’oportunitats. Per a mi, que havia nascut i crescut en un poble de les Terres de l’Ebre, trobar-me amb la iaia Rosa (l’abuelita com et deien mons cosins) era una experiència lingüística curiosa, sense ser-ne conscient. Tu parlaves castellà i jo, català. Però això no representava cap tipus de problema. Cadascuna ens expressàvem amb la nostra llengua materna i ens enteníem a la perfecció. Tot sovint, tu t’esforçaves per dir quatre coses en català i jo intentava parlar el castellà dels llibres que trobava als prestatges de casa (Borges, García Lorca i altres abanderats de la Generación del 27). Això feia que tant tu com jo inventéssim paraules (castellanades, catalanades…), però sense cap recança, cara a cara, ens expressàvem i ens enteníem. Cada estiu, recordo la teua frase “nena, com has endergaça’t” i jo fent-te que no amb el cap, conscient que l’adolescència només feia que posar-me quilos al damunt, però tu no podies més que fer que mirar-me amb bons ulls i intentar donar-me una mica de l’autoestima que m’era tan necessària….

La segona lliçó de vida que em vas donar, per tant, era que la llengua, els orígens, el color de la pell, no podien ser una barrera a l’hora de relacionar-nos amb els nostres veïns. I mira que jo sempre he tingut la pell ben blanca, problemàtica a l’hora de prendre el sol i propera a al·lèrgies i inconveniències, mentre envejava la teua pell colrada pel sol, ben morena i símbol de fortalesa, que la meua cosina, el meu padrí i el meu germà comparteixen amb tu. “Una rubia i una morena” com deia el tío Manolo en veure’ns a mi i a la meua cosina Analís –de la mateixa edat- corrent amunt i avall per casa teua. En aquell moment, encara que només fos per sentir-me més propera a tu, hauria preferit ser la morena, però em va tocar ser la rubia.

La tercera lliçó que em vas inculcar és la teua passió per la pintura, el cosir i les plantes que sempre he interpretat com expressions artístiques que a la teua manera has fet aflorar. Lo tema de la pell, pos no, no el vaig heretar. Però crec que esta passió per l’art que he tingut dins del meu ésser sempre, em ve de tu. Ara mateix, tinc un quadre teu penjat a la paret. Ja ho sé, res té a veure amb un Le Corbousier, un Rothko o qualsevol altre artista que pugui quedar ben bé a les parets dels meus amics que viuen, com jo, a Barcelona. Però té la teua visió, les teues ganes de representar, sempre m’han fet sentir identificada i part de les representacions artístiques. Les mateixes que expressaves mantenint els teus geranis ben ufanosos. Les que, de cop, a la vellesa, vas decidir expressar pinzell en mà. I a mi, este caminet verdet, marronet i groguet que va des dels arbres més senzills a la caseta de la muntanya per un caminet simple i rústic, em fa voler viure i avançar i caminar pels camins que em trobo davant per davant cada matí. Gràcies per pintar-me’l. Gràcies per decidir que allò que tu pintaves, tenia sentit. Per a mi, al menys, té tot el sentit del món.

Tot això que he intentat expressar en uns quants paràgrafs es queda curt per demostrar tot el que sento per tu. Ahir, vaig fer cap a l’Hospital Sant Joan de Reus per dir-te adéu, conscient que ja no podríem comunicar-nos. Tu, bussejaves per un somni de morfina, mentre mon germà, ma mare i jo improvisàvem xerrameca al teu costat. Ja ho sé, no eres conscient de res del que estava succeint en aquella sala on regnava l’olor del líquid desinfectant. Tu ja fa dies que no toques de peus a terra. Que ens has abandonat a totes i tots en les nostres cabòries. Però jo estic segura que mentre parlàvem de les nostres històries al teu costat, que mentre fèiem ús de la poca ironia que ens queda per no enfonsar-nos del tot, tu eres conscient de les veus dels teus néts, dels teus fills, allà a la vora i dins del teu paradís particular somreies pensant que el que deixes és el llegat que tu has sembrat, has regat i has cuidat per a que creixem sent persones que somriuen, que respecten, que comparteixen i que creen.

I d’esta manera, iaia, et dic adéu. I em sento, més que mai, hereva del teu llegat. Del llegat López del meu avi, del teu llegat Marín, de gent que sempre heu prioritzat l’esforç, el treball i la dignitat de ser qui sou. Sempre et duré dins meu, iaia. I com tu et dius Rosa, jo em dic Roser, la planta que fa esclatar les roses ufanoses que per Sant Jordi són símbol d’amor i d’estima. I pot ser per això, sento tanta admiració pels llibres que al costat de les roses per Sant Jordi, són protagonistes.

Sempre teua,

La teua néta, Roser.

Pdta. El títol del post, ve d’una novel·la que vam publicar a Amsterdam que en català és “Sóc aquí” i en anglés, “Here I am”. Fa pocs dies, veient una sèrie protagonitzada per una família jueva nord-americana, vaig ser conscient que s’emocionaven amb un concepte que era “Honeini”, que vol dir “Sóc aquí” i que Jonathan Safran Foer va utilitzar per titular la seua última novel·la que nosaltres vam publicar en català. I em va semblar molt especial com aquella família feia servir aquest concepte que a mi també m’ha fet pensar amb la nostra família.

Pdta 2. I d’aquí poc, faré un altre post dedicat a la meua altra iaia, Esperança, que s’ha perdut, que viu una regressió vital i està immersa en un altre món, un món que tenia sentit fa molts anys. Quina sort tinc de que les meues iaies tinguen noms tan bonics, no? Rosa i Esperança. Dos elements que mai em faltaran. De roses i d’esperança, ja us dic jo que sempre n’estaré envoltada.

About rosersl

Des de l'octubre del 83, he viscut en un petit poble de muntanya d'uns 600 habitants situat a la falda dels Ports de Tortosa-Beseit (Els Reguers). En complir la majoria d'edat, vaig fer les maletes i vaig marxar a Barcelona ja que des de que era una adolescent i sense saber-ne gairebé els motius m'havia posat entre cella i cella que volia ser periodista... No, no sóc persona de ciutat, però sense adonar-me'n ja fa més de 10 anys que visc a cavall de dos móns: el rural i el cosmopolita. Això i l'altre món, el de la ficció literària, que em té totalment enganxada... Mostra totes les entrades de rosersl

One response to “IAIA ROSA: Honeini. Here am I. Sóc aquí

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: